ORÍGENS de l’A.B. EL VENDRELL
Els orígens de l’A.B. El Vendrell es remunten a l’estiu del 2002 i neix per cobrir la manca d’oferta basquetbolística de la nostra vila. Una generació de jugadors que es van formar jugant a la desapareguda secció del Club d’Esports Vendrell havien d’anar a jugar a altres equips de la comarca, es van ajuntar per formar un club de bàsquet a la nostra estimadíssima vila. Així, a la segona reunió d’aquests 4 amics ja s’hi van sumar una desena més d’ex-jugadors que volien jugar amb els colors del nostre poble. D’aquesta manera vam veure que la iniciativa podia ser factible i vam decidir engegar tot el procés per constituir, no només un equip, sinó un club de bàsquet.
El primer pas va ser anar a veure al president del Club d’esports Vendrell, d’on tots havíem sortit , per veure si es podia refundar la desapareguda secció de bàsquetbol, però les seves pretensions no eren massa alentadores i vam decidir tirar pel dret i fundar un club independent que només fos de bàsquet, per evitar caure en els errors del passat que ens van portar a la desaparició.
A partir d’aquí molts papers, primer al Consell Esportiu amb el Pep Figueres que ens va ajudar tant que fins i tot el vam posar com a membre de la primera junta de l’A.B El Vendrell. Des d’aquí el nostre homenatge al gran Pep Figue. Després, amb l’ajuntament per veure on podíem jugar, en què ens podien ajudar, etc. Seguidament cap a la Federació, on ens van trobar amb mil problemes per a poder inscriure els equips ja que l’antic club encara devia diners i ens els volien fer pagar a nosaltres, quatre joves de 22 anys que iniciaven una aventura amb un final incert. Després de moltes reunions i de demanar-nos molts diners per avançat – la Federació no volia caure tampoc en antics errors- vam aconseguir els diners i les inscripcions del sènior masculí i de dos equips més de base, unes noies que jugaven ja com a Club d’esports i conegut com “les nenes del Deme”, i un equip nou de nens que va sorgir. Tots a categoria escolar menys el sènior que estava a 3a Territorial, o el que és el mateix, a l’última categoria possible.
Ara només quedava el més divertit, començar a entrenar i a competir…. el primer any va ser un desastre.
A partir d’aquí el club va anar creixent any rera any d’una manera exponencial, de manera gradual però al mateix temps amb una velocitat vertiginosa, i els resultats van anar millorant dia rere dia.
Ferran Trillas
