Categoria: General

Now Bloque es un poble afganès difícil d’ubicar inclús als mapes de carreteres del propi país. El vaig conèixer degut a un accidentadíssim viatge per visitar un projecte de l’Associació pels Drets Humans a l’Afganistan (ASDHA). Està ubicat a una zona muntanyosa del nord, a la província de Mazar-e-Sharif i a uns 50 kilòmetres de Samangon, una eternitat en aquelles torturades carreteres. Camins engolits per les valls, pels rius, pels pobles que a simple vista no es diferencien massa de les pedres o dels arbres.

El nostre cotxe va fallar a mig camí, a tomb de la nit, en un poble desconegut. Un avi (que tampoc es distingia dels arbres, de les herbes o dels rius) ens acompanyà a negra nit al llarg de cinc agòniques hores per un camí en pendent, per guiar-nos i espantar els gossos i els llops, uns llops que per cert es van menjar uns turistes un any més tard a la mateixa zona. La tornada va ser tant “generosa” com l’anada, creuant camins i pobles en plena neu i alguns graus sota zero, finalment baixant amb un camió vell, que ens va costar com si fos de luxe, conduit per uns “pirates” que, segons ens van comentar per “tranquil·litzar-nos”, estaven comunicats per walkie-talkie amb bandes d’atracadors.

El poble (sobre)vivia i moria com els animals i les plantes de l’entorn, sense gairebé cap aportació exterior. Patates de la terra, fonts semipotables, fang i branques per construir cases i sobreviure l’hivern, una infància amb clares mostres de desnutrició, ni metges, ni escoles abans del nostre projecte… res. Una societat amb codificadíssimes relacions socials jeràrquiques, patriarcalíssimes, ancorades ves a saber quan, basades en una societat enfrontada a la Natura, en una terrible por a la nit, en l’odi als soviètics i als talibans, els seus pitjor invasors recentment que havien sols deixat ferides de guerra i llaunes de tancs pels camins amb els que els nens jugaven. Sols una cosa venia de l’exterior: el material per fabricar estores, la principal font d’esclavisme social d’explotadors externs que els feia treballar 7 dies a la setmana, 12 hores amb salaris que no arribaven a la supervivència.

En els tres dies que vam estar allà, visitant-los i esperant un vehicle, vam coincidir amb els vells líders de la comunitat i se’m va ocórrer preguntar-los per l’11 de Setembre.
– I vosaltres com vau conèixer el que va passar l’11 de setembre? Com vau reaccionar?
– L’11 de setembre? Ens vam posar molt contents. Algú va escoltar la notícia per la ràdio i jo immediatament vaig convocar la gent del poble i els vaig dir: us he de donar una notícia molt bona, ha passat una cosa que canviarà les nostres vides. Ha passat una desgràcia molt gran i ha mort molta gent a Amèrica. Hem d’estar contents ja que han estat Bin Laden i el Mullah Omar qui han matat aquesta gent, n’estic segur, i segur que en breu vindran a l’Afganistan, els expulsaran a ells i als talibans, i per fi podrem alliberar-nos de la seva tirania. Algú em va preguntar com era possible que una desgràcia tant llunyana ens afectés aquí. Jo els vaig dir que no sabia ben bé quina relació hi havia però que segur que en breu ens alliberaríem dels talibans.

Quan li vaig preguntar per les imatges de les torres bessones enfonsant-se em va dir que no sabia de què li parlava, que no les havia vist mai.

Veure vídeo

Estic mirant des del balcó d’una casa d’adob a un barri ubicada a les pendents de les muntanyes que rodegen Kabul. És divendres, dia festiu a l’Afganistan, i una família prepara un pic-nic a la terrassa. Tenen una simpàtica guerra familiar ja que unes noies intenten treure abans que les altres l’arròs, el pa, les verdures. És una terrassa ubicada al buit d’un antic edifici que va ser enderrocat per un míssil fa anys. Va matar el marit i alguns fills.

Al fons els raigs del sol retallen fotogènicament el perfil irregular d’algunes cases. Bombardejades, per vés a saber quin criminal que actualment forma part del govern afganès.

Hi ha nens que juguen a amagar-se, espantant-se i perseguint-se entre la ferralla. Hi ha nens que salten un aleró, altres fan rodar una hèlix rovellada, altres surten d’un forat d’un tanc, possiblement de la dura guerra que els afganesos van mantenir alb els soviètics, o potser després.

Hi ha centenars de nens que fan volar estels, omplint el cel, aviam qui el fa volar més alt i més ràpid, aviam qui el creua amb un altre estel. Sense ni tant sols adonar-se dels avions que creuen en cel volant cap al sud, ves a saber on, potser algun poble del sud, i potser mataran alguna família en una boda “confosos pels trets” de la celebració.

