Categoria: En català

Creadores, sanadores i mèdiums. Creació domèstica de dones per a reparar les ànimes

Josefa Tolrà, El teólogo y el jardinero

 

“Las mariposas son presiosas ellas lleban mucha luz”: l’espai domèstic com a emancipador

 

L’alliberament del patriarcat no s’esdevé sols en l’espai públic. També s’ha donat en un lloc central de la microhistòria de les dones: l’espai domèstic.

La Pilar Bonet, comissària de l’exposició “Alma. Mèdiums i visionàries”, que té lloc a Es Baluard de Palma de Mallorca, ho diu quan parla de les disset dones que en formen part: “Jo he partit de l’experiència vital d’aquestes dones, i no de la seva adscripció al món de l’art. Cosa que no és difícil, ja que les seves biografies són tràgiques. Van estar, no a la primera línia de combat de les guerres mundials, sinó a la rereguarda, a casa. Han viscut  pèrdues, dolors, o pobresa, i la seva activitat creativa, sense pretensions, va ser la seva forma d’establir noves relacions amb l’entorn com a sanadores. La Josefa Tolrà, per exemple, mai va sortir de casa seva, però la gent l’anava a veure. Ella compartia aquestes habilitats que tenia com a sanadora i a la vegada se socialitzava dins de l’espai domèstic; ja que l’esfera pública també pot ser l’espai de la casa.”

Els dibuixos i les pintures (fins i tot els brodats) d’aquestes dones nascudes abans de 1918,  que patiren els tràgics efectes de moments convulsos de la primera meitat del segle XX, tenen com a eix en comú la recerca de la veu interior de les seves autores per reparar la seva ànima. Elles també ajudaven a la sanació de la gent del seu entorn. La seva activitat creadora no cercava els circuits artístics, ja que, de fet, poques van arribar a exposar. No cercaven la retribució econòmica, ja que, sovint, regalaven les seves obres. Cercaven les seves cures i les dels altres com a mèdiums inspirades per l’espiritisme, una filosofia desenvolupada a finals del s. XIX que se surt del discurs espiritual hegemònic, jeràrquic i dogmàtic, i cercava un diàleg directe amb els esperits i amb la seva veu interior: comunicació no sensorial, inconscient, pluralitat de mons habitats…

La recerca de Pilar Bonet, que és la base d’aquesta exposició, apunta a conclusions autènticament transformadores: se centra en les formes d’emancipació de les dones dins d’espais encara poc explorats pels estudis de gènere, com el domèstic. Les activitats espirituals són vistes com a forma d’emancipació i sanació, i destapa l’existència de discursos hegemònics i heteropatriarcals fins i tot en les avantguardes artístiques, que anul·len  que hi ha altres maneres de crear.

“Aquestes dones ens donen eines per a repensar el feminisme. No és que fossin feministes des de la militància, però la seva experiència acaba generant una forma d’alliberar-se, i una forma  de creativitat amb molt de potencial emancipador. A nosaltres, dones feministes actuals, ens ha d’interessar molt, ja que ens sentim identificades amb un desengany i en una necessitat. Ens podem reflectir en la labor creativa d’aquestes dones, que les reconfortava interiorment, i que intercanviaven, no com a ambició econòmica, sinó com a bé comú, ja que elles no se sentien autores d’obres d’art. Hi ha una urgència des del nou cicle del feminisme de viure l’espai interior, de recuperar l’espai domèstic. És una forma d’emancipació… Perdem cada cop més la capacitat de viure l’espai domèstic com a espai alliberat i emancipador.”

El fet de trobar, en un entorn tan proper (Josefa Tolrà, per exemple, és de Cabrils), activitats creadores fetes per dones que no van passar per l’acadèmia i que generaven nous discursos creatius dins l’àmbit privat és per Bonet una troballa de significació política: “Això em semblava brutal i no ho trobava una troballa per la història de l’art: ho trobava una troballa política. Donava vigor a una cosa que el patriarcat havia anul·lat, per qui el coneixement està a l’acadèmia científica i les dones estan amputades en el reconeixement dels seus valors. Això és poètic i també és polític.”

 

“Un ser de luz guia mi mano”: la sanació com a progrés

Entre 1941 i 1959, Josefa Tolrà  (la Pepeta) va desenvolupar una preciosa obra personal amb dibuixos, textos o brodats, creats des de la pura intuïció, sense bagatge artístic i des d’una necessitat inicial de guarir el dolor propi sense ni tan sols sortir de casa (rarament sortia de la seva casa o del seu poble). Això la va portar a un desenvolupament del seu potencial com mèdium, veure les aures de les persones, i de comunicar-se amb els esperits amb el que ella anomenava forces fluídiques. Influïda per l’espiritisme, dibuixava guiada pels esperits (“un ser de luz guia mi mano” escrivia), i ajudava a la sanació espiritual de les persones que la rodejaven, que cada cop la visitaven més, i fins i tot els regalava els seus dibuixos. Ella no dibuixava per ser reconeguda com a artista, sinó per guarir i ser guarida. Mai va ser una personalitat excèntrica o desequilibrada, sinó una afable dona que compartia generosament el seu poder com a mèdium al seu espai domèstic.

“Vaig saber– diu la Pilar Bonet- que era espiritista per un senyor de Barcelona que va escriure una carta al director a La Vanguardia quan es va fer l’exposició, i em va explicar que un parent seu, en Jordi Galvany, la va introduir a l’espiritisme i als grups que es reunien a Horta. Després, una parella que va visitar la inauguració de l’exposició va dir que eren del grup de teosofia de Mataró i que anaven a veure la Pepeta. Així, penso que abans d’entrar en la depressió per la mort dels seus fills, ella no en devia saber res de l’espiritisme. Però a partir d’un moment va manifestar que tenia por, que no volia estar sola a casa, ja que ella hi veia gent. El seu parent va anar a ajudar-la i li va dir que les veus que sentia devien ser els esperits de gent que havia mort i volia connectar amb ella, ja que era una persona amb una sensitivitat molt especial i entrava  en la freqüència dels seus missatges, i li demanaven que fes de mediadora mecànica. Això ho va fer, i va començar a dibuixar i escriure molt ràpidament la transmissió dels missatges.”

“La Pepeta va estudiar fins als 10 anys, no era analfabeta. Quan llegia coses que la Pepeta escrivia a les seves llibretes jo ja pensava que era espiritista: ella signa sovint com a mèdium, i fa títols on diu que ens dibuixos son fets per transmissió mecànica dels esperits, parla de planetes etc. Una senyora de Cabrils aquesta paraula la utilitza per alguna cosa, és evident,” afegeix.

La Pilar Bonet  porta molts anys en l’art contemporani. És doctora i professora de les universitats de Barcelona i Ramon Llull, i crítica i curadora d’innombrables exposicions. Però va ser la troballa de les creacions de Josefa Tolrà a la localitat propera de Cabrils la que  revolucionà els seus mateixos plantejaments artístics i de gènere, i es va centrar intensament a l’estudi d’aquesta dona mèdium. Fins i tot  ha fundat una associació amb el seu nom i va idear l’exposició “Josefa Tolrà. Mèdium i artista” que va estar a Can Palauet de Mataró el 2014.

A més es va dedicar a la recerca de casos similars per tota Europa d’artistes mèdiums i espiritistes, que no han entrat al discurs hegemònic de l’art, que és el que constitueix el contingut de l’exposició “Alma. Mèdiums i visionàries”. En un whatsap intercanviat per la redacció d’aquest article m’ho deixa ben clar: “jo treballo dones a l’ombra.” Aquestes dones a l’ombra són: Julia Aguilar, Aloïse Corbaz, Käthe Fischer, Madge Gill, Mary Frances Heaton, Margarethe Held, Gertrude Honzatko-Mediz, Nina Karasek, Emma Kunz, Cecilie Marková, Hélène Reimann, Jane Ruffié, Clara Schuff, Hélène Smith, Agatha Wojchiechowsky, Anna Zemánková i, es clar, Josefa Tolrà.

“L’espiritisme connecta amb el cristianisme de base i amb el socialisme utòpic, i això no m’ho explicaven a la universitat. Són dones que han perdut fills i persones estimades molt properes pel període de guerres que van viure, i coincideix que en aquell moment arriba una filosofia per llibres, per la creació de grups etc.” detalla Bonet.

“Moltes d’elles opten per la pobresa com a via de llibertat. És dediquen a la part creativa i com aquesta ajuda als altres per mitjà de l’espiritisme. L’espiritisme es basa en què el progrés es basa en la caritat, i aquesta és entesa com a que tot és comú. Els dibuixos mai els venen, no són productes ni de vanitat ni d’ambició econòmica. Precisament m’interessa molt això: quin tipus de vincle generen amb aquest procés de treball que els ocupa hores i hores de la nit, acaben exhaustes, treballen molt sense necessàriament rendiment. Fan un treball constant, laboren constantment, fan néixer, renéixer, contemplen els cicles… no necessàriament amb passió, sinó que laboren com qui treballa el camp, en una activitat d’acompanyament constant.”

 

“La pintura és Natura però no oblidis que tu també ets Natura”: creadores sense hegemonia

Aquestes dones, malgrat el seu anonimat, i sense voluntat d’exposar ni de cobrar per les seves creacions, o fins i tot no considerant-se ni artistes, a vegades van ser “descobertes” pel món artístic. Això va passar amb la Pepeta que va arribar a exposar a Barcelona. De fet, abans de l’exposició a Mataró, l’associació ACM va muntar unes jornades artístiques el 1998 on va acudir  en Joan Brossa com a invitat. Aquest va fer que a El Maresme es redescobrís la Pepeta i la seva fascinant personalitat i obra (la qual va esmentar la frase que encapçala aquesta secció).  Es conserva un vídeo inclòs a l’exposició, on el poeta ens descriu la seva experiència amb la Pepeta (consultable al web acm-art.net).

Va ser l’inici de la recerca de la Pilar Bonet d’unes expressions creatives que superen els discursos hegemònics de l’art contemporani teledirigits per l’acadèmia, amb la qual ella és molt crítica: “Jo tinc una formació molt reglada dins del món de l’acadèmia de l’art, però que em va servir per saber què m’agrada i què no. No m’he integrat mai en aquesta estructura “militar” del  departament d’art perquè  quan agafen un tema, com que l’han d’encasellar molt, el maten: com abordar-ho, metodologies per entomar-ho, posar-ho en relació a altres moviments. Així, aquestes dones les col·loquen ràpidament a l’expressionisme. Un exemple que no vaig incloure en la selecció és la d’Unica Zurn, una pintora que va caure en la teranyina del patriarcat surrealista i la van anul·lar. Sempre parlaven d’ella com la “parella de Hans Bellmer”, però es pot rescatar per si sola, no cal encaixar-la dins la història del surrealisme.”

