«El Divendres Sant, com avui, hi ha la processó dels passos (Processione delle Barette). A Barcellona-Pozzo di Gotto es fa la representació del Via Crucis del Senyor on hi ha representats fins a catorze passos de la Passió. Cada pas prové d’un grup de professionals: artesans, carnissers, paletes… o d’una família de qualsevol ofici que s’encarrega de guarnir-la, custodiar-la i de portar-la en processó. L’acte dura de les sis de la tarda a les onze de la nit, fins que es reuneixen els passos de les dues poblacions: els de Barcellona i els de Pozzo di Gotto. El primer cant, la Visilla (Vixila regis, en sicilià), és cantat per més homes que dones ja que abans durant la Quaresma es reunien els homes mentre treballaven i la cantaven. Darrerament la meva filla Àngela el canta perquè ara s’hi poden afegir les dones que vulguin». Així ens ho explica en Nino Alesci, el pare de l’única noia del pas de la Visilla pocs minuts abans de començar la processó del Venerdi Santo a Barcellona. Ens el presenta l’excel·lent músic Antonio Putzu, fill del lutier de friscaletti, Paolo Putzu, qui ens acompanya durant la processó.
A Sicília trobem processons de Setmana Santa gairebé esquinçades, on el cant és pur crit de dolor per part dels lamentadors (i de les lamentadores, en el cas del Cantori Visilla). És el cas de Barcellona-Pozzo di Gotto, a Messina, al nord est de Sicília, on els carrers per on circulen no són estètics racons amb cases tradicionals d’una ciutat vella, sinó austers blocs de pisos arrebossats de ciment sense cap més pretensió que el seu ús funcional.
Els cantori no necessiten més que la seva convicció cap al sentiment del cant per transformar els carrers en espais de devoció. En Nino és petit i té una mirada molt viva. Amb els seus gestos i la seva expressió apassionada ens contagia la riquesa de la cultura per la qual lluita. També ens presenta a l’Àngela, la seva filla, convençut que la seva incorporació a la vara és una de les grans fites de la renovació de la processó.
Els carrers són plens de gent, però l’ambient abans d’iniciar-se, no difereix gaire de qualsevol altra manifestació laica. Venedors ambulats de globus, llaminadures de cotó de sucre i trompetes de plàstic pels nens, es confonen entre grups disfressats de romans, hippies sortits de la pel·lícula Jesucrist Superstar, nenes amb túniques blanques i ales a l’esquena o el mocador de Verònica a les mans. Tot plegat sembla més un ambient de fira que un acte sacre de devoció popular. Des d’un megàfon s’anuncia l’inici del recorregut; aleshores tot pren un caire més ordenat. Apareix un gran baldaquí que aixopluga la custòdia i que acompanyen, marcialment, militars, policies de gala i totes les forces vives ben empolainades. Les confraries s’agrupen al voltant de la seva vara i comencen els cants.
L’Antonio Putzu fa que ens fixem amb una nova vara, els Cantori lu Venerdi di Marzu. Al·lucinem…
NINO: Els participants són devots, gent que pateix quan canta, pur sofriment. Aquest sentiment de patiment és molt propi de la sicilianitat. Un hi està immers i la viu d’una manera popular. El nivell d’exterioritat, devoció i participació a la qual ha arribat, fa que aquestes manifestacions estiguin al límit de les tradicions religioses, de manera que desborden el sentit religiós.
La tradició ha de ser viva. La clau és que els més grans tinguin cura de transmetre-la als joves. Si la tradició no es transmet, si no hi tenen accés les dones o els joves i altra gent que pot prendre el relleu, no serà possible mantenir vius els seus valors. Una cosa és observar-ho i l’altra participar-hi. Si només l’observes, la tradició s’acaba aquí. Si la portes a terme i la transmets als altres; als joves, a les dones…la tradició tindrà un futur.
5. La Madonna a San Stefano di Camastra
A molts racons de l’illa de Sicília es canten cants polifònics durant la Setmana Santa, i quasi sempre parteixen de les figures divines per expressar sentiments humans. Existeixen alguns casos ben curiosos com el fet de cantar el dolor de la Madonna, però curiosament, tots els que ho porten a terme són homes, només homes! És el cas que vam observar a San Stefano di Camastra.
Arribem tard, quan manquen pocs minuts per l’inici de la processó. Ja és de nit i mentre fem les breus presentacions, el rumor de la gent acompanya els passos fins a la plaça on ens trobem, per donar inici a la processó.
Comencen els cants enmig del silenci absolut, trencat només pels estossecs que fan els cantants per aclarir-se la veu abans d’interpretar el seu fragment. Agrupats en cercle davant del pas de la Madonna Dolorosa i il·luminats per tètriques llums teatralitzades que reforcen el dramatisme de la imatge, completen les diferents estacions al llarg de dues hores.
LAMENTADOR: La nostra processó agafa el text del Nou Testament des del punt de vista psicològic de la Madonna. Representem el que ha patit Maria com a mare. No es tracta del dolor de Jesús en si, sinó del dolor vist a través del patiment de Maria.
CAP DE L’SQUADRA: El nom del text és «Le parte de la croce», però en realitat no és un himne cantat al misteri de la creu sinó més aviat una devoció a Maria, mare de Jesús, i sobre el que ella ha patit. Està més a prop de Maria que de Jesús, ja que parla del patiment d’aquesta: no té res a veure amb el misteri de la Creu.
LAMENTADOR: De fet cal dir que a Sicília sempre hi ha una aproximació mariana, és a dir el ritual és vist des de l’òptica de la Madonna. El fet que es diguin les parts de la creu però que tingui un referent marià, fa pensar que el text és molt nou. En el ritus més antic, deuria existir un altre text. El nou, el text que nosaltres cantem, segurament es va començar a interpretar l’any 1700, amb l’entrada de la devoció mariana, amb un fons musical precedent.
MAPASONOR: Però per què només canten homes?
LAMENTADOR: Tradicionalment la dona no sol a cantar a les squadres de Setmana Santa. A Barcellona canta una noia, però només una! Per nosaltres és normal. Pot ser un fet lligat a la cultura, en el sentit masclista. Nosaltres sempre ho hem viscut així, és un cant lligat a una cultura de mascles.
CAP DE L’SQUADRA: Que consti que ho vam intentar, però quan vam inserir les veus femenines al cor no va resultar perquè la comunitat estava acostumada a escoltar-ho amb veus masculines. En realitat era una intent de mantenir el nombre de cantants, no el d’incorporar veus femenines, però és que no n’hi havia d’altres! Es buscaven dones perquè no hi havia prou homes disponibles.
Nuccia Maugieri i dos lamentadors a Piazza Armerina
Cau el sol mentre vibren les parets de la façana d’una de les 10 esglésies de Piazza Armerina.
Vibra la gola de l’avi que vol expressar aquella part de dolor diví que hi ha dins seu.
Vibren les veus, les dels avis, les dels adults, les dels nens, que un dia a l’any mostren amb els seus cants de commoció que ells entenen el dolor de les figures divines del cristianisme.
Ells es posen a la pell d’algú que és escarnit i torturat o de la seva mare, que veu com han assassinat el seu fill sàdicament.
Canten amb el dolor de Crist o de la Madonna, sentint-lo a la pell i cridant a través del cant. Cant format de capes de veus que se sobreposen o cedeixen pas les unes a les altres, veus que xoquen harmònicament, veus que es llencen a l’aire.
Els lamentadors, col·locats en cercle, miren el cel cantant: «Nosaltres som humans i sabem que tu Jesucrist, també ho ets».
Així mateix penetren a la pell de les figures divines els cants esquerps i trencats de les processons de Barcellona-Pozzo di Gotto, o els cants severs i rituals de Sant Stefano di Camastra.
Travessem l’illa de Sicília des de dins, de la pell als òrgans vitals. Viatgem amb les persones portaveus de tradicions musicals gairebé perdudes. Amb les persones que les projecten més enllà, cap al futur. Amb persones anònimes que treballen per la construcció de les expressions de la cultura popular. Viatgem amb les persones que fan que les expressions religioses siguin un mode d’expressió de profunds sentiments humans (i no el resultat del control del poder per part de les jerarquies).
Viatgem per una illa que no està totalment desvinculada del seu referent continental, especialment de Calàbria. Viatgem per una illa que es reconeix a si mateixa com un producte de capes i capes d’història inseparables i barrejades. Una illa que, per sort o per desgràcia històrica, està ubicada estratègicament entre dues mediterrànies: la de l’est i la de l’oest (les penínsules grega, italiana i ibèrica), entre la del nord i la del sud (Europa continental i el Magrib). Una illa gran, de 25.400 quilòmetres quadrats, amb suficient superfície per acollir bases humanes estratègiques com per conquerir-la i establir-s’hi. Una illa on grecs i romans, cristians bizantins, catòlics o musulmans sunnites han deixat la seva presència i empremta. Una illa amb etapes destacades per la coexistència de Ruggero II amb un llarg domini espanyol o amb períodes foscos dominats pel feixisme o per la presència de la màfia.
Una illa on s’hi ha establert una gran varietat musical producte de totes les cultures que s’hi han assentat i on la tradició actual és producte de tota aquesta barreja. Estils de dansa com la tarantella siciliana, tonades de treball com la dels carreters, els pescadors, els pastors, melodies religioses com les dels lamentatori (lamentadors) durant la Setmana Santa, o diversos instruments populars com la zampogna (cornamusa) o el friscaletto (flauta), defineixen la seva identitat personal.
1. La Nuccia i Piazza Armerina
La mia,
la vostra.
Una sola tradizione.
Dedicatòria de Nuccia Maugeri a Mapasonor a la primera pàgina del seu llibre
La devozione populare nella Settimana Santa a Piazza Armerina
Nuccia Maugeri és intensa en el parlar, intensa en el mirar i intensa en el riure. Els seus enormes ulls vidriosos, expressius i profunds, expressen un plany a flor de pell o un riure que il·lumina el cel. Té l’expressivitat en la mirada de l’actriu que porta dins i la precisió en el discurs parlat de la docent que també porta. D’una banda la Nuccia és professora de música i es nota en la pedagogia amb què ens explica les tradicions del cant religiós. De l’altra, és actriu, dinamitzadora de cultura i de teatre per a l’associació Moysikos (terme egipci que significa: «la música com a principi de totes les coses»), i en general activista cultural del seu poble. Professora, actriu i activista cultural, la Nuccia porta l’expressió de viure intensament la cultura i els sentiments.
