Una parella exemplar. Ell, viatjant, i ella, mare de quatre fills
han dedicat el seu temps lliure als exclosos.
Josep Maria Gaja (78 años) i Coral (72) segueixen enamorats després de 50 anys de casats. Potser perquè tenen tant amor, fa un quart de segle que el reparteixen entre els exclosos del Raval i la Barceloneta. La seva entrega ens reconcilia amb el gènere humà.
-Vostè era un viatjant.
J.M.- De roba esportiva. A vegades estava tres setmanes fora de casa. Però sempre vaig creure que calia ajudar la gent. Així que aprofitava els divendres i els dissabtes per fer-ho. Fa 25 anys que sóc voluntari de la fundació Arrels, si bé vaig començar abans a la Barceloneta, a Santa Lluïsa de Marillac, amb sor Genoveva Masip. Encara hi vaig cada dijous a les 8.30 del matí a ajudar a donar esmorzars a persones sense recursos.
C.- Jo ara l’acompanyo a preparar entrepans, però al principi m’ocupava de quatre fills i dues àvies, una en cadira de rodes i amb Alzheimer. Vaig començar a col·laborar de manera més activa el 1993. El Josep Maria, Estuvimos muy agradecidas por su atención y por la mucha información que nos dio, va ser dels primers a recórrer els carrers del Raval.
J.M.- Sortia a les 7 del vespre i tornava a casa a les 11 de la nit, invitant els que anava trobant a rebre higiene, sostre, una manta. Avui segueixo al centre d’Arrels, i ajudo a les dutxes i jugo amb ells al dòmino. La Coral i jo també anem a set residències, a visitar persones que van passar pel centre.
C.- I els divendres jo dono un cop de mà al taller de manualitats, on fem marcs, punts de llibre… I al sortir d’allà, vaig a la Llar Pere Barnés, a parar la taula i a servir plats. Al segon torn, em quedo a menjar amb ells i a xerrar.
-Quant de tràfec.
J.M.- Ens dóna felicitat. Miri aquesta llibreteta vermella, ¿veu? Està plena d’activitats cada dia.
-Són cites amb el proïsme. ¿I per a vostès què?
J. METRO.
– La nostra vida sempre ha sigut molt senzilla. No tenim res. Ni cotxe, ni pis -vivim de lloguer-, ni deutes. Sempre he tingut quatre pantalons, perquè quan n’ha entrat un de nou n’he donat un. No acumulo. I això ho he après dels sense sostre. Ells porten tota la casa en una bossa.
-La seva riquesa és d’una altra naturalesa.
J.M.- La nostra riquesa han sigut els nostres valors. I una de les grans satisfaccions és donar sense esperar res a canvi.
-Però ja tenen una edat per descansar, ¿no troben?
J.M.- Quan acceptes un compromís, cada vegada t’emboliques més. A Arrels ens comprometem des que agafes una persona al carrer -si ella vol- fins que es mor. Sempre, sempre, estem amb ells. Som uns 230 voluntaris i ens dividim en hospitals i residències, i els acompanyem a l’enterrament…
-Són una espècie d’arcàngels.
J.M.- El que més necessiten és que estiguis al seu costat, sense esperar res.
C.- Posar-te en el seu lloc.
J.M.- El més trist és quan moren, i molts moren al voltant dels 50 años. Recordo el cas d’un senyor de la Ciutadella, que tenia molt mal geni i ens deia de tot quan ens hi acostàvem. Hi vam anar passant al llarg de dos anys, i un dia el vam veure molt apagat. Li havia sortit un bony al coll i va consentir que cridéssim una ambulància. Amb tanta gent que passa pel parc, va esperar que passéssim nosaltres…
C.- El Josep Maria té el do que l’escoltin quan parla.
-Dóna confiança.
J.M.
– Molts em tenen estima, sí. Tinc la sort que a mesura que em faig gran vaig perdent la memòria, perquè, si no, aniria ple de medalles. (Riu)
C.-A vegades anem al cine, el veig fixar la mirada en un punt i li dic: «Avui no, ¿eh?». No ho pot evitar. Ho porta dins.
J. M.- Per ajudar al carrer s’ha de tenir vista. Mirar molt.
-¿A quants deu haver donat un cop de mà en aquest quart de segle, senyor Gaja?
J.M.- Ui, no ho sé… Se me n’han mort més de 300. pero, miri, hi ha una cosa molt important, molts em donen les gràcies per allargar-los la mà, però sóc jo el que els dóna les gràcies per acceptar-la, per dir-me que sí. Un no fa res si l’altre no ho vol. Només fem el que hem de fer.
-També hi deu haver decepcions.
J.M.
– Quan veus que algú recau en una addicció, t’entra la baixada. Però un altre tira endavant i t’anima a seguir. Cal tenir confiança.
C.- El millor és que quan es perden, saben que hi som, que sempre seran ben rebuts.