Aquest mateix fet, el d’un discurs hegemònic i anul·lador que fagocita tot coneixement dins la cotilla de les avantguardes hegemòniques, ha passat amb la Pepeta, i de fet amb totes les artistes d’aquesta exposició. Se les ha vist com a fenòmens derivats del surrealisme, l’art brut o l’expressionisme i no com a transmissores de sabers invisibles, i generoses sanadores de l’esperit, actuant des de la humilitat i, en molts casos, revolucionant el seu espai domèstic, ja que aquest espai no està tipificat per l’acadèmia.

“Només alguna de les dones de l’exposició – diu la Pilar Bonet-  va arribar a exposar en vida… potser les més joves i que als 60 o 70 encara estaven vives. Però va passar com amb la Pepeta, perquè algú va veure que tenia interès el que feien. Els del Dau al Set la van trobar una meravella i van posar-la a una exposició a Barcelona. Però el normal era que no fos una iniciativa seva, com va ser en el cas de la Pepeta. De fet el que és normal és que no exposin mai. Ella no va anar ni a la inauguració. I de fet se’n sap molt poc perquè ningú va deixar res escrit d’ella, encara que tots quedessin molt impressionats… només el Cirici fa una referència a un article que parla del Moisès Villèlia. Només la consideraven com una cosa curiosa; sino haguessin escrit sobre ella. Ells hi anaven teledirigits perquè sabien tota la història del Jean Dubuffet i l’art brut: els homes cultes i erudits han de descobrir aquestes formes d’”art brut”.

“Aquestes dones són totes autodidactes? Sí, es clar que ho són… excepte algunes que se’ls hi nota una mica. Però jo renuncio a dir que aquestes dones eren autodidactes. Aquest és un terme determinat per l’acadèmia: s’accepta però no ha passat per les regles d’or de l’acadèmia i la manera d’adquirir coneixement. Al final l’autodidactisme serveix per marginar, per convertir a la persona subsidiària a algun tipus de potestat que sols t’atorga l’acadèmia.”

 

Per descarregar l’article Publicat a La Directa:

ALMA_Pilar Bonet DIRECTA 477_maig19

Art a “Abya Yala” per despatriarcalitzar i sanar

Rosa Chávez Foto: Ester Pérez Berenguer

Dones de Guatemala i Bolívia impulsen projectes de transformació contra les violències patriarcals, d’abans i de després del colonialisme, als països de l’Amèrica Central i del Sud

 

 

 

 

Arde vagina seca

clítoris vencido

saliva espumosa

gemidos calculados por minuto

lubricando las culpas

raspa el cuerpo ausente

arde clítoris hinchado

pedacito de nadie

arde, lástima,

esta soledad tan seca.

(Rosa Chávez)

 

El passat juliol diverses dones llatinoamericanes van reflexionar a Barcelona -per mitjà de diverses activitats d’art i comunicació- sobre el combat de les violències patriarcals i les tècniques de sanació a la comunitat i als seus cossos. Van participar al cicle “Comunic-art front les violències patriarcals” organitzat per l’associació  Suds, i prenc les paraules de dues guatemalteques i una boliviana per aquest article.

Eren feministes d’Abya Yala, el nom que, històricament, el poble kuna donava al territori americà.

Totes les reflexions i experiències culturals tenien com a denominador comú el “feminisme  decolonial”,  terme inventat per la filòsofa argentina Maria Lugones  que planteja una visió critica dels feminismes hegemònics, ja que  aquests acaben tenint un efecte de colonització cultural als feminismes  no occidentals, com en el cas dels moviments dones d’Abya Yala.

L’activista dominicana Ochy Curiel escriu referint-se als processos de colonització cultural recents (a una publicació d’ACSUR-Las Segovias, descarregable des del web de Suds): “Tot aquest procés va conduir a la institucionalització dels moviments socials a través del sorgiment de les ONG, la irrupció de la cooperació internacional del Nord i la burocratització. Un grup de feministes llatinoamericanes i del Carib van començar a evidenciar aquesta situació, que provocava la pèrdua d’horitzons polítics més radicals i transformadors. Així doncs, es va anar construint el que es va anomenar autonomia feminista llatinoamericana.”

 

MARIA GALINDO, ART I DESPATRIARCALITZACIÓ

Una de les participacions més contundents a aquestes jornades va ser la boliviana María Galindo de Mujeres Creando, un moviment feminista que treballa amb les arts de la performance o el graffitti o amb publicacions, i que elles mateixes diuen que “Som índies, putes i lesbianes juntes, barrejades i agermanades”. Galindo va arremetre sense pietat, i no sense raó, contra tot el sistema de cooperació internacional.

“La categoria de gènere ha patit un procés de banalització i simplificació extremes provocat de manera directa i deliberada per la dinàmica de les ONG i la cooperació internacional (···) La banalització de la categoria de gènere i el sorgiment de “l’experta en gènere” van del bracet. Estem davant d’una generació d’expertes que no vinculen la categoria de gènere amb la matriu ideològica del feminisme ni tampoc amb l’anàlisi de relacions de poder patriarcals.”

Galindo creu que cal un replantejament del feminisme des de la despatriarcalització. “Ens plantegem la redefinició del feminisme com aquest conjunt de lluites col·lectives i individuals protagonitzades per les dones contra tota classe manaments patriarcals, a escala planetària, de forma simultània, en diferents èpoques i contextos socials i culturals. (···)  Al mateix temps, fa falta combinar aquesta definició amb el que anomenem el feminisme intuïtiu, que és la desobediència personal de cada dona enfront de la disciplina patriarcal, sigui quina sigui la cultura, edat, classe social o lloc al qual pertanyi. Una desobediència personal no a partir de l’accés a un cos ideològic, sinó a partir de si mateixa i de les seves decisions existencials instal·lades en el seu dia a dia.”

 

FEMINISMES INDÍGENES I EL COS-TERRITORI

L’activista guatemalteca Lorena Cabnal fa una anàlisi complexa del seu substrat cultural indígena i les relacions del patriarcat històric amb el colonial,  plantejant les bases del feminisme indígena. Ens resumeix aquests conceptes que basteixen l’edifici d’uns feminismes propis dins les cultures dels pobles indígenes. “Hi un patriarcat originari ancestral, que és un sistema mil·lenari estructural d’opressió contra les dones originàries o indígenes. Aquest sistema estableix la seva base d’opressió des de la seva filosofia que norma la heterorealitat cosmogònica com a mandat, tant per a la vida de les dones i homes i d’aquests en la seva relació amb el cosmos. (···) La penetració colonial, ens planteja la penetració com l’acció de introduir un element en un altre i el colonial, com la invasió i posterior dominació d’un territori aliè començant pel territori del cos. (···) Amb això afirmem que el patriarcat originari ancestral es refuncionaliza amb tota la penetració del patriarcat occidental (···) Amb això afirmo també que van existir condicions prèvies en les nostres cultures originàries perquè aquest patriarcat occidental s’enfortís i carregués. «

Unes setmanes abans de les jornades de Suds,  es va realitzar el taller “Mapejant el cossos-territoris” (coordinat per Cooperacció i que proposava el Colectivo Miradas Críticas del Territorio desde el Feminismo i on participava Suds). Aquest mapeig és una tècnica sanadora   i política on, per mitjà de tallers comunitaris, les dones identifiquen parts del seu cos amb el territori que habiten, cercant a més les pròpies febleses en les que generen els sistemes d’expropiació massiva de terrenys per part de les empreses extractives.

Cabnal planteja l’origen  d’aquesta tècnica d’exploració que engloba allò personal amb les lluites polítiques, i al·ludeix a algunes de les frases dels feminismes occidentals de la segona onada: «Aquest plantejament ho assumim en principi com a consigna política, per després donar-li vida a través de continguts que porten a teixir-se com una proposta feminista comunitària des de les dones xinkas. Implica la recuperació conscient del nostre primer territori cos, com un acte polític emancipator i en coherència feminista amb «allò personal és polític», » allò que no s’anomena no existeix».

«En l’última dècada s’ha incrementat la defensa de la terra i el territori, com una consigna política dels moviments indígenes continentals de l’Abya Yala, i lluites importants s’han generat allà on les comunitats s’han aixecat per defensar el que històricament els pertany. No obstant això, una contradicció a l’intern dels moviments de defensa territorial és el fet que les dones que conviuen al territori terra, viuen en condicions de violència sexual, econòmica, psicològica, simbòlica, i violència cultural, perquè els seus cossos encara segueixen expropiats. D’aquest compte que les dones xinkas, hem iniciat un procés històric de defensa del nostre territori cos «

 

ROSA CHÁVEZ I MALCOLM, ART I SANACIÓ COMUNITÀRIA

Des de la poesia i des del teatre comunitari, les guatemalteques Rosa Chavez i Malcom van mostrar-nos experiències artístiques dins dels feminismes comunitaris de les dones indígenes, i amb una aproximació del cos-territori.

De  la poesia de Rosa Chavez diu la crítica literaria Anabella Acevedo: “porta a terme a través de la paraula una constant exploració personal que igual toca la temàtica de la identitat cultural com la dels espais més íntims del seu ésser dona, de vegades amb una veu tan estripada i explícita que sacseja fins al lector més experimentat.”

Ros Chávez ens diu que “Soc poeta i la meva activitat artística la porto des de l’activisme, des de l’art per a la transformació social. Per a mi la poesia té a veure amb la recuperació de la paraula i comparteixo els processos artístics amb grups que treballen per a la recuperació de la veu personal, però també de la col·lectiva, que és part molt important per a les dones. Quan parlo de col·lectiu em refereixo al poder dels pobles; les dones, els grups organitzats … Des de la cosmologia maia parlem des d’allò personal, però també des de la col·lectivitat, entenent el col·lectiu com vinculat amb el comunitari. «

«La poesia és la meva columna vertebral com a exercici, però també una manera de col·lectivitzar l’experiència amb accions performatives, a l’espai públic i comunitari. I també he trobat altres expressions com el teatre i el vídeo. No considero que faci poesia maia o poesia feminista. Soc maia i feminista i com a tal escric, és feminista o maia perquè jo ho soc. És molt trampós nomenar i encasellar-se. És la meva vida, totes les meves creacions passen pel meu cos i em toca parlar sobre les meves vivències i els meus lluites, i les lluites col·lectives de les que soc part. «

D’altra banda, Malcom (nombre chuj de María Domingo Paiz), és també maia i dinamitzadora de grups de teatre de sanació front a les violències sexuals. «Formo part del col·lectiu Actoras del cambio, una associació feminista que ens dediquem a acompanyar processos de sanació de dones supervivents de violació sexual durant la guerra i en l’actualitat. En els nostres tallers realitzem exercicis de recuperació del cos de la vida i de l’amor a nosaltres mateixes. D’aquí tractem de reconèixer què va passar a la història de les dones, a Guatemala com a col·lectiu, però també en la història individual de cadascuna.

«Aquestes històries travessen la vida totes les dones, i encara que siguin diferents, n’hi ha moltes que s’assemblen. Busquem com a dones fer sentir que no em fa vergonya el meu cos, que no necessito castigar el meu cos, que la violació no és la meva culpa, sinó que és responsabilitat de l’agressor. Fem accions públiques on es publica el nom del violador perquè sentin vergonya i l’atenció caigui sobre ell. Ell és el violador. Ell és qui ha de ser jutjat i mirat per la societat. A Guatemala els mitjans d’informació centren la informació d’una violació a sobre. Nosaltres pretenem revertir la vergonya.»

