Poesia sufí i música clàssia índia

Fa un temps vaig viatjar a la Índia durant dos escassos mesos. No tenia referents del país, només sabía el que em deien els meus sentits. Em movia per Delhi, Varanasi, Mathoura, Dheramsala o Agra per intuïció. Veia la Índia com un immens continent, amb milers de facetes, pobles, tradicions. Però també veia un país amb una gran unitat territorial i històrica. Els indis i les índies tenen la certesa i l’orgull de saber que són part d’una cultura mil·lenària. Per damunt dels xocs entre cultures i dels conflictes polítics hi ha la sensació d’estar integrats a la cadena d’una historia unitària.

La meva visió era la d’un flipat més que vol veure una Índia que sols està a la seva imaginació, portat per la borratxera d’imatges, olors i persones del país?

Em vaig centrar en la música, per provar d’entendre els mecanismes culturals del país. De la gran quantitat de concerts que vaig veure el que em va deixar més petjada va ser el de la jove cantant de Jammu Ragini Rainu. El seu cant càlid i enorme, no semblava tenir principi ni fi, i no semblava voler portar-nos a cap lloc concret: érem els oients els que elegíem fins on ens portava.

Es tractava d’un concert de música clàssica índia, és a dir música d’origen hindú. Però ella cantava poemes sufís, és a dir musulmans. A més la Rainu no és ni musulmana ni hindú sinó sikh, una altra religió present a la Índia. Encara hi havia més: cantava una tradició sufí anomenada kharana, del Caiximir, una regió malauradament coneguda per ser el punt de separació i de conflicte entre la Índia i el Pakistan, entre una Índia hindú i un Pakistan musulmà… Això són els fets històrics i els motivants polítics, però aquesta realitat és molt més complexa, i a la Índia no sembla que els conflictes religiosos hagin de xocar necessàriament en les manifestacions culturals.

“M’he especialitzat en música clàssica índia, canto poemes sufís, i jo sóc sikh. Però la poesia sufí parla de l’amor universal. Va més enllà de la ortodòxia religiosa per agafar un sentit humà, i és aquest sentit el que m’impulsa a practicar-lo. El sufí del Caixmir no parla del conflicte entre la Índia i el Pakistan i jo tampoc no en parlo. Jo parlo de l’amor a ànima, l’amor ho és tot,  i les barreres religioses no tenen importància.”

El gurú (mestre) de Rainu, Pandit Bhajan Sopori, del Caixmir, és reconegut com un dels grans mestres del santur, instrument de corda percutida que Sopori diu que va néixer a la seva regió. Ell ha ensenyat a Rainu les tradicions sufís del Caixmir, i m’explicava la clau d’aquesta complexitat.

“Les ragues son les estructures musicals de la música clàssica índia, d’origen hindú. Els maqams,en canvi, són estructures musicals de la música musulmana, a l’Àsia Central.  La poesia sufí cantada té relació amb els maqams, però a la pràctica, al Caixmir, els ragues s’han convertit en maqams i són el mateix. Les arrels de la música del Caixmir eren tant fortes que només es va substituir la poesia, però les característiques musicals són típicament caixmirs i no va canviar el llenguatge. La tradició continua però en una forma diferent: és la raga amb poesia anagala sufí . Sota el concepte sufí hi ha la música clàssica índia.”

A la India tot dóna la mateixa sensació: quelcom la unifica i l’estabilitza dins de la seva complexa diversitat, com si un substrat mil·lenari anés molt més enllà dels conflictes entre grups humans o religions (malgrat existeixen). El passat no és quelcom inseparable del present, no hi ha una ruptura radical sinó que en forma part.

La raga: estabilitat i improvisació

Quan parlem de música clàssica europea ens remetem a 300, màxim 400 anys enrere… A la Índia es remet a centenars d’anys, amb instruments i sistemes que quasi no han variat. Però, per què essent quasi mil·lenària sempre és nova? Perquè sempre forma part del present? És el propi sistema musical el que ho explica.

Ragini Rainu no és l’alumne de Pandit Bhajan Sopori, ni Sopori el seu mestre: la Rainu n’és la deixeblessa, i en Sopori n’és el gurú. Què vol dir això? En la música clàssica Índia l’intèrpret construeix la música a cada nou concert seguint l’esquema de la raga, una estructura bàsica i estable des de fa centenars d’anys. El compositor treballa amb l’esquema de la raga, que és el 10%, però la  improvisació és el 90%. L’intèrpret ha d’aprendre a crear la música en cada nou concert. Per això el gurú no és algú que ensenya les tècniques sino l’actitud, la personalitat creadora. El deixeble és l’herència, la perpetuïtat humana i creativa del gurú.

“La música índia no està escrita, l’aprenentatge funciona escoltant i repetint el gurú. El seu aprenentatge és tot un sistema social, un ritual d’adopció, ja que ets acceptada  per un gurú i després adoptada per la seva família amb la que vius durant el teu aprenentatge. Aprendre a partir d’un gurú vol dir que no sols aprens música sinó la seva personalitat. Crea un ser humà.” (Ragini Rainu)

“La música clàssica índia és el 90% improvisació. I aquesta és la seva riquesa. Avui puc tocar una raga per el públic general, i demà tocar-la de nou de manera completament diferent per estudiants o per experts. La improvisació ho fa totalment diferent. Però la raga sempre és la mateixa.” (Pandit Bhajan Sopori)

El sistema de les ragues i el del seu aprenentatge amb la improvisació, van ser per mi una revelació per entendre els mecanismes de la cultura índia i el seu caràcter estable. Segle a segle les estructures i els instruments poden ser invariables, però en això no hi ha cap problema ja que la música sempre és nova: els intèrprets sempre són nous. Les cultures, les religions poden sobreposar-se com a capes, però la base de les ragues, i de la Índia és flexible, no s’imposa sinó que li exigeix que s’hi impliqui, perquè finalment és a ell o a ella a qui li toca la creació.

Agost 2010