INVENTARI

COMUNITAT ARMÈNIA DE JERUSALEM, VÍCTIMES PER DOBLE PARTIDA

COMUNITAT ARMÈNIA A JERUSALEM

Si mirem el plànol de la ciutat vella de Jerusalem, veiem que es divideix en 4 barris: el musulmà, el cristià, l’armeni i el jueu. Sorprèn veure que l’armeni es defineixi pel seu origen i no per la religió de la seva comunitat com les altres tres, ja que de fet els armenis són cristians ortodoxes (i alguns catòlics). Els tres primers barris són porosos, i cristians i musulmans viuen bastant barrejats. La zona armènia també, però és predominantment poblada per la comunitat armènia, que no és àrab, però si que és històricament palestina.

“Som armenis nadius aquí a Jerusalem, que provenim dels que fa centenars d’anys van venir com a peregrins i que el patriarca armeni els va encoratjar a quedar-s’hi per cuidar els llocs sagrats armenis, que a Jerusalem n’hi ha molts! -ens diu Anshelous Zakarian, una àvia de 80 anys enginyosa i irònica –. Per això s’hi va establir una comunitat molt nombrosa que havia estat d’uns 20.000.”

Els seus carrers es caracteritzen per cases amb aparença emmurallada, amagant florits jardins interiors que acullen veïnats de diverses llars. Els noms de les cases estan escrits amb l’alfabet propi de l’armeni, i el d’alguns dels seus carrers principals esmenten els seus referents històrics com Ararat, una muntanya que és un referent nacional per aquesta comunitat. La seva presència religiosa queda ben palesa en riques catedrals com St. James, o en una destacada presència al Sant Sepulcre. Hi ha restaurants de cuina armènia, museus o botigues de terrissa policromada i de fotografia amb reproduccions de la Jerusalem centenària, quan els fotògrafs armenis van ser més actius.

Hi ha un detall que crida l’atenció, i són els cartells a les parets amb textos, mapes i fotos recorden el genocidi d’armenis i armènies en mans dels joves turcs el 1915. Cartells que sovint estan arrencats, com si algú no volgués que els veiessin els nombrosos turistes que passen pels seus carrers. Moltes persones de la comunitat asseguren que ho fan els israelians (que des de la creació de l’estat d’Israel ha pressionat la comunitat armènia tant com l’àrab) amb la voluntat de no fer evident el seu genocidi. Sigui veritat o mite, el que si que és cert és que el barri armeni rep l’assetjament immobiliari per la part israeliana de Jerusalem per anar-se’l apropiant a pessics, ja que a més està enganxat al barri jueu el qual s’hi endinsa.

I és que, si una cosa trobem a la comunitat armènia a Palestina, són nombrosos exemples de dobles víctimes: víctimes d’un genocidi el 1915 a Turquia i posteriorment víctimes de l’expulsió en la neteja ètnica a Palestina el 1948 per part de les tropes sionistes (sobretot els que vivien al costat oest).

GENOCIDI

El llibre “Towards Golgota” Arda Arsenian és un commovedor testimoni que recull i revisa les memòries del llarg viatge a Jerusalem seu avi Hagop Arsenian fugint del genocidi. “Després de catorze mesos de mortal i tortuós exili, arribar a Jerusalem i situar-se com a família en un dels barris del convent armeni va ser una de les alegries majors que he sentit. Lluny quedaven les pors a les espases i les escopetes dels gendarmes, lluny quedaven els cops que ens omplien de terror al llarg de tot el camí, lluny quedava l’espasa de Dàmocles que penjava damunt nostre setmana a setmana.”

Anshelous, com a armènia palestina, recorda el que li explicaven els seus pares sobre l’arribada de la segona generació d’armenis, els del segle XX, que escapaven del genocidi. Foren acollits a braços oberts i integrats, però sempre han estat diferenciats, fins i tot amb una característica parla trencada de l’àrab. “Van arribar centenars d’orfes a Palestina en tren. Els van anar col·locant als convents, els van donar robes, ja que molts ni en portaven, i els van donar una escola… Algunes famílies els abandonaven al tren per veure on els portava l’atzar, ja que si es quedaven, s’haurien mort.

Les nacions àrabs van acceptar la comunitat armènia i la van cuidar. A més gairebé totes les famílies armènies nadiues de Palestina van acollir un orfe per família. La meva per exemple, en va adoptar un que el va tractar igual que un fill. I es van produir casaments entre ells. Alguns van acabar trobant familiars seus. El que va adoptar la meva família, per exemple, va trobar la seva mare a l’Irak alguns anys després!

Nosaltres no parem de parlar sobre el genocidi! Molts armenis han sofert molt i ningú no ha volgut reconèixer el seu dolor. Ningú no ens dóna suport. I ens conformaríem que Turquia ens digués, “Sí, va passar”. Però fins ara no ho han fet. Per això estem empipats, després de tot el que ha passat.”

48 i 67

Anshelous va ser, també, víctima dels conflictes amb Israel del 48 i del 67. “Abans del 48, i durant el Mandat Britànic, fins a cert punt ens van tractar bé i ens van dotar d’educació. Vam tenir millor vida que amb l’Imperi Otomà, que érem pobres! Els britànics ens van portar a una vida més bona. És quan es van crear, per exemple, bons fotògrafs. Érem molt feliços i no hi havia cap diferència ni amb els àrabs, ni amb els jueus. Els jueus d’aquella època eren palestins com nosaltres, parlaven àrab i no hebreu. Va ser l’arribada dels sionistes que ho va canviar tot. Alguns d’ells, després del 48, ens van visitar i es van sorprendre que la meva família, que tenia una propietat molt bonica, ara visqués en una casa al soterrani amb una sola finestra. El meu pare va morir pobrament, amb la casa que tenia, sense diners!”

La vida de l’Anshelous i la de qualsevol persona armènia a Jerusalem canvia de nou quan el 1948 la ciutat es divideix en dues, i després el 1967 la part israeliana ocupa la part palestina que estava ocupada per Jordània. “Quan em vaig casar al cap de poc temps el meu marit va ser assassinat. Va ser el 48. Quan van començar les expulsions de les tropes sionistes a la població palestina, un comandant de l’exèrcit Transjordà ens va oferir anar amb ell a Jordània per estar segurs. Hi vam anar, però en un moment que hi va haver una treva ell va tornar. Quan va travessar el carrer fronterer entre Jerusalem Est i Oest una bala que venia de l’edifici de Nôtre Dame el va matar travessant-li el cap de darrere al front. Em van portar de Jordània a Palestina dient que el meu pare estava malalt però vaig trobar el meu marit morint-se a l’Hospital.

Després, a la guerra del 67 recordo que disparaven al voltant de casa nostra sense parar, les 24 hores al dia. Van morir diverses persones de la meva família. Després de sis dies ficats als refugis, vam sortir. Un militar israelià que ens va parlar francès ens va preguntar si teníem por, i que ens va aconsellar que deixéssim el país, i que la carretera a Amman estava oberta. Ja estàvem preparant les maletes quan un veí ens va dir que no ho deixéssim que perdríem les cases. Finalment no vam sortir però molts van perdre les cases.

Actualment crec que en quedem uns 2.000… i n’havíem estat uns 20.000!. Som una minoria aquí, no tenim bones posicions i molts han emigrat. Els que viuen a Cisjordània no sé pas com viuen! Almenys els de Jerusalem tenim certs avantatges, però a Cisjordània no hi ha ni feina ni res! Ara no sabem ni on som! No som israelians, ja que el nostre document sols ens reconeix com a residents de Jerusalem. Som ciutadans de segona classe i això no ens passava abans del 48.”

Sàgar Malé Verdaguer

Publicat al Dialogal, Setembre 2013

Posted in En català, General, PALESTINA, per raons de seguretat, VIATGE EXTERIOR, VIATGES | Leave a comment

LOS CRÍMENES CONTRA EL PUEBLO HAZARA: LOS MUSULMANES CHIITAS EL CORAZÓN AFGANISTÁN

La etnomusicóloga británica Veronica Doubleday escribió “Tres mujeres de Herat”, uno de los legados más completos y literariamente ricos que tenemos sobre la música y la vida cotidiana de las mujeres en Afganistán, donde vivió en los años 70, antes de su devastación a causa de más de treinta años de guerras intestinas y parasitarias. Cuando describe al músico Latif Khan, el padre de una de las protagonistas, comenta: “en el pasado hubo desarmonías sectarias en la ciudad de Herat, muchos suníes aún mantenían prejuicios sobre los chiitas, y los rechazaban abiertamente. Como músico y como chiita, la posición de Latif Khan en la comunidad era doblemente vulnerable. Los prejuicios contra la música persistían: algunos mulás decían que la música era el trabajo del demonio y que distraía a la gente de rezar y de vivir correctamente.”