«Moltes dones, després experiències tan traumàtiques deien» em sento morta en vida «. A mesura que els processos de sanació avançaven moltes dones deien «ara em sento lliure». N’hi ha una que deia «Jo soc Catarina Gran, ara puc volar com un ocell.» Amb aquesta idea estem en els nostres processos de creació d’obres de teatre. Ens permet filar les nostres vivències, i com les hem curat passant del dolor a l’alegria. Fer consciència social, i dir que la violència sí que va passar, i poder recuperar la confiança a nosaltres mateixes.»

 

Nos quitan la cabeza y el corazón sigue latiendo

nos arrancan el pellejo y el corazón sigue latiendo

nos parten a la mitad y el corazón sigue latiendo

beben nuestra sangre y el corazón sigue latiendo

estamos criados para latir sin descanso.

(Rosa Chávez)

 

Sagar Malé, setembre 2018

 

Article Art Abya Yala Directa

TERRES DE L’EBRE, TERRES DE TRÀNSIT

Posem la terra, la llengua i la cultura a debat amb Roser Royo, Jordi Marsal, Santi Valldepérez, Joana Serret i Emigdi Subirats, cinc picapedreres de la identitat ebrenca

Són les Terres de l’Ebre aquella Catalunya oblidada? La que sols recordem quan hi ha catàstrofes de territori com el Projecte Castor? La que en cultura sols apareixen amb alguns noms de la  jota o del rock local quan hi ha hagut les mobilitzacions contra el Pla Hidrològic Nacional? La que apareix només per parlar de la festa dels bous embolats i capllaçats en els debats animalistes?

Per exemple, en el camp de l’escriptura Sebastià Juan Arbó, Artur Bladé, Gerard Vergés o Francesca Aliern rarament apareixen en la llista dels grans noms de la literatura catalana. Fins i tot es dona la sorprenent cirsumstància que Emigdi Subirats, activista cultural i escriptor, va rebre el 2014 un reconeixement a Barcelona, no en un certamen literari, sinó en un premi d’Actuació Cívica, el de la Fundació Carulla. Ell, juntament amb les periodistes Roser Royo i Jordi Marsal, el realitzador de documentals Santi Valldepérez, i la bibliotecària Joana Serret, cinc picapedreres que treballen dia a dia per les Terres de l’Ebre, ens parlen del territori, la identitat, la llengua, la seva lluita personal o, fins i tot, dels bous.

 

TERRITORI

El nom de Terres de l’Ebre  es popularitza pel llibre de Sebastià Juan Arbó. Però, geogràficament, ell es referia només al delta de l’Ebre. Els límits geogràfics per definir la identitat ebrenca es discutida per Emigdi Subirats, usant el terme d’Ilercavonia.   

“Els meus ideals polítics fan que la distribució provincial i comarcal actual no m’interessi. A mi m’agrada parlar del territori lingüístic nostre com a Ilercavònia, que és lo territori que va del Priorat al Maestrat, passant per Matarranya. En realitat Ilercavònia era part de la Catalunya dels ibers que anava de Tarragona a Castelló, i de Falset  a Vila-real. Els lligams personals i comercials entre Matarranya i el Maestrat són la base: abans de Binaròs i de Benicarló es venia a parir a Tortosa, i de Beseit i Vallderoures la gent baixava al mercat de Tortosa. Amb l’estat autonòmic es trenca aquesta continuïtat, es delimita amb fronteres com lo riu Sénia com a frontera entre Vinaròs i La Sénia, i el Guadalop entre Vall-de-roures i Arnes. A la que posen un hospital Binaròs i un hospital a Vall-de-roures tallen els lligams de sanitat i d’educació.”

Roser Royo i Jordi Marsal, reflexionen sobre les Terres de l’Ebre en clau de zona de trànsit.

Jordi: “Estem a una zona de frontera, el principal punt d’entrada de la península. Los romans entren per aquí. La península ibèrica és com un castell fortificat al voltant de les mesetes, i un dels pocs punts d’entrada per envair la península és el corredor de l’Ebre.

Roser: “Més que una frontera jo parlaria d’una cruïlla, una zona de trànsit. La frontera sembla que marqui un límit, però aquí  hi ha una permeabilitat”

Jordi: “Però lo delta de l’Ebre no fa més de 200 anys que és important, perquè abans no s’hi atansaven més que los pirates i los pescadors tortosins. Ara bé, la identitat de Terres de l’Ebre és, fins a cert punt, un invent convergent. Existia el concepte de Terres de l’Ebre però mai no hi havia hagut el reconeixement  polític. Quan es produí l’explosió de conflictivitat social amb el tema de l’aigua, lo govern de Pujol intenta canalitzar el malestar i contrarestar-lo dotant de personalitat política la zona.”

 

LLENGUA

El tortosí, la variant dialectal de la parla de les Terres de l’Ebre, és també un tret identitari. L’Emigdi  Subirats considera que: “El que determina aquesta zona, és un parlar determinat que identifica la gent del territori, que inclou les Terres de l’Ebre, el Matarranya i el Maestrat. Però jo soc del parer que a llengües minoritzades el fet lingüístic com a definidor d’una identitat se li dona excés d’importància, ja que a les llengües normalitzades no se li dona. Passa a llengües com el gal·lès, a l’eusquera i al català.”

La particularitat lingüística pot ser un motiu de diferenciació, i fins i tot de discriminació, com ho comenten Roser Royo i Jordi Marsal.

Jordi: “És molt habitual que et preguntin: ‘Que ets de Lleida?’. Ara aquest fenomen no passa tant, la gent sap lo què són les Terres de l’Ebre, però fa uns anys et feien creure que parlaves malament lo català. Recordo una professora  valenciana a la facultat que em va preguntar: tu què dius ‘aquet’ o ‘aquest’… i jo li vaig respondre que jo dic ‘este’!”

Roser: “De fet la meva percepció, fins que no vaig arribar a primer de carrera, era que el català que jo parlava era incorrecte. Quan t’expliquen que hi ha un estàndard i diverses formes dialectals ja te situes, però d’entrada la sensació és que parles malament. Però clar, jo quan escric me cenyeixo a l’estàndard oriental, que es lo que t’ensenyen a l’escola. Quan escrivia a El Punt, no podia usar ‘este’ però intentava colar variants, com per exemple la paraula xiquets. Però van arribar a passar coses grotesques, com en ocasió d’una festa a  l’Ampolla que es diu de ‘l’ostró’. Una paraula que és incorrecta en català, però és el nom d’una festa i la van traduir com a ‘ostra portuguesa’ en el context d’una festa per promocionar un producte típic del delta“.

 

TRANSVASSAMENT I IDENTITAT

Hi ha consens que les mobilitzacions multitudinàries contra el Pla Hidrològic Nacional aprovat pel Congrés espanyol el 2005 van crear un efecte de cohesió identitària. Aquest pla pretenia el transvasament de les aigües del riu Ebre a Castelló, València, Alacant, regió de Murcia, Almeria i Barcelona.  Va crear el moviment antitransvasament present a tot el territori català.

L’Emigdi Subirats per exemple diu: “La lluita conta el Pla Hidrològic contra el PP articula una identitat que no teníem. Aquí teníem les clàssiques rivalitats entre ciutats com Amposta-Tortosa o Ulldecona-La Sénia, i també una administració de polítics molt mediocres que va crear una gran desestructuració del territori. El Pla Hidrològic va articular un moviment de resposta importantíssim en el qual cap partit polític s’ha atrevit a donar la cara de nou pel transvasament. Som una societat on la única font de riquesa que tenim ens la volien prendre i la lluita antitransvasista va provocar una alteració de la nostra mentalitat.”

Roser Royo i Jordi Marsal donen importància al reconeixement per part de Barcelona de les Terres de l’Ebre.

Roser: ”La població de Terres de l’Ebre sempre ens havíem vist a si mateixa com la perifèria de Barcelona. Però amb les mobilitzacions pel tema de l’aigua es va produir un reconeixement cap a nosaltres, i una reconciliació. A Barcelona hi participa moltíssima gent de tot Catalunya i les Terres de l’Ebre normalitzen el seu estatus de catalanitat.”

El realitzador de documentals i dinamitzador de la productora Films Nòmades, Santi Valldepérez,  rebutja caure en el victimisme. “Cal mantenir la flama encesa de moviments com el de l’antitransvasament,  una lluita col·lectiva amb un impacte al llarg del temps. És evident que este territori està lluny encara, i pel fet que està lluny hem de córrer més. Nos han d’arreglar carreteres, autopistes, transports ferroviaris… És evident. Però pel fet que estiguem aquí també hem de córrer esforçar-nos nosaltres mateixos. El ressentiment potser serveix per negociar, però el victimisme com a discurs no em val. Jo no parlaria de Catalunya oblidada, a mi no m’interessa el ressentiment, i cal buscar la manera de revertir la situació des de la constructivitat. A Films Nòmades, centrar-nos en el territori nos ha beneficiat: plantejàvem projectes des del rigor, amb  rodatges llargs que permetien anar a fons en el dia a dia, i les televisions han valorat la proximitat que tenim amb el tema.”

 

EXPERIÈNCIES

Cada persona té la seva experiència de treball per la seva cultura. Una bibliotecària pot ser un eix clau de difusió de la cultura per a centenars de persones. I  encara més si  no ets només “una bibliotecària” sinó “la bibliotecària”, com li diuen a la Joana Serret d’Amposta, on dirigeix la Biblioteca Sebastià Juan Arbó,

“Fa uns 40 anys quan vaig començar a ser bibliotecària a Amposta, una feina molt tècnica: estava en un espai de 100 m2, tot just amb una vitrineta amb quatre llibres locals. Però malgrat la manca de recursos tenia inquietud per fer algo, sense pressupost, i vaig començar amb un concurs literari per Sant Jordi, i així vaig arrencar.”

“Quan es va obrir la biblioteca comarcal Sebastià Juan Arbó, molt gran i amb un cert pressupost, vaig poder promoure molt més la nostra cultura, i crec que la biblioteca d’Amposta va ser de les més actives.  El 2006 es va anomenar Amposta capital de la cultura catalana, i va ser el moment de fer projectes de més abast. Vaig parlar amb l’Emigdi Subirats per fer una trobada d’escriptors de Terres de l’Ebre, ja que teníem llibres però no sabíem ni la cara que tenien els escriptors. Em va donar una pila de contactes, vam invitar més de deu escriptors en la primera edició.  Enguany celebrarem la 13a edició, amb un centenars d’autors! Com ho faig? No ho sé, però tinc aquesta inquietud i m’omple. El que no passa és que als autors d’aquí es coneguin a Barcelona. Costa molt. I jo no sé què s’ha de fer. La Francesca Aliern és la més llegida de lla Terres d l’Ebre, o lo Carranza, o lo Rosales perquè és editor, però  poc més.”

