1
Camino per un descampat ple de males herbes, vaciots d’aigua podrida i terra remoguda. De tant en tant hi ha pedres rectangulars. Làpides d’un cementiri abandonat. Un cementiri mutilat pel Cementiris
Estic a un hotel israelià a Síria, concretament als Alts del Golan, territori ocupat per Israel el 1968. En aquell moment la majoria de la població autòctona va ser expulsada i els seus pobles demolits. Al damunt es construïren colònies i zones d’oci. Damunt de les runes de Jubata Al Zeit es va edificar l’hotel Rimonim, profanant el cementiri i humiliant la memòria de la població àrab.
2
El meu cotxe circula a un pàrking d’un gran centre comercial. Les rodes trepitgen els avantpassats de Bersheva, una important ciutat de la Palestina històrica, actualment a Israel.
Al costat mateix del pàrking encara hi ha restes destrossades d’antigues tombes àrabs. Abandonades, són les restes d’una de tantes i tantes poblacions que al 1948 les tropes sionistes van expulsar i van demolir parcial o totalment. Un acte de neteja ètnica i de memoricidi de tot un país. Les tombes resten ofegades sota botigues de perfums o de roba de última moda.
3
Camino pel terreny del futur museu dedicat a la tolerància. Observo una monumental tomba palestina, possiblement una de les poques del cementiri que se salvi de la destrucció quan el museu sigui una realitat. La resta ja fa temps que s’estan descomponent per abandó i desídia. Més enllà hi ha una pila de tombes que ja no existeixen, que estan mortes des de fa dècades. Fa anys l’estat d’Israel va usar el terreny del cementiri per construir el Parc de la Independència.
Jerusalem (i tota la Palestina històrica) va ser disseccionada en dues el 1947 per les Nacions Unides, quan es va aprovar la creació del nou estat d’Israel. La opció no va ser convertir Palestina en un país d’acollida, integrant la nova població al país ja existent, sinó dividir en dos el país original (una decisió que alguns historiadors aplaudeixen per ser el primer estat creat per unanimitat internacional).
El cementiri jueu va quedar a la part palestina (Jerusalem Est), i el musulmà va quedar als límits de la part israeliana (Jerusalem Oest). El destí d’ambdos ha estat diferent. Actualment, les restes que van sobreviure a la destrucció del cementiri musulmà de Marmilla, poden ser sepultades per construir-hi un centre cultural dedicat al quelcom més important que els morts: la tolerància.
Cap Gros
22 de desembre de 2009
