En 48_Vivienda, a través del testimonio de Manal en Gaza, vemos como la demolición de casas es utilizada por Israel como una forma de castigo colectivo que nada tiene que ver con la “seguridad” del estado.
Categoria: General
48_Nakba (documental 23′ min.)
En 1948 las Naciones Unidas deciden dividir el territorio de palestina en dos para crear un estado reivindicado por el Movimiento Sionista, Israel. Un lugar de basar-se en la integración, Israel se basó en la expulsión sistemática de la población por medio de guerrillas como Haganà, y en la demolición de sus pueblos, borrando del mapa la mayor parte de sus nombres.
48_Frontera (documental 56′ min.)
El muro de apartheid. En 48_Frontera un viaje a modo de roadmovie por diversas zonas de la línea verde en Palestina donde se ha construido el muro de apartheid, nos muestra como este ha destruido la vida de miles de personas y refleja el cinismo de los ocupantes.
48_Cultura (documental 24′ min.)
En 48_Cultura a través del testimonio de las bailarinas del grupo de danza “El Funoun” de Ramallah descubrimos la crueldad con la que está trazada la red de check-points en Palestina y vemos cómo la cultura se convierte para las palestinas y palestinos en una forma de ejercer su derecho a la resistencia ante la ocupación.
48_Territori (documental 23′ min.)
Un paseo por la zona sur de Cisjordania donde los palestinos nos muestran los efectos en la vida cuotidiana, de la construcción de colonias ilegales judías: en el caso de la ciudad de Hebrón donde un asentamiento ultraradical se ha ubicado en el centro de la ciudad vieja, y en Nahalin donde un pueblo está rodeado de colonias.
Mujer con alcuza (Dámaso Alonso)
¿Adónde va esa mujer,
arrastrándose por la acera,
ahora que ya es casi de noche,
con la alcuza en la mano?
Acercaos: no nos ve.
Yo no sé qué es más gris,
si el acero frío de sus ojos,
si el gris desvaído de ese chal
con el que se envuelve el cuello y la cabeza,
o si el paisaje desolado de su alma.
Va despacio, arrastrando los pies,
desgastando suela, desgastando losa,
pero llevada
por un terror
oscuro,
por una voluntad
de esquivar algo horrible.
Sí, estamos equivocados.
Esta mujer no avanza por la acera
de esta ciudad,
esta mujer va por un campo yerto,
entre zanjas abiertas, zanjas antiguas, zanjas recientes,
y tristes caballones,
de humana dimensión, de tierra removida,
de tierra
que ya no cabe en el hoyo de donde se sacó,
entre abismales pozos sombríos,
y turbias simas súbitas,
llenas de barro y agua fangosa y sudarios harapientos del color de la desesperanza.
Oh sí, la conozco.
Esta mujer yo la conozco: ha venido en un tren,
en un tren muy largo;
ha viajado durante muchos días
y durante muchas noches:
unas veces nevaba y hacía mucho frío,
otras veces lucía el sol y sacudía el viento
arbustos juveniles
en los campos en donde incesantemente estallan extrañas flores encendidas.
Y ella ha viajado y ha viajado,
mareada por el ruido de la conversación,
por el traqueteo de las ruedas
y por el humo, por el olor a nicotina rancia.
¡Oh!:
noches y días,
días y noches,
noches y días,
días y noches,
y muchos, muchos días,
y muchas, muchas noches.
Pero el horrible tren ha ido parando
en tantas estaciones diferentes,
que ella no sabe con exactitud ni cómo se llamaban,
ni los sitios,
ni las épocas.
Ella
recuerda sólo
que en todas hacía frío,
que en todas estaba oscuro,
y que al partir, al arrancar el tren
ha comprendido siempre
cuán bestial es el topetazo de la injusticia absoluta,
ha sentido siempre
una tristeza que era como un ciempiés monstruoso que le colgara de la mejilla,
como si con el arrancar del tren le arrancaran el alma,
como si con el arrancar del tren le arrancaran innumerables margaritas, blancas cual su alegría infantil en la fiesta del pueblo,
como si le arrancaran los días azules, el gozo de amar a Dios y esa voluntad de minutos en sucesión que llamamos vivir.