La seva mirada té la mateixa expressivitat humana que tenen els lamentadors que el Divendres Sant canten a Piazza Armerina.
La Nuccia es defineix a si mateixa com a «100% piazzese». Passegem amb ella pels carrers del seu poble, de la província d’Enna, incrustat en una vall, clavat enmig de la Sicília interior i muntanyosa. Anomenat Piazza fins a mitjans del segle XIX, el poble està coronat per la cúpula verda i l’edifici rectangular de la seva catedral. Té sostres de teula vermella, carrers amb pendent i cases enfonsades a diferents nivells. Com a mostra del seu passat romà, als afores hi ha la vil·la romana de Casale amb importants mosaics dels segles V i IV a.C, un dels principals atractius turístics de l’illa. Piazza Armerina és una de les poblacions llombardes de Sicília, d’aquí que s’hi parli el dialecte gal-itàlic. La ciutat es va començar a desenvolupar quan els normands l’ocuparen el segle XI i hi construïren una muralla. Més tard es va edificar un castell aragonès (XIV) i la visible catedral (1604). Piazza Armerina és, a més, un poble de la Sicília profundament catòlica que, a més d’un passat de pedra, guarda també els lamenti (laments), un cant devocional, tradicional de la Setmana Santa.
Deambulem per carrers costeruts, amb velles cases esventrades que mantenen orgulloses les ferides joies d’un passat més ufanós. Ara conviuen amb el brogit d’un dia normal, de petits comerços ambulants improvisats en petites places, d’anades i vingudes de les pintoresques vespacars, atapeïdes de fruites i verdures, que ofeguen els crits dels nens que juguen i les ràdios que parlen.
La gent ens mira encuriosida mentre plantem la càmera davant un casal abandonat, ple de deixalles i amb els forjats dels balcons rovellats. Sovint la gent no entén per què els foranis ens entossudim en fixar-nos en allò que no els enorgulleix, però a nosaltres la imatge ens sembla «bonica». La Nuccia també sembla sorpresa, però no perd el seu discurs: «Quan canten els lamentadors creen un efecte molt estrany, molt particular. És un efecte de trance».
Els laments són una barreja d’expressió religiosa mística i sentiment humà carnal de dolor i transfiguració. Ella investiga aquesta tradició amb el capellà Mario Zuccarello. Quan la Nuccia estudiava al Conservatori s’hi aproximà d’una manera conscient, amb voluntat de treballar per la seva revivificació. Però el que no sabia és que en realitat estava recuperant part de la memòria de la seva infància, «una sensació bruta», el record de quan sentia els lamentadors borratxos sota casa seva. Quan la Nuccia era petita els lamentadors solien embriagar-se. Aquesta pràctica va fer que es prohibissin els laments als anys 70. Posteriorment, als anys 90, es recuperaren abandonant l’hàbit de beure. El cant va passar a ser devocional, un cant com a sentiment humà.
NUCCIA: Com tota música religiosa, els laments de la Setmana Santa es basen en la repetició, com a la música oriental, els mantres. Antigament els lamentadors bevien abans de cantar i l’efecte del vi ajudava a crear aquest estat transcendental. Però quan es va reprendre la tradició, es va mantenir aquest efecte de trànsit conservant una certa postura per part dels lamentadors. Es va deixar enrere l’hàbit d’embriagar-se amb vi abans de lamentar, deixant de banda els judicis negatius que s’havien donat.
La Nuccia és una peça més d’una cadena de persones (cantadors, investigadors, persones de suport) que se senten responsables de les pròpies expressions culturals i que permeten dignificar la seva cultura. Persones corrents i anònimes que amb el seu activisme són responsables de la revifada dels laments sicilians que estaven a punt d’extingir-se.
2. La Nuccia i els laments: les veus transfigurades
Els lamentadors interpreten textos religiosos sobre la passió del Crist en grup. Aquesta squadra està formada per un cor d’un màxim de 10 homes —si bé aquest costum està canviant— que es posen en cercle per escoltar-se i crear polivocalitat. Un solista comença a cantar la melodia i poc després el cor entona a l’uníson una nota de llarga duració a mode de baix. Al damunt, un nou solista continua la melodia principal, entrellaçada, amb la seva peculiar ornamentació, moment en què el cor canvia de nota. S’intercalaran sempre quatre solistes, els membres amb més capacitat d’improvisació de l’squadra, capaços de crear una harmonia sobre el baix (un fals bordó) que interpreten els seus companys.
NUCCIA: Antigament a Piazza Armerina hi havia 10 confraries, una per cada església. Ara només queda la del Santissimo Crocifisso. Cada confraria crea la seva squadra de lamentatori. L’ squadra es col·loca en cercle tant a fora com a dins l’església. La forma del cercle no és molt precisa per facilitar que d’altres persones s’hi incorporin. Hi ha quatre solistes i un cor que canta el baix. Els solistes porten la línia melòdica subdividida en mòduls. Cada cantor en té un. Quan el primer solista comença el primer mòdul, el cor comença a cantar el baix. Després el segon solista comença a cantar el segon mòdul tot reprenent la línia melòdica. Quan acaba, el cor entra i després serà el tercer solista qui reprendrà la melodia. De nou entrarà el cor fent el baix i finalment el quart solista acabarà la melodia.
Tots els lamentadors que actuen com a solistes, canten projectant el so cap enfora, com si hagués d’arribar a molta distància, fins i tot canten amb el coll alçat per llençar-lo més lluny. És un so amb perfecta sintonia amb els altres lamentadors. Si no existeix aquesta entesa, el lament no funciona. Per això primer es concentren en cercle per després poder projectar el cant cap enfora.
Els cants del lamentadors afecten l’ànima dels oients, causen ethos. En primer lloc per les característiques melòdiques del cor, que sempre canta reiteradament un interval format per dues notes greus i de llarga duració. És un baix que resulta molt colpidor. En segon lloc perquè quatre solistes canten de manera entrellaçada una mateixa melodia que ornamenten sempre amb diverses notes alterades (sostingudes). A més tenen preciosos timbres, una altra circumstància que provoca ethos a l’oient. L’harmonia resultant entre aquests i el cor genera inestabilitat fins que la melodia no resol a tònica, moment que també afecta l’ànima de l’oient de manera positiva.
NUCCIA: Una característica peculiar és que cada squadra té la seva línia melòdica. Un lamentador d’una squadra i un d’una altra no poden cantar junts ja que tenen melodies completament diferents. Però en realitat l’eix del lament no està en la música sinó en el text, el més important és la paraula. En els laments és molt important la unió de la paraula amb el so. Els lamentadors reconeixen el seu cant, no perquè canviï la música i la línia melòdica, sinó perquè canvia la paraula. Aparentment la línia melòdica és sempre la mateixa. Però és segons la paraula i la interpretació de cada lamentador que esdevé una melodia diferent. Són microvariacions però que per ells són fonamentals. És un equilibri complex i delicadíssim, una alquímia entre la paraula i el so.
3. La Nuccia i els lamentadors: l’expressió humana
La cultura religiosa oficial molt sovint és presa pel poble i es transforma, al nostre entendre, en una expressió molt més interessant: el poble plora o s’emociona a través de les figures divines i les seves històries tot transformant les històries religioses en experiències humanes. La religió oficial carrega les figures religioses d’un pesat dogmatisme i gairebé sempre les converteix en instruments de poder per controlar el poble. Però en mans del poble i lluny de les ortodòxies oficials, aquestes esdevenen més interessants. Perden l’encarcarament al qual estan sotmeses i es converteixen en imperfectes, emotives com les persones, carregades de dubtes com les persones, sense perdre el seu misticisme, la seva espiritualitat. A la Setmana Santa siciliana és l’anomenada «devoció popular» la que humanitza la religiositat.
La Nuccia ens convida a la plaça de la Collegiata del SS. Crocifisso de Piazza Armerina on els Lamentatori di Santissimo Crocifisso canten el Divendres Sant. Una plaça quadrada, sense gaire més bellesa que l’austera façana d’una església tardobarroca de maó i pedra, amb formes geomètriques i flanquejada per volutes exagerades i portes coronades per triangles. Hi ha cases senzilles relativament modernes amb sostre de teules, minúscules palmes i fanals d’imitació a l’estil clàssic. Davant la indiferència d’aquells que, a darrera hora de la tarda, circulen pels voltants de la plaça parlant en veu alta o fent sonar el clàxon per alertar del seu pas, els lamentadors transformen l’austeritat i la quotidianitat de la plaça amb les seves veus transfigurades i la converteixen en un espai diví per unes hores. La Nuccia ens ho exemplifica i detalla a l’article que hem incorporat a l’annex d’aquest llibre.
Amb els senyors Giuseppe Robetto i Filippo Storia, ens elevem fins al capdamunt d’un dels turons que ens ofereix una generosa panoràmica del capvespre a Piazza Armerina. El fort vent ens obliga a apropar-nos tot col·locant-nos en cercle, per sentir les explicacions d’aquests dos ancians lamentadors que han estat claus per la recuperació dels laments. El senyor Storia és gros, elegant, camperol d’origen i d’aparença, amb la cara rodona i vermella, i la pell dura del camp, al igual que la seva expressió, simple i directa, que transmet seguretat i convicció acompanyada d’una mirada franca d’ulls petits. El seu timbre de veu és el que destaca més de tots els solistes de l’squadra. En Filippo vibra quan ornamenta i podria pujar i pujar fins arribar als núvols. Sempre ha format part de l’squadra i ha estat l’impulsor del seu renaixement.
El senyor Robetto, en canvi, pertanyia a una altra squadra desapareguda i ha estat invitat a formar part de la del SS Crocifisso, tasca complexa perquè no coneixia la melodia. El Giuseppe és petit i prim, de cara aguilenca, fràgil com el vidre en ser una persona extremadament emotiva, de fàcil plorar i emoció directa. Els seus ulls, marcats i enfonsats, semblen fets d’aigua. Romanem una estona amb ells, escoltant com evoquen emocionats fragments d’una llarga vida lligada a la tradició del lament. La seva expressió és d’un modest orgull davant el nostre interès per allò que fan, i acompanyen amb gestos universals tot allò que ens expliquen; els antics treballs que feien al camp, els moviments furtius que calia fer per apropar-se a les noies… Només s’aturen quan la intensitat d’un record no es pot descriure ni amb el gest ni amb la paraula. Aleshores claven els ulls en un punt indeterminat fins que trenquem el silenci amb un dels nostres: «Va bene, va bene…molto interessante!».