Afganistán limita al oeste con una zona predominantemente chiita de cultura persa: el actual Irán. Pero a la vez es un país multicultural donde viven pueblos suníes como el pastún (también presente en la actual Pakistán) y otros como los uzbekos, los tayikos, los turkmenos, o los aimaqs. Los hazara, ubicados en el corazón de Afganistán, en la zona de Hazarajat, son fácilmente reconocibles por su fisonomía mongoloide ya que, a pesar de su naturaleza mixta como otros pueblos afganos, tienen vinculación con los pueblos de Mongolia. Los estudios genéticos incluso confirman un mito, y es que podrían provenir de las tropas de Genghis Khan; de hecho, los nombres de algunas de sus tribus vienen de nombres de sus militares.

Los hazara son los chiitas de Afganistán, una de las ramas del Islam surgida de los musulmanes que creían que sólo Ali Ibn Abi Talib (primo del profeta Mahoma y casado con su hija Fátima) y sus descendientes podían ser dirigentes de la comunidad de fieles. La rivalidad entre chiitas y sunitas ha sido una constante en los conflictos de naturaleza religiosa en Oriente Próximo. Esta tensa relación también ha existido en Afganistán, fomentada muy especialmente por los talibanes a finales de los años 90, pastunes radicalmente defensores de la naturaleza suní del Islam que consideran el chiismo como una traición. Como ejemplo de la importancia de esta rivalidad, recientemente ha crecido entre las prácticas de los hazaras una celebración religiosa chií que hasta el momento tenía poco peso entre ellos, la del martirio del imán Hussain (una celebración que en otros países es muy importante) que se le da una significación politizada recordando las masacres que los talibanes cometieron contra ellos.

De hecho, los abusos y las masacres de los talibanes contra los hazaras están documentados por la ONG Human Rights Watch, en especial en un informe del 2001 que documenta el caso de Yakaolang y en Robatak, en la zona central de Hazarajat. HRW menciona: “Las minorías étnicas y religiosas y los hazaras en particular, han sido especialmente vulnerables en zonas de conflicto, y las fuerzas talibanes han cometido abusos a gran escala contra civiles hazara con impunidad.”

En el año 2002, justo después de la caída de los talibanes, visité el país de la mano de una mujer hazara que después se convirtió en una figura política relevante, Habiba Sarabi (después gobernadora de la provincia de Bamyan). Conocedora de algunos de los capítulos más aterradores de la historia reciente del país visitamos un campo de desplazados internos hazaras en Kabul que provenían de una región cercana, el Valle de Shomali. La escena era dantesca, de escombros sobre los escombros. La gente habitaba edificios destruidos que habían sido atacados en la devastadora guerra entre facciones de señores de la guerra antes del dominio de los talibanes, y que había sido una antigua colonia de rusos en el periodo de dominación soviética. La sensación aniquiladora de los escombros era el escenario de la devastación de personas humanas viviendo de los restos de basura en una ciudad destruida como Kabul y sin recursos para alimentar a sus parias.

Las mujeres de la comunidad, rodeadas del humo de un horno improvisado de pan, el único alimento que hacía semanas que se llevaban en el vientre, me explicaban: “En estos edificios destruidos vivían las familias rusas antes de que los muyahidines (los señores de la guerra), los expulsaran en atacar Kabul. Nosotros somos desplazados de la región de Shomali. Llegamos aquí cuando los talibanes ocuparon nuestra región, deportaron toda la gente y nos llevaron directamente a estos edificios destrozados. Ya hace tres años que estamos aquí, ya han caído los talibanes, pero nadie aún se ha hecho cargo de nosotros. Hay algunas organizaciones internacionales que han venido aquí para distribuir formularios de ayuda humanitaria, pero nosotros los extraviamos, y nuestros nombres quedaron sin ser apuntados en sus listas. Nos hemos quedado sin racionamiento y ahora nos han abandonado, no nos hacen ningún caso, estamos aquí sin ningún tipo de atención. Muchas somos viudas que vivimos con nuestros nietos mientras las hijas mendigan por las calles.”

Otras familias fueron a otras zonas, como el barrio de Khai Khona: “Cuando los talibanes tomaron nuestro pueblo en el Valle de Shomali nos forzaron a salir. Nos llevaron con un camión hasta Jalalabad, y de allí nos querían llevar a los edificios bombardeados de la antigua embajada rusa. Pero nos escapamos, y de Jalalabad vinimos aquí a Khai Khona, en Kabul. Cuando los talibanes aparecieron en nuestro pueblo nos cerramos en nuestras casas gritando: ¡no queremos dejar nuestras casas! Ellos nos dijeron que sólo las dejaríamos por tres días, y que después nos dejarían volver. Ahora ya llevamos tres años, y estamos aquí en Kabul sin casa y sin pueblo.”

Aún más duros son los testigos de los ataques cometidos en 1998 en la zona de Mazar-e-Sharif donde se cuentan unos 8.000 civiles asesinados. Los ataques contra los hazaras eran un objetivo declarado por los talibanes. Un grupo de mujeres víctimas del pueblo de Qezl Abad me contaba su experiencia personal de la masacre: “A muchos hombres los llevaron a la plaza donde los mataron, mientras que a otros los mataban cuando los encontraban por la calle. Recuerdo a uno que lo mataron por la calle cuando iba con su hijo: estaba de pie y le golpearon fuertemente la cabeza hasta decapitarlo. Incluso un niño pequeño les preguntó por su hermano y por sus padres, y le dijeron que estaban allí tirados por el suelo. Los habían matado a todos. Después, se llevaban todos los muertos, los cuerpos, y los enterraban todos juntos en una fosa común. Los arrancaron la piel, los desfiguraron, pero los reconocimos por la ropa, por su altura… una madre siempre sabe reconocer el cuerpo de su hijo.”

Finalmente cabe mencionar los abusos contra los hazaras cometidos durante el destructivo asedio en Kabul entre abril de 1992 y marzo de 1993, antes de los talibanes. Si bien ninguna facción ni grupo étnico se libra de la responsabilidad de las atrocidades cometidas durante este período (por ejemplo, el partido chiita Harakat-e Islami también es responsable de numerosos crímenes), los testigos de los barrios de hazaras son especialmente impresionantes. Y el problema actualmente, y que afecta a la totalidad de víctimas afganas sin distinción de religión ni grupo étnico, es que los criminales forman parte de las estructuras del poder en el país con absoluta impunidad con un descuido total de transición en términos de justicia.

“A nosotros nos atacaron los pastunes… Yo lo he visto con mis propios ojos, que si una mujer llevaba un anillo le cortaban los dedos para robárselo. También los cortaban los pechos y las mutilaban. Y las violaban. Degollaron un bebé de seis meses y lo colgaron en la entrada del pueblo. A mí me mataron todos mis hijos pequeños. ¿Qué más nos podían hacer? Han hecho un daño irreparable pero ahora nadie escucha nuestro dolor.

Nosotros siempre nos preguntaremos: ¿por qué todo esto? Mis tres hijos asesinados: ¿qué crimen han cometido mis hijos? Ni siquiera han llegado a ser adultos, sólo eran niños… ¡ni los niños se libraban! ¿Dónde están nuestros líderes para hablar de justicia? Es nuestro enemigo el que se ha beneficiado de la justicia: ¿por qué les perdonan nuestra sangre derramada?”

Publicado en Dialogal, 2013.

Posted in AFGANISTAN, vides podrides de guerra, En castellano, General, VIATGES | Leave a comment

ELS CRIMS CONTRA EL POBLE HAZARA: ELS MUSULMANS SHIITES AL COR L’AFGANISTAN

L’etnomusicòloga britànica Veronica Doubleday va escriure Tres dones de Herat, un dels llegats més complets i literàriament rics que tenim sobre la música i la vida quotidiana de les dones a l’Afganistan. Hi va viure als anys 70, abans de la seva devastació a causa de més de trenta anys de guerres intestines i parasitàries. Quan descriu al músic Latif Khan, el pare d’una de les protagonistes, comenta: “al passat hi va haver disharmonies sectàries a la ciutat de Herat, molts sunnites encara mantenien prejudicis sobre els xiïtes, i els rebutjaven obertament. Com a músic i com a xiïta, la posició de Latif Khan a la comunitat era doblement sensible. Els prejudicis contra la música persistien: alguns mullahs deien que la música era el treball del dimoni i que distreia a la gent de pregar i de viure correctament.”

L’Afganistan limita a l’oest amb una zona predominantment xiïta de cultura persa: l’actual Iran. Però a la vegada és un país multicultural on viuen pobles sunnites com el paixtu (el qual està també assentat a l’actual Pakistan) i d’altres com els uzbeks, els tadjiks, els turkmens o els aimaqs. Els hazara, ubicats al cor de l’Afganistan, al Hazarajat, són fàcilment reconeixibles per la seva fisonomia mongoloide, ja que, malgrat la seva natura mixta com altres pobles afganesos, tenen vinculació amb els pobles de Mongòlia. Els estudis genètics fins i tot confirmen un mite, i és que podrien provenir de les tropes de Genghis Khan; de fet els noms d’algunes de les seves tribus vénen de noms dels seus militars.