Pero las lúgubres estaciones se alejaban,
y ella se asomaba frenética a las ventanillas,
gritando y retorciéndose,
solo
para ver alejarse en la infinita llanura
eso, una solitaria estación,
un lugar
señalado en las tres dimensiones del gran espacio cósmico
por una cruz
bajo las estrellas.
Y por fin se ha dormido,
sí, ha dormitado en la sombra,
arrullada por un fondo de lejanas conversaciones,
por gritos ahogados y empañadas risas,
como de gentes que hablaran a través de mantas bien espesas,
sólo rasgadas de improviso
por lloros de niños que se despiertan mojados a la media noche,
o por cortantes chillidos de mozas a las que en los túneles les pellizcan las nalgas,
…aún mareada por el humo del tabaco.
Y ha viajado noches y días,
sí, muchos días,
y muchas noches.
Siempre parando en estaciones diferentes,
siempre con una ansia turbia, de bajar ella también, de quedarse ella también,
ay,
para siempre partir de nuevo con el alma desgarrada,
para siempre dormitar de nuevo en trayectos inacabables.
…No ha sabido cómo.
Su sueño era cada vez más profundo,
iban cesando,
casi habían cesado por fin los ruidos a su alrededor:
sólo alguna vez una risa como un puñal que brilla un instante en las sombras,
algún cuchillo como un limón agrio que pone amarilla un momento la noche.
Y luego nada.
Solo la velocidad,
solo el traqueteo de maderas y hierro
del tren,
solo el ruido del tren.
Y esta mujer se ha despertado en la noche,
y estaba sola,
y ha mirado a su alrededor,
y estaba sola,
y ha comenzado a correr por los pasillos del tren,
de un vagón a otro,
y estaba sola,
y ha buscado al revisor, a los mozos del tren,
a algún empleado,
a algún mendigo que viajara oculto bajo un asiento,
y estaba sola,
y ha gritado en la oscuridad,
y estaba sola,
y ha preguntado en la oscuridad,
y estaba sola,
y ha preguntado
quién conducía,
quién movía aquel horrible tren.
Y no le ha contestado nadie,
porque estaba sola,
porque estaba sola.
Y ha seguido días y días,
loca, frenética,
en el enorme tren vacío,
donde no va nadie,
que no conduce nadie.
…Y esa es la terrible,
la estúpida fuerza sin pupilas,
que aún hace que esa mujer
avance y avance por la acera,
desgastando la suela de sus viejos zapatones,
desgastando las losas,
entre zanjas abiertas a un lado y otro,
entre caballones de tierra,
de dos metros de longitud,
con ese tamaño preciso
de nuestra ternura de cuerpos humanos.
Ah, por eso esa mujer avanza (en la mano, como el atributo de una semidiosa, su alcuza),
abriendo con amor el aire, abriéndolo con delicadeza exquisita,
como si caminara surcando un trigal en granazón,
sí, como si fuera surcando un mar de cruces, o un bosque de cruces, o una nebulosa de cruces,
de cercanas cruces,
de cruces lejanas.
Ella,
en este crepúsculo que cada vez se ensombrece más,
se inclina,
va curvada como un signo de interrogación,
con la espina dorsal arqueada
sobre el suelo.
¿Es que se asoma por el marco de su propio cuerpo de madera,
como si se asomara por la ventanilla
de un tren,
al ver alejarse la estación anónima
en que se debía haber quedado?
¿Es que le pesan, es que le cuelgan del cerebro
sus recuerdos de tierra en putrefacción,
y se le tensan tirantes cables invisibles
desde sus tumbas diseminadas?
¿O es que como esos almendros
que en el verano estuvieron cargados de demasiada fruta,
conserva aún en el invierno el tierno vicio,
guarda aún el dulce álabe
de la cargazón y de la compañía,
en sus tristes ramas desnudas, donde ya ni se posan los pájaros?