Més tard, a l’hora de sopar, ens apleguem amb la resta de membres de l’squadra. La nostra intenció és apropar-nos a la tradició del lamenti a través de les persones, d’allò que els manté a participar-hi. També amb els més joves, l’esperança de la perpetuació dels laments en el futur. Antonio Venturino i el capellà Mario Zuccarello ens ajudaran a dialogar amb ells.
NUCCIA: És molt bonic que en aquesta squadra s’hi hagi afegit recentment el senyor Robetto. Treballa molt amb el senyor Storia per aconseguir cantar com els Lamentatori di SS Crocifisso. Tots dos dominen melodies completament diferents, però estant buscant com inserir-se. De moment el senyor Robetto canta el baix amb el cor esperant que en el futur pugui esdevenir solista de l’squadra del SS Crocifisso.
Alguns enigmes rodegen la història dels lamentadors, sobretot la seva prohibició i desaparició als anys 70 i la seva recuperació a la dècada dels 90. Com ja hem comentat, sembla ser que una de les principals raons fou la pràctica d’embriagar-se abans de cantar els laments. Això portà a un cert «embrutiment» i degeneració del seu sentit. Però de ben segur que existeixen altres raons ocultes que no hem arribat a descobrir. En tot cas, lamentar a Piazza Armerina no ha estat sempre una activitat ben vista.
SENYOR STORIA: De joves només el meu germà i jo teníem la il·lusió de reprendre aquesta tradició. Eren temps difícils perquè lamentar era gairebé una vergonya pels joves. Fins i tot ho és ara… imagineu-vos llavors! Recordo el temut moment que els hi vam exposar als ancians. Primer assajàvem tancats a casa i després vam sacrificar-nos molt per arribar fins on som perquè el carrer estava vetat per nosaltres. Va costar-nos molt perquè una cosa és cantar en un lloc tancat, i una altra sortir a l’exterior, sobretot durant els primers anys perquè encara estava prohibit.
Però va arribar un moment que em van elegir president dels portadors de l’squadra i el primer que vaig fer va ser comunicar que es tornaria a lamentar a la ciutat. Recordo que el meu pare plorava perquè no podia entrar a l’església ja que havia pres públicament la decisió de no entrar-hi més a lamentar. Llavors va venir el moment més difícil: la policia ens podia empresonar. Però el capellà es va encarregar que això no succeís. La primera meitat de la dècada dels anys 90, fins que el 1995 no vam crear l’associació i va començar a ser reconeguda, van ser uns anys molt difícils. Era complex trobar lamentadors i professors. Hi havia professors que podien ser-ho però cantaven lírica i no servien. Aquest és un altre estil que no té res a veure amb els laments. Per sort amb els anys estem en un altre moment molt més sòlid on iniciem el repte d’atraure el jovent. I la veritat és que sóc força optimista.
NUCCIA: En canvi, abans era una pràctica molt estesa: fins i tot els lamentadors assajaven mentre treballaven al camp! Un camperol lamentava i moltes vegades un altre responia des de la llunyania. D’aquí que la veu dels lamentatori sempre es projecti cap enfora.
SENYOR STORIA: Recordo que al camp jo lamentava mentre segava les herbes salvatges. Fins i tot lamentava quan treballava amb el tractor i a vegades responien altres camperols propers el mateix lament. Hi havia gent que em preguntava què coi feia cantant dalt del tractor, però… és que jo sempre he cantat cançons sicilianes! És la meva passió. Quan amb un grup de camperols treballàvem el gra, ens posàvem a cantar i podíem estar més d’una hora fent-ho.
NUCCIA: El propi nom dels laments explica el seu sentit. Es diuen així perquè en realitat expliquen el dolor del poble, que no està explicant la història de la passió de Crist sinó que l’està vivint. Els lamentadors comparteixen aquest dolor i reviuen la passió del Crist. Per aquesta raó només es canta durant el període de la Quaresma, ja que en realitat és una pregària que reviu un moment, i fora d’aquesta època, no té cap sentit. Per entendre el sentit dels laments, és molt important entendre que els lamentatori preguen amb els seus cants. És a dir, en realitat no es canta sinó que es prega. Per ells és un cant de devoció que ha de ser viscut amb gran participació. Fins a cert punt, els lamentadors canten plorant.
SENYOR STORIA: És important comentar que pels lamentadors el sentit de la Setmana Santa és religiós! Religiós!
SENYOR ROBETTO: En efecte, nosaltres no cantem, preguem. Al ser un fet religiós cantem davant l’església i no acudim a la televisió. És una experiència personal, no de caire públic.
SENYOR STORIA: És una pregària, una tradició i una passió! Perquè sense aquesta darrera no faríem res…
SENYOR ROBETTO: Quan lamento algun vers dic la veritat, el que sento. Fa tres dies estava a casa i vaig sentir el CD que vam enregistrar amb els lamentatori. Era tan real que sense adonar-me’n em vaig posar a plorar. La meva dona va arribar i em va preguntar perquè estava plorant. Li vaig respondre que m’havia emocionat sentint els laments. M’emociono perquè els sento dins meu. Quan lamento, sóc a dins, però quan sento lamentar, sento una emoció molt forta i m’emociono.
Per mi el que em commou més són les lletres: ara Crist està a la creu, ara el baixen, ara el martiritzen… Sento emoció durant les vint-i-quatre hores que duren els rituals del Divendres Sant. Molt especialment en el moment que pengen Jesús a la creu, el baixen i la mare va a trobar-lo. Per mi aquest moment de la presència de la mare és el més fort. En aquell moment penso amb la meva filla. Quan no la veig, em sento plorar per dins. Aquesta és la sensació que sento quan la mare va a buscar el fill. No ploro només per Jesús sinó que em sento com ell, i encara més com la Madonna. Em poso a la seva pell. És la sensació que tinc com a pare si la meva filla no em telefona cada setmana. Em sento buit i mira que té quaranta-sis anys! Però és que quan va néixer, per mi va arribar el món. Per mi ella és el món! Quan ve a casa i ajuda a la meva muller trobo la pau, la casa plena.
Mentre parlàvem, la resta de membres de l’squadra, s’han anat incorporant a la conversa. De fons sonen, des d’un petit ordenador, les gravacions dels laments que hem fet al llarg de la tarda i compartim amb ells la passió i la necessitat de mantenir aquesta tradició. Ens despedim ben entrada la matinada esgotats després del primer dia de gravació.
Tanco els ulls. Recordo tres imatges. Són fugaces, nítides com els fotogrames d’una pel·lícula antiga, de colors molt vius. Totes tres em porten a reviure amb intensitat unes emocions que mai he oblidat. Són tres records, tres moments de la meva vida relacionats amb els laments del meu poble.
1. Entre carrerons i ombres
Vaig néixer en una casa situada al centre històric de Piazza Armerina. Les finestres i els balcons del casal donaven a la Via Roma, el carrer principal que condueix a la Piazza Garibaldi, el cor de la vida administrativa de la ciutat i punt on s’aturen les més solemnes processons religioses. L’altra façana de la casa donava al carrer Sant Antonio. La llum groguenca d’aquest carrer, una mica tènue, creava a les parets de les cases unes ombres que transformaven la forma dels porticons i les baranes. Els més menuts quedàvem sempre fascinats i alhora espantats davant aquell efecte perquè les ombres semblaven monstres vivents o personatges misteriosos. Gràcies a la fantasia, els infants del carrer teixíem diàlegs i trames d’històries impossibles: fa uns anys ens divertíem amb ben poc, només ens calia una mica d’imaginació.
La primera imatge fugaç, el primer dels tres records, és de quan jo era nena. Deuria tenir cinc o sis anys. Era de nit i estava estirada al llit apunt d’adormir-me «als braços de Morfeo» quan de sobte vaig sentir uns crits al carrer, sota casa nostra. Gairebé per instint, sense entendre el que estava succeïnt, em vaig aixecar atreta per aquell soroll —per mi amenaçador—, i vaig dirigir-me al meu balcó que donava a un carreró fosc. Darrere el vidre vaig veure unes siluetes d’uns homes que, encegats i amb fúria, es barallaven i cridaven amb violència. Fou només un instant, una breu seqüència de gestos confusos, inintel·ligibles, que es va interrompre per una reconfortant abraçada de la meva mare i la meva àvia que m’allunyaren d’aquell soroll inquietant per portar-me a la serenitat del llit on encara no hi havia lloc pel mal i la violència que, per desgràcia, vaig descobrir més tard en el món dels adults.
Ja més gran, em vaig adonar que aquella escena l’havia d’haver viscut en temps de Quaresma.
A prop del carrer Sant Antonio, en un petit espai obert que connecta amb la cèntrica Via Roma, hi havia una taverna només freqüentada per homes ignorants que, cansats del treball i dels abusos de tot tipus, ofegaven les seves penes bebent vi i jugant a dubtosos «jocs de la taula». Asseguts al voltant d’aquesta, començaven a fer tocchi, una excusa per beure encara més i, en moltes ocasions, per enriure’s del desgraciat de torn a qui no li permetien el plaer d’assaborir un glop de «nèctar dels déus». Tant d’alcohol contribuïa a fer sortir els instints més agressius i més vulgars dels participants. En conseqüència, eren freqüents les baralles a la taverna. Actualment, l’espai s’ha convertit en un restaurant on els turistes i la gent del poble assaboreixen plats típics de la cuina piazzesca.
A Piazza Armerina era tradició durant la Quaresma que es formessin de manera espontània grups d’homes que es preparaven per manifestar la seva devoció religiosa: una squadra de Lamentatori. Aquestes esquadres es reunien totes les nits en bars i tavernes per cantar antics laments d’origen popular que narraven la Passió i la Mort de Crist. En algunes ocasions, després de la processó solemne del Divendres Sant, els diversos grups cantaven pels carrers de la ciutat expressant el dolor dels devots que participaven del sofriment de Crist i de la Verge. La nit anterior, la del Dijous Sant, les esquadres de lamentatori cantaven caminant pels carrers foscos fent una doble funció: preparaven l’ambient necessari per l’evocació del sofriment de Jesús i sacralitzaven un espai profà com el carrer per acollir el Via Crucis.