 En el cas de Santi Valldepérez, el seu propòsit amb Films Nòmades era clar:  “Jo des de molt jove vaig tenir clar que volia parlar de la cultura i de la gent de les Terres de l’Ebre, i tota la meva trajectòria com a realitzador de documentals ha estat marcada per la tossuderia de voler parlar d’això. He fet sort i he omplert un buit que no l’havia ocupat ningú: crear una estructura de producció audiovisual de certa qualitat i dignitat i que això li permetés obrir-se a espais de difusió del circuit català, estatal i europeu: Films Nòmades. TV3 des del primer producte que vam plantejar va creure que havia de donar-nos suport. Tots els productes sobre les Terres de l’Ebre que li hem plantejat a TV3, tots han estat acceptats. Però ha calgut un rigor alhora de plantejar-los, i un savoir-faire.”

I Emigdi Subirats ha esdevingut un dels més inquiets activistes en el treball per la cultura ebrenca, cosa que sols molt recentment li ha valgut un premi molt especial.

“Des de fa molts anys estic embolicat en la cultura i en la literatura de Terres de l’Ebre. Pel que fa a la literatura m’he especialitzat en aquella de l’exili i de la renaixença. I pel que fa a la cultura he estat embolicat en diversos certàmens de Campredó, al meu poble, i a la resta de Terres de l’Ebre, així com en el folklore local, la música tradicional que m’hi he embolicat com a referent local.”

“El premi Actuació Cívica que em van donar la Fundació Carulla el 2014 pel meu recorregut cultural per la meva trajectòria en defensa i promoció de la llengua i la cultura catalana em va posar a dalt d’un núvol, sense egocentristes.  Jo no he llepat el cul mai a ningú i m’he repenjat mai, i, a més, els polítics mai m’han mirat en bona cara  perquè soc rebel i saben que no soc dels d’ells. Jo soc de família extremadament pagesa, que ningú m’avala… i de Barcelona van saber de la meva existència! A un de Campredó! A les Terres de l’Ebre esperava reconeixement, però a Barcelona mai!”

 

BOUS

Finalment parlem de l’espinós tema dels bous, on les picabaralles entre moviments animalistes topen amb entitats de penyes taurines fortament atrinxerats. En aquest tema sembla haver-hi un clar consens en les cinc persones entrevistades.

La Roser Royo ho té clar: “Aquí hi ha uns ultres, los de l’Agrupació de Penyes Taurines, amb qui no pots parlar. Tot ho tergiversen, i a més no són gaire intel·ligents. Han fet molt de mal. No podem obviar que és un acte social, i quan s’organitza un acte d’estos la plaça de bous està plena. A la vegada hi ha un moviment animalista, molt fort a la resta de país, però que aquí no ho és tant, bo i que estan fotent molta canya. Almenys han canviat la visió quE a Terres de l’Ebre a tot nos agraden los bous. Però prohibir per prohibir no se pot fer perquè aconsegueixes l’efecte contrari.”

El Santi Valldepérez s’ha destacat per la realització d’un documental sobre aquest tema,  Amuertemorir. “Los bous són un tema tabú. La relació d’aquesta terra amb los bous està passant per moments de transformació; la pròpia opinió pública canvia, però encara hi ha una acceptació pública que es veu quan  es veuen les places de bous plenes de gent i erradicar-ho de la nit al dia serà complicat. Però hi  ha un element que és inviolable que és lo respecte per l’animal. Una imatge d’un animal patint provoca rebuig a qualsevol ésser humà, i això acabarà pesant. Si hi hagués un referèndum, es veuria quin grau d’acceptació té aquesta festa, i a partir d’aquí els ajuntaments podrien fes polítiques en conseqüència. Jo crec que s’hauria de fer en cada poble que destina diners en bous. Al meu documental dels emboladors  jo necessitava penetrar dins la festa per a conèixer-la amb rigor, i traspassar d’aquesta imatge injustificable d’un bou amb foc a les banyes, per veure que detràs d’això hi havia un negoci i un moviment social, i tenir una visió més panoràmica.”

Publicat a La Directa 456, del 13 del 6 al 26 del 6 del 2018

Directa 456-27-29

 

El més senzill del món

GERMANA CARMEL, MONJA CARMELITA DESCALÇA, PESSEBRISTA

 

Tinc la sensació de viatjar molt, sense moure’m gaire.

Fa uns anys vaig anar el monestir de les Carmelites Descalces  de Mataró per visitar la Carme Montcerdà Bas, una monja que fa figures del pessebre de fang.  Vaig iniciar amb  la germana Carmel una llarga amistat personal, i vaig descobrir en ella una obertura mental que apostava pel diàleg entre religions i una assedegada curiositat pel coneixement de les cultures, molt allunyada de la percepció popular que imagina les monges de clausura inaccessibles. El seu misticisme l’aproximava a les emotives poesies de San Juan de la Cruz o Santa Teresa de Jesús, origen de les Carmelites. I vaig descobrir com la seva creació artesana de figures del pessebre (que havia après del religiós mallorquí Antoni Fontanet) pot estar en connexió amb aquesta cosmovisió i una activitat espiritual. La mateixa actitud que té amb la seva altra expressió artística, la de tocar la cítara.

 

Què practico cada dia? El més senzill del món. Cuinar, guarnir l’altar i l’església, tocar la cítara, fer fang, cantar la litúrgia, conviure amb unes germanes. Com diria Santa Teresa tot això  va  il·luminant  les estances interiors, i es tracta d’anar obrint portes perquè els límits se’ls posa un mateix

La germana Carmel fa figures de fang una a una, sense pintar, directament sortides de la terra. Inventa noves figures, ja que la seva és  una creació lliure, segons el que sent interiorment mentre modela escoltant música: Josep i Maria poden estar acaronant-se, els reis poden ser reines, els pastors poden resar ajupits com ho fan els musulmans (mentre escolta música sufí) i incorpora noves figures com les prostitutes.

El pessebre és una expressió de la meva espiritualitat. Jo sóc un tros de fang en les mans de Déu. En l’art de modelar voldria deixar fer més a Déu, no ser jo la protagonista. Quan estic treballant amb el fang passo moltes hores en silenci. No és un silenci buit. És pregària, forma part del silenci que en volta la Paraula en la Litúrgia, les laudes, les vespres, les completes… 

El fang és molt fràgil i quan he acabat una figura de seguida es pot trencar, s’ha de coure immediatament a 1.000 graus. Coure el fang és com viure en comunitat, un procés lent de bona relació entre nosaltres i d’equilibri diari: a 700 graus la figura ja comença a coure’s per dintre i hi ha un moment en què la figura i la flama són un… Després calen 8 hores més per refredar-la.  És un procés lent. També el nostre cant, i la pregària, es nodreixen de la Paraula de Déu que l’has de retenir i t’omple, has de meditar i assimilar, no té consistència resar mecànicament. Estem a l’esfera de la bellesa, que no té un per què material.

Actualment les figures em surten mig assegudes i serenes. El camí interior és això: quan un és jove fa i fa sense parar, però cap als 50 anys, tot camina cap a una  activitat més serena.  També m’agrada la gent senzilla, pagesa, que he vist a Mallorca on he nascut i em vaig passar 20 anys fent excursions. Gent de la terra amb saviesa, amb un  saber esperar, i callar…  Treballar el fang és tocar la terra, la realitat, enfangar-se.

He incorporat noves figures al pessebre com per exemple, una prostituta, són figures evangèliques properes a Jesús. Quan vas per la carretera i les veus no et deixen indiferent, a ningú deixen indiferents les prostitutes. Em fan molt respecte, són persones amb sentiments molt forts. Ens fixem en l’exterior de les persones però si traspasses l’aparença externa, tots som molt iguals, podem trobar-nos units en uns mateixos valors humans, cadascú vol la seva vida, i estima la seva cultura, la seva religiositat… deixem que ho puguin viure.

 

M’agrada pensar en la meva Mallorca, les coves d’Artà. Milions d’anys i anys rebent una gota d’aigua continuada formen columnes immenses, impressionants d’estalactites i estalagmites.

El Carmel  va néixer al segle XII a les muntanyes palestines del Karmel  vinculat als moviments eremítics que havien sorgit a l’Orient Pròxim. Però al segle XVI a Àvila Santa Teresa de Jesús i Sant Joan de la Creu li donaren una nova dimensió: la renúncia no és física si no es centra en la contemplació de Déu, vivint l’experiència de Déu a la terra, en la fraternitat i en la pobresa com a expressió de la renúncia.  Al segle XX, però, el Carmel demanava una renovació i amb el Concili Vaticà II (1962-1965), entra en un nou camí de la vida consagrada a la reflexió i a l’estudi, a la formació permanent, a les reunions comunitàries  compartint com a manera d’obrir horitzons. Un canvi que no els diversos Carmels varen assumir, però el de Mataró sí.

Vaig marxar del monestir mallorquí de Binissalem, on havia entrat el 1974, perquè allí no ho vivia així. Ha d’existir coherència entre el que llegeixes i el que vius… En venir aquí, vaig veure que existia una llibertat de pensar, un comportament sociable normal. Jo vull un Carmel de portes obertes. Estar atent en l’ara i avui, no ser arrossegada per costums o pel “sempre s’ha fet així”.

 

M’agrada la repetició, ja que és una forma de trucar a la porta de la saviesa i esperar el moment que se t’obri.

 Jo creo figures escoltant música que m’obre canals interiors per modelar. M’agrada la música sufí tocada amb flauta turca: un tub buit  que segons com deixis passar l’aire sona d’una manera o una altre. Per mi és un buit que fa una ressonància interna amb la qual em trobo identificada. Així la  pregària: buidar-se, fer silenci i atenció a l’interior. I esperar.

Necessitem escoltar altres cultures, barrejar-nos: les religions ens poden separar però l’experiència religiosa ens pot unir. Em sento a prop de l’experiència espiritual de la noia índia que canta música sufí de l’article que vas escriure al Dialogal, la Ragini Rainu. Els músics indis tenen un mestre de per vida, entren a casa seva i hi són tota la vida. Jo també tinc per mestre Jesús, ha entregat la seva vida per mi, perquè jo m’hi pugui acostar. Em diu: “Jo sóc el Camí, la Veritat i la Vida.”

Tot el que veiem és la  primera capa. Però la persona és la mateixa a tot el  món. No podem mirar el color, la cultura, els costums. El canvi vindrà per anar aprofundint en la consciència de saber qui som. Tot és una continuïtat, un cicle, una circumferència on el principi i el final es troben en el mateix punt.

Publicat a Dialogal el 2011

COMUNITAT ARMÈNIA DE JERUSALEM, VÍCTIMES PER DOBLE PARTIDA

COMUNITAT ARMÈNIA A JERUSALEM

Si mirem el plànol de la ciutat vella de Jerusalem, veiem que es divideix en 4 barris: el musulmà, el cristià, l’armeni i el jueu. Sorprèn veure que l’armeni es defineixi pel seu origen i no per la religió de la seva comunitat com les altres tres, ja que de fet els armenis són cristians ortodoxes (i alguns catòlics). Els tres primers barris són porosos, i cristians i musulmans viuen bastant barrejats. La zona armènia també, però és predominantment poblada per la comunitat armènia, que no és àrab, però si que és històricament palestina.

