La primera vegada que em vaig passejar per un poble palestí destruït al 1948 per les milícies jueves que estaven creant l’estat d’Israel vaig sentir una sensació d’angoixa pesant. Una sensació similar a la que vaig sentir quan em vaig passejar per les runes d’una casa d’una amiga meva de Gasa demolida per l’exèrcit israelià sense cap raó aparent mes que la de castigar col·lectivament als palestins. Al buit d’una explanada plena de gespa i roselles hi havia algun fragment de paret i un petit habitacle i la resta sols pedres de cases centenàries. Restes que desprenien planys, il·lusions, riures, o frustracions de persones que havien viscut allà, abans que fossin expulsats i actualment refugiats ben lluny. Els habitants palestins originaris d’aquells pobles esborrats sistemàticament del mapa i de la memòria mai podran tornar i l’estat que els va expulsar mai reconeixerà el seu crim ni el dret a que aquest retornin. I encara pitjor, la comunitat internacional difícilment qüestionarà aquest crim contra la humanitat a un estat tant profundament “democràtic” con Israel.
Després de visitar les runes vaig veure els avis i les àvies de 70, 80 o 100 anys que des de feia dècades vivien en camps de refugiats a Cisjordània (Palestina). Tots ells explicaven com les milícies encarregades de depurar els habitants i pobles palestins (Irgun, Hanagà) els van expulsar, molts conservaven les claus de les seves cases, els documents de propietat, altres objectes. Altres no conservaven res, excepte la memòria. La memòria d’un país i uns paisatges al qual vivien i que ara al damunt de les seves cases i els seus cementiris sols hi ha pàrkings, edificis universitaris, parcs o runes de cases. Estaven convençuts que tornarien als seus pobles originaris, o ells o els fills els néts, amb la ferma convicció que la dignitat es la darrera cosa que perd l’ésser humà. Els més pessimistes deien que al 1948 s´havíen mort ja que quan el ser humà perd la dignitat mor en vida.
El dia en que Israel celebra la creació de l’Estat d’Israel (en diuen dia de la Independència) els palestins celebren la Nakba (la Catàstrofe). Quan un poble va ser sistemàticament esborrat del mapa. Uns riuen i els altres ploren. Després de la visita als avis vam intentar buscar en el mapa actual d’Israel on estaven els seus pobles originaris i va ser una tasca infructuosa ja que ningú sabia trobar els seus pobles, excepte aquells pocs que el nom original havia estar conservat amb un rom hebreitzat (com Ras el Ayun, actualment Rosh Hayim). Finalment va ser un jueu fortament coneixedor dels temes de la Nakba qui ens va passejar pels actuals pàrkings, sinagogues etc. (en pocs casos en les runes encara existents) edificats sobre les runes dels pobles palestins per esborrar-los del mapa i de la memòria.
25 de març de 2007