La taverna era l’indret on s’assajaven aquests cants polivocals en llengua siciliana, de difícil execució, tot i que aparentin certa simplicitat en la seva construcció. El vi servia per escalfar la gola dels cantants i alleugerir les seves tensions. Però també contribuïa a cantar més agressivament tot fent més confusa i inquietant la comprensió de les paraules. Potser, el vi també contribuïa a una mena de ritualització. Durant la processó del Divendres Sant, la gent que sortia al carrer donava suport als lamentatori donant-los ampolles de vi que es bebien pel camí, entre interpretació i interpretació, tot atorgant cert ritme processional al Via Crucis.
Quan aquest s’acabava, en tornar a l’església, els lamentatori es trobaven de nou a la taverna per tancar el cercle. Els lamentadors bebien més vi per apaivagar la fatiga de la processó i per reprimir la sensació de dolor que les cançons deixaven en la seva ment. És comprensible, doncs, que a altes hores de la nit, alguns d’ells encara tinguessin totalment enfosquit el seu pensament i, lògicament, es podrien desencadenar baralles, fins i tot violentes, no sempre exemptes de conseqüències greus i desagradables.
Per totes aquestes raons, els lamentatori es van prohibir durant molt de temps perquè eren vistos com a persones de poc fiar, borratxes, humiliades. Aquells preciosos laments que durant segles s’havien transmès oralment de pare a fill, estaven en perill, podien desaparèixer.
Però a la dècada dels 90, es van recuperar gràcies a la tenacitat i l’amor dels germans Carmelo i Filippo Cosenza que havien après aquests antics laments del seu pare que havia estat lamentatori. En tot moment comptaren amb el suport d’un expert intèrpret que de nen havia après melodies i lletres, el senyor Filippo Storisa. L’enorme risc d’oblidar els laments, es va evitar afortunadament. Els germans Cosenza tingueren èxit en la recuperació d’aquests cants antics i formaren una squadra de lamentatori per revalorar la figura, redimint-la de les atribucions atorgades en el passat i per tornar-li l’estima i l’admiració per part de tota la comunitat i els acadèmics.
Avui, els laments són per els piazzesos una font d’orgull. No poden creure’s que els seus avantpassats haguessin estat capaços d’eliminar aquesta tradició per la seva connexió amb l’hàbit de beure. Pels piazzesos, és incomprensible que avui en dia, cantants d’altres ciutats sicilianes combinin el cant amb el beure.
2. L’agonia de la Verge Negra
El meu segon record fugaç és de quan tenia 20 anys. Llavors ja era mare d’un adorable nen que em va fer descobrir el significat de l’amor. El vaig notar a les vísceres, a la sang, a la pell, una simbiosi difícil de traduir amb paraules, impossible d’explicar a qui no ho ha viscut. Una mare porta a dins la seva pròpia criatura alimentant-la i estimant-la des del moment de l’engendrament, és part de si mateixa, i romandrà així per sempre. Quan dóna a llum, tremola i s’alegra perquè l’acompanyarà en cada fase del seu creixement. El dolor d’un nen es reflecteix en el cos i l’ànima de la seva pròpia mare. La relació entre una mare i el seu fill és la relació més intensa, més misteriosa i la de més durada ja que és capaç de traspassar el temps i l’espai.
Jo no sentia cap d’aquestes emocions mentre veia la processó del Divendres Sant de quan tenia 20 anys, des del balcó de la casa de la meva tia àvia. Ella vivia a l’antic barri de Monte, en un carrer molt estret. La processó avançava lentament sota del seu balcó, detenint-se constantment perquè els portatori havien d’esquivar tots els balcons, els cables elèctrics i els fanals que hi havia al carrer portant els passos a les seves espatlles.
Observar l’esforç i l’experiència dels portadors i les portadores del pas de la Creu, de la Verge Adolorida dels Dolors i del Crist mort, és una experiència que em va generar un gran respecte i admiració envers aquells voluntaris que dediquen en equip, durant molt de temps, un esforç físic considerable. De vegades havien de superar maniobres complexes seguint el so de les scattiole, un senzill instrument que pertany a la família dels sonalls. La gent patia en molts moments per por que el grup de portadors no fos capaç de superar tots els obstacles i els imprevistos que s’anaven trobant pel camí. Per ajudar-los en el seu particular Via Crucis cridaven: «Visca Jesús! Visca Maria!».
La processó avançava lentament amb dolor, impregnant el carrer d’un ambient de tristesa, recolliment i oració col·lectiva. El Crist a la creu estava col·locat en un globus d’or que representava el món. Les persones del carrer o dels balcons de les cases, li oferien teles llargues i blanques, recordant les que en el seu moment van servir per embolcallar Jesús a la seva tomba. El carreró s’omplí de llargues teles blanques que es movien amb el vent i encara fou més pesada la tasca dels portatori. Avançar era una odissea.
La banda de música —que tocava melodies fúnebres i melangioses—, les oracions recitades pels nombrosos fidels i el clergat, i els cants dels lamentatori, acompanyaven la processó, sobretot en cada una de les estacions del Via Crucis.
Al pas del Crist a la creu, portat exclusivament per dones, li seguia el pas de la Verge dels Dolors. Era una verge molt bonica, commovedora, que suscitava pietat i agonia. Tenia la cara plena de llàgrimes amargues, els ulls enrogits de tant de plorar i a causa de l’angoixa profunda. Amb les mans juntes, sobre el pit, la Verge dels Dolors expressava el dolor d’aquells que eren testimonis de la violència més extrema. Una manta llarga i sumptuosa, negra i daurada, li cobria el cos i la seva delicada cara.
Sota el pas, els portadors compartien el dolor de la Verge vestits de negre i amb el cap cobert amb un vel d’encaix negre i un cinturó blanc. Aquest pas, generava inevitablement un sentiment de profunda tristesa, de dolor a la carn. Transmetia tota l’amargor, els sofriments i les injustícies que la humanitat havia sofert i sofria. Recordava el plany de les dones a qui la violència ha esquinçat la vida dels seus fills. Qualsevol persona troba en la Mare de Déu una companya de viatge. En ella s’hi veuen reflectides les seves preocupacions, les seves pors, els seus somnis truncats. A través de la Verge, qualsevol persona busca consol, ajuda i misericòrdia.
Mirant aquell espectacle pel balcó, recordo que no vaig tenir més forces per continuar experimentant aquell dolor. Profundament angoixada, vaig decidir entrar a casa la meva tia àvia.
3. Incomprensible i Misteriós
Els dies anteriors a una estrena teatral són moments de treball frenètic, de dubtes i temors pel repte que suposa. Mil noves dificultats s’encaren i creix l’angoixa davant el perill de trobar-se amb algun imprevist. La tensió és màxima quan s’obre el teló. Però amb un sol suspir, tot es redimensiona i es materialitza en una alquímia misteriosa feta de gestos, d’accions, de sentiments i d’emocions: s’ha entrat en escena!
El meu tercer record fugaç és el d’una tarda freda d’hivern. Jo estava apunt de debutar al Teatre Garibaldi de la ciutat quan vam decidir fer una pausa per descansar, un moment de silenci per escoltar les profunditats de l’ànima. Però just llavors, com provinent d’una altra dimensió, vam sentir uns cants, incomprensibles per nosaltres, que evocaven sentiments com el dolor, l’angoixa i la tristor. No era cap imaginació, al carrer on hi havia el teatre, just davant nostre, s’havia aturat la processó del Divendres Sant.
Un grup d’homes, alguns d’ells joves, estaven cantant una melodia força simple però molt eloqüent, sense cap tipus d’estructura racional. L’harmonia que es generava em va crear un sentiment espontani de sentir i viure les contradiccions de la vida quotidiana.
Quan hom ho escolta per primera vegada, no és capaç de detectar els petits detalls que es desenvolupen en la melodia, sobre la base harmònica, però sí que queda atrapat per una sonoritat que inquieta i fascina al mateix temps. Al principi tot és confús, les síl·labes es perden sobre una melodia que cada cantant desenvolupa de manera personal, reflectint les seves oracions, el seu passat, el seu dolor.
De mica en mica, vam anar prenent consistència d’alguns mots que cantaven aquells lamentatori davant nostre. S’expressaven en dialecte sicilià. Alguns mots estaven estretament relacionats amb el dialecte piazzese, d’origen gal-itàlic, que només es parla en alguns municipis de Sicília: «Mentri chi Gèsu la cena cunzava / Giuda lu tradimendo preparava». Un misteri amagat en dos senzills versos, uns mots que exemplifiquen l’amor extrem i sense límits de qui es va oferir per la salvació de la humanitat i accepta com a necessària i inevitable la debilitat humana, la seva ingratitud, la seva covardia, la seva incapacitat per entendre i suportar. La primera reacció que vam sentir va ser un sentiment de poca esperança, el de l’ànima siciliana, sovint sotmesa a l’antiga convicció de que tot canvia. Però aquest no era pas el missatge que amagava els versos. En el fons, aquells mots trasmetien un amor valent, sense límits. Ens en vam adonar al escoltar els versos posteriors: «Ludamuci lu Santu Sagramentu / cca è lu nostru Diu fattu persuna».
Però mentre els meus companys continuaven escoltant aquell vell lament al carrer, vaig decidir entrar al teatre i estarrufar-me en una butaca de vellut. Una vegada més, em sentia pertorbada, derrotada i aclaparada per aquell remolí de sons i paraules que exemplificaven una profunda consciència religiosa popular que —amb els segles— havia trobat una manera de combinar la descripció de la Passió amb el dolor compartit.
En aquests dos laments del repertori piazzese, la narració adquireix una mena de tridimensionalitat amb la intervenció, en primera persona, de les veus dels protagonistes i els comentaris del poble que, d’aquesta manera, participa completament en l’esdeveniment descrit. El poble deixa de ser un mer espectador d’una escena pictòrica i s’inclou com a una altra veu, testimoni del dolor i de la purificació.