Els hazara són els xiïtes de l’Afganistan, una de les branques de l’Islam sorgida dels musulmans que creien que només Alí ibn Abi-Tàlib (cosí del profeta Muhàmmad i casat amb la seva filla Fàtima) i els seus descendents podien ser dirigents de la comunitat de fidels. La rivalitat entre xiïtes i sunnites ha estat una constant als conflictes de naturalesa religiosa a l’Orient Pròxim. Aquesta tensa relació també ha existit a l’Afganistan, fomentada molt especialment pels talibans a finals dels anys 90, paixtus radicalment defensors de la natura sunnita de l’Islam que consideren el xiisme com una traïció. Com a exemple de la importància d’aquesta rivalitat, recentment ha crescut entre les pràctiques dels hazares una celebració religiosa xiïta que fins al moment tenia poc pes entre ells, la del martiri de l’imam Hussain (una celebració que a altres països és molt important) que se li dóna una significació polititzada recordant les massacres que els talibans van cometre contra ells.

De fet els abusos i les massacres dels talibans contra els hazares estan documentats per l’ONG Human Rights Watch, en especial en un informe del 2.001 que documenta el cas de Yakaolang i a Robatak, a la zona central d’Hazarajat. HRW esmenta: “Les minories ètniques i religioses i els hazares en particular, han estat especialment vulnerables en zones de conflicte, i les forces talibans han comès abusos a gran escala contra civils hazara amb impunitat.”
L’any 2002, just després de la caiguda dels talibans, vaig visitar el país de la mà d’una dona hazara que després ha esdevingut una figura política rellevant, Habiba Sarabi (deprés governadora de la província de Bamyan). Coneixedora d’alguns dels capítols més esfereïdors de la història recent del país vàrem visitar un camp de desplaçats interns hazares a Kabul que provenien d’una regió propera, la Vall de Shomali. L’escena era dantesca, de runa damunt la runa. La gent habitava edificis destruïts que havien estat atacats en la devastadora guerra entre faccions de senyors de la guerra abans del domini dels talibans, i que havia estat una antiga colònia de russos en el període de dominació soviètica. La sensació aniquiladora de les runes era l’escenari de la devastació de persones humanes vivint de les restes d’escombreries en una ciutat destruïda com Kabul i sense recursos per alimentar els seus pàries.

Les dones de la comunitat, envoltades del fum d’un forn improvisat de pa, l’únic aliment que feia setmanes que es portaven al ventre, m’explicaven: “A aquests edificis destruïts hi vivien les famílies russes abans que els mujaidins (els senyors de la guerra), els expulsessin en atacar Kabul. Nosaltres som desplaçats de la regió de Shomoli. Vam arribar aquí quan els talibans van ocupar la nostra regió, van deportar tota la gent i ens van portar directament a aquests edificis destrossats. Ja fa tres anys que som aquí, ja han caigut els talibans, però ningú encara s’ha fet càrrec de nosaltres. Hi ha algunes organitzacions internacionals que han vingut aquí per distribuir formularis d’ajut humanitari, però nosaltres els vam extraviar, i els nostres noms van quedar sense ser apuntats a les seves llistes. Ens hem quedat sense racionament i ara ens han abandonat, no ens fan gens de cas, estem aquí sense cap mena d’atenció. Moltes som vídues que vivim amb els nostres néts mentre les filles pidolen pels carrers.”

Altres famílies van anar a altres zones, com el barri de Khar Khona: “Quan els talibans van prendre el nostre poble a la Vall de Shomali ens van forçar a sortir. Ens van portar amb un camió fins a Jalalabad, i d’allà ens volien portar als edificis bombardejats de l’antiga ambaixada russa. Però ens vam escapar, i de Jalalabad vam venir aquí a Khar Khona, a Kabul. Quan els talibans van aparèixer al nostre poble ens vam tancar a les nostres cases cridant, no volem deixar les nostres cases! Ells ens van dir que sols les deixaríem per tres dies, i que després ens deixarien tornar. Ara ja portem tres anys, i estem aquí a Kabul sense casa i sense poble.”

Encara més durs són els testimonis dels atacs comesos el 1998 a la zona de Mazar-e-Sharif on es compten uns 8.000 civils assassinats. Els atacs contra els hazares eren un objectiu declarat pels talibans. Un grup de dones víctimes del poble de Qezl Abad m’explicava la seva experiència personal de la massacre: “A molts homes els van portar a la plaça on els van matar, mentre que a d’altres els mataven quan els trobaven pel carrer. Recordo a un que el van matar pel carrer quan anava amb el seu fill: estava dempeus i li van colpejar fortament el cap fins a decapitar-lo. Fins i tot un nen petit els va preguntar pel seu germà i pels seus pares, i li van dir que estaven allà tirats per terra. Els havien matat a tots. II després s’emportaven tots els morts, els cossos, i els enterraven tots junts en una fossa comuna. Els arrancaren la pell, els desfiguraren, però els vam reconèixer per la roba, la seva alçada… una mare sempre sap reconèixer el cos del seu fill.”

Finalment cal esmentar els abusos contra els hazares comesos durant el destructiu setge a Kabul entre l’abril del 1992 i el març del 1993, abans dels talibans. Malgrat que cap facció ni grup ètnic es deslliura de la responsabilitat de les atrocitats comeses durant aquest període (per exemple el partit shiita Harakat-e Islami també és responsable de nombrosos crims), els testimonis dels barris d’hazares són especialment colpidors. I el problema actualment, i que afecta la totalitat de víctimes afganeses sense distinció de religió ni grup ètnic, és que els criminals formen part de les estructures del poder al país amb absoluta impunitat amb un descuit total de transició en termes de justícia.

“A nosaltres ens van atacar els paixtuns. Jo ho he vist amb els meus propis ulls, que si una dona portava un anell, li tallaven els dits per robar-li. També els tallaven els pits i les mutilaven. I les violaven. Van degollar un bebè de sis mesos i el van penjar a l’entrada del poble. A mi em van matar tots els meus fills petits. Què més ens podien fer? Han fet un mal irreparable però ara ningú no escolta el nostre dolor.

Nosaltres sempre ens preguntarem: per què tot això? Els meus tres fills assassinats: han fet cap mal els meus fills? Ni tan sols han arribat a ser adults per haver fet mal, sols eren nens… ni els nens es lliuraven! On estan els nostres líders per parlar de justícia? És el nostre enemic el qui s’ha beneficiat de la justícia: per què els hi perdonen la nostra sang vessada?”

Posted in AFGANISTAN, vides podrides de guerra, En català, General, VIATGES | Leave a comment

“MENTRE ESTIGUIS VIU, BRILLA”:

“Mentre estiguis viu, brilla” és una proposta escènica coordinada pel músic valencià Efrén López i l’associació mataronina Mapasonor, que es presentarà a Can Gassol -Centre de Creació d’Arts Escèniques de Mataró (Barcelona)- entre el 23 i el 24 de novembre de 2013.

Des de les 12 del migdia del dissabte 23 i fins l’endemà a la mateixa hora, els autors proposen 24 hores ininterrompudes de música i audiovisual “per somoure la nostra consciència i interpel·lar-nos amb l’exemple del seu compromís i el seu esforç individual”, segons paraules de l’activista cultural valencià Josep Vicent Frechina. En les circumstàncies actuals de crisi econòmica i de valors, tendim a quedar estancats en el plany. Aquesta proposta reivindica l’art i l’esforç com a actitud davant la pura negativitat: “cal brillar, mentre estiguem vius”.

El músic valencià Efrén López tocarà amb Hristos Barbas (nei, piano, veu), Robert Cases (tiorba), Pau Marcos (viola de gamba), Ciro Montanari (tabla), Vasilis Sarikis (percussió) i els multi instrumentistes Dilyana Dimitrova, Míriam Encinas i Xavi Lozano.

Aquesta formació interpretarà durant 24 hores, diverses variacions improvisades sobre la melodia complerta més antiga documentada al món. La composició, que data del segle II abans de Crist, rep el nom d’“Epitafi de Seikilós” ja que la manà esculpir un senyor que s’anomenava Seikilós a la làpida funerària de la seva esposa Euterpe. Aquesta, fou enterrada en un cementiri proper a l’actual ciutat turca d’Aidin, a prop de l’antiga ciutat d’Efes. El text que acompanya la melodia, defineix perfectament l’objectiu de acte:

“Mentre estigues viu, brilla
que res t’afligesca excessivament
perquè la vida és curta
i el temps et furta les aspiracions”

Mapasonor s’encarregarà dels aspectes extra musicals, coordinant la posada en escena de la proposta, especialment l’audiovisual. Durant les 24 hores, es projectaran a l’espai paisatges documentals d’Afganistan, Palestina o Tunísia amb continguts fortament vinculats als drets humans. L’espai escènic estarà dissenyat per l’artista mataroní Domènec. També es realitzarà un continuum de textos que donaran un sentit literari a l’espectacle i que seran presents a les xarxes socials en un streaming realitzat gràcies a M1TV.

