DUBAI-KABUL
L’aeroport de Dubai, als Emirats Àrabs Units, porta a l’extrem la fascinació que ens poden exercir els aeroports com a espais de cultura internacional on les cultures es creuen, però no es mesclen. A Dubai es troben Orient i Occident sense mesclar-se, quasi sense mirar-se. De fet és un aeroport on es mostra l’absurd de la simplificació d’un mon dividit en dos pols.
A les cues de facturació hi ha les files caòtiques i espontànies dels vols al Sudan, al costat de les atentes i ordenades del Japó, hi ha les grans sales amb seients on els alemanys esperen seriosos amb ordinadors portàtils, fins i tot els saudís amb moderns telèfons mòbils i vestits tradicionals, o les belleses àrabs modernitzades del Líban, o elegantíssimes índies amb vestits regionals de colors llampants i esquenes despullades, o els grups amb uniformes locals a vegades sentats al sòl o resant dels pakistanís, o tombats dormint una mescla indistingible de coreans, afganesos, centroasiàtics… L’aeroport de Dubai és una buffer area, tot es mescla però, no se sap com, els límits estan clarament establerts.
A l’aeroport de Dubai termes com occidentalisme son totalment inútils per simplistes, i el luxe, les derrotxadores botigues de perfum o de grans cotxes, o les grans pantalles emetent videoclips de cantants sexis àrabs seduïts per nois elegants de les cadenes Rotana o Al-Arabia. En un mateix espai convieuen les “ninjes”, o els “yuppis”, i a vegades fins i tot els “hippies”. El luxe perd sentit identificat com a occidental ja que aquí el luxe adopta una versió àrab; i el tradicionalisme perd sentit com a valor no-occidental perquè aquí l’aparença tradicional es vesteix de luxe.
L’aeroport de Dubai és l’espai on es creuen però no es mesclen les cultures. Perquè no tenen cap interès a mesclar-se. I així móns que podrien ser radicalment oposats, fins i tot en lluita, es creuen en un mateix espai.
KABUL-DUBAI
Jo creia que viatjant a l’Afganistan el major xoc cultural el tindria en arribar a Kabul. Però no va ser així: el major xoc cultural va ser tornant de Kabul a Dubai. Afganistan, un país on la gent no ha tingut durant dècades i dècades ni té, dret a una existència mínimament digne. Un lloc on una gran quantitat de països hem tingut la responsabilitat de convertir-lo en un laboratori d’atrocitats de la guerra freda. Un país on un seguit d’àrpies que van ser criminals es reparteixen el botí de guerra del futur del país en forma de ministeris o territoris sencers (amb l’aval de la comunitat internacional). Una ciutat, Kabul, on no hi ha ni un carrer sense runes i metralla, on no hi ha ni una persona que no tingui cicatrius incurables de les guerres.
Faig una escala de 15 hores a Dubai i m’apropo a la ciutat. L’aeroport, i la ciutat pont entre Orient i Occident. Des de la platja contemplo de nit la ciutat. Miro xocat la perversitat del luxe i de despilfarro. Incomptables gratacels que semblen no tenir fi vomitant milers de kw de llum robats de qui sap quin racó del món. Centenars de cotxe d’alt luxe creuant sense parar uns pocs kilòmetres de ciutat i de país i devorant el petroli que devora els països en inacabables guerres. Centenars de centres comercials mostrant el decadent espectacle de milers d’ampolles de perfum d’alt standing i immensos aquaris prefabricats. La imatge d’una societat que pervertidament despilfarra els recursos damunt d’una civilització devorada pel saqueig, la injustícia i la mort de la dignitat humana.