4. L’estudi, la comprensió, la fascinació
El temps passa i a vegades ens fa l’efecte que no tornarà. No obstant, la vida no és així. Per mi consisteix en un continu viatge entre el passat i el present, que es projecta cap al futur. De vegades experiències de poca importància del passat, properes a l’oblit, es reafirmen amb força, empenyent eleccions i accions, més endavant de manera inconscient. Com si la vida anés a prendre el protagonisme i aprofités experiències que abans havia deixat de banda.
Durant dècades m’havia negat a seguir la tradició de la Setmana Santa de la meva ciutat si bé era un tradició remota. L’única pràctica que sempre havia mantingut, encara que tergiversant el seu veritable significat, era la visita a l’església el Dijous Sant, quan el capellà renta els peus a alguns feligresos al costat de l’altar della reposizione recordant el que Jesús va fer als seus deixebles.
Però un dia, fent una investigació, vaig haver de buscar informació sobre l’antiga tradició dels lamenti de la meva ciutat. Primer estava preocupada i espantada perquè m’inquietava cada vegada que pensava amb els meus tres fugaços records relacionats amb aquestes cançons repetitives i incomprensibles. Però després, progressivament, em vaig interessar cada vegada més per ells. Gradualment vaig anar comprenent el significat i l’estructura de la seva música i la meva ànima es va començar a sentir segrestada, fascinada i atreta per aquell tresor que encara es conservava després de segles.
Durant la investigació, em vaig assabentar que un tercer lament —que semblava oblidat— va sortir a la llum gràcies a l’squadra dels actuals lamentatori que, amb gran tenacitat i passió treballen per mantenir viva i transmetre aquesta joia del sentiment popular del meu poble. El lament A Baruzza, tenia algunes peculiaritats que m’intrigaven i estimulaven la meva necessitat de saber, de comprendre, de penetrar en la seva estructura. El primer fet que vaig observar fou l’absència total de paraules. Els quatre solistes i la resta d’homes, que fan el baix —la base on la línia melòdica es recolzar i desenvolupa—, utilitzen un to clar i expressiu que es presta perfectament a reproduir un crit llastimós d’aquells amb el qual externalitzen un dolor que s’ha tornat massa gran i palpitant.
Els solistes creaven la línia melòdica i generaven una sensació de circularitat que no havia trobat als altres dos laments: Li Vintiquattr’uri i A Cruci Santa. En aquests darrers laments, força semblants pel que fa a la construcció musical però diferents en el text poètic, la melodia es divideix en quatre mòduls, un per a cada solista, mentre que la base (interpretada pels baixos) sempre intervé per donar suport i complementar amb un complex moviment melòdic de només dos sons. Juntament amb les melodies que a vegades es superposen, creen una textura harmònica ben atractiva.
En les converses que precediren i seguiren els assaigs de Quaresma dels lamentadors, que sempre tenien lloc en aquest període, vaig aprendre que els lamentatori eren sovint pagesos o treballadors del camp que assajaven mentre treballaven. Cadascú cantava la seva melodia i, de lluny, un altre pagès li responia. Així treballaven la potència del diafragma, molt útil després en les actuacions a la ciutat, quan el lament s’ha de cantar en carrers plens de gom a gom o ha de ressonar pels estrets carrerons. Al camp es teixien llaços sonors entre agricultors, un viu exemple que demostrava com un bon veïnat compensava la soledat dels agricultors dels petits pobles de l’interior de Sicília.
Si bé avui els laments piazzesi són interpretats per veus masculines, antigament hi havia dones que acompanyaven els seus marits a les actuacions dels carrers de la ciutat i s’unien al seu cant col·locades a tocar del cercle. El més comú per la dona, però, era la tasca de cantar els lamenti a la llar, contribuïnt a l’educació musical i religiosa dels més menuts, sembrant així en ells el gust i l’orgull d’una antiga expressió de devoció popular.
5. Avui. Demà.
La comunitat de la Collegiata de la SS. Crocifisso, on es retroben els lamentatori, els portatori i les portadores, els protagonistes i els organitzadors, juntament amb els confrati de la Setmana Santa a la ciutat de Piazza Armerina, està treballant amb gran entusiasme i dedicació perquè el moment més important del calendari litúrgic se celebri de manera inoblidable. D’altra banda, el poble sencer omple les esglésies per portar a terme aquest important esdeveniment religiós i social.
D’entre tots els actes, destaca el corprenedor moment en el qual es baixa el Crist Crucificat des de dalt de l’altar i passa de mà en mà per totes les persones que acudeixen a l’església i es col·loquen en una gran esfera per començar la imponent processó.
La pesada creu de fusta és portada pels confrati que van encaputxats com a signe d’humilitat. En ella hi ha multitud de referències iconogràfiques de la Passió de Crist. Els claus i la corona d’espines es porten en processó sobre uns coixins de vellut.
És un ritual religiós, sagrat i transcendent, però també una ocasió perquè la comunitat ordeni els seus significats i valors, i els transmeti a les generacions futures manifestant la seva identitat cultural.
En aquest sentit, és de gran interès la recent iniciativa de crear dins el grup de lamentatori, una squadra de joves que estan a punt d’aprendre l’antic art devocional. Així es preserva aquest valuós repertori popular.
Fa un temps, vaig portar a terme una experiència similar a dues classes de l’escola on faig de professora. Si algú pensa que els nois i les noies de 10-11 anys, acostumats a escoltar a sonoritats molt diferents, no són capaços d’entendre i aprendre aquest exemple de música popular, s’equivoquen radicalment. Una cinquantena d’alumnes es van involucrar en la «investigació» de sons aparentment desconeguts i incomprensibles per ells i es van convertir en experts detectius que desxifraven les paraules dels texts amb una serietat i una cura dignes d’un etnomusicòleg. Després s’atreviren a actuar.
Ara, aquests alumnes s’han convertit en observadors conscients i crítics de la realitat que els envolta ja que realitzant aquesta activitat comprengueren que hi ha una relació directa entre l’expressió musical-artística i el context històric-cultural que l’ha generat.
Aquesta experiència, en la que es van involucrar tan nois com noies, ens dóna esperança. El més segur és que en un futur ben proper, altres joves i també diferents esquadres de dones, donin continuitat a aquesta herència musical, religiosa i cultural de gran valor que tenim a Piazza Armerina.
No me considero ni izquierdista ni feminista. Soy Zohra. Soy ciudadana.
Foto: Marta Ramoneda
Conocí a Zohra cinco meses después de la revolución tunecina. Fue en Kairuán, su ciudad natal en el centro de Túnez, una preciosa localidad de fuerte religiosidad al ser un centro sagrado del Islam, que tiene un joven movimiento de ciberactivismo entorno a “Radio Kairuán”, muy activo durante la revolución (y también posteriormente) con blogueros como Mohammed Rammeh o Zohra Ben Khoud. Ella tenía entonces 16 años y la influyente bloguera Lina Ben M’heni la invitaba a publicar sus escritos en su página “Une femme tunisienne”
Zohra es excepcionalmente lúcida teniendo en cuenta su edad, pero es también un ejemplo de una generación nacida y criada bajo el régimen de Ben Alí fuertemente comprometida con las libertades y el cambio en su país. Es una generación que relevó a toda una anterior que estaba anclada en el inmovilismo. Una generación que abrió las esperanzas a que un cambio en Túnez desde dentro era posible. Una generación que supo usar los instrumentos de la era digital para difundir el descontento que iniciaron desde las calles los pobres y ayudar a que se produjera una revolución auténticamente civil.
A dos años de la revolución y a sus 18 años Zohra es totalmente crítica con la actual situación.
Empezaste muy pronto con el ciberactivismo y en plena revolución…
A pesar de ser muy joven yo también participé de la revolución a mi manera. Iba al instituto, y en el momento del recreo nos juntábamos para cantar canciones sobre la revolución. También estuve en manifestaciones organizadas por la UGTT (sindicato de trabajadores muy activo durante la revolución), o difundía información desde facebook.
Mi primer artículo lo escribí a los 16 años y hablaba de la laicidad (ver texto adjunto). Necesitaba dar mi punto de vista sobre el tema. Pero luego continué escribiendo ya que había otras cosas que iban pasando en Túnez y de las quería hablar como ciudadana… Conocí a Lina Ben M’heni, una de las blogueras más influyentes de Túnez, y le propuse publicar un escrito mío en su blog. Mucha gente lo leyó y continué publicando escritos hasta que Lina me propuso que creara mi propio blog. Lo llamé “La fleur de Kairouan”. Al inicio sólo me leían mis conocidos, que me felicitaban, pero yo no quería felicitaciones sino discutir abiertamente los temas que planteaba. Decidí desarrollarlo más creando una página facebook y dedicándome a promocionarlo. Pero yo aún me considero una bloguera porque no hablo de todo lo que ocurre en Túnez, como hace Lina. Además soy aún soy estudiante y todavía no soy capaz de hacerlo.
¿Crees que después de la revolución pueden llegar a perderse algunos de los derechos sociales que existían durante Ben Ali?
Primero quiero aclarar que no es gracias a Ben Ali que existían determinados derechos. Se dice que el gobierno de Ben Alí era laico pero esto no era así exactamente, y algunas leyes como la prohibición de la poligamia venían del anterior presidente Bourguiba y estaban fijadas en el Código de Estatuto Personal. Ben Alí sólo las confirmó.
Hay gente que ama Bourguiba por ser el líder que creó la Túnez moderna que cambió el país a nivel económico, político, social… Y sobre todo es un referente respecto a los derechos de las mujeres. Antes que él las mujeres no iban a la escuela, no tenían el derecho de trabajar o de pedir el divorcio a su marido. Pero con el Código de Estatuto Personal, Bourguiba valorizó el papel de la mujer en la sociedad tunecina que actualmente tiene el derecho a elegir su marido o pedir el divorcio. Y lo más importante, el marido no puede casarse con otra mujer.
Ahora tenemos miedo que el nuevo gobierno rompa esta situación. Estamos en peligro.
¿Qué ha ocurrido?
En la revolución la gente gritaba tres lemas: la libertad, el trabajo y la dignidad. Pero al día siguiente de la revolución empezó a hablarse de poligamia… Esto es lo más perturbante. Yo estuve en la revolución pidiendo estos tres derechos y que se fuera Ben Alí. Pero al día siguiente nos encontramos con gente que no participó en la revolución y que ahora habla de poligamia. Así por ejemplo se han organizado congresos en los que se propone que los hombres tengan el derecho a casarse con varias mujeres ¡Yo me siento en peligro!