TEXT DE JOSEP VICENT FRECHINA

Mentre estigues viu, brilla
Vinti-i-quatre hores ininterrompudes de música per a somoure la consciència

És l’art necessari? Necessari en el seu sentit estricte? La pregunta, que recorre la història de les civilitzacions, es planteja molt sovint amb intencions espúries i inclou ja, en la seua mateixa formulació maliciosa, una resposta tancada.

…Certament, l’art convertit en un objecte de consum, en valor mercantil, en placebo esteticista, en element decoratiu, en símbol d’estatus social o cultural, en actiu per incentivar el turisme… és del tot prescindible.

Però l’art no és només això. Fet i fet: no ho és de cap de les maneres. Tot això són funcions que algunes societats li endossen a la producció artística però que no poden en cap cas definir-la.

L’art és una forma d’expressió individual i col·lectiva que constitueix una de les vies més poderoses i democràtiques d’accés al coneixement i una de les materialitzacions més sublims i definitòries de la condició humana.

Ara, quan l’economia mundial trontolla i encomana a tots els engranatges socials els seus desequilibris i neguits, quan els mercats borsaris imposen les seues escales de taxació en tots els àmbits de la vida quotidiana, quan interioritzem els discursos hegemònics que ho converteixen tot en valor monetari, l’art es veu una vegada més contra les cordes de la seua intencionadament devaluada funcionalitat. Ara, justament, quan davant d’aquesta conjuntura desencoratjadora i paralitzant, l’art hauria de ser més necessari que mai.

Arribats a aquest punt, creiem que cal una crida d’atenció: una invitació a repensar el paper central que hauria de tindre l’art en general, i la música en particular, en la nostra escala de valors i en les nostres vides, més enllà de les circumstàncies polítiques i les desoladores vicissituds econòmiques que hem hagut de patir.

Efrén López, músic de llarga trajectòria —fundador de L’Ham de Foc, Evo o el trio López/Petrakis/Chemirani, entre d’altres— i reconegut prestigi internacional, ens proposa acompanyar-lo en una acció musical que es desenvoluparà a Can Gassol, el Centre de Creació d’Arts Escèniques de Mataró des de les 12 del migdia del 23 de novembre fins a les 12 del migdia del dia següent: vint-i-quatre hores ininterrompudes de música per somoure la nostra consciència i interpel·lar-nos amb l’exemple del seu compromís i el seu esforç individual.

Efrén i els seus companys —el grecs Vasilis Sarikis (percussions) i Hristos Barbas (ney, veu, piano), el tablista italià Ciro Montanari, l’intèrpret de tiorba Robert Cases, el violagambista Pau Marcos i els multi instrumentistes Míriam Encinas, Xavi Lozano i Dilyana Dimitrova— interpretaran durant tot aquest temps variacions improvisades sobre la melodia més antiga de la qual es conserva una notació xifrada: l’“Epitafi de Seikilós”, inscripció epigramàtica descoberta a la columna d’una tomba prop de Trales —l’actual Aydın— en la península anatòlica i datada del segle II a.C. A més comptaran amb les projeccions audiovisuals confegides per l’associació Mapasonor.

La melodia s’acompanya d’un text que sembla escrit expressament per a l’ocasió:

“Mentre estigues viu, brilla
que res t’afligesca excessivament
perquè la vida és curta
i el temps et furta les aspiracions”

Efrén ens proposa així l’art, la música, com a manifestació enlluernadora de la vida. I potser aquesta és la més punyent de les seues interpel·lacions: demanar-nos que ens preguntem si, després de tot, encara estem vius.

Josep Vicent Frechina

FITXA TÈCNICA

“Mentre estiguis viu, brilla” és una proposta escènica coordinada per Efrén López i per l’associació Mapasonor.

www.efrenlopez.net
www.mapasonor.com

▪Espai:
Can Gassol. Centre de Creació d’Arts Escèniques
Plaça de la Pepa Maca, 15
08304 Mataró (Barcelona)

▪Data:
Del 23 de novembre del 2013 a les 12:00h fins el 24 de novembre a les 12:00h
Entrada lliure.

▪Músics:

Efrén López: ud, rabab, guitarres sense trasts clàssica i elèctrica, viola de roda, guiterna
Vasilis Sarikis: bateria, bendir, riq, davul
Robert Cases: tiorba, guitarra barroca
Míriam Encinas: flautes de bec, dilruba, percussions
Pau Marcos: viola da gamba
Ciro Montanari: tabla
Hristos Barbas: nei, veu, piano
Dilyana Dimitrova: gongs, shruti peti
Xavi Lozano: flautes, efectes

▪Audiovisual: Associació de Creació Documental Mapasonor

▪ Espai escènic: Domènec

▪Col·laboren:
Ajuntament de Mataró, Mapasonor, Revista Caramella, Cambra Records, Los sonidos del Planeta Azul (UPV Ràdio), Centre Octubre de Cultura Contemporània.

Posted in En català, MÚSICA I CULTURES, VIATGES | Leave a comment

BALEARS. Les tonades de feina. Una persona amb un sac penjant (llibre de Mapasonor)

Mussola, Biel i Antoni cantant amb alumnes de s’Escola Festa de sa Ximbomba

MUSSOLA: Enguany a s’Escola Festa de sa Ximbomba tenim 28 alumnes petits entre 3 i 7 anys i des grans una quarantena.

ANTONI: No vos poreu imaginar lo que disfruten els al·lots. Quan sa cançó els agrada, disfruten molt més que tots naltros!

MUSSOLA: S’escola ja té 13 anys. N’Antoni i jo venim d’una escola que va estar 5 anys però que en vàrem fugir. Abans no hi havia ni televisió, ni ràdio, ni casset, ni res per ensenyar, i els fills havien d’aprendre des pares. Les tonades de treball se feien durant un mes com a molt, que és el mes que se fa sa feina, per exemple plantar arròs o sembrar mongetes… i no es repetien fins l’any següent. Cada tonada tenia sa temporada, quan s’acabava es batre, ja no es cantaven més les cançons de batre fins l’any següent. Quan els al·lots aprenien aquestes tonades ja eren grans, eren fadrins. Dintre de Sa Pobla hi havia la norma que no se pot aprendre ses tonades fins que no són grans, i només de pares a fills.

Però avui és una altra manera de ser. Tu dones un casset d’en David Bisbal per exemple a un nin i aprèn sa cançó. I jo em dic: si nosaltres aprenem aquesta cançó, es nins també les poren aprendre! Però es mestre que teníem a s’altra escola no ho volia. I que no, i que no, i que no, i que no… Fins que nos vàrem empipar n’Antoni i jo i vàrem fugir. Vàrem estar un any o dos sense escola i allavonses vàrem buscar en Biel que ell ja venia des grup de sa Madó Buades i li vam dir: «hem de formar una escola i hem d’ensenyar aquestes cançons…». Hi va haver molta gent de Sa Pobla que me va dir si me n’anava d’es cap… «Que ensenyes ses tonades? i as nins petits? Estàs loca, això no ho poren aprendre, això ho han d’aprendre quan facin ses feines i quan siguin grans… han de ser fadrins per aprendren-ne». Era un canvi que no ho coneixia es poble, no li entrava a es cap que amb un casset o perquè nosaltres ho cantaven a davant es nins, ho aprenguessin.

ANTONI: Aquells que deien que es nins no serien capaços d’aprendre si no era fent feina, quan senten cantar es al·lots han d’entendre que lo que deien fa anys no és verdad… Anaven equivocats… Es 13 anys que té s’escola ha demostrat a aquests senyors tot lo contrari. I es qui no ho vol entendre és perquè no viu en aquest món.

BIEL: Lo de sa ximbomba en aquell temps, es dia més fort era per Sant Antoni. Però en moltes vegades quan uns amics anaven a cases d’amigues a passar sa vetlada a esflorar espigues de maiz, quan havien acabat sa vetlada feien una sonada. En es camp cada feina que fem tenia una tonada que a altres pobles no tenen. A Sa Pobla tenim 3 o 4 tonades que a altres pobles no tenen. Per exemple plantar arròs o sembrar mongetes. Ha anat passant es temps i gent major mos deixava i de jove en pujava molt poca. I d’aquí n’Antònia, n’Antoni i jo vàrem pensar de muntar una escola perquè aquest cant tradicional de Sa Pobla, a Mallorca no se perdés.