Per què viatges d’una terra a una altra, cor boig?
Per què viatges d’una terra a una altra, cor boig?
Has perdut allò que tothom ha trobat?
És això el que estàs buscant?
Com si l’antídot al verí que hi ha a la teua sang estigués al cim
d’una muntanya
O escrit a l’alé dels vents que et porten per tot arreu
No pots quedar-te quiet a un lloc
No caps a ta casa
Vinga, pren el teu instrument i toca una cançó
No hi ha pàtria per tu en aquest món a banda del teu instrument
Dedicada a tots els músics viatgers, una lletra (originalment en turc) que una alumna d’Efren López ha escrit al taller de composició i arranjaments en música modal realizat a Houdetsi (Creta)
Tunísia: perfils a la perifèria de la revolució
1. Pobres
Vaig anar a Tunísia quatre mesos després de la “Revolució”, una revolta popular que va fer caure el dictador Ben Ali. En arribar a l’aeroport de Tunis, vaig agafar un taxi i vaig demanar que em portés a la plaça 7 de novembre. El conductor va somriure: “Voldràs dir a la plaça Mohamed Bouzazi…” El 7 de novembre és una data autoproclamada per Ben Ali, quan va donar el cop d’Estat i va fer fora Habib Bourguiba, antecessor i pare de la república tunisiana. Mohammed Bouzazi era el jove de Sidi Bouzid que es va suïcidar desesperat davant la seu del govern a causa dels abusos policials, i va iniciar la revolució tunisiana.
A Tunísia havia passat alguna cosa més forta que la caiguda d’un dictador: els pobres havien estat en el primer pla de la revolta. Un màrtir pobre i anònim era homenatjat a la plaça principal del país. Vaig comprendre que la revolta tunisiana no havia estat la revolució digital que molts mitjans ens havien ensenyat, sinó una revolta dels pobres.
Una pila de factors van coincidir però de forma simplificada hi podríem veure tres nivells:
– Una revolta dels pobres, en un moment d’esgotament per la descarada corrupció de la família del president, quan l’economia estava caient i l’atur pujant, especialment en zones deprimides com Gafsa, Kasserine o Sidi Bouzid.
– Una difusió a través de les xarxes socials, un efecte inesperat per al govern que fins al moment tenia un ferri control d’uns mitjans totalment oficialistes. Els i les ciberactivistes generaren una contrainformació alhora que una mobilització de la gent, i van aconseguir implicar un jovent que fins aleshores semblava aletargat.
– Un suport intel·lectual de l’advocacia, forta coneixedora dels mecanismes de tortura i repressió a l’oposició política, que va ser present a les manifestacions i va donar una credibilitat intel·lectual a les revoltes.
A Sidi Bouzid va esclatar la revolta, on el nivell de pobresa augmentava, fent créixer l’èxode cap a les grans ciutats. La història de la família de Monia, una amiga meva, dóna una radiografia d’aquesta situació. Originària de Sidi Bouzid, viu en un dels barris més desestructurats de Tunis, cité Helal. Les filles han llaurat el seu futur mentre que els fills no: ella és agroeconomista al Ministeri d’Agricultura, però el seu germà Rachid s’ha dedicat a traficar amb droga:
“El meu germà Rachid ha estat expulsat dels estudis pel seu mal comportament. El meu pare diu que no es vol fer càrrec d’aquest delinqüent, que no l’obeeix mai. He descobert que posseeix droga i he pensat a denunciar-lo, però he descobert que la ven a la mateixa policia o als funcio- naris del Ministeri de l’Interior. O sigui que el denunciaria al mateix circuit que compra la droga. He pensat d’enviar-lo a treballar, a Sidi Bouzid, on el pare encara té un fragment de terra, però ell no hi té cap interès. Fins i tot he pensat a matar-lo”.