“Som armenis nadius aquí a Jerusalem, que  provenim dels que fa centenars d’anys van venir com a peregrins i que el patriarca armeni els va encoratjar a quedar-s’hi per cuidar els llocs sagrats armenis, que a Jerusalem n’hi ha molts! -ens diu Anshelous Zakarian, una àvia de 80 anys enginyosa i irònica –. Per això s’hi va establir una comunitat molt nombrosa que havia estat d’uns 20.000.”

Els seus carrers es caracteritzen per cases amb aparença emmurallada, amagant florits jardins interiors que acullen veïnats de diverses llars. Els noms de les cases estan escrits amb l’alfabet propi de l’armeni, i el d’alguns dels seus carrers principals esmenten els seus referents històrics com Ararat, una muntanya que és un referent nacional per aquesta  comunitat. La seva presència religiosa queda ben palesa en riques catedrals com St. James, o en una destacada presència al Sant Sepulcre. Hi ha restaurants de cuina armènia, museus o botigues de terrissa policromada i de fotografia amb reproduccions de la Jerusalem centenària, quan els fotògrafs armenis van ser més actius.

Hi ha un detall que crida l’atenció, i són els cartells a les parets amb textos, mapes i fotos recorden el genocidi d’armenis i armènies en mans dels joves turcs el 1915. Cartells que sovint estan arrencats, com si algú no volgués que els veiessin els nombrosos turistes que passen pels seus carrers.  Moltes persones de la comunitat asseguren que ho fan els israelians (que des de la creació de l’estat d’Israel ha pressionat la comunitat armènia tant com l’àrab) amb la voluntat de no fer evident el seu genocidi. Sigui veritat o mite, el que si que és cert és que el barri armeni rep l’assetjament immobiliari per la part israeliana de Jerusalem per anar-se’l apropiant a pessics, ja que a més està enganxat al barri jueu el qual s’hi endinsa.

I és que, si una cosa trobem a la comunitat armènia a Palestina, són nombrosos exemples de dobles víctimes: víctimes d’un genocidi el 1915 a Turquia i posteriorment víctimes de l’expulsió en la neteja ètnica a Palestina el 1948 per part de les tropes sionistes (sobretot els que vivien al costat oest).

Llibre Towards Golgota sobre la comunitat armènia a Jerusalem

GENOCIDI

El llibre “Towards Golgota” Arda Arsenian és un commovedor testimoni que recull i revisa les memòries del llarg viatge a Jerusalem seu avi Hagop Arsenian fugint del genocidi. “Després de catorze mesos de mortal i tortuós exili, arribar a Jerusalem i situar-se com a família en un dels barris del convent armeni va ser una de les alegries majors que he sentit. Lluny quedaven les pors a les espases i les escopetes dels gendarmes, lluny quedaven els cops que ens omplien de terror al llarg de tot el camí, lluny quedava l’espasa de Dàmocles que penjava damunt nostre setmana a setmana.”

Anshelous, com a  armènia palestina, recorda el que li explicaven els seus pares sobre l’arribada de la segona generació d’armenis, els del segle XX, que escapaven del genocidi. Foren acollits a braços oberts i integrats, però sempre han estat diferenciats, fins i tot amb una característica parla trencada de l’àrab.  “Van arribar centenars d’orfes a Palestina en tren. Els van anar col·locant als convents, els van donar robes, ja que molts ni en portaven, i els van donar una escola…  Algunes famílies  els abandonaven al tren per veure on els portava l’atzar, ja que si es quedaven, s’haurien mort.

Les nacions àrabs van acceptar la comunitat armènia i la van cuidar. A més gairebé totes les famílies armènies nadiues de Palestina van acollir un orfe per família. La meva per exemple, en va adoptar un que el va tractar igual que un fill. I es van produir casaments entre ells.  Alguns van acabar trobant familiars seus. El que va adoptar la meva família, per exemple, va trobar la seva mare a l’Irak alguns anys després!

Nosaltres no parem de parlar sobre el genocidi!  Molts armenis han sofert molt i ningú no ha volgut reconèixer el seu dolor. Ningú no ens dóna suport. I ens conformaríem que Turquia ens digués, “Sí, va passar”. Però fins ara no ho han fet. Per això estem empipats, després de tot el que ha passat.”

48 i 67

Anshelous va ser, també, víctima dels conflictes amb Israel del 48 i del 67.  “Abans del 48, i durant el Mandat Britànic, fins a cert punt ens van tractar bé i ens van dotar d’educació. Vam tenir millor vida que amb l’Imperi Otomà, que érem pobres! Els britànics ens van portar a una vida més bona. És quan es van crear, per exemple, bons fotògrafs. Érem molt feliços i no hi havia cap diferència ni amb els àrabs, ni amb els jueus. Els jueus d’aquella època eren palestins com nosaltres, parlaven àrab i no hebreu. Va ser l’arribada dels sionistes que ho va canviar tot. Alguns d’ells, després del 48,  ens van visitar i es van sorprendre que la meva família, que tenia una propietat molt bonica, ara visqués en una casa al soterrani amb una sola finestra. El meu pare va morir pobrament, amb la casa que tenia, sense diners!”

La vida de l’Anshelous i la de qualsevol persona armènia a Jerusalem canvia de nou quan el 1948 la ciutat es divideix en dues, i després el 1967 la part israeliana ocupa la part palestina que estava ocupada per Jordània. “Quan em vaig casar al cap de poc temps el meu marit va ser assassinat. Va ser el 48. Quan van començar les expulsions de les tropes sionistes a la població palestina, un comandant de l’exèrcit Transjordà ens va oferir anar amb ell a Jordània per estar segurs. Hi vam anar,  però en un moment que hi va haver una treva ell va tornar. Quan va travessar el carrer fronterer entre Jerusalem Est i Oest una bala que venia de l’edifici de Nôtre Dame el va matar travessant-li el cap de darrere al front. Em van portar de Jordània a Palestina dient que el meu pare estava malalt però vaig trobar el meu marit morint-se a l’Hospital.

Després, a la guerra del 67 recordo que disparaven al voltant de casa nostra sense parar, les 24 hores al dia. Van morir diverses persones de la meva família. Després de sis dies ficats als refugis, vam sortir. Un militar israelià que ens va parlar francès ens va preguntar si teníem por, i que ens va aconsellar que deixéssim el país, i que la carretera a Amman estava oberta. Ja estàvem preparant les maletes quan un veí ens va dir que no ho deixéssim que perdríem les cases. Finalment no vam sortir però molts van perdre les cases.

Actualment crec que en quedem uns 2.000… i n’havíem estat uns 20.000!.  Som una minoria aquí, no tenim bones posicions i molts han emigrat. Els que viuen a Cisjordània no sé pas com viuen! Almenys els de Jerusalem tenim certs avantatges, però a Cisjordània no hi ha ni feina ni res! Ara no sabem ni on som! No som israelians, ja que el nostre document sols ens reconeix com a residents de Jerusalem. Som ciutadans de segona classe i això no ens passava abans del 48.”

Sàgar Malé Verdaguer

Publicat al Dialogal, Setembre 2013

ELS CRIMS CONTRA EL POBLE HAZARA: ELS MUSULMANS SHIITES AL COR L’AFGANISTAN

L’etnomusicòloga britànica Veronica Doubleday va escriure Tres dones de Herat, un dels llegats més complets i literàriament rics que tenim sobre la música i la vida quotidiana de les dones a l’Afganistan. Hi va viure als anys 70, abans de la seva devastació a causa de més de trenta anys de guerres intestines i parasitàries. Quan descriu al músic Latif Khan, el pare d’una de les protagonistes, comenta: “al passat hi va haver disharmonies sectàries a la ciutat de Herat, molts sunnites encara mantenien prejudicis sobre els xiïtes, i els rebutjaven obertament. Com a músic i com a xiïta, la posició de Latif Khan a la comunitat era doblement sensible. Els prejudicis contra la música persistien: alguns mullahs deien que la música era el treball del dimoni i que distreia a la gent de pregar i de viure correctament.”

L’Afganistan limita a l’oest amb una zona predominantment xiïta de cultura persa: l’actual Iran. Però a la vegada és un país multicultural on viuen pobles sunnites com el paixtu (el qual està també assentat a l’actual Pakistan) i d’altres com els uzbeks, els tadjiks, els turkmens o els aimaqs. Els hazara, ubicats al cor de l’Afganistan, al Hazarajat, són fàcilment reconeixibles per la seva fisonomia mongoloide, ja que, malgrat la seva natura mixta com altres pobles afganesos, tenen vinculació amb els pobles de Mongòlia. Els estudis genètics fins i tot confirmen un mite, i és que podrien provenir de les tropes de Genghis Khan; de fet els noms d’algunes de les seves tribus vénen de noms dels seus militars.

Els hazara són els xiïtes de l’Afganistan, una de les branques de l’Islam sorgida dels musulmans que creien que només Alí ibn Abi-Tàlib (cosí del profeta Muhàmmad i casat amb la seva filla Fàtima) i els seus descendents podien ser dirigents de la comunitat de fidels. La rivalitat entre xiïtes i sunnites ha estat una constant als conflictes de naturalesa religiosa a l’Orient Pròxim. Aquesta tensa relació també ha existit a l’Afganistan, fomentada molt especialment pels talibans a finals dels anys 90, paixtus radicalment defensors de la natura sunnita de l’Islam que consideren el xiisme com una traïció. Com a exemple de la importància d’aquesta rivalitat, recentment ha crescut entre les pràctiques dels hazares una celebració religiosa xiïta que fins al moment tenia poc pes entre ells, la del martiri de l’imam Hussain (una celebració que a altres països és molt important) que se li dóna una significació polititzada recordant les massacres que els talibans van cometre contra ells.

De fet els abusos i les massacres dels talibans contra els hazares estan documentats per l’ONG Human Rights Watch, en especial en un informe del 2.001 que documenta el cas de Yakaolang i a Robatak, a la zona central d’Hazarajat. HRW esmenta: “Les minories ètniques i religioses i els hazares en particular, han estat especialment vulnerables en zones de conflicte, i les forces talibans han comès abusos a gran escala contra civils hazara amb impunitat.”
L’any 2002, just després de la caiguda dels talibans, vaig visitar el país de la mà d’una dona hazara que després ha esdevingut una figura política rellevant, Habiba Sarabi (deprés governadora de la província de Bamyan). Coneixedora d’alguns dels capítols més esfereïdors de la història recent del país vàrem visitar un camp de desplaçats interns hazares a Kabul que provenien d’una regió propera, la Vall de Shomali. L’escena era dantesca, de runa damunt la runa. La gent habitava edificis destruïts que havien estat atacats en la devastadora guerra entre faccions de senyors de la guerra abans del domini dels talibans, i que havia estat una antiga colònia de russos en el període de dominació soviètica. La sensació aniquiladora de les runes era l’escenari de la devastació de persones humanes vivint de les restes d’escombreries en una ciutat destruïda com Kabul i sense recursos per alimentar els seus pàries.