La idea de l’Escola Festa Sa Ximbomba és ben clara, de la mateixa manera que hem observat altres experiències en el nostre viatge per les illes mediterrànies (com l’associació Soca de Mots): cal donar el relleu al poble de la cultura, des de les característiques del context actual, i les tradicions s’estenen com una capa d’oli i deixen de ser una peça estàtica de museu. En molts casos aquestes iniciatives han estat endegades pels propis portaveus de tradició quasi extingides. És el cas de l’Antònia Serra Mussola, una dona extrovertida, oberta, xerrameca, amb una expressivitat espontània però a la vegada amb grans dots teatrals. O de l’Antoni Crespí Ballador, també dotat de forma natural per la comunicació. O el Biel Collut, un pagès directament tret de la terra, amb un dialecte mallorquí tancat i a vegades comprensible pel context, molt cerimoniós i teatral, com si expliqués constantment un conte. En Biel s’explica gesticulant: es pot passar diversos minuts imitant la seva feina al camp perquè s’entengui bé la seva relació amb els cants de batre.

BIEL: Jo vos puc dir que siguent ben petit, tenguent set o vuit anys en aquell temps, es dissabtes i diumenges que hi havia feina en es camp i per desgràcia mon pare no estava bé de salut, em deia: «Biel afaga s’arada i facis dret o facis tort ves a llaurar». No teníem força per pegar amb una eina a sa terra i quan trèiem patates, lo que fèiem era aplegar ses rames de sa patatera i posar-les en un munt. Això ho fom es majors que teníem força per pegar amb una eina treien ses patates, i nosaltres, els nins, anàvem recollint sa rama i la posàvem a sa vorera perquè sa rama no estorbava.

Vaig fer sa primera comunió en els set anys quan ja llaurava en es camp. Tenguent tretze anys hi havia fam. Anàvem a sa plaça i mos agafaven a plegar patates a darrera s’arada. I després quan era un xiquet més gran, ja anava a fer feines dures com era segar o es batre.

ANTONI: Us puc dir que els primers diners que vaig guanyar fent feina era espolsant patateres, tot lo dia, eh? perquè els al·lots no podíem collir-ne. Cantàvem per passar-s’ho bé, perquè sa feina era mala de fer… Ara ja ho és i llavores encara ho era més! No hi havia temps de tenir estrés llavors, quedava a sa terra!

MUSSOLA: Era per passar es dia més alegre, més aviat perquè no hi havia ni ràdio, ni televisor ni res… per alleugerar el cansament. Es cantava mentre es treballava. Les feines són molt diferentes entre elles perquè cada tonada se fa mediant sa feina que se fa. Sa tonada va en funció des moviment de sa feina. Per exemple hi ha dues classes de segar amb faus i amb fusella. Sa de segar amb fusella té més moviment.

TONI TORRENS: En Biel va venir una vegada a gravar sa tonada de sa fusella i en Toni li va posar dos micros, però com que no sabia cantar si no segava, ell anava segant i anava passant d’un micro a s’altre amb gran desesperació des que gravava!

Posted in En català, MÚSICA I CULTURES, VIATGE EXTERIOR, VIATGES | Tagged Música, Música Mediterrània | Leave a comment

BALEARS. Soca de mots. Una persona amb un sac penjant (llibre de Mapasonor)

MIQUEL AMETLER: Ses paraules que ma vàreu dir els de Mapasonor abans de venir a gravar es documental varen ser: volem una cosa improvisada, completament improvisada… res preparat. I es glosat és improvisat, no el porem preparar. Jo vaig estar content de lo que me vàreu demanar i vaig acceptar perquè venia de ses nostres idees. En es glosat no hi ha res preparat, i som noltros que hem d’anar damunt de sa improvisació. Aquest món de s’improvisació gràcies a Déu és molt gran, tan immens que no arribarem mai a sa fi. Sabem es principi quin és, però es final no.

En Miquel Ametler ha anat forjant amb paciència i pas a pas una nova generació de glosadors, i actualment la glosa ja és un fet distintiu i viu a Menorca. Aquesta enfornada és sobretot activa a través de l’associació Soca de Mots creada al 2001, present al Facebook i que va renovant els seus membres i fent actuacions. A Mapasonor no ens interessen només les veus dels mestres sinó de la gent de tota mena que treballa per construir la cultura popular. Per això proposem a l’Ametler viatjar amb diverses persones de Soca de Mots tot un cap de setmana. Ells ens porten per diversos indrets de Menorca on ens glosen i parlen obertament sobre les seves idees sobre la glosa i la cultura.

Una de les veus amb la qual més gaudim és la de na Pilar Pons, una balladora que va haver de deixar la dansa i, quan va començar a provar la glosa s’hi va enganxar totalment. Ara és una de les més destacades glosadores del grup. La Pilar és simpàtica i pícara, quan improvisa gloses sempre té un doble sentit amb una petita part de perversitat, una petita part d’elegància i una gran part d’intel·ligència. Sap com posar vermella a la persona que té al davant. El primer dia que la vam escoltar al Centre Artesà Tradicionàrius de Barcelona va dedicar unes quantes gloses d’alt voltatge eròtic a una noia que estava a primera fila. Quan ens va glosar a Mapasonor, juntament amb en Miquel Ametler, també va fer treure els colors a en Kilian Estrada que l’estava filmant.

MIQUEL AMETLER:
[…] i aquest ara t’ha filmat,
i ha vingut amb un conjunt,
i si va així i està armat,
prest t’asseuràs tu damunt!

PILAR PONS:
Ja fa estona que estic pensant,
I damunt ell jo m’asseuria!
I no sé lo que trobaria,
això ho ham d’anar practicant!
sa foto aniràs esguerrant,
perquè ell ara ja està pensant
i a veure jo que li faria…

MIQUEL AMETLER:
I no em vulguis fer sa punyeta,
i escolta lo que et diré,
i no em vulguis fer sa traveta
que si caic m’aixicaré,
Veure la cosa tant neta
i a tu no t’enganyaré,
fot’l-hi mà, a sa bragueta,
i així sabràs lo que té!

Amb Soca de Mots ens hem assegut en un racó de la fortalesa de Sa Mola i mantenim una llarga conversa sobre els límits de la glosa dins la cultura popular de Menorca, de les Balears i dels Països Catalans. Queda clar que la diversitat de punts de vista forma part indestriable de la riquesa de treballar la cultura popular des de les persones.

MIQUEL AMETLER: Una glosa ha de tenir un mínim de dos glosadors perquè tengui sentit. Si faig una glosa tot sol, la puc fer de qualsevol manera perquè no me contestarà ningú… Sóc jo qui em tenc que contestar lo que he dit? O tenc que donar fe de lo que he dit o me tinc que contradir de lo que he dit…? Una de dues, o em tenc que posar a favor de lo que he dit, o em tenc que posar em contra de jo mateix quan l’he feta. Sa finalitat de sa glosa és mantenir una conversa amb una altra persona, la necessites.

Si s’està tot sol, s’ha de fer un esforç d’un 100%. Ara mateix si jo me posés a glosar i no hi hagués ningú, necessitaria un 100% d’esforç per fer sa glosa. En canvi, si estic aquí i vos veig a voltros, aquesta companyia que fa sa gent que escolta fa un 25%, i només he de fer un esforç d’un 75%. Si en Tolo (guitarrista) sonàs, faria un 25% més ell, i seria un esforç d’un 50%, però si tens es companys que tens al costat i te responen glosant, només has de posar un 25%.

TONI: És que sa naturalesa de sa glosa ha canviat molt. Antigament era es medi de comunicació ja que es glosadors anaven de poble en poble i donaven ses notícies de cada poble glosant. Avui en dia açò ho porem provar però no donarà resultat. Sa gent actualment t’ho diu: «venim a passar una estona de riure». Tu no pots fer un glosat d’una hora xerrant de sa cultura, i de sa política i de coses més fines. Si no hi ha sa picardia de fotre’s amb la gent i dir-l’hi lo que sigui… açò no resulta. Jo estic convençut que d’aquí a 50 anys sa glosa no serà sa mateixa que tenim ara. I fa 50 anys sa gent no pensava que es farien ses gloses que fem ara.

JOAN: Tindrà sentit en ses circumstàncies d’es moment i una glosa de fa 50 anys s’entenia com funcionava sa societat en aquell moment i tenia sentit per aquell marc que hi havia. Ses coses no són estàtiques i tot evoluciona.

VICENS: A qualsevol cultura hi ha influències i innovacions. Es problema és quan una innovació és massa repentina com per considerar que esteim transgredint sa cultura. Una influència suau s’assimila i sa cultura continua. Això és es procés normal de qualsevol cultura, crec jo. Ara bé, es problema és quan un canvi és massa repentí. Ara, si llevéssim sa guitarra d’es glosat menorquí no seria una influència assimilable en tant poc espai de temps. Qui sap si d’aquí 160 anys no sonaran guitarres, sonaran amb altres instruments.

