Segons recents estadístiques,
la població afectada amb el Síndrome
fibromiàlgic i de Fatiga
Crònica a l’estat espanyol, podria
superar les 2.700.000 persones,
majoritàriament de sexe
femení, potser en més del 95%, i
bona part d’aquestes persones
ni tan sols estarien degudament
diagnosticades d’aquesta malaltia.
Davant d’aquesta elevada
percentualitat de la població, és
palmari que ens trobem davant
d’un problema de gravíssimes
característiques i, mèdicament,
segons especialistes en la matèria,
de més que difícil o impossible
solució de moment.
Qualsevol lector /a d’aquest article,
diagnosticada de fibromiàlgia
o síndrome de fatiga crònica,
d’ara endavant i en abreujament
FM i SFC, coneix perfectament
quines són les discapacitats que
aquestes patologies produeixen
en el seu organisme, des d’un dolor
generalitzat en la totalitat del
seu cos (fins a 18 punts de dolor,
denominats també “gatillo o tender”),
passant per cefalees, migranyes
migranyes,
còlon irritable i un llarg
etcètera en funció dels brots que
es van patint. I no ha de ser discutible
que són tributàries de la
concessió per part de l’INSS
(Institut Nacional de la Seguretat
Social) d’una incapacitat permanent
en grau d’absoluta (IPA).
Recordem aquí, i no ja en la nostra
condició de professionals del
dret, sinó simplement com coneixedors
de les importants limitacions
funcionals que impliquen
aquestes patologies, que ja
des de 1992, la Fibromiàlgia és
una malaltia crònica reconeguda
per la Organització Mundial de
la Salut (OMS). Aquest organisme
internacional enuncia que es
tracta d’una malaltia d?etiologia
desconeguda que es desencadena
a partir d’una malaltia vírica
o bacteriana, d’una situació
traumàtica o d’altres causes, i en
la que l’estrès té un important paper
d’agudització de la malaltia.
A més de ser una malaltia
crònica discapacitant, pot arribar
a produir incapacitat per al
normal desenvolupament de la
vida diària en aquells malalts
que arriben a un nivell sever. Dit
això, l’estat espanyol, hauria de
prendre en compte la importància
creixent de l’assumpte, així
com de les negatives conseqüències
que ja a dia d’avui, pateixen
les persones amb aquesta minusvalidesa,
i legislar al respecte
per cobrir la llacuna legal que hi
ha al voltant de la Fibromiàlgia
i la Síndrome de Fatiga Crònica.
Només d’ aquesta manera
es podrà donar a les persones
afectades d’aquestes patologies
l?adequada protecció que requereixen,
i que d’una vegada per totes,
tant la FM com la SFC siguin
classificades com malalties invalidants
i tributàries d’una Incapacitat
Permanent Absoluta, sense
ser necessari que aquestes persones
se sotmetin a la jurisdicció
ordinària per aconseguir aquesta
incapacitat.
El lletrat que subscriu i els seus
col·laboradors hem pogut constatar,
durant ja més de 8 anys, la
forta injustícia que representa per
als afectats de FM o SFC la negativa
per part de l’INSS, llegeixi?s
ICAM o òrgan avaluador, de
concedir aquestes pensions per
invalidesa. Tampoc encertem a
comprendre, i això sí que és una
opinió molt particular de qui
subscriu, com poden obtenir-se,
en els Jutjats de lo Social IPT,
incapacitat permanent en grau de
total. Els Arts. 137 de LSS defineixen
amb claredat què és una
absoluta i que és una total.
En efecte, els qui pateixen alguna
d’aquestes patologies no és
que no puguin realitzar el seu
treball habitual, sinó que no poden
realitzar absolutament cap
treball, d’aquí, els diabòlics
diagnòstics de l’ICAM en els
seus Dictàmens Mèdics on apareix,
gairebé invariablement la
demolidora frase de “Fibromiàlgia
sense limitació de la mobilitat
funcional”, i atenent al sentit
o interpretació literal i estricta de
tal diagnòstic això significa, falsa
i erròniament, que en molts
casos existeix fibromiàlgia, i
aquesta, òbviament, comporta
una limitació de la mobilitat
funcional. Aquest extrem bé el
coneix qui és portador d’aquesta
síndrome.