2. Ciberactivistes
Ben Alí, a més de repressor i corrupte, va ocultar la pobresa del país mostrant una falsa imatge de desenvolupament. La jove ciberactivista Zohra Ben Khoud de Kairuán m’explicava que, amb la revolució, va descobrir quin nivell de pobresa hi havia al seu país, sobretot per la informació penjada pels blocaires a les xarxes socials, que van ser un element molt important en articular una xarxa de contrainformació i convocar mobilitzacions espontànies a través dels flashmobs:
“Abans es venia la imatge d’un país desenvolupat. La cadena nacional de televisió i ràdio ens enganyava i mai no vàrem saber que hi havia un nombre tan alt d’aturats i una situació tan mise- rable en aquest país. Com que els periodistes oficials no feien els deures, els blocaires van fer la feina de retratar la realitat: Lina Ben M’heni, Hana Trabelsi, Slim Amamou, Fatma Riahi, Yassine Ayari, o Ali Bouzazi a Sidi Bouzid… Es desplaçaven al terreny, filmaven el que veien i i ho publicaven als seus blocs personals, a Facebook, Twitter… Abans de la revolució, Lina amb Slim i Yassine ja van organitzar una manifestació contra la censura el maig del 2010 al centre de Tunis. Slim Amamou va ser detingut i el bloc de Lina va ser censurat. Era habitual veure el número 404 a les pàgines d’Internet, que indica un error tècnic, però que a Tunísia significava que el lloc havia estat censurat”.
La blocaire Lina Ben Mhenni (//atunisiangirl. blogspot.com) ha publicat un llibre traduït al castellà, La revolución de la dignidad, on descriu d’aquesta història.
3. Advocats i advocades
Els primers sittings –que a Tunísia es fan des del principi de les revoltes, molt abans del 15-M– van tenir lloc a les zones més deprimides com Kasserine, Menzel Bouzaïene, Meknassi, Jebeniana o Sidi Bouzid. Des del primer moment s’hi van sumar l’advocacia, que va ser clau, ja que la seva presència donava una especial credibilitat a les revoltes.
Un exemple és Mohammed Abbou, molt conegut per ser un dels pocs advocats que Ben Ali va empresonar. Com que era un personatge reconegut i públic, ràpidament hi va haver una forta pressió del sector i també de la diplomàcia internacional:
“Els advocats érem l’única força organitzada i independent del període de Ben Ali, no n’hi havia cap altra… Ben Ali ens detestava. Per això vam tenir una importància a la revolució. La meva detenció va ser el 2005, quan vaig publicar un article anomenat “Ben Ali-Sharon”: comparava els dos caps d’Estat de Tunísia i Israel ja que els dos eren militars, especialistes a reprimir manifestacions i amb problemes de corrupció dins la seva família.
L’endemà ja vaig ser detingut per la policia, i vaig estar-hi més de dos anys. Les repressions de Ben Ali a les presons eren més fortes que les d’Abu Ghraib a l’Iraq, però jo no vaig ser torturat, ja que hi va haver molta pressió externa”.
4. Futur
A les primeres eleccions democràtiques fetes a Tunísia, ha guanyat l’única força que estava mínimament estructurada durant el règim, Ennahda. S’ha produït un daltabaix a gran part de l’activisme de la revolució. A les xarxes o mitjans socials hi ha una frenètica activitat on tot- hom es pregunta per què han guanyat els islamistes (amb incomptables acudits sobre el vel, per exemple). L’apunt que va penjar una amiga a Facebook (i que deixo com a anònim) ho exemplifica:
– Pfff..
– Fa fred?