NANIS: Jo lo que no estic d’acord és que ses innovacions s’hagin de fer a trotxe i motxe. I això s’ha fet, no amb sa glosa però si amb una part de sa cultura que a jo m’ofèn i me fa un poc de rebuig. Per exemple cantar un fandango amb un ritme de rock. I s’ha fet a trotxe i motxe perquè s’ha fet amb un objectiu comercial, perquè avui se ven es rock. Però introduir un ritme de rock o un ritme de jazz en un bolero menorquí, jo les veig tristíssimes aquestes innovacions.

VICENS: Això és el que jo deia: quin és el límit entre una influència assimilable i una influència no assimilable. Per tu no ho és, per una altra persona ho serà. Una altra persona considerarà que mentre s’aguanti un poc s’estructura mètrica i es vocabulari de ses cançons, (s’influència) és totalment assimilable. Tu en canvi, consideres que és una catàstrofe.

NANIS: Sí. A passos tant agegantats sí…

VICENS: Jo no defenc ni una cosa ni s’altra, però crec que lo important és saber quan esteim transgredint i quan no en s’innovació.

MIQUEL AMETLER: De tota manera jo ja fa 60 anys que sent ses gloses que sentia llavonses. No ses gloses… s’entonació, sa manera, es ritme. Potser dins de 50 anys es desfarà, però retenim aquests 50 anys que ja els hem guanyats.

VICENS: També tenim en compte que lo que ha innovat sa societat es darrers 50 anys si ho compares amb es darrers 15, s’ha innovat molt més es darrers 15 anys que es 50 anteriors.

JOAN: Sa temàtica, es ritme, sa mètrica pot ser que s’hagi mantingut 50 anys. Però tal vegada fa 50 anys es 90% d’es jovent coneixia què eren unes porquejades i avui dia no. Tal vegada ses porquejades, ses matances, generaven moltíssima picardia i moltíssim d’acudits i es jovent d’es poble ho entenia com a tal. A dia d’avui te plantes as jovent i un alt percentatge no sabrà una picaresca d’unes porquejades.

MAPASONOR: Però una glosa, que és cant improvisat, es pot gravar?

VICENS: No hi ha cap mal en que una glosa estigui gravada. Si és per donar a conèixer sa cultura no crec que hi hagi cap mal en tenir-la documentada. Una altra cosa és que sa persona que ho escolti, si vol saber com és de ver sa glosa, no li tocarà un altre remei que anar a un glosat. Ses gloses gravades a aquesta persona no li serviran per res. Una altra cosa és un CD. Això no. És diferent un CD que penjar una cançó a internet.

NANIS: Jo de CD no en vull sebre res. Un CD no ajuda a conèixer sa glosa ni a descobrir que veritablement noltros improvisam. Si moltes vegades ens diuen: voltros això ho havíeu preparat! Amb un CD no dónes a conèixer una improvisació. Gravar una glosa i penjar-la a internet per dir, «això existeix», això sí que me sembla bé. Per què, què volem? Que no se perdi, i sa manera que no se perdi és donar-ho a conèixer. Ara, gravar un CD? Això no té sentit…

JOAN: Tal vegada algú escoltarà un CD de glosat i no l’entendrà, perquè lo que provoca es glosat és es moment, es context, i són ses circumstàncies ja que és algo viu, no és algo estàtic. Tu pots dir: com és que diu això ara? I és perquè està passant un home que ha tropissat, i tu li fas sa glosa. Però tu en aquell CD no el veuràs aquest home!.

MAPASONOR: I podríeu glosar amb improvisadors d’altres tradicions, albaes, corrandes…?

NANIS: Jo record que l’any passat vam fer una trobada on va venir un grup que cantava albaes de València. Es vespre, entre noltros, Mallorca, València i Itàlia vàrem quedar a un reservat de s’hotel per fer bulla entre noltros: entre es glosadors, es versadors valencians i es improvisadors italians. Jo allà vaig tenir s’atreviment de cantar, que no s’assemblava de res, però al manco de poder agafar sa tonada valenciana, ses albaes. Però és una cosa que en públic no faria mai, perquè consider que estic fent mal a una cultura que no és sa meva. Ara bé, a nivell particular, en un vespre de bulla i de convivència jo crec que no hi ha problema en que un provi, tant una albae com sa tonada menorquina, eivissenca o sa que sigui. Ara bé posar-me davant d’un públic i cantar una tonada valenciana, per molt bé que ho sapigués fer, que no és es cas, us assegur que no ho faria.

MIQUEL AMETLER: Mesclar tonada mallorquina i glosat menorquí és mesclar ous amb cargols. Són dos productes que no van… Per fer arròs no podem posar fideus. Es dia que fem fideus farem una fideuada. Jo tenc aquesta idea i la tenc que transmetre as alumnes que tinc.

MAPASONOR: I si us en anéssiu a viure a València?

NANIS: Si anés a viure a València cantaria albaes perquè allà se canten ses albaes i en aquell moment me voldria integrar dins sa cultura d’allà i una de ses coses podria ser cantar una tonada valenciana. Però així de cop i volta perquè tu has vingut i m’has donat a conèixer una tonada valenciana i jo te l’agaf i davant d’un públic… no ho veig correcte. Quan cantes una glosa representes molta cosa: una parla, i una identitat d’un puesto. Jo no puc exterioritzar sa identitat valenciana en públic perquè no sóc valencià. No puc saber aquesta sabiduria que duim dins nostro i no la puc exterioritzar.

JOAN: Ses coses no són blanques o negres, o teves o meves i sa glosa és més que una melodia i unes lletres sinó que és una expressió de sentiment i l’hem d’entendre des sentiment d’aquí. Però perquè hi hagi aquest sentiment Menorca no ha estat una illa aïllada sinó que ha estat una illa de pas on han passat àrabs, inglesos… i algunes influències hi deuen haver quedat.

El món de la glosa i la seva història és apassionant. Ens ho detalla l’interessant article de l’etnomusicòleg menorquí Robert Alzina i Riutort que trobareu a l’annex d’aquest llibre. L’autor ens ofereix un anàlisi del passat i del present de la glosa, tot analitzant, en cada cas, els entrellats que lliguen aquesta expressió amb els canvis que la societat menorquina ha anat experimentant en els darrers segles

Posted in General, MÚSICA I CULTURES, VIATGE EXTERIOR, VIATGE INTERIOR | Leave a comment

BALEARS. Miquel Ametler. Una persona amb un sac penjant (llibre de Mapasonor)

A l’illa de Menorca cal destacar la tasca de Miquel Ametler i el seu grup Soca de Mots en la recuperació del cant improvisat, la glosa, que estava a punt de desaparèixer. L’Ametler és un activista com en Toni Torrens, pacientment tossut. L’Ametler es fixa una idea al cap, es crea un esquema mental dels objectius que es proposa, posa la banya i tira endavant passi el que passi fins que ho aconsegueix. Ell potser no té la ductilitat d’en Torrens, però la fermesa de les seves conviccions coincideix en què és el poble qui ha de tenir la veu de la cultura, i que cal donar al poble els instruments perquè pugui tenir aquesta sobirania. L’Ametler és gros, imponent, barbut, de mirada severa i parlar tranquil, estricte i sumament pedagògic i té el posat i els gestos d’un gran mestre, una presència que s’imposa al seu entorn. No li importa repetir tres o quatre vegades una mateixa idea perquè quedi clara, i no fa divagacions ni anècdotes innecessàries. En Miquel va al gra defensant sigui com sigui les idees que s’ha fixat.

MIQUEL AMETLER: Degut a que es meu pare era glosador, algo ha influït en que jo ho sigui. Jo era un enimorat de sa glosa, no només de la que feia mon pare, sinó de tota sa glosa que feien ets altres. Un per un, es glosadors varen anar moriguent. Al final en quedaren dos: un volia una manera i s’altre volia s’altra manera. Jo me’n vaig donar compte que sa glosa s’anava moriguent, anava acabant, era s’exterminació i ma vaig posar a fer feina. Vaig pensar de fer aquests cursets i donar a conèixer sa glosa més a fondo.

El 93-94 me van convidar a una trobada internacional que hi va haver a Sant Sebastià on es cant improvisat està molt viu. Allà em van dir, «Ametler, allà com ho teniu això…?» i vaig dir, «malament». «Idò nosaltres tenim 11 escoles muntades de bertzolaris, i un pressupost de 53 milions». 53 milions no els veiem en tota Menorca en coses més necessàries! Me va donar uns folletos que eren lo que ells empraven per fer ses escoles i me va dir: «agafa d’aquí lo que vulguis i lo que no ho tires». Jo vaig emprar tot lo que vaig porer i quan vaig acabar, vaig anar as arxius i a preguntar a gent que en sabia molt més que jo de sa glosa. Historiadors, professors de llengua… no per telèfon sinó ara a cara.

