Fundada el 2004, Afibrocat és una entitat sense ànim de lucre dirigida a malalts de fibromiàlgia. La seva presidenta, Montserrat Mas, ha après a conviure amb aquesta malaltia i vol compartir la seva experiència.
A la petita seu d’Afibrocat (Tossa, 13), acrònim d’Associació d’Ajuda per la Fibromiàlgia de Catalunya, organitzen tallers de risoteràpia, manualitats, txi-kung i exercicis de respiració, entre altres, dirigits a persones amb aquesta malaltia. Per a la seva presidenta, Montserrat Mas (Barcelona, 1959), mantenir el cap ocupat i relacionar-se formen part de la teràpia.
– ¿Quan va descobrir que patia la fibromiàlgia?
-Fa 10 anys que em van diagnosticar fibromiàlgia, però pràcticament tota la vida que visc amb la sensació de cansament, un estat d’ànim amb alts i baixos i, sobretot, uns dolors que es desplacen. Fins que no li posen un nom, et fan dubtar de tu mateix. Penses que és psicològic.
-És la malaltia invisible.
-Els doctors et veuen nerviosa, et noten deprimida. I tu només sents dolor. Però és clar, tant de dolor pot amb tu i llavors et deprimeixes. És un cercle viciós i t’acaben receptant moltes pastilles.
-¿No hi ha alternatives?
-Sí. Amb el temps he après moltíssim i ara en prenc moltes menys. Per començar, has d’acceptar el que tens. Ara com ara no té cura, però podem millorar la nostra qualitat de vida amb exercicis de respiració i relaxació, canviant alguns hàbits i aliments…
-¿Algun consell?
-Associar-se. Jo vaig estar molt perduda fins que vaig entrar a l’associació. Estava molt desesperada perquè no coneixia ningú amb la malaltia. Un dia, de casualitat, vaig retrobar una vella amiga i em va explicar que acabaven de muntar una associació amb altres veïns d’Horta. A poc a poc m’hi vaig anar implicant i ara fa cinc anys que en sóc la presidenta.
-S’havia sentit incompresa.
-Conèixer altres persones en la mateixa situació hi ajuda molt. Entre nosaltres ens entenem, i no t’has d’excusar si un dia no pots anar a alguna activitat perquè no et pots moure de casa.
-¿Li van donar suport a casa?
-No en tinc cap queixa. He tingut molta sort. Però moltes relacions personals se’n ressenten amb aquesta malaltia. Les parelles i els fills no t’acaben d’entendre o hi ha moltes coses que no pots compartir amb ells. I fins i tot t’arribes a sentir culpable, quan en realitat tu no tens la culpa de res.
– Hi ha pocs homes…
-La fibromiàlgia afecta majoritàriament les dones. A l’associació hi tenim algun home, però ells participen molt poc en les activitats. L’home no vol dir que està malalt, perquè entenen que és sinònim de debilitat.
-¿Recomana dir-ho?
-Opino que està bé comentar-ho perquè si un dia t’agafes la baixa et podran entendre. Però això ja depèn de cadascú. Jo treballo com a administrativa en la banca i no m’ha representat cap problema, encara que conec algunes persones que no ho diuen a la seva feina per por del mobbing.
-He llegit una carta seva que va escriure a la seva amiga la fibromiàlgia.
-La vaig escriure el 2009 i em va servir per expressar el que sentia en aquell moment.
-En aquella carta deia que un dia l’odi es va transformar en respecte.
-Ella i jo anem de bracet, i estem condemnades a entendre’ns. Si t’hi poses malament, amb la fibromiàlgia tens les de perdre.
-Sona a submissió.
-És clar que si t’hi enfades és pitjor perquè et supera. Però amb el temps, a poc a poc, la vas guanyant. Abans guanyava més ella.