– No encara… però les coses no es presenten massa bé per al país… un govern de MERDA! Que ens fotrà de nassos contra la paret… Pitjor que els barbuts, ho són els mega esquerranosos frustrats que només pensen a venjar-se! Crec que seria millor estar en un fred nòrdic que a 20 graus i en la situació d’aquest país! Brrrr
Afganistan, how are you? 10 anys de desastre i manca del perspectives cap al 2014
Futur davant l’abisme
L’abril del 2002, just després de la invasió dels Estats Units que va fer caure el règim dels talibans, vam fer un viatge a Kabul amb la periodista Mònica Bernabé. L’Afganistan era, en aquell moment, un país nou i desconegut per la seva població. Podien escoltar música, volar estels i passejar pels carrers sense ser aturats per la policia puritana. Ja no serien atacats o massacrats indiscriminadament com havia passat al llarg de 30 anys. Era un brevíssim impasse de llibertat en un país que havia estat aniquilat. La gent pel carrer ens saludava espontàniament: “How are you?”
L’Afganistan porta una llarga història destructora, però els darrers 30/40 anys, soviètics, americans, pakistanesos, àrabs, senyors de la guerra afganesos etc. han portat al país a la seva aniquilació en tots els sentits. Ningú ha tingut cap interès en reconstruir el país i a la seva gent. Al 2001 hi havia l’oportunitat de restituir la pau I la normalitat amb el suport internacional. Contràriament tot ha estat un cúmul de despropòsits que han portat el país a un carreró sense sortida. L’any 2014, quan es planteja la retirada de les forces internacionals amb tot el que això comporta, marca una línia de divisió entre un abans i un després pel país. Es deixa la població desemparada i amb pànic davant l’abisme per manca de canvis significatius.
El think tank Afghanistan Analysts Network (ANN) ha fet un rigorós informe sobre els compromisos de la comunitat internacional fins el 2014 que conclou: “És pràcticament impossible que la situació a l’Afganistan canviï radicalment abans del 2014, i si canvia serà cap a una escalada del conflicte amb un potencial desestabilitzador a la regió.”
Al Qaida, els talibans i el Pakistan
El 2011 Obama va assassinar a Osama, en un gest efectista i revanxista que indicava que el president més esperat dels Estats Units sols continuava l’errònia política del seu predecessor: l’objectiu únic era atrapar a Bin Laden i Al Qaeda, i no una estratègia global de restitució de la pau i la seguretat al país.
Georges Bush, obsessionat per aquest objectiu va fer del corrupte president pakistanès Musharraf el seu aliat, a qui no discutia res. Així, al temps que els Estats Units portaven a terme la seva pròpia guerra bombardejant a tort i a dret (l’anomenada “Operació Llibertat Duradora”), els serveis d’intel·ligència pakistanesos (l’ISI), acollien i reestructuraven els talibans a les àrees tribals frontereres mentre, per simular el joc de la col·laboració, lliurava a la CIA àrabs d’Al Qaida (no talibans). Pel Pakistan la seva guerra era la Índia, i volia crear un cinturó talibanitzat a la frontera per impedir els contactes del govern afganès amb els indis, i també crear resistents islàmics per enviar a la lluita contra el Caixmir, disputat històricament amb la Índia. Els talibans s’enfortien i “tornaven a casa”, o sigui a les províncies més pashtun al sud de l’Afganistan d’on provenien: a Helmand, a Kandahar, a Uruzgan… El 2006 es van donar les primeres grans ofensives dels talibans. A més la política del president afganès Hamid Karzai afavoria aquest enfortiment ja que no es basava en la construcció institucional sinó d’enfortiment de personalitats concretes que fàcilment pactaven amb qui més els interessava.
Estratègia militar o econòmica?
Les operacions militars eren cada cop més impopulars i els morts civils dels bombardejos augmentaven. Human Rights Watch a “Troops in contact” documenta que el 2006 es va matar 116 civils, el 2007 321 i sols a l’inici del 2008 ja eren 119. L’actuació humanitària també n’era víctima militar en adoptar-se una estratègia que on les tropes participaven dels projectes de reconstrucció (els “Equips de Reconstrucció Provincial”). Es confonien els objectius militars i els humanitaris i les ONG es convertien en objectiu d’atacs. Per rissar el risso els advocats conservadors de Bush decidiren que els Acords de Ginebra en matèria de presoners de guerra no s’aplicarien en la seva invasió a l’Afganistan i als detinguts se’ls aplicava la “presumpció de culpabilitat” enlloc la “presumpció d’innocència”. Les imatges macabres dels detinguts a la presó de Guantánamo varen voltar el món. A aquesta impopularitat s’ha sumat desafortunats actes de les tropes internacionals amb cremades d’Alcorans i altres, que han creat un efecte extremadament anti-occidental.