Les dones de la comunitat, envoltades del fum d’un forn improvisat de pa, l’únic aliment que feia setmanes que es portaven al ventre, m’explicaven: “A aquests edificis destruïts hi vivien les famílies russes abans que els mujaidins (els senyors de la guerra), els expulsessin en atacar Kabul. Nosaltres som desplaçats de la regió de Shomoli. Vam arribar aquí quan els talibans van ocupar la nostra regió, van deportar tota la gent i ens van portar directament a aquests edificis destrossats. Ja fa tres anys que som aquí, ja han caigut els talibans, però ningú encara s’ha fet càrrec de nosaltres. Hi ha algunes organitzacions internacionals que han vingut aquí per distribuir formularis d’ajut humanitari, però nosaltres els vam extraviar, i els nostres noms van quedar sense ser apuntats a les seves llistes. Ens hem quedat sense racionament i ara ens han abandonat, no ens fan gens de cas, estem aquí sense cap mena d’atenció. Moltes som vídues que vivim amb els nostres néts mentre les filles pidolen pels carrers.”

Altres famílies van anar a altres zones, com el barri de Khar Khona: “Quan els talibans van prendre el nostre poble a la Vall de Shomali ens van forçar a sortir. Ens van portar amb un camió fins a Jalalabad, i d’allà ens volien portar als edificis bombardejats de l’antiga ambaixada russa. Però ens vam escapar, i de Jalalabad vam venir aquí a Khar Khona, a Kabul. Quan els talibans van aparèixer al nostre poble ens vam tancar a les nostres cases cridant, no volem deixar les nostres cases! Ells ens van dir que sols les deixaríem per tres dies, i que després ens deixarien tornar. Ara ja portem tres anys, i estem aquí a Kabul sense casa i sense poble.”

Encara més durs són els testimonis dels atacs comesos el 1998 a la zona de Mazar-e-Sharif on es compten uns 8.000 civils assassinats. Els atacs contra els hazares eren un objectiu declarat pels talibans. Un grup de dones víctimes del poble de Qezl Abad m’explicava la seva experiència personal de la massacre: “A molts homes els van portar a la plaça on els van matar, mentre que a d’altres els mataven quan els trobaven pel carrer. Recordo a un que el van matar pel carrer quan anava amb el seu fill: estava dempeus i li van colpejar fortament el cap fins a decapitar-lo. Fins i tot un nen petit els va preguntar pel seu germà i pels seus pares, i li van dir que estaven allà tirats per terra. Els havien matat a tots. II després s’emportaven tots els morts, els cossos, i els enterraven tots junts en una fossa comuna. Els arrancaren la pell, els desfiguraren, però els vam reconèixer per la roba, la seva alçada… una mare sempre sap reconèixer el cos del seu fill.»

Finalment cal esmentar els abusos contra els hazares comesos durant el destructiu setge a Kabul entre l’abril del 1992 i el març del 1993, abans dels talibans. Malgrat que cap facció ni grup ètnic es deslliura de la responsabilitat de les atrocitats comeses durant aquest període (per exemple el partit shiita Harakat-e Islami també és responsable de nombrosos crims), els testimonis dels barris d’hazares són especialment colpidors. I el problema actualment, i que afecta la totalitat de víctimes afganeses sense distinció de religió ni grup ètnic, és que els criminals formen part de les estructures del poder al país amb absoluta impunitat amb un descuit total de transició en termes de justícia.

“A nosaltres ens van atacar els paixtuns. Jo ho he vist amb els meus propis ulls, que si una dona portava un anell, li tallaven els dits per robar-li. També els tallaven els pits i les mutilaven. I les violaven. Van degollar un bebè de sis mesos i el van penjar a l’entrada del poble. A mi em van matar tots els meus fills petits. Què més ens podien fer? Han fet un mal irreparable però ara ningú no escolta el nostre dolor.

Nosaltres sempre ens preguntarem: per què tot això? Els meus tres fills assassinats: han fet cap mal els meus fills? Ni tan sols han arribat a ser adults per haver fet mal, sols eren nens… ni els nens es lliuraven! On estan els nostres líders per parlar de justícia? És el nostre enemic el qui s’ha beneficiat de la justícia: per què els hi perdonen la nostra sang vessada?”

“MENTRE ESTIGUIS VIU, BRILLA”:

Mentre estiguis viu, brilla (avi palestí d'un camp de refugiats de Betlem)

“Mentre estiguis viu, brilla” és una proposta escènica coordinada pel músic valencià Efrén López i l’associació mataronina Mapasonor, que es presentarà a Can Gassol -Centre de Creació d’Arts Escèniques de Mataró (Barcelona)- entre el 23 i el 24 de novembre de 2013.

Des de les 12 del migdia del dissabte 23 i fins l’endemà a la mateixa hora, els autors proposen 24 hores ininterrompudes de música i audiovisual “per somoure la nostra consciència i interpel·lar-nos amb l’exemple del seu compromís i el seu esforç individual”, segons paraules de l’activista cultural valencià Josep Vicent Frechina. En les circumstàncies actuals de crisi econòmica i de valors, tendim a quedar estancats en el plany. Aquesta proposta reivindica l’art i l’esforç com a actitud davant la pura negativitat: “cal brillar, mentre estiguem vius”.

El músic valencià Efrén López tocarà amb Hristos Barbas (nei, piano, veu), Robert Cases (tiorba), Pau Marcos (viola de gamba), Ciro Montanari (tabla), Vasilis Sarikis (percussió) i els multi instrumentistes Dilyana Dimitrova, Míriam Encinas i Xavi Lozano.

Aquesta formació interpretarà durant 24 hores, diverses variacions improvisades sobre la melodia complerta més antiga documentada al món. La composició, que data del segle II abans de Crist, rep el nom d’“Epitafi de Seikilós” ja que la manà esculpir un senyor que s’anomenava Seikilós a la làpida funerària de la seva esposa Euterpe. Aquesta, fou enterrada en un cementiri proper a l’actual ciutat turca d’Aidin, a prop de l’antiga ciutat d’Efes. El text que acompanya la melodia, defineix perfectament l’objectiu de acte:

“Mentre estigues viu, brilla
que res t’afligesca excessivament
perquè la vida és curta
i el temps et furta les aspiracions”

Mapasonor s’encarregarà dels aspectes extra musicals, coordinant la posada en escena de la proposta, especialment l’audiovisual. Durant les 24 hores, es projectaran a l’espai paisatges documentals d’Afganistan, Palestina o Tunísia amb continguts fortament vinculats als drets humans. L’espai escènic estarà dissenyat per l’artista mataroní Domènec. També es realitzarà un continuum de textos que donaran un sentit literari a l’espectacle i que seran presents a les xarxes socials en un streaming realitzat gràcies a M1TV.

TEXT DE JOSEP VICENT FRECHINA

Mentre estigues viu, brilla
Vinti-i-quatre hores ininterrompudes de música per a somoure la consciència

És l’art necessari? Necessari en el seu sentit estricte? La pregunta, que recorre la història de les civilitzacions, es planteja molt sovint amb intencions espúries i inclou ja, en la seua mateixa formulació maliciosa, una resposta tancada.

…Certament, l’art convertit en un objecte de consum, en valor mercantil, en placebo esteticista, en element decoratiu, en símbol d’estatus social o cultural, en actiu per incentivar el turisme… és del tot prescindible.

Però l’art no és només això. Fet i fet: no ho és de cap de les maneres. Tot això són funcions que algunes societats li endossen a la producció artística però que no poden en cap cas definir-la.

L’art és una forma d’expressió individual i col·lectiva que constitueix una de les vies més poderoses i democràtiques d’accés al coneixement i una de les materialitzacions més sublims i definitòries de la condició humana.

Ara, quan l’economia mundial trontolla i encomana a tots els engranatges socials els seus desequilibris i neguits, quan els mercats borsaris imposen les seues escales de taxació en tots els àmbits de la vida quotidiana, quan interioritzem els discursos hegemònics que ho converteixen tot en valor monetari, l’art es veu una vegada més contra les cordes de la seua intencionadament devaluada funcionalitat. Ara, justament, quan davant d’aquesta conjuntura desencoratjadora i paralitzant, l’art hauria de ser més necessari que mai.

Arribats a aquest punt, creiem que cal una crida d’atenció: una invitació a repensar el paper central que hauria de tindre l’art en general, i la música en particular, en la nostra escala de valors i en les nostres vides, més enllà de les circumstàncies polítiques i les desoladores vicissituds econòmiques que hem hagut de patir.

Efrén López, músic de llarga trajectòria —fundador de L’Ham de Foc, Evo o el trio López/Petrakis/Chemirani, entre d’altres— i reconegut prestigi internacional, ens proposa acompanyar-lo en una acció musical que es desenvoluparà a Can Gassol, el Centre de Creació d’Arts Escèniques de Mataró des de les 12 del migdia del 23 de novembre fins a les 12 del migdia del dia següent: vint-i-quatre hores ininterrompudes de música per somoure la nostra consciència i interpel·lar-nos amb l’exemple del seu compromís i el seu esforç individual.

Efrén i els seus companys —el grecs Vasilis Sarikis (percussions) i Hristos Barbas (ney, veu, piano), el tablista italià Ciro Montanari, l’intèrpret de tiorba Robert Cases, el violagambista Pau Marcos i els multi instrumentistes Míriam Encinas, Xavi Lozano i Dilyana Dimitrova— interpretaran durant tot aquest temps variacions improvisades sobre la melodia més antiga de la qual es conserva una notació xifrada: l’“Epitafi de Seikilós”, inscripció epigramàtica descoberta a la columna d’una tomba prop de Trales —l’actual Aydın— en la península anatòlica i datada del segle II a.C. A més comptaran amb les projeccions audiovisuals confegides per l’associació Mapasonor.

La melodia s’acompanya d’un text que sembla escrit expressament per a l’ocasió:

“Mentre estigues viu, brilla
que res t’afligesca excessivament
perquè la vida és curta
i el temps et furta les aspiracions”

Efrén ens proposa així l’art, la música, com a manifestació enlluernadora de la vida. I potser aquesta és la més punyent de les seues interpel·lacions: demanar-nos que ens preguntem si, després de tot, encara estem vius.

Josep Vicent Frechina

FITXA TÈCNICA

“Mentre estiguis viu, brilla” és una proposta escènica coordinada per Efrén López i per l’associació Mapasonor.

www.efrenlopez.net
www.mapasonor.com

▪Espai:
Can Gassol. Centre de Creació d’Arts Escèniques
Plaça de la Pepa Maca, 15
08304 Mataró (Barcelona)

▪Data:
Del 23 de novembre del 2013 a les 12:00h fins el 24 de novembre a les 12:00h
Entrada lliure.