A partir d’aquí vaig començar a fer es cursets. Es primer curset va ser un fracàs. Es segon no va ser tant fracàs ja que es va fer una propaganda prou bona i… van venir dues persones! «Bono, dos que han vingut!». Llavonses en vaig fer un tercer, estem parlant del 95-96, i ja en van venir vuit…

Llavonses vaig anar as Consell i els hi vaig explicar es meus pensaments i ses meves idees. I van respondre molt bé, no tant sols amb apoio econòmic sinó amb apoio moral que per jo a vegades val més que s’econòmic. Es municipi es va comprometre de posar un local i pagar es gastos de llum i tots es gastos que pogués tenir durant tres mesos, i a més cada ajuntament aportava 12.000 pessetes, per pagar benzines i desgast de cotxo. Tal vegada me’n quedaven 9.000 o 8.000 pessetes, però jo ho feia encantadíssim. Ja tenia es recolzament per part de ses institucions de que això s’havia de fer. I a partir d’aquí me va venir un contracte des Govern Balear i des Consell, que anàs as col·legis a primària, secundària i lo que vingués. I a partir d’aquí he anat as instituts, a ses universitats i allà on m’han dit. Això ha anat més enfora i no tant sols es al·lots as instituts, sinó es professors volen per ells que jo els hi fagi una xerrada per ells poguer ensenyar-ho directament en contacte directe amb es alumnes.

Posted in En català, MÚSICA I CULTURES, VIATGE EXTERIOR, VIATGE INTERIOR | Tagged Música, Música Mediterrània | Leave a comment

BALEARS. Toni Torrens i Miquel Ametler: assassinat i resurrecció de la cultura popular. Una persona amb un sac penjant (llibre de Mapasonor)

En el nostre viatge a les Illes Balears es va produir un moment clau. Un d’aquells moments en què es dóna la revelació d’una veritat que anàvem buscant. El viatge, com a moment de trànsit personal o col·lectiu, té aquestes coses: de cop, quelcom que estava dins, surt a fora activat per un fet concret. En aquest cas les nostres idees sobre la sobirania del poble en la cultura, que feia temps que buscàvem en les nostres filmacions per la Mediterrània, van quedar completament definides gràcies a una inspirada xerrada que vàrem tenir amb Toni Torrens i en Miquel Ametler davant d’una ermita al cim d’es Toro, la muntanya més alta de Menorca de poc més de tres-cents metres d’altitud. En Toni i en Miquel desgranaren un discurs lúcid, gens assajat, fruit d’un pòsit de vivències pròpies que posen sempre al servei d’aquells que se’ls hi apropen.

En Toni Torrens és un farmacèutic mallorquí nascut a Sa Pobla el 1937, i malgrat que no és músic i «no sap ni bufar ses xeremies», és el responsable de molts actes que han permès reactivar l’escena de la cultura popular mallorquina a Sa Pobla, Palma i Barcelona. En Toni és un de tants activistes que treballen des de l’anonimat, ja que com diu ell: «es millor dinamitzador cultural és aquell que la gent no sap qui és». Des de fa anys lluita aferrissadament per a la recuperació de les tradicions de Mallorca. Ha estat el responsable de les trobades de xeremiers que des de 1994 s’organitzen anualment a Sa Pobla, l’impulsor dels Foguerons de Sant Antoni al barri de Gràcia de Barcelona o d’activar entitats com la Fundació ACCA de Búger, Albopàs o la Federació de Dimonis, diables i bèsties de foc de les Balears. A més, en Toni s’ha encarregat d’impulsar intercanvis entre músics mallorquins i sicilians. Per aquesta raó existeix una forta amistat entre ell i l’associació siciliana Musicanostra.

En Toni és un avi petit i entremaliat, graciós i irònic. Sempre té un acudit a la boca, cercant desdramatitzar les converses amb anècdotes que provoquen el riure, que a vegades ratllen allò grotesc però que mai són irrespectuoses. És un total i absolut defensor de la sobirania del poble i renega dels qui usen la cultura com a forma de penjar-se medalles. És també defensor del progressisme polític i social, i amb la seva hiperactivitat cultural, mostra clarament que, per transformar les coses, el moviment s’ha de demostrar caminant. En Toni és un dels líders indiscutibles de la ideologia cultural de Mapasonor, juntament amb el Toni Roig, líder d’Al-Mayurqa, de qui us parlarem més endavant.

Al cim d’es Toro parlem també amb en Miquel Ametler, director del grup de glosadors menorquins Soca de Mots, qui també descobrirem més endavant.

TONI TORRENS: Es meu pare era pagès. Per lo tant jo tenia sa cultura pagesa i tota sa meva vinculació amb sa cultura popular ve de quan jo de petit anava a treballar a n’es camp. Sa Pobla és un poble molt minifundista, ses finques d’una hectària eren considerades bones. Per tant tota sa gent feia feina as costat de s’altra. Era una agricultura de regadiu i sempre, sempre, sa gent cantava quan sa feia feina. No he aclarit si era per distreure’s o si era per no pensar en ses coses que es feien. Com que ets terreny era tant petit, sa gent de sa finca d’es costat ho sentia i es comunicava un amb s’altre. Jo vaig aprendre que hi havia una cultura popular d’aquesta manera.

A s’escola no me varen ensenyar res mai. Vaig tenir sa sort de tenir un mestre que em va dir que hi havia una cosa que se deia una «rondalla», ses rondaies que diem naltros. I quan vaig fer sa primera comunió, aquest mestre me va regalar un llibre de rondaies d’en Alcover Moll. I jo vaig veure que estaven escrites en una llengo que no era la que m’estaven ensenyant cada dia a s’escola. Era lo que jo sentia parlar a ca meva i a sa gent que m’enrevoltava. Però a l’escola no vaig sebre res més que això. En canvi si que me vaig aprendre de memòria «los 36 puntos fundamentales del movimiento». Te puc assegurar que ma sabia de memòria tots trenta-sis!

MIQUEL AMETLER: Jo en sabia menos! Jo no vaig tenir aquesta pugna que va tenir ell, que els va haver d’aprendre tant si va voler com no. Jo vaig tenir més llibertat en açò. Però sa llibertat aquesta, també es va convertir en una obligació. Jo vaig tenir aquesta llibertat, però als 17 anys estava fermat a una columna i amb una tira de pell me ventaven. Així mateix. Jo ja lluitava. No tant sols perquè fos d’esquerres, sinó perquè ja estava pregonant coses que a jo me semblava que sa gent ignorava, i perquè sa gent no fos tant ignorant jo maldava a «exposar-lis en net» tot allò que porien aprendre. A partir d’aquí, jo no tenia aquesta obligació d’haver d’aprendre tantes coses, com van obligar a en Toni a aprendre-les. Jo vaig tenir una miqueta més de llibertat. Ell desgraciadament va haver d’aprendre totes aquestes coses.

TONI TORRENS: S’intenció era llevar totes ses arrels que poguessin tenir naltros. Quan vaig anar a sa universitat, vaig començar a aprendre un poc d’història des Països Catalans, ja que hi havia gent més motivada i t’explicaven. Després vaig estar tres mesos a València en un curset i també vaig veure cançons en valencià i m’entenia perfectament sense haver estudiat mai cap de ses seves llengos. Va ser quan vaig veure que tots formàvem part d’una mateixa cultura lingüística, una cosa que mos havien amagat i mos havien prohibit que l’aprenguéssim. Si veien que tu volies aprendre qualque cosa, te fitxaven.

A l’any 69-70, vaig anar a viure a es port d’Alcúdia per motius laborals. Allà hi havia un «Circulo Alcudiense» i vaig ser ets secretari. I en l’any 75, quan se va morir en Franco i mos creiem que hi havia un moment de més llibertat, vàrem començar amb els partits polítics.

Vaig organitzar tot un cicle de conferències i vaig invitar a es Partit Comunista, es Partit Socialista, partits que me pareixia que eren un poc nacionalistes… senzillament a fer unes conferències de presentació. I això me va costar que un vespre es capità de sa guàrdia civil me va manar a un descampat d’es port d’Alcúdia amb es brigada d’es poble, que me coneixia perquè sa dona era sa farmacèutica d’es port d’Alcúdia, i me varen estar fins a les 6 des matí. No me varen pegar perquè passaven pena ja que sabien que jo era conegut. Però m’estaven passant es puny per davant de sa cara diguent a vore perquè jo estava fent tot aquell cicle de conferències. Ja que a Mallorca as temps de sa guerra va predominar sa part nacional, crec que ho deguérem passar pitjor aquí perquè aquella gent no perdonava res.