Hi ha llargues fileres de famílies que tornen de la oració de divendres, alguns nens carreguen aigua, algunes dones llenya pel dinar familiar creuant els carrers amb l’asfalt aixecat, o saltant els postes de la corrent arrencats i sense cables, o els fanals tirotejats fa uns anys per deixar la ciutat a les fosques i atacar-la. I cometre les atrocitats més espantoses contra la població civil. Uns criminals que uns “acords de pau” recents avalats per la irresponsabilitat de la política internacional han reubicat al poder. En un exercici de lamentable amnèsia històrica.

Hi ha persones coixes que caminen amb dificultat per les runes de la ciutat en un país on tots els països hem estat una mica responsables d’esmicolar-lo a trossos, convertit en un laboratori d’unes guerres que durant 30 anys han destrossat el país. A fer-lo trossos a base d’injustes “transicions polítiques” (com actualment) on les bèsties més atroces ocupen càrrecs als ministeris o al Congrés. Tots els països hem estat responsables de la ridícula “no intervenció en assumptes polítics interns”.

Les víctimes són tantes i tenen tantes ganes de tenir una vida normal, que semblen no tenir aquestes ferides profundament clavades. Però la seva memòria i les seves ferides no es tanquen, i es podreixen amb les seves pròpies llàgrimes. I els seus botxins es reparteixen el ”botí de pau” i l’ajut internacional.

“Sense memòria no existim, sense responsabilitat potser no mereix la pena existir” diu Saramago. Mentre, però, la opinió internacional està més preocupada en denunciar el desplegament de les tropes que en arrencar la lepra de l’Afganistan que ocupa llocs de poder.

DUBAI-KABUL

L’aeroport de Dubai, als Emirats Àrabs Units, porta a l’extrem la fascinació que ens poden exercir els aeroports com a espais de cultura internacional on les cultures es creuen, però no es mesclen. A Dubai es troben Orient i Occident sense mesclar-se, quasi sense mirar-se. De fet és un aeroport on es mostra l’absurd de la simplificació d’un mon dividit en dos pols.

A les cues de facturació hi ha les files caòtiques i espontànies dels vols al Sudan, al costat de les atentes i ordenades del Japó, hi ha les grans sales amb seients on els alemanys esperen seriosos amb ordinadors portàtils, fins i tot els saudís amb moderns telèfons mòbils i vestits tradicionals, o les belleses àrabs modernitzades del Líban, o elegantíssimes índies amb vestits regionals de colors llampants i esquenes despullades, o els grups amb uniformes locals a vegades sentats al sòl o resant dels pakistanís, o tombats dormint una mescla indistingible de coreans, afganesos, centroasiàtics… L’aeroport de Dubai és una buffer area, tot es mescla però, no se sap com, els límits estan clarament establerts.

A l’aeroport de Dubai termes com occidentalisme son totalment inútils per simplistes, i el luxe, les derrotxadores botigues de perfum o de grans cotxes, o les grans pantalles emetent videoclips de cantants sexis àrabs seduïts per nois elegants de les cadenes Rotana o Al-Arabia. En un mateix espai convieuen les “ninjes”, o els “yuppis”, i a vegades fins i tot els “hippies”. El luxe perd sentit identificat com a occidental ja que aquí el luxe adopta una versió àrab; i el tradicionalisme perd sentit com a valor no-occidental perquè aquí l’aparença tradicional es vesteix de luxe.

L’aeroport de Dubai és l’espai on es creuen però no es mesclen les cultures. Perquè no tenen cap interès a mesclar-se. I així móns que podrien ser radicalment oposats, fins i tot en lluita, es creuen en un mateix espai.

KABUL-DUBAI

Jo creia que viatjant a l’Afganistan el major xoc cultural el tindria en arribar a Kabul. Però no va ser així: el major xoc cultural va ser tornant de Kabul a Dubai. Afganistan, un país on la gent no ha tingut durant dècades i dècades ni té, dret a una existència mínimament digne. Un lloc on una gran quantitat de països hem tingut la responsabilitat de convertir-lo en un laboratori d’atrocitats de la guerra freda. Un país on un seguit d’àrpies que van ser criminals es reparteixen el botí de guerra del futur del país en forma de ministeris o territoris sencers (amb l’aval de la comunitat internacional). Una ciutat, Kabul, on no hi ha ni un carrer sense runes i metralla, on no hi ha ni una persona que no tingui cicatrius incurables de les guerres.

Faig una escala de 15 hores a Dubai i m’apropo a la ciutat. L’aeroport, i la ciutat pont entre Orient i Occident. Des de la platja contemplo de nit la ciutat. Miro xocat la perversitat del luxe i de despilfarro. Incomptables gratacels que semblen no tenir fi vomitant milers de kw de llum robats de qui sap quin racó del món. Centenars de cotxe d’alt luxe creuant sense parar uns pocs kilòmetres de ciutat i de país i devorant el petroli que devora els països en inacabables guerres. Centenars de centres comercials mostrant el decadent espectacle de milers d’ampolles de perfum d’alt standing i immensos aquaris prefabricats. La imatge d’una societat que pervertidament despilfarra els recursos damunt d’una civilització devorada pel saqueig, la injustícia i la mort de la dignitat humana.