L’11 de setembre ens vam posar molt contents

Now Bloque es un poble afganès difícil d’ubicar inclús als mapes de carreteres del propi país. El vaig conèixer degut a un accidentadíssim viatge per visitar un projecte de l’Associació pels Drets Humans a l’Afganistan (ASDHA). Està ubicat a una zona muntanyosa del nord, a la província de Mazar-e-Sharif i a uns 50 kilòmetres de Samangon, una eternitat en aquelles torturades carreteres. Camins engolits per les valls, pels rius, pels pobles que a simple vista no es diferencien massa de les pedres o dels arbres.

El nostre cotxe va fallar a mig camí, a tomb de la nit, en un poble desconegut. Un avi (que tampoc es distingia dels arbres, de les herbes o dels rius) ens acompanyà a negra nit al llarg de cinc agòniques hores per un camí en pendent, per guiar-nos i espantar els gossos i els llops, uns llops que per cert es van menjar uns turistes un any més tard a la mateixa zona. La tornada va ser tant “generosa” com l’anada, creuant camins i pobles en plena neu i alguns graus sota zero, finalment baixant amb un camió vell, que ens va costar com si fos de luxe, conduit per uns “pirates” que, segons ens van comentar per “tranquil·litzar-nos”, estaven comunicats per walkie-talkie amb bandes d’atracadors.

El poble (sobre)vivia i moria com els animals i les plantes de l’entorn, sense gairebé cap aportació exterior. Patates de la terra, fonts semipotables, fang i branques per construir cases i sobreviure l’hivern, una infància amb clares mostres de desnutrició, ni metges, ni escoles abans del nostre projecte… res. Una societat amb codificadíssimes relacions socials jeràrquiques, patriarcalíssimes, ancorades ves a saber quan, basades en una societat enfrontada a la Natura, en una terrible por a la nit, en l’odi als soviètics i als talibans, els seus pitjor invasors recentment que havien sols deixat ferides de guerra i llaunes de tancs pels camins amb els que els nens jugaven. Sols una cosa venia de l’exterior: el material per fabricar estores, la principal font d’esclavisme social d’explotadors externs que els feia treballar 7 dies a la setmana, 12 hores amb salaris que no arribaven a la supervivència.

En els tres dies que vam estar allà, visitant-los i esperant un vehicle, vam coincidir amb els vells líders de la comunitat i se’m va ocórrer preguntar-los per l’11 de Setembre.
– I vosaltres com vau conèixer el que va passar l’11 de setembre? Com vau reaccionar?
– L’11 de setembre? Ens vam posar molt contents. Algú va escoltar la notícia per la ràdio i jo immediatament vaig convocar la gent del poble i els vaig dir: us he de donar una notícia molt bona, ha passat una cosa que canviarà les nostres vides. Ha passat una desgràcia molt gran i ha mort molta gent a Amèrica. Hem d’estar contents ja que han estat Bin Laden i el Mullah Omar qui han matat aquesta gent, n’estic segur, i segur que en breu vindran a l’Afganistan, els expulsaran a ells i als talibans, i per fi podrem alliberar-nos de la seva tirania. Algú em va preguntar com era possible que una desgràcia tant llunyana ens afectés aquí. Jo els vaig dir que no sabia ben bé quina relació hi havia però que segur que en breu ens alliberaríem dels talibans.

Quan li vaig preguntar per les imatges de les torres bessones enfonsant-se em va dir que no sabia de què li parlava, que no les havia vist mai.

Veure vídeo

This entry was posted in AFGANISTAN, vides podrides de guerra, En català, General, menu and tagged . Bookmark the permalink.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

By submitting this form, you accept the Mollom privacy policy.