Econòmicament no hi ha hagut una estratègia de desenvolupament del país. Els guanys agrícoles no mantenen les famílies rurals i es depèn econòmicament de l’exterior externa. En realitat sols funciona la economia informal i el cultiu de l’opi, però no ha funcionat cap estratègia d’erradicació, si es que n’hi ha hagut mai. Karzai, a més, no ha actuat de forma contundent, tolerant els sospitosos de narcotràfic que molts d’ells formen part de l’estructura de senyors de la guerra que dominen el país, o part de l’estructura clànica dels pashtun (la seva ètnia). A més l’opi enforteix el retorn dels talibans ja que es cultiva massivament a províncies que estan sota el seu control, com Helmand.
Criminals de guerra
El paper de la “intervenció internacional” podria haver estat realment útil en el canvi polític, donant suport a un sistema electoral plural, multiètnic i basat en candidats lliures d’armes. Aquest és un procés que no pot ser portat a terme pels afganesos per si sols. Els responsables de la recent destrucció sanguinària del país, els anomenats senyors de la guerra, han passat davant dels ulls internacionals a ser part de l’estructura de govern entrant al parlament, com a ministres, controlant sectors econòmics del país etc. Els “Acords de Bonn” del 2001 i a la posterior gran assemblea del país del 2002 (la “Loia Jirga”) eren grans oportunitats de fer-los fora de joc: però el paper internacional s’ha mantingut vergonyosament neutral i “no-intervencionista” en temes polítics, malgrat s’ompli el país de tropes “intervencionistes”. Fins i tot quan es va signar un pla acompanyat per la ONU per reparar els crims, les seves responsabilitats i el dolor de les víctimes (justícia transicional) va ser bloquejat per una llei d’amnistia aprovada pel corrupte govern afganès per tal d’invalidar les proves que aportava un informe detallat de Human Rights Watch el 2.006 sobre els crims comesos a Kabul pels aquests senyors de la guerra.
La signatura de lleis que a la pràctica són paper mullat són habituals especialment pel que fa als drets de les dones. S’ha aprovat esmenes de gènere a la nova constitució, s’ha incorporat dones al parlament, o s’ha aprovat sense restriccions les lleis internacionals contra la violència a les dones (CEDAW) com a la cara bonica de la política afganesa actual. Però a la pràctica mai s’ha acomplert i les brutalitats contra les dones fruit de la impunitat patriarcal resten intactes.
Ni presència ni retirada
Ara la darrera torpesa diplomàtica és portar a terme negociacions monodireccionals amb els talibans, sense comptar la varietat d’actor de negociació. La població afganesa mira el 2014 sense alternatives: ni es vol la continuïtat de la presència militar internacional que només fa que deteriorar la seva situació, ni la seva retirada que deixa el camp lliure als senyors de la guerra i la insurgència cap a una nova guerra civil a gran escala.
Piazza-Isole-Montagna (documental 56′ min.)
http://vimeo.com/channels/mapasonor/16503351
Versió original subtitulada en català. Quart documental de la série «Oïdes Mediterrànies» de l’associació Mapasonor. El poble, tot sovint, necessita convertir la seva vida quotidiana en expressió artística. El treball rural a les muntanyes sicilianes, esdevé instrument musical. La vida interior dels pobles del món esdevé cant espiritual. Les celebracions a les illes mediterrànies, esdevenen grups musicals. El poble, tot sovint, necessita convertir la seva vida quotidiana en expressió artística. El treball rural a les muntanyes sicilianes, esdevé instrument musical. La vida interior dels pobles del món esdevé cant espiritual. Les celebracions a les illes mediterrànies, esdevenen grups musicals.