Ja en anteriors articles publicats
per aquest Despatx professional,
tant en mitjans de comunicació,
com en premsa escrita, ens posicionem
en el sentit que no sembla
tenir gaire sentit que s’hagi
d’acudir, invariablement, als
jutjats de lo social per allò que
els organismes administratius
sanitaris haurien d’haver concedit
amb anterioritat, evitant així
esforços i tasques tortuoses als
qui pateixen d’aquestes dolències;
també manca de sentit que
qualsevol Sentència estimatòria
d’invalidesa total o absoluta, parlem
de FM i SFC, sigui recorreguda
per l’INSS, invariablement
o en una percentualitat escandalosa
davant dels tribunals Superiors
de Justícia de les Comunitats
Autònomes, sobrecarregant
amb això la tasca d’aquests Alts
Tribunals.
Val a dir, que absolutament tots
els afectats per aquestes malalties
compleix amb els criteris que
els Alts Tribunals i la Doctrina
Jurisprudencial enuncien per a
ser tributaris d’una Incapacitat
Permanent Absoluta i, tot i així,
segueix sense ser reconegut a
Espanya, com a malaltia incapacitant.
Qualsevol dels afectes de
FM i/o SFC, compleixen amb requisits
necessaris per a ser tributari
d’una Incapacitat Permanent,
degut a la inhabilitació completa
que produeixen tals patologies
en la salut del malalt i que impossibiliten
qualsevol classe de
tasca productiva i tot i així, en
moltes de les seves resolucions,
els organismes públics, digui’s
INSS, o digui’s ICAM denegui
incomprensiblement, tal preuada
i legitima incapacitat.
Els responsables d’aquestes entitats
gestores, haurien de plantejar-
se, com una persona afectada
de FM i/o SFC pot desenvolupar
una activitat laboral retribuïda,
quan no pot valer per si mateixa
en tasques d’estricte caràcter
domèstic. No oblidem que
ens trobem davant malalts que
mitjançant resolucions injustes i
sabent-ho, provinents en la major
part dels casos de l’INSS, són
llançats a un competitiu mercat
laboral, on prevalen les condicions
de professionalitat, eficàcia
i continuïtat durant tota la jornada
laboral, requisits inaconseguibles
per als portadors d’aquestes
patologies.
Dit això, la pregunta seria: com
es pot entendre, que per part dels
organismes públics – garants
dels drets bàsics dels ciutadans,
així com òrgans impulsors d’un
règim públic de Seguretat Social
que garanteixi l’assistència
i prestacions socials suficients
davant situacions de necessitat
– es dictin Resolucions en les
quals s’aboquen irremeiablement
a persones amb un alt grau
d’incapacitat laboral, a un dur
mercat de treball, en estrictes
condicions de competitivitat,
eficàcia i continuïtat, quan pràcticament
no poden valer-se per si
mateixes?
Cal recordar aquí, una cosa que
els òrgans encarregats de impartir
justícia, així com vetllar pels
drets dels ciutadans, semblen
oblidar, i és que una relació laboral,
no es tracta de la mera possibilitat
de l’exercici esporàdic
d’una determinada tasca, sinó de
la seva realització diària d’acord
amb unes exigències mínimes
que desgraciadament els afectats
per FM i SFC no poden complir.
Per tant, ens trobem davant d’un
situació d’enorme transcendència
social, i que requereix una intervenció
immediata del legislador,
en base a solucionar l’enorme incertesa
creada al respecte, doncs
s’hauria de tenir en compte la
quantitat d’afectats a nivell espanyol
per aquesta malaltia, així
com l’ínfim tracte dispensat a
aquestes persones, pels tribunals
avaluadors de les Incapacitats.
Els afectats requereixen amb
urgència d’una intervenció legislativa,
que modifiqui la seva indesitjable
situació, per tal de rebre
la cobertura i protecció social
que mereixen des de ja fa molt de
temps.
CARLES SERRALTA SERRALTA-GARRIDO ADVOCATS
Associació d'ajuda per la fibromiàlgia de Catalunya 2004