La revolución ha creado la libertad de decir no a Ben Ali o no Rachid Ghannouchi sin ser detenidos por la policía. Pero algunos grupos como los salafistas (islamistas rigoristas y puritanos) han interpretado la libertad a su manera siendo para ellos la libertad de casarse con varias mujeres, de violar etc. Ahora… tengo la impresión que no hemos hecho una revolución. De que la revolución ha sido confiscada. No se ven los frutos de la revolución.
¿La situación ha dado un vuelco para convertir a las mujeres en víctimas…?
Ahora estamos en peligro. La mujer participó en la revolución como parte de la sociedad, no sólo como mujer. Y ahora, aun habiendo participado en la misma revolución, la mujer es excluida. ¿Por qué, si hicimos lo mismo como ciudadanas?
En la Asamblea Nacional Constituyente fue curiosamente una mujer la que remarcó que en el artículo 28 tenía que constar que la mujer es complementaria al hombre. Es decir que no hay igualdad entre sexos, y que la mujer es inferior y el hombre es superior. Esto provocó manifestaciones en la avenida Bourguiba de la capital. Y en cambio durante de las elecciones el partido gobernante Ennahda decía que estaba por la igualdad entre los dos sexos. ¿Por qué después se propone que la mujer es inferior al hombre?
Hace unos días violaron a una mujer y la declararon culpable por llevar ropa demasiado ceñida. ¡En vez de defenderla se la culpabiliza! ¡No podemos aceptar esta situación! Ennadha dice que está por la igualdad entre sexos, por defender todos los miembros de la sociedad sean hombres o mujeres, pero no hacen nada por defender las mujeres. Yo no soy feminista extrema sino que defiendo la persona que ha sido víctima.
¿Los eslóganes de la revolución tienen vigencia?
Hay gente que se centra en la libertad de expresión. Pero los problemas de la Túnez actual no se centran solo en la libertad de expresión. Los eslóganes de la revolución eran libertad, trabajo y dignidad social. Ya hemos conseguido la libertad, pero l trabajo y la dignidad social que son mucho más importantes dónde están? ¿Estamos contentos de la revolución sólo porque hemos conseguido uno de sus objetivos? Para mí hay que conseguir todos los objetivos, una revolución es un cambio total.
¿Te consideras izquierdista y feminista?
No sé si tengo el derecho de decir que soy izquierdista. Es un término que incluye muchas cosas y no siempre pienso como los izquierdistas. Tengo mi propia manera de pensar la izquierda. Tampoco soy feminista, si una mujer lucha por sus propios derechos no significa que sea feminista. El feminismo es todo un arte, se adopta un cierto comportamiento difícil de adoptar. Las feministas luchan por los derechos de las mujeres y ahí se quedan. Algunas luchan por los derechos de los hombres y hombres que lucha por los derechos de las mujeres. Es otra cosa. Yo soy Zohra. Soy ciudadana.
LA LAICIDAD EN TÚNEZ artículo publicado por Zohra Ben Khoud inmediatamente después de la revolución a los 16 años
En la época de Ben Ali, cualquier tema que tuviera una relación con la religión no debía ser debatido públicamente, era considerado tabú.
Pero, después del 14 de enero, nadie se quiere callar. Se habla y no se hace más que hablar. Incluso detalles sin importancia acaban siendo temas de los que todo el mundo habla. Sin embargo estos días de lo que se habla mucho es de islamismo y de laicidad en Túnez. Seguramente la extrema derecha y la extrema izquierda tienen un punto en común.
Algunos piensan que Túnez es un país laico, porque no se impone llevar el velo. Otros consideran que es un país islámico ya que la ley de herencia está directamente derivada del Corán.
Precisamente, yo creo que la cuestión de la herencia está lejos de dar a la mujer su verdadero lugar en la sociedad. Cuando se habla de poligamia, Bourguiba pudo usar una regla de la sharia (ley islámica) para que el hombre no pueda casarse con más de una mujer. Pero cuando se trata de la ley de la herencia desde la perspectiva de la igualdad de género, se nos dice que no se puede hacer nada bajo el pretexto de los versículos coránicos, ya que las disposiciones de Dios no se pueden discutir. Pero yo pienso, con mis pobres conocimientos, que es porque asegura la riqueza intelectual y material a la gente masculina, que esta ley de la herencia no se pone en cuestión. Y espero equivocarme…
Redeyef i la conca minera de GafsaJa fa dos anys de la revolució de Tunísia, la que va ser iniciar les “primaveres àrabs” i que ha estat popularitzada com el “14 de gener”. Encara no s’ha entès l’autèntica dimensió d’aquella emocionant revolta. Però encara menys es coneix que tres anys abans, al 2008, aquesta ja s’estava gestant a Gafsa, una governació desèrtica i pobre però rica en fosfats. Era la revolta dels miners del poble de Redeyef, i d’altres com Moularès, M’dhila, Metlaoui… Era el primer cop al llarg de la dictadura de Ben Alí que un poble sencer desafiava un règim que es creia totpoderós.
Gafsa ha estat oblidada per tots els governs des de la seva independència. A més l’atur ha anat creixent, passant d’uns 14.000 treballadors el 1980, a una 5.800 al 2016. Segons Hlaïmi Tarek, professor i un dels activistes de la revolta del 2008 a Redeyef: “la regió de Gafsa s’ha anat empobrint cada cop més. Depenem totalment de l’explotació de les mines per part de la Companyia de Fosfats de Gafsa (CFG) ja que no hi ha hagut ni hi ha inversions en altres sectors que la desenvolupin.” Per avarícia Ben Alí va exigir a la CFG d’invalidar un pacte no-escrit segons el qual es prioritzava la contractació de personal local, permetent reduir l’atur endèmic de la regió. Aquesta companyia, que és la principal explotadora de les mines de la zona i existeix des de principis del s. XX, és el principal centre de treball de la regió. Per mitjà d’un concurs públic falsificat (com era habitual durant Ben Ali) es volia avalar la contractació de personal de fora de la regió, reduint encara més la precària situació laboral de la zona.
La gent de Gafsa va arribar al límit. “ A partir del 4 de gener el poble va reaccionar- diu Hlaïmi Tarek-. Va arribar a comprendre que el problema era la mentalitat del règim de Ben Alí, incapaç de respondre a les necessitats de la població. Va esclatar una revolta en cadena de les associacions, al sindicat (UGTT) que fins al moment era proper al règim, fins als pobles propers… Durant sis mesos hi va haver marxes, assentades, xerrades públiques arribant fins a la confrontació amb la policia. Es volia fer una protesta pacífica, però la policia va acabar disparant, ferint i es va entrar en conflicte.”
La revolta de Redayef estava sòlidament organitzada i construïda des del propi poble. La seva originalitat es que per primer cop es va trencar el mur de la por que havia creat Ben Alí. Hofnaoui Ben Othmane, un dels activistes que van ser empresonats i actualment a l’atur explica: “És un dels millors moments que hem viscut: tot el poble sense excepcions es va revoltar per demanar l’alliberament dels militants presos: dones, ancians, estudiants… Va ser el primer cop que s’entrava en una vaga general il·limitada. Es va produir una treball d’igual a igual entre el poble i els militants. La gent assistia massivament i sense por a les xerrades que Adnane Hajji (el líder i sindicalista de la UGTT) feia cada diumenge a l’aire lliure denunciant la situació. La por en la que es basava el règim es va trencar, i això va ser clau per la revolució.”
Possiblement la revolució que es coneix de Tunísia, la que va passar de l’hivern del 2010-2011 iniciada al poble de Sidi Bouzid amb la immolació d’un jove, no hauria estat possible sense les revoltes prèvies de la conca minera de Gafsa. Bouslohi Muhammed enginyer de la CFG, diu “Per nosaltres Sidi Bouzid no és l’inici de la revolució. No hi ha una revolució que comenci del no-res sinó que es produeix una acumulació d’efervescències socials que preparen el terreny, i aquestes van començar aquí a la conca minera i concretament a Redeyef. Varem ser encerclats i no teníem cap suport extern, a més facebook i les xarxes socials no estaven encara desenvolupades, però ens organitzarem per crear un moviment nou. En aquell moment els militants van començar a comprendre les debilitats del règim, ja que malgrat semblés que era molt fort era, al contrari, molt feble. Era fort per sols per la policia i les tortures. L’haver viscut l’experiència de la conca minera del 2008 va donar energies a la revolució del 14 de gener.”
La sensació de cara el futur, però, no és optimista. Bouslohi Muhammed diu que “La revolució sols ha començat. Res més. Tunísia està en moviment però la troika que governa després de les eleccions no ha canviat res. El partit islamista al govern intenta ficar pertot arreu els seus militants creant una nova dictadura. S’han aprofitat tocant el sentiment religiós de la gent tunisiana per guanyar, però no tenen cap perfil polític. És l’antic règim amb vestuari religiós, res més.”
Estoy ante un grupo de 30 mujeres afganas, víctimas de guerra, de cualquiera de las que han asolado (y asolan) el país durante 30 años. Cuentan historias de crímenes vividos en sus propias carnes, ante sus propios ojos. Todas ellas escalofriantes, y quizás las más cruentas son las del periodo anterior a los talibanes y posterior a la invasión soviética, cuando las guerrillas de muyaidines que habían luchado contra los rusos se lanzaron a luchar entre ellas cometiendo las barbaridades contra la población civil como arma de guerra. Señores de la Guerra apoyados internacionalmente en los 80’s en un país que se convirtió en un laboratorio más de la guerra fría. Estas mujeres recuerdan perfectamente sus asesinos, o las miradas de sus violadores, o los nombres de los responsables que ordenaron esos castigos: Sayaf, Dostum, Rabbani, Ismail Khan…
Nombres y apellidos escritos en los informes de la ONG de derechos humanos Human Rights Watch. Nombres y apellidos de asesinos que actualmente forman parte del gobierno o del parlamento afgano, que dirigen el país y gestionan los fondos de “reconstrucción” del país sin que la comunidad internacional intervenga especialmente legitimando a unos criminales bajo el “no intervencionismo en asuntos internos”. Se legitima la “intervención” militar, esa sí, pero no la “intervención” política como si esa panda de criminales fueran unos santos. Unos criminales que esas mujeres víctimas que tengo delante recuerdan sus actos detalle a detalle, criminales que esas mujeres quieren expulsar, mucho antes que a las tropas internacionales (que al menos su presencia da cierto grado de seguridad). Su prioridad numero uno es sacarse de encima esa pesadilla de su historia que ahora está en el poder, que se reparte el país, y que quién sabe hacia donde puede dirigirse.
