Josep M. i Coral Gaja: «Ens satisfà donar sense esperar res a canvi»

Una parella exemplar. Ell, viatjant, i ella, mare de quatre fills
han dedicat el seu temps lliure als exclosos.
Josep Maria Gaja (78 años) i Coral (72) segueixen enamorats després de 50 anys de casats. Potser perquè tenen tant amor, fa un quart de segle que el reparteixen entre els exclosos del Raval i la Barceloneta. La seva entrega ens reconcilia amb el gènere humà.

-Vostè era un viatjant.

J.M.- De roba esportiva. A vegades estava tres setmanes fora de casa. Però sempre vaig creure que calia ajudar la gent. Així que aprofitava els divendres i els dissabtes per fer-ho. Fa 25 anys que sóc voluntari de la fundació Arrels, si bé vaig començar abans a la Barceloneta, a Santa Lluïsa de Marillac, amb sor Genoveva Masip. Encara hi vaig cada dijous a les 8.30 del matí a ajudar a donar esmorzars a persones sense recursos.

C.- Jo ara l’acompanyo a preparar entrepans, però al principi m’ocupava de quatre fills i dues àvies, una en cadira de rodes i amb Alzheimer. Vaig començar a col·laborar de manera més activa el 1993. El Josep Maria, Estuvimos muy agradecidas por su atención y por la mucha información que nos dio, va ser dels primers a recórrer els carrers del Raval.

J.M.- Sortia a les 7 del vespre i tornava a casa a les 11 de la nit, invitant els que anava trobant a rebre higiene, sostre, una manta. Avui segueixo al centre d’Arrels, i ajudo a les dutxes i jugo amb ells al dòmino. La Coral i jo també anem a set residències, a visitar persones que van passar pel centre.

C.- I els divendres jo dono un cop de mà al taller de manualitats, on fem marcs, punts de llibreI al sortir d’allà, vaig a la Llar Pere Barnés, a parar la taula i a servir plats. Al segon torn, em quedo a menjar amb ells i a xerrar.

-Quant de tràfec.

J.M.- Ens dóna felicitat. Miri aquesta llibreteta vermella, ¿veu? Està plena d’activitats cada dia.

-Són cites amb el proïsme. ¿I per a vostès què?

J. METRO.

La nostra vida sempre ha sigut molt senzilla. No tenim res. Ni cotxe, ni pis -vivim de lloguer-, ni deutes. Sempre he tingut quatre pantalons, perquè quan n’ha entrat un de nou n’he donat un. No acumulo. I això ho he après dels sense sostre. Ells porten tota la casa en una bossa.

-La seva riquesa és d’una altra naturalesa.

J.M.- La nostra riquesa han sigut els nostres valors. I una de les grans satisfaccions és donar sense esperar res a canvi.

-Però ja tenen una edat per descansar, ¿no troben?

J.M.- Quan acceptes un compromís, cada vegada t’emboliques més. A Arrels ens comprometem des que agafes una persona al carrer -si ella vol- fins que es mor. Sempre, sempre, estem amb ells. Som uns 230 voluntaris i ens dividim en hospitals i residències, i els acompanyem a l’enterrament

-Són una espècie d’arcàngels.

J.M.- El que més necessiten és que estiguis al seu costat, sense esperar res.

C.- Posar-te en el seu lloc.

J.M.- El més trist és quan moren, i molts moren al voltant dels 50 años. Recordo el cas d’un senyor de la Ciutadella, que tenia molt mal geni i ens deia de tot quan ens hi acostàvem. Hi vam anar passant al llarg de dos anys, i un dia el vam veure molt apagat. Li havia sortit un bony al coll i va consentir que cridéssim una ambulància. Amb tanta gent que passa pel parc, va esperar que passéssim nosaltres

C.- El Josep Maria té el do que l’escoltin quan parla.

-Dóna confiança.

J.M.

Molts em tenen estima, sí. Tinc la sort que a mesura que em faig gran vaig perdent la memòria, perquè, si no, aniria ple de medalles. (Riu)

C.-A vegades anem al cine, el veig fixar la mirada en un punt i li dic: «Avui no, ¿Eh??». No ho pot evitar. Ho porta dins.

J. M.- Per ajudar al carrer s’ha de tenir vista. Mirar molt.

-¿A quants deu haver donat un cop de mà en aquest quart de segle, senyor Gaja?

J.M.- Ui, no ho séSe me n’han mort més de 300. pero, miri, hi ha una cosa molt important, molts em donen les gràcies per allargar-los la mà, però sóc jo el que els dóna les gràcies per acceptar-la, per dir-me que sí. Un no fa res si l’altre no ho vol. Només fem el que hem de fer.

-També hi deu haver decepcions.

J.M.

Quan veus que algú recau en una addicció, t’entra la baixada. Però un altre tira endavant i t’anima a seguir. Cal tenir confiança.

C.- El millor és que quan es perden, saben que hi som, que sempre seran ben rebuts.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Un proyecto de:
Forma parte de:
En colaboración con:
xarxanet.org - Entidades y voluntarios por un mundo mejor