▪Músics:

Efrén López: ud, rabab, guitarres sense trasts clàssica i elèctrica, viola de roda, guiterna
Vasilis Sarikis: bateria, bendir, riq, davul
Robert Cases: tiorba, guitarra barroca
Míriam Encinas: flautes de bec, dilruba, percussions
Pau Marcos: viola da gamba
Ciro Montanari: tabla
Hristos Barbas: nei, veu, piano
Dilyana Dimitrova: gongs, shruti peti
Xavi Lozano: flautes, efectes

▪Audiovisual: Associació de Creació Documental Mapasonor

▪ Espai escènic: Domènec

▪Col·laboren:
Ajuntament de Mataró, Mapasonor, Revista Caramella, Cambra Records, Los sonidos del Planeta Azul (UPV Ràdio), Centre Octubre de Cultura Contemporània.

BALEARS. Les tonades de feina. Una persona amb un sac penjant (llibre de Mapasonor)

Mussola, Biel i Antoni cantant amb alumnes de s’Escola Festa de sa Ximbomba
Mussola, Biel i Antoni cantant amb alumnes de s’Escola Festa de sa Ximbomba

MUSSOLA: Enguany a s’Escola Festa de sa Ximbomba tenim 28 alumnes petits entre 3 i 7 anys i des grans una quarantena.

ANTONI: No vos poreu imaginar lo que disfruten els al·lots. Quan sa cançó els agrada, disfruten molt més que tots naltros!

MUSSOLA: S’escola ja té 13 anys. N’Antoni i jo venim d’una escola que va estar 5 anys però que en vàrem fugir. Abans no hi havia ni televisió, ni ràdio, ni casset, ni res per ensenyar, i els fills havien d’aprendre des pares. Les tonades de treball se feien durant un mes com a molt, que és el mes que se fa sa feina, per exemple plantar arròs o sembrar mongetes… i no es repetien fins l’any següent. Cada tonada tenia sa temporada, quan s’acabava es batre, ja no es cantaven més les cançons de batre fins l’any següent. Quan els al·lots aprenien aquestes tonades ja eren grans, eren fadrins. Dintre de Sa Pobla hi havia la norma que no se pot aprendre ses tonades fins que no són grans, i només de pares a fills.

Però avui és una altra manera de ser. Tu dones un casset d’en David Bisbal per exemple a un nin i aprèn sa cançó. I jo em dic: si nosaltres aprenem aquesta cançó, es nins també les poren aprendre! Però es mestre que teníem a s’altra escola no ho volia. I que no, i que no, i que no, i que no… Fins que nos vàrem empipar n’Antoni i jo i vàrem fugir. Vàrem estar un any o dos sense escola i allavonses vàrem buscar en Biel que ell ja venia des grup de sa Madó Buades i li vam dir: «hem de formar una escola i hem d’ensenyar aquestes cançons…». Hi va haver molta gent de Sa Pobla que me va dir si me n’anava d’es cap… «Que ensenyes ses tonades? i as nins petits? Estàs loca, això no ho poren aprendre, això ho han d’aprendre quan facin ses feines i quan siguin grans… han de ser fadrins per aprendren-ne». Era un canvi que no ho coneixia es poble, no li entrava a es cap que amb un casset o perquè nosaltres ho cantaven a davant es nins, ho aprenguessin.

ANTONI: Aquells que deien que es nins no serien capaços d’aprendre si no era fent feina, quan senten cantar es al·lots han d’entendre que lo que deien fa anys no és verdad… Anaven equivocats… Es 13 anys que té s’escola ha demostrat a aquests senyors tot lo contrari. I es qui no ho vol entendre és perquè no viu en aquest món.

BIEL: Lo de sa ximbomba en aquell temps, es dia més fort era per Sant Antoni. Però en moltes vegades quan uns amics anaven a cases d’amigues a passar sa vetlada a esflorar espigues de maiz, quan havien acabat sa vetlada feien una sonada. En es camp cada feina que fem tenia una tonada que a altres pobles no tenen. A Sa Pobla tenim 3 o 4 tonades que a altres pobles no tenen. Per exemple plantar arròs o sembrar mongetes. Ha anat passant es temps i gent major mos deixava i de jove en pujava molt poca. I d’aquí n’Antònia, n’Antoni i jo vàrem pensar de muntar una escola perquè aquest cant tradicional de Sa Pobla, a Mallorca no se perdés.

La idea de l’Escola Festa Sa Ximbomba és ben clara, de la mateixa manera que hem observat altres experiències en el nostre viatge per les illes mediterrànies (com l’associació Soca de Mots): cal donar el relleu al poble de la cultura, des de les característiques del context actual, i les tradicions s’estenen com una capa d’oli i deixen de ser una peça estàtica de museu. En molts casos aquestes iniciatives han estat endegades pels propis portaveus de tradició quasi extingides. És el cas de l’Antònia Serra Mussola, una dona extrovertida, oberta, xerrameca, amb una expressivitat espontània però a la vegada amb grans dots teatrals. O de l’Antoni Crespí Ballador, també dotat de forma natural per la comunicació. O el Biel Collut, un pagès directament tret de la terra, amb un dialecte mallorquí tancat i a vegades comprensible pel context, molt cerimoniós i teatral, com si expliqués constantment un conte. En Biel s’explica gesticulant: es pot passar diversos minuts imitant la seva feina al camp perquè s’entengui bé la seva relació amb els cants de batre.

BIEL: Jo vos puc dir que siguent ben petit, tenguent set o vuit anys en aquell temps, es dissabtes i diumenges que hi havia feina en es camp i per desgràcia mon pare no estava bé de salut, em deia: «Biel afaga s’arada i facis dret o facis tort ves a llaurar». No teníem força per pegar amb una eina a sa terra i quan trèiem patates, lo que fèiem era aplegar ses rames de sa patatera i posar-les en un munt. Això ho fom es majors que teníem força per pegar amb una eina treien ses patates, i nosaltres, els nins, anàvem recollint sa rama i la posàvem a sa vorera perquè sa rama no estorbava.

Vaig fer sa primera comunió en els set anys quan ja llaurava en es camp. Tenguent tretze anys hi havia fam. Anàvem a sa plaça i mos agafaven a plegar patates a darrera s’arada. I després quan era un xiquet més gran, ja anava a fer feines dures com era segar o es batre.

ANTONI: Us puc dir que els primers diners que vaig guanyar fent feina era espolsant patateres, tot lo dia, eh? perquè els al·lots no podíem collir-ne. Cantàvem per passar-s’ho bé, perquè sa feina era mala de fer… Ara ja ho és i llavores encara ho era més! No hi havia temps de tenir estrés llavors, quedava a sa terra!

MUSSOLA: Era per passar es dia més alegre, més aviat perquè no hi havia ni ràdio, ni televisor ni res… per alleugerar el cansament. Es cantava mentre es treballava. Les feines són molt diferentes entre elles perquè cada tonada se fa mediant sa feina que se fa. Sa tonada va en funció des moviment de sa feina. Per exemple hi ha dues classes de segar amb faus i amb fusella. Sa de segar amb fusella té més moviment.

TONI TORRENS: En Biel va venir una vegada a gravar sa tonada de sa fusella i en Toni li va posar dos micros, però com que no sabia cantar si no segava, ell anava segant i anava passant d’un micro a s’altre amb gran desesperació des que gravava!

BALEARS. Miquel Ametler. Una persona amb un sac penjant (llibre de Mapasonor)

Miquel Ametler
Miquel Ametler

A l’illa de Menorca cal destacar la tasca de Miquel Ametler i el seu grup Soca de Mots en la recuperació del cant improvisat, la glosa, que estava a punt de desaparèixer. L’Ametler és un activista com en Toni Torrens, pacientment tossut. L’Ametler es fixa una idea al cap, es crea un esquema mental dels objectius que es proposa, posa la banya i tira endavant passi el que passi fins que ho aconsegueix. Ell potser no té la ductilitat d’en Torrens, però la fermesa de les seves conviccions coincideix en què és el poble qui ha de tenir la veu de la cultura, i que cal donar al poble els instruments perquè pugui tenir aquesta sobirania. L’Ametler és gros, imponent, barbut, de mirada severa i parlar tranquil, estricte i sumament pedagògic i té el posat i els gestos d’un gran mestre, una presència que s’imposa al seu entorn. No li importa repetir tres o quatre vegades una mateixa idea perquè quedi clara, i no fa divagacions ni anècdotes innecessàries. En Miquel va al gra defensant sigui com sigui les idees que s’ha fixat.

MIQUEL AMETLER: Degut a que es meu pare era glosador, algo ha influït en que jo ho sigui. Jo era un enimorat de sa glosa, no només de la que feia mon pare, sinó de tota sa glosa que feien ets altres. Un per un, es glosadors varen anar moriguent. Al final en quedaren dos: un volia una manera i s’altre volia s’altra manera. Jo me’n vaig donar compte que sa glosa s’anava moriguent, anava acabant, era s’exterminació i ma vaig posar a fer feina. Vaig pensar de fer aquests cursets i donar a conèixer sa glosa més a fondo.

El 93-94 me van convidar a una trobada internacional que hi va haver a Sant Sebastià on es cant improvisat està molt viu. Allà em van dir, «Ametler, allà com ho teniu això…?» i vaig dir, «malament». «Idò nosaltres tenim 11 escoles muntades de bertzolaris, i un pressupost de 53 milions». 53 milions no els veiem en tota Menorca en coses més necessàries! Me va donar uns folletos que eren lo que ells empraven per fer ses escoles i me va dir: «agafa d’aquí lo que vulguis i lo que no ho tires». Jo vaig emprar tot lo que vaig porer i quan vaig acabar, vaig anar as arxius i a preguntar a gent que en sabia molt més que jo de sa glosa. Historiadors, professors de llengua… no per telèfon sinó ara a cara.

A partir d’aquí vaig començar a fer es cursets. Es primer curset va ser un fracàs. Es segon no va ser tant fracàs ja que es va fer una propaganda prou bona i… van venir dues persones! «Bono, dos que han vingut!». Llavonses en vaig fer un tercer, estem parlant del 95-96, i ja en van venir vuit…

Llavonses vaig anar as Consell i els hi vaig explicar es meus pensaments i ses meves idees. I van respondre molt bé, no tant sols amb apoio econòmic sinó amb apoio moral que per jo a vegades val més que s’econòmic. Es municipi es va comprometre de posar un local i pagar es gastos de llum i tots es gastos que pogués tenir durant tres mesos, i a més cada ajuntament aportava 12.000 pessetes, per pagar benzines i desgast de cotxo. Tal vegada me’n quedaven 9.000 o 8.000 pessetes, però jo ho feia encantadíssim. Ja tenia es recolzament per part de ses institucions de que això s’havia de fer. I a partir d’aquí me va venir un contracte des Govern Balear i des Consell, que anàs as col·legis a primària, secundària i lo que vingués. I a partir d’aquí he anat as instituts, a ses universitats i allà on m’han dit. Això ha anat més enfora i no tant sols es al·lots as instituts, sinó es professors volen per ells que jo els hi fagi una xerrada per ells poguer ensenyar-ho directament en contacte directe amb es alumnes.