Las víctimas se pudren en sus lágrimas y sus recuerdos siniestros. Pero en los movimientos sociales de nuestro país parece que se ha extendido una crítica casi unidireccional hacia la retirada de las tropas internacionales, y casi no se debate nuestra irresponsabilidad política por la falta de una presión para dejar fuera de juego a los criminales. Cuestionar las tropas internacionales es un debate legítimo (y más con la cantidad de “daños colaterales” que provocan, especialmente las norteamericanas), pero monopolizar el debate en este tema, colocar por delante el dolor y la mala consciencia moral occidental, al miedo y la voz de las víctimas. Las 30 mujeres pertenecen a una shura (asamblea) de víctimas que organiza la ONG “Fundation for Solidarity and Justice” dirigida por Horia Mosadiq. Esos ministros, esos parlamentarios que se reparten el botín de la ayuda internacional y el propio país, fueron los responsables de violar hasta la muerte, matar a los hijos a clavos en la cabeza, arrancar la piel de los maridos hasta la muerte… Ellas sólo quieren que esos carniceros desaparezcan del país.
Después de visitar un grupo de mujeres de una zona absolutamente mísera que fue devastada por Masud (hoy “héroe nacional” al ser asesinado justo antes del 11 de setiembre, y recibido hace años oficialmente por la Unión Europea), se acerca un hombre y una mujer y me dicen: “Gracias por registras nuestras desgracias, y por difundirlas, y por hacer algo para que esto se conozca. Esto puede cambiar más nuestras vidas que cuándo vienen a traernos harina o leche”
Dones palestines al mur de de l'apartheid a Cisjordania
– La construcción del muro dentro de los territorios ocupados y su régimen asociado son contrarios al derecho internacional.
– Israel debe parar con la vulneración a dicho derecho. Asimismo, debe cesar la construcción del muro en los territorios ocupados, desmantelar la parte construida del mismo y realizar todos los actos administrativos y legislativos que se correlacionen con ello.
– Israel debe reparar todos los daños causados como consecuencia de la construcción de dicho muro divisorio.
– Los estados no deben reconocer la situación ilegal resultante del levantamiento del muro ni tampoco proveer ayuda o asistencia para sostenerla. Todas las partes contratantes del IV Convenio de Ginebra deben asegurar el cumplimiento de todas las disposiciones de derecho internacional por parte de Israel, tal como se contempla en dicho convenio.
– Naciones Unidas debe considerar que acción se deberá tomar para finalizar con esta situación ilegal resultante de la construcción de dicha división.
Corte Internacional de Justicia, 9 Julio de 2004.
Más allá de profundos análisis legales o politológicos de la situación actual del conflicto y la ocupación en Palestina por parte de Israel, hay multitud de personas en Palestina que viven día a día el castigo colectivo al que son sometidas. Las personas anónimas están convirtiendo el simple desarrollo de su vida cotidiana, siempre complejo y tenaz, su dignidad personal, en una de las mejores y más duraderas formas de resistencia a la ocupación. En Palestina las voces de las personas anónimas ante la situación adversa son la mejor prueba que la microhistoria a veces supera a la macrohistoria.
Recorremos del Sur al Norte de Cisjordania a través de las voces de las víctimas de una de las mayores vergüenzas de la historia del siglo XXI: el Muro del Apartheid que Israel está construyendo para segregarse de Palestina y anexionarse recursos y territorios.
Los papeles. Umm Salamuna (Belén)
En el pueblo de Umm Salamuna los planes israelíes han planificado la confiscación de tierras fértiles de la población palestina para construir en un futuro el muro, entrando dentro de los límites establecidos internacionalmente entre Israel y Palestina para robar tierras. El alcalde de Umm Salamuna nos cuenta la situación: “Nuestro pueblo está cercano a la línea verde, el límite con Israel. También lo está de la colonia israelí de Efrat. Lo que el muro va a hacer en toda la zona cercana a Umm Salamuna es coger una parte importante de tierras agrícolas y confiscarlas para el lado israelí. Es una zona muy importante para Palestina ya que son las únicas tierras realmente fértiles de la zona, yendo al este la zona es ya desértica. El muro aislará toda una zona de pueblos palestinos robando 1.700 dunum de tierra (cada dunum son unos 1.000 m2). Israel se quedará con la zona fértil y nosotros con la zona desértica”
Mahmoud es un de los abuelos del pueblo al que se le confiscan las tierras:
“Este documento que te enseño es de la Corte Israelí hace 25 años. Dice que estas tierras pertenecen a los campesinos de Umm Salamuna, no a la colonia israelí de Efrat tal como la Corte lo considera actualmente, y no se puede confiscar ninguna parte. Tengo también documentos del periodo jordano, de antes de 1967 donde se cita el nombre de esta tierra y el propietario.“
“Yo nací en esta tierra, mi padre y mi abuelo ya estaban aquí, y hasta ahora hemos estado viviendo de esta tierra. Los israelíes dicen a Europa o a los Estados Unidos que fueron a un desierto, a una tierra sin población. Pero puedes ver que estamos aquí desde hace centenares de años, ¿y los israelíes han venido hace cuánto…? ¿60, 40 años? Nuestras tierras son históricas, no estamos en un desierto, estamos en tierras que cultivamos.”
Tumba de Raquel: Belén
En los límites de Belén y en el cruce de carreteras que va a Hebrón o a Jerusalén se encuentra una tumba de la bíblica Raquel. Israel se ha anexado este lugar sagrado para los judíos construyendo un muro que literalmente envuelve las casas palestinas cercanas y ha convertido en una zona muerta el que era uno de los principales centros comerciales de Cisjordania sur.
Antoinette, propietaria de la casa que el muro envuelve totalmente.
“Nuestra casa es una cárcel. Esta zona es considerada por Israel una zona militar, una zona de seguridad y siempre hay presencia militar al lado de nuestra casa. El muro envuelve completamente nuestra casa, entre el área militar y la Tumba Bíblica de Raquel, que los judíos consideran como su zona sagrada. Por eso nos han envuelto completamente con el muro, para separarnos. Nunca hubiéramos imaginado algo así.”
“Pero estamos en una zona de Área C, y según los acuerdos que firmaron con Arafat la seguridad está bajo control militar israelí. Seguridad para los israelíes, no para los palestinos. Para los palestinos es al contrario, es una zona en peligro para nosotros. Estamos bajo control de todo. Nadie nos puede visitar, la gente tiene miedo. Esto es un área muerta, hay muchas casas vacías, y en cambio antes esto era una de las zonas más ricas. Todo el mundo que iba del Norte al Sur debía pasar por esta calle. Nosotros teníamos cuatro tiendas en la zona que funcionaban mucho y ahora las hemos cerrado todas, todo el mundo tiene miedo, es una área horrible. Hace 6 años había muchas tiendas. Ahora no hay nada.”
“Área C, Área B… nosotros no tenemos idea de esto, hemos oído que esta zona es Área C pero nosotros no somos políticos sino civiles. No sabemos nada de política. Somos seres humanos y punto. Nuestra vida a ido peor y peor, vivimos en una gran cárcel y pedimos a nuestros líderes que busquen una solución para nuestro futuro y el de nuestros hijos.”
“No queremos irnos. Es nuestro hogar, nuestra casa, nuestra tierra y el muro la ha robado. Alguna vez han sugerido pagarnos por abandonar nuestras casas. Pero esto es nuestra tierra, y no podemos abandonar nuestra tierra. Esta tierra la hemos heredado de nuestros parientes, abuelos y bisabuelos y tiene que ser heredada por generaciones futuras.”
La responsabilidad de Europa: Abu Dis (Jerusalén)
Abu Dis queda literalmente pegada a Jerusalén y fue uno de los primeros tramos de muro que se construyeron. Algunos habitantes ya no creen en ningún tipo de promesa de solidaridad.
Abu Ahmed, pastor.
“¿Si te pones un sombrero para protegerte del sol, porque no debería gustarte que otros se pongan sombrero para protegerse del sol? Si tienes una sonrisa, los otros también, si tienes un pensamiento la gente también. ¿Por qué hay gente que necesita robar lo que los otros tienen? A Europa, América o Israel, les gusta robar lo que los otros tienen y dicen que los otros son terroristas. Nosotros no somos terroristas. Quien roba, quien asesina es terrorista, no quien no puede hacerlo.”
“Muchos europeos vienen aquí a preguntarme cosas, como vosotros… ¿por que tienes que preguntarme a mi? Ve a tu gente a tu gobierno que tienen aviones, bombas, armas… Yo no voy a América ni a España a luchar contra nadie. ¿Por qué venís a luchar en nuestro país si nosotros no vamos a vuestro país a luchar?”
“La gente de España por ejemplo no lucha contra su gobierno, están de acuerdo con lo que su gobierno hace. Pero si no estás de acuerdo tienes que decirlo. Cuándo vuelvas a tu país debes ir a tu gobierno y decir que no estás de acuerdo en nada y que tienes que expulsarlo. Pregúntales cuantos euros pagan por este muro, por la guerra de Irak, por la de Afganistán. Después, tal vez tendrás razón, mientras tanto no la tienes.“
Rodeado de muro: Masha (Salfit)
El diseño de los ingenieros israelíes del trazado del muro no advierte si pasa por casas particulares. El muro tenía que pasar por la casa del campesino Hani Amer y a su familia que se negaron a abandonarla. La solución fue un espanto: a su paso el muro envuelve literalmente su casa. A un lado tienen un check point permanente y detrás tienen una colonia. No acceden directamente a sus tierras confiscadas por Israel.