MIQUEL AMETLER: A jo em va passar el contrari del que ha dit en Toni (jo no vaig porer anar a s’institut a estudiar), que va tenir facilitat per porer rallar amb aquell, amb s’altre, i amb aquesta gent que el podia guiar per un lloc o s’altre. En Toni va ser un privilegiat as costat meu. Aquest privilegi que té ara sa joventut que pot estudiar i de petit pot anar a s’institut, si vol pot fer carrera, tot això són privilegiats.
I jo, per què me vaig tirar dins aquest món? Mon pare me deia: «Mira, saps a on has començat: as món de sa glosa. Però lo que no podràs dir mai és on acabaràs. Tu sempre has de tenir aquesta visió de que aquest camí és llarg, és mal de passar, tindràs moltes alegries i moltes penes [plora d’emoció]. Però això és el que mos dóna força, aquestes ànsies de porer transmetre lo que noltros sentim, jo crec que és açò lo que mos dóna força, de porer lluitar més i més encara de cada dia, quan veus que sa gent pràctica. Falta aquesta empenta que gràcies en aquestes persones, com en Toni, li donen aquesta empenta.

Per jo, un nou glosador és es millor regal que una estàtua que me puguin fer, això sense cap classe de dubte. Ara vaig acabar un curset i vaig tenir sis alumnes, i dels sis no n’ha sortit cap. No vaig quedar satisfet perquè vaig pensar: serà culpa meva que no els he sabut obrir sa porteta de’s cervell perquè poguessin aprendre lo que jo els hi he dit?

TONI TORRENS: Però això Miquel sortirà algun dia. Tu a lo millor no ho veuràs, però un dia sortirà. Perquè això nos ha passat a Sa Pobla en s’Escola de Sa Ximbomba que se va crear per aprendre a tocar sa ximbomba i per aprendre a cantar. Venien molts d’al·lotets petits, i han vingut molts d’anys. I ses nines sobretot, quan arribaven en ets 14 anys, els joves se’n reien «ja ve sa ximbombera» , i ho deixaven. Tenien una edat susceptible, és normal, nos ha passat a tots. Però han passat ets anys i aquelles nines de 14 anys que ara en tenen 22 surten ses primeres quan hi ha una festa. Una cosa curiosa és que, degut a s’època franquista hi va haver gent que va deixar d’aprendre moltes d’aquestes coses. Però aquesta generació va tenir uns fills, i aquests nins són els que ara darrerament els han volgut dur a s’escola per participar a sa festa i tocar sa ximbomba. I els esperaven, i com que esperaven, també se posaven a cantar ells i ha resultat que, així com sa dinàmica normal va de sa filla a n’es nét, aquí ha estat de n’es nét i de rebot a sa filla. S’han posat a cantar sa mare i sa filla.

Per lo tant aquestes coses, encara que un moment pugui parèixer que aquests al·lots no tenen interès o no els ha agradat, més endavant un dia hi haurà una glosada en una plaça o en un carrer i tendran aquella cosa a dins i els a sortirà i ho faran! Sa llavor està posada.

MIQUEL AMETLER: I hem de pensar que sa llavor a vegades està anys i anys i no fermenta, però arriba un moment que si és a sa terra, fermenta.

TONI TORRENS: Sa Natura és molt sàvia i aquestes coses que estan molts d’anys enterrades, en un moment donat surten i llavors hi ha unes condicions atmosfèriques que fan ploure un poc més, surt un rec natural i com que hi ha sa llavor posada… Lo fotut és que no hi hagi llavor, per molta bona sementera que hi hagi no sortirà res.

Sa cultura popular l’entenc com una persona que neix amb un sac penjant a s’esquena i que cada dia hi posa una cosa. Jo fa 71 anys que duc aquest sac penjat a s’esquena i en 48 hores he après moltes de coses. Són coses que he anat assimilant i posant en ets sac. I es dia que jo me n’aniré, ets sac quedarà, s’obrirà sa tela, i de totes ses coses que hauré anat posant al llarg des 71 anys qualquna en quedarà per en terra que qualqú l’arreplegarà. I que en deixen una cada un, t’imagines sa quantitat de coses que porem deixar per sa gent que vendrà?

Posted in En català, MÚSICA I CULTURES, VIATGE EXTERIOR, VIATGE INTERIOR | Tagged Música, Música Mediterrània | Leave a comment

BALEARS. Manifest sobre la cultura popular. Una persona amb un sac penjant (llibre de Mapasonor)

TONI TORRENS: Sa cultura popular la mir no com a cultura popular en si mateixa tancada, sinó com una eina per un progrés. Jo vaig ser un privilegiat perquè en sa meva joventut durant es franquisme vaig porer tenir uns estudis, però sa procedència és pagesa i tota sa meva enrevoltança també. I veia com se manipulava a n’aquella gent. A mi ma varen amagar moltes de coses, però en aquella gent se li privava de que en sabessin. I vaig veure com lo que se pretenia era que sa gent no sabés res, que sa gent no estigués informada, i de sa desinformació naixia s’abús de poder.

Veia com s’abusava per part d’un estatus dirigent, ja sigui un polític o un comerciant, s’abusava de s’ignorància d’aquella gent. I sempre he lluitat per «culturitzar» sa gent, més que per «fer cultura», perquè d’aquesta manera sa gent pogués creure i tenir confiança en ella mateixa. Sabent que, per exemple, es cantar li suposa una cosa bona perquè li dóna una confiança. Per jo lo important es sa comunicació. En sa trobada des xeremiers que fem cada any a Sa Pobla, lo important no és que un soni més bé o més malament, això és secundari. Lo important és aquest sentiment de pertinença que dóna tota aquesta visió a un grup.

Si sa gent té una formació completa es realitza més a ella mateixa i impedeix que un altre li faci creure lo que vol. Cada dia que passa és molt més important això perquè es mitjans de comunicació te van matxacant per tot, per televisió, per ràdio, i tu llegeixes uns titulars i te’ls arriben a fer creure. Te’ls arriben a fer creure si tu no tens una formació interna, humana com a persona, no una formació universitària, sinó una formació quotidiana que te dóna sa vida i sa llibertat de cada u. Això, per jo, és lo important de sa cultura popular. És una manera d’afiançar-se a un mateix, sentir pertinença a una gent que té unes determinades coses, siguen gloses, siguen fandangos, qualque cosa que te doni una cohesió i una confiança a tu mateix de pertinença. Lo important és sebre cada u a on se troba.

Jo lluit per sa informació. Lluit perquè sa gent sàpiga, perquè sa gent aprenga, perquè sa gent s’obri, perquè sa gent pugui sortir. Perquè es glosadors de Menorca hagin pogut anar a Barcelona, hagin pogut anar a Manresa i hagin pogut anar a Itàlia [Sardenya] o a on sigui. I perquè es xeremiers de Sa Pobla vagin a Sicília. Ets secundari anar-hi, lo important és sortir, que venguin gent de fora i que aprenguin per rompre aquesta dinàmica d’un cercle que se li ha posat.

Avui a es temps de sa globalització, també se mos intenta posar a dins d’un cercle, més gran, però també se mos intenta encerclar sa nostra manera de ser i de pensar. I jo crec que lo important és aquesta cohesió de sa gent de pertinença, i això només s’aconseguirà a través de sa cultura popular. Perquè es tenir un auditorium per anar a sentir gent, no resoldrà cap problema, encara que en facin un a Ciutadella, un a Es Mercadal i un a Aló [Alaior]. O com a Mallorca que n’hi ha un a Pollença, un a Alcúdia… això no dóna cohesió. Fa molt bé a quatre festes per s’estiu quan hi van quatre senyors a veranear.

Lo important és sa cultura de base, lo important és participar. Després d’aquesta gent ja sortiran genis. Però si no posem els mitjans a l’abast perquè puguin saber els mínims, no en sortirà cap.
I per això sa meva lluita, que sa gent de baix pugui arribar alt.

Posted in En català, MÚSICA I CULTURES, VIATGE EXTERIOR, VIATGES | Tagged Música, Música Mediterrània | Leave a comment

BALEARS. Sa cultura popular. Una persona amb un sac penjant (llibre de Mapasonor)

«Sa cultura popular la mir no com a cultura popular en si mateixa tancada, sinó com una eina per un progrés. Jo vaig ser un privilegiat perquè vaig porer tenir uns estudis, però sa procedència és pagesa i tota sa meva enrrevoltança també. I jo veia com se manipulava a n’aquella gent. A mi ma varen amagar moltes de coses, però en aquella gent se li privava de que en sabessin. Jo vaig veure com lo que se pretenia era que sa gent no sabés res, que sa gent no estigués informada i de sa desinformació naixia s’abús de poder. I veia com s’abusava per part d’un estatus dirigent, un polític, un comerciant o una altra cosa de s’ignorància d’aquella gent. Jo sempre he lluitat per “culturitzar” sa gent, més que per “fer cultura”, perquè d’aquesta manera sa gent pogués creure i tenir confiança en ella mateixa. Sabent que, per exemple, es cantar li suposava una cosa bona per ella mateixa perquè li donava una confiança».

Toni Torrens

Posted in En català, General, MÚSICA I CULTURES, VIATGE EXTERIOR, VIATGES | Tagged Música, Música Mediterrània | Leave a comment

El blog de Sàgar Malé