BALEARS. Toni Torrens i Miquel Ametler: assassinat i resurrecció de la cultura popular. Una persona amb un sac penjant (llibre de Mapasonor)

Miquel Ametler i Pilar Ros glossant
Miquel Ametler i Pilar Ros glossant

En el nostre viatge a les Illes Balears es va produir un moment clau. Un d’aquells moments en què es dóna la revelació d’una veritat que anàvem buscant. El viatge, com a moment de trànsit personal o col·lectiu, té aquestes coses: de cop, quelcom que estava dins, surt a fora activat per un fet concret. En aquest cas les nostres idees sobre la sobirania del poble en la cultura, que feia temps que buscàvem en les nostres filmacions per la Mediterrània, van quedar completament definides gràcies a una inspirada xerrada que vàrem tenir amb Toni Torrens i en Miquel Ametler davant d’una ermita al cim d’es Toro, la muntanya més alta de Menorca de poc més de tres-cents metres d’altitud. En Toni i en Miquel desgranaren un discurs lúcid, gens assajat, fruit d’un pòsit de vivències pròpies que posen sempre al servei d’aquells que se’ls hi apropen.

En Toni Torrens és un farmacèutic mallorquí nascut a Sa Pobla el 1937, i malgrat que no és músic i «no sap ni bufar ses xeremies», és el responsable de molts actes que han permès reactivar l’escena de la cultura popular mallorquina a Sa Pobla, Palma i Barcelona. En Toni és un de tants activistes que treballen des de l’anonimat, ja que com diu ell: «es millor dinamitzador cultural és aquell que la gent no sap qui és». Des de fa anys lluita aferrissadament per a la recuperació de les tradicions de Mallorca. Ha estat el responsable de les trobades de xeremiers que des de 1994 s’organitzen anualment a Sa Pobla, l’impulsor dels Foguerons de Sant Antoni al barri de Gràcia de Barcelona o d’activar entitats com la Fundació ACCA de Búger, Albopàs o la Federació de Dimonis, diables i bèsties de foc de les Balears. A més, en Toni s’ha encarregat d’impulsar intercanvis entre músics mallorquins i sicilians. Per aquesta raó existeix una forta amistat entre ell i l’associació siciliana Musicanostra.

En Toni és un avi petit i entremaliat, graciós i irònic. Sempre té un acudit a la boca, cercant desdramatitzar les converses amb anècdotes que provoquen el riure, que a vegades ratllen allò grotesc però que mai són irrespectuoses. És un total i absolut defensor de la sobirania del poble i renega dels qui usen la cultura com a forma de penjar-se medalles. És també defensor del progressisme polític i social, i amb la seva hiperactivitat cultural, mostra clarament que, per transformar les coses, el moviment s’ha de demostrar caminant. En Toni és un dels líders indiscutibles de la ideologia cultural de Mapasonor, juntament amb el Toni Roig, líder d’Al-Mayurqa, de qui us parlarem més endavant.

Al cim d’es Toro parlem també amb en Miquel Ametler, director del grup de glosadors menorquins Soca de Mots, qui també descobrirem més endavant.

TONI TORRENS: Es meu pare era pagès. Per lo tant jo tenia sa cultura pagesa i tota sa meva vinculació amb sa cultura popular ve de quan jo de petit anava a treballar a n’es camp. Sa Pobla és un poble molt minifundista, ses finques d’una hectària eren considerades bones. Per tant tota sa gent feia feina as costat de s’altra. Era una agricultura de regadiu i sempre, sempre, sa gent cantava quan sa feia feina. No he aclarit si era per distreure’s o si era per no pensar en ses coses que es feien. Com que ets terreny era tant petit, sa gent de sa finca d’es costat ho sentia i es comunicava un amb s’altre. Jo vaig aprendre que hi havia una cultura popular d’aquesta manera.

A s’escola no me varen ensenyar res mai. Vaig tenir sa sort de tenir un mestre que em va dir que hi havia una cosa que se deia una «rondalla», ses rondaies que diem naltros. I quan vaig fer sa primera comunió, aquest mestre me va regalar un llibre de rondaies d’en Alcover Moll. I jo vaig veure que estaven escrites en una llengo que no era la que m’estaven ensenyant cada dia a s’escola. Era lo que jo sentia parlar a ca meva i a sa gent que m’enrevoltava. Però a l’escola no vaig sebre res més que això. En canvi si que me vaig aprendre de memòria «los 36 puntos fundamentales del movimiento». Te puc assegurar que ma sabia de memòria tots trenta-sis!

MIQUEL AMETLER: Jo en sabia menos! Jo no vaig tenir aquesta pugna que va tenir ell, que els va haver d’aprendre tant si va voler com no. Jo vaig tenir més llibertat en açò. Però sa llibertat aquesta, també es va convertir en una obligació. Jo vaig tenir aquesta llibertat, però als 17 anys estava fermat a una columna i amb una tira de pell me ventaven. Així mateix. Jo ja lluitava. No tant sols perquè fos d’esquerres, sinó perquè ja estava pregonant coses que a jo me semblava que sa gent ignorava, i perquè sa gent no fos tant ignorant jo maldava a «exposar-lis en net» tot allò que porien aprendre. A partir d’aquí, jo no tenia aquesta obligació d’haver d’aprendre tantes coses, com van obligar a en Toni a aprendre-les. Jo vaig tenir una miqueta més de llibertat. Ell desgraciadament va haver d’aprendre totes aquestes coses.

TONI TORRENS: S’intenció era llevar totes ses arrels que poguessin tenir naltros. Quan vaig anar a sa universitat, vaig començar a aprendre un poc d’història des Països Catalans, ja que hi havia gent més motivada i t’explicaven. Després vaig estar tres mesos a València en un curset i també vaig veure cançons en valencià i m’entenia perfectament sense haver estudiat mai cap de ses seves llengos. Va ser quan vaig veure que tots formàvem part d’una mateixa cultura lingüística, una cosa que mos havien amagat i mos havien prohibit que l’aprenguéssim. Si veien que tu volies aprendre qualque cosa, te fitxaven.

A l’any 69-70, vaig anar a viure a es port d’Alcúdia per motius laborals. Allà hi havia un «Circulo Alcudiense» i vaig ser ets secretari. I en l’any 75, quan se va morir en Franco i mos creiem que hi havia un moment de més llibertat, vàrem començar amb els partits polítics.

Vaig organitzar tot un cicle de conferències i vaig invitar a es Partit Comunista, es Partit Socialista, partits que me pareixia que eren un poc nacionalistes… senzillament a fer unes conferències de presentació. I això me va costar que un vespre es capità de sa guàrdia civil me va manar a un descampat d’es port d’Alcúdia amb es brigada d’es poble, que me coneixia perquè sa dona era sa farmacèutica d’es port d’Alcúdia, i me varen estar fins a les 6 des matí. No me varen pegar perquè passaven pena ja que sabien que jo era conegut. Però m’estaven passant es puny per davant de sa cara diguent a vore perquè jo estava fent tot aquell cicle de conferències. Ja que a Mallorca as temps de sa guerra va predominar sa part nacional, crec que ho deguérem passar pitjor aquí perquè aquella gent no perdonava res.

MIQUEL AMETLER: A jo em va passar el contrari del que ha dit en Toni (jo no vaig porer anar a s’institut a estudiar), que va tenir facilitat per porer rallar amb aquell, amb s’altre, i amb aquesta gent que el podia guiar per un lloc o s’altre. En Toni va ser un privilegiat as costat meu. Aquest privilegi que té ara sa joventut que pot estudiar i de petit pot anar a s’institut, si vol pot fer carrera, tot això són privilegiats.
I jo, per què me vaig tirar dins aquest món? Mon pare me deia: «Mira, saps a on has començat: as món de sa glosa. Però lo que no podràs dir mai és on acabaràs. Tu sempre has de tenir aquesta visió de que aquest camí és llarg, és mal de passar, tindràs moltes alegries i moltes penes [plora d’emoció]. Però això és el que mos dóna força, aquestes ànsies de porer transmetre lo que noltros sentim, jo crec que és açò lo que mos dóna força, de porer lluitar més i més encara de cada dia, quan veus que sa gent pràctica. Falta aquesta empenta que gràcies en aquestes persones, com en Toni, li donen aquesta empenta.

Per jo, un nou glosador és es millor regal que una estàtua que me puguin fer, això sense cap classe de dubte. Ara vaig acabar un curset i vaig tenir sis alumnes, i dels sis no n’ha sortit cap. No vaig quedar satisfet perquè vaig pensar: serà culpa meva que no els he sabut obrir sa porteta de’s cervell perquè poguessin aprendre lo que jo els hi he dit?

TONI TORRENS: Però això Miquel sortirà algun dia. Tu a lo millor no ho veuràs, però un dia sortirà. Perquè això nos ha passat a Sa Pobla en s’Escola de Sa Ximbomba que se va crear per aprendre a tocar sa ximbomba i per aprendre a cantar. Venien molts d’al·lotets petits, i han vingut molts d’anys. I ses nines sobretot, quan arribaven en ets 14 anys, els joves se’n reien «ja ve sa ximbombera» , i ho deixaven. Tenien una edat susceptible, és normal, nos ha passat a tots. Però han passat ets anys i aquelles nines de 14 anys que ara en tenen 22 surten ses primeres quan hi ha una festa. Una cosa curiosa és que, degut a s’època franquista hi va haver gent que va deixar d’aprendre moltes d’aquestes coses. Però aquesta generació va tenir uns fills, i aquests nins són els que ara darrerament els han volgut dur a s’escola per participar a sa festa i tocar sa ximbomba. I els esperaven, i com que esperaven, també se posaven a cantar ells i ha resultat que, així com sa dinàmica normal va de sa filla a n’es nét, aquí ha estat de n’es nét i de rebot a sa filla. S’han posat a cantar sa mare i sa filla.

Per lo tant aquestes coses, encara que un moment pugui parèixer que aquests al·lots no tenen interès o no els ha agradat, més endavant un dia hi haurà una glosada en una plaça o en un carrer i tendran aquella cosa a dins i els a sortirà i ho faran! Sa llavor està posada.

MIQUEL AMETLER: I hem de pensar que sa llavor a vegades està anys i anys i no fermenta, però arriba un moment que si és a sa terra, fermenta.

TONI TORRENS: Sa Natura és molt sàvia i aquestes coses que estan molts d’anys enterrades, en un moment donat surten i llavors hi ha unes condicions atmosfèriques que fan ploure un poc més, surt un rec natural i com que hi ha sa llavor posada… Lo fotut és que no hi hagi llavor, per molta bona sementera que hi hagi no sortirà res.

Sa cultura popular l’entenc com una persona que neix amb un sac penjant a s’esquena i que cada dia hi posa una cosa. Jo fa 71 anys que duc aquest sac penjat a s’esquena i en 48 hores he après moltes de coses. Són coses que he anat assimilant i posant en ets sac. I es dia que jo me n’aniré, ets sac quedarà, s’obrirà sa tela, i de totes ses coses que hauré anat posant al llarg des 71 anys qualquna en quedarà per en terra que qualqú l’arreplegarà. I que en deixen una cada un, t’imagines sa quantitat de coses que porem deixar per sa gent que vendrà?