“Como puedes ver me han rodeado de muro, a un lado muro de cemento, al otro lado valla electrificada, a un lado este puesto de control militar, y como vecinos varias familias de colonos israelíes. Yo tenía muchas tierras que han confiscado y que han quedado del lado israelí, aquí donde están los colonos. Tenía un buen negocio antes, ganaba mucho dinero. Para las pocas cosas que me dejan cultivar tengo que ir al otro lado del muro y supongo que al final ni me dejarán cultivar estas. Antes tomaba esta carretera para ir a mi tierra, pero ahora este check point que ves cierra todos los caminos y cuando voy tengo que salir por la carretera desde Masha y dar la vuelta pasando cuatro pueblos más.“
“Además tengo muchos problemas con estos colonos de al lado, 30 personas que nos acosan, nos tiran piedras durante la noche a las 12 etc. Tiran piedras por la noche, por el día, por la tarde… Los soldados vienen a menudo a mi casa, entran cuando quieren, por la noche, a la 1, la 1 y media… Y la familia o los amigos no siempre pueden visitarnos porque los soldados un día les dejan entrar, otro no… son aleatorios, les llenan de preguntas y al final prefieren no venir.”
Entre el muro y la línea verde: Baq Ash Sharqiya (Tulkarem)
Jamal de Tulkarem nos da una visita y nos cuenta:
“La línea verde que separa Palestina de Israel pasa por este pueblo en el que estamos, Baqa Ash Sharqiya y el pueblo vecino Baqa Ash Gharbiye que ahora es israelí. Esto también pasa por Rafah un pueblo de Gaza que ha quedado dividido en su parte egipcia y la palestina. Este pueblo es nuestro Rafah.”
“Aquí vemos seis familias delante del muro cruzando un check point. Van a sus casas, palestinas, de Cisjordania, pero que debido a la construcción del muro han quedado del otro lado, el israelí. Tienen ID palestino pero tienen que cruzar un check point y viven en una área muerta entre Israel y el muro. Cuando van a ver a su familia, cuando van a la escuela, cuando van a rezar… siempre tienen que cruzar un check point absurdo en su país. “
“Esta casa que vemos tiene el tejado confiscado por el Ejército Israelí y ocupado 24 horas. Su pared hace de muro, es como un bloque más del muro. El hombre está en su casa pero diariamente va a vivir en esa casa pequeña al lado porque no puede soportar la presencia constante de soldados israelíes en el tejado de su casa. Además esta calle que era justo el centro vital y económico de esta zona y él era propietario de varias tiendas. Pero la construcción del muro ha creado un pueblo muerto. Desde su casa ve la casa de su hermana que está al otro lado, una palestina de Baqa As Gharbiye, pueblo palestino en Israel. Cada vez tiene que pedir permiso y si tiene suerte que se lo concedan, para una casa que está a poco más de 100 metros, tiene que dar la vuelta por el sur y hacer unos 120 km entre ir y venir.”
“¿Dónde estamos? ¿Esto es la democracia que cuentan? ¿Crees que esto es realmente una democracia? ¿esto es seguridad? Destruir casas, poner muros, separar familias, cerrar tiendas… demoler todo en nuestra vida… ¿esto es seguridad? ¿Quién desea seguridad? Los israelíes tiene hasta la bomba atómica y nosotros no tenemos nada… En la Unión Europea se construye un solo país con gobierno y moneda, pero aquí en una área pequeñísima nos separan… Incluso separan el mismo pueblo, las mismas familias. ¡Eso es aún peor que el apartheid! Quieren transferirnos, pero ¿dónde? ¿dónde podemos ir? No tenemos otra tierra.”
Samer vive en esta área aislada de Baqa Ash Sharqiya
“El muro nos ha aislado a unas cuántas familias de Baqa Ash Sharqiya entre la línea verde y el muro porque Israel ha querido construir el muro justo delante mío. Para ir a Baqa al Gharbiye que es un pueblo palestino de Israel donde tenemos nuestros parientes y amigos necesito permiso especial y si me capturan paseando aquí a 20 metros de mi casa me pueden encarcelar. A mi pueblo puedo entrar pero tengo que seguir los horarios del check point de 7 de la mañana a 8 de la tarde. Me dan un permiso anual para ir a mi pueblo desde esta franja en la que estamos aislados. Somos 10 familias viviendo en 8 casas de esta manera, 4 casas fueron destruidas. Si cierran el muro no tengo nada que hacer, solo quedarme aquí entre el muro y la línea verde, en esta línea de 20 metros. ”
“Esta es nuestra tierra y nuestra casa, no tenemos alternativas. De aquí no voy a moverme, esta es mi tierra. Tengo documentos que lo prueban desde la época otomana, británica, jordana… Los ladrones siempre tienen miedo. Los israelíes tienen miedo de los palestinos porque los ladrones siempre tienen miedo.“*
“Mira fuera…
F-16 sonriendote…
APACHES bailando para ti…
ZANANA cantandote…
… porque les pedí a todos que expresaran su deseo de FELIZ AÑO NUEVO”
(sms mandado por Manal Awad desde Rafah, en Gaza, la noche de fin de año en medio de los bombardeos de las Fuerzas de Ocupación Israelíes con un balance en ese momento de 2.400 víctimas, 400 mortales)
– ¡Qué le vamos a hacer, esto es Gaza, así es nuestra vida!, me dijo Manal Awad, mi admiradísima amiga que vive en Rafah.
– Por supuesto que me preocupo, eres mi mejor amiga.
Al cabo de un rato, como si fuera ella la que debiera mandarme ánimos a mi, recibí este sms al móvil de un humor negro típicamente palestino. Una hora antes un mísil acertó muy cerca de su casa, y asomándose a las ventanas se dedicaron ella y sus hermanas a calcular que grado de posibilidad había de ser alcanzadas por la onda expansiva y convertirse en un “daño colateral”. Su vida en estos días es una vida bajo la guerra: las diez personas de su familia están encerradas sin salir en la habitación más oculta de su casa, abasteciéndose de lo que tienen almacenado. La calle es lugar de muerte posible, los almacenes están cerrados, el mercado negro está a precios prohibitivos, toda frontera está cerrada y la ayuda humanitaria hace meses que está bloqueada por Israel (“por razones de seguridad” supongo…). Y los túneles entre Gaza y Egipto, excavados como única vía para paliar castigo colectivo que desde hace meses Israel somete a Gaza con el bloqueo de todas las fronteras, han sido prácticamente destruidos… ¿Qué hacer? Nada. Esperar a no ser alcanzados por un mísil… probabilidad alta y esta nueva locura destructiva de Israel se supone que va dirigida a miembros del Hamás, pero en Palestina las personas no viven segregadas en barrios del Hamás o del Fatah o del Frente Popular, o…
“Esto es Gaza, así es nuestra vida”, un mensaje habitual de la gente de Gaza, tal vez interiorizado. Una cruel afirmación que debe imagino funcionar como mordaza moral a los ojos de aquellos israelíes que no sienten vergüenza ante las políticas criminales de su propio estado. “Así es nuestra vida”, una afirmación que sirve como amnesia ideológica a la patética comunidad internacional (empezando por nuestra clase política, continuando por la intelectual e incluso mediática) y quedarnos vergonzosamente pasivos, callados ante la última locura destructiva de Israel, una de las últimas locuras destructivas, una de las tantas y tantas locuras destructivas que tiene Israel en su curriculum como estado criminal… ya olvidadas hasta por las víctimas. Un silencio que nos hace vergonzosamente cómplices. Un silencio chantajeado hábilmente por una baraja de calculadísimas frases que siempre funcionan “apoyas el terrorismo”, “Israel tiene derecho a defenderse”, “eres un antisemita”, “eres un islamista”, “los palestinos quieren destruir Israel”… Y mientras tanto las víctimas, a centenares (a miles teniendo en cuenta que toda la población está bajo guerra) les importa un bledo a los ocupantes, nos importa un bledo a la comunidad internacional, y hasta les importa un bledo a la mayor parte de los estados árabes que sólo denuncian la causa palestina como una feria para evadir sus propias incapacidades sociopolíticas. Y mientras las víctimas pudriéndose de guerra. Pero “Esto es Gaza, así es nuestra vida”.
Así es la vida de mi amiga Manal de Rafah en Gaza, una vida podrida de guerra y en su caso, como mujer progresista que es, una vida tensa de presiones sociales en una sociedad conservadora. Pero Manal es una “afortunada” en esa cárcel política que es Gaza. Manal no tiene la mitad de la familia asesinada, ni la otra mitad raptada y metida en una cárcel por las Fuerzas de Ocupación Israelíes. Como la mayoría del más de un millón de “presuntos terroristas” que viven en Gaza (ya que el látigo israelí cae en todas las personas de Gaza). Por ejemplo los policías: al ser Gaza gobernada por el Hamás inmediatamente han sido las primeras víctimas civiles en una acción claramente calificable como terrorismo de estado por esa cobardía criminal en la que está sumida el estado de Israel. Manal tiene la suerte de no ser objetivo directo de esos crímenes, y “afortunadamente” solamente puede ser “daño colateral” de los mismos. Un riesgo alto el de ser “daño colateral”, a juzgar por la cantidad de veces que he hablado con ella tras presenciar un atentado israelí (los cínicamente llamados “asesinatos selectivos”). En concreto recuerdo una llamada suya justo después de haber asesinado delante un militante de la Yihad Islámica (y su chófer, claro…); los cristales de su casa se hicieron añicos, pero también fue destrozado un coche cercano donde fue asesinada una familia entera ilusionada por estrenar el coche nuevo que se habían comprado. Perdón, fueron “daño colateral”, no vaya a ser acusado de pro-palestino…
Así es la vida de Manal, una “afortunada” en Gaza. Ella ha podido salir alguna vez de Gaza gracias a la intercesión de ONG internacionales, cosa que la mayor parte de la población de Gaza no puede decir. Ha podido salir a Italia, España… ¡no a Palestina claro! ¡Por supuesto! Ella como el 100% de los “presuntos terroristas” palestinos, no pueden visitar su propio país desde hace décadas, ni Jerusalén, ni Nablus, ni Belén, ni… Israel les impone una férrea fortaleza, tanto de Gaza a Cisjordania como de Cisjordania a Gaza. Quién ha podido cruzar la frontera Norte, el llamado paso de Eretz, sabe que aquello es prácticamente una cárcel de alta seguridad, una frontera vergonzosa, humillante, propia del régimen más autoritario y fascista (como el muro del apartheid, por cierto…). Manal, la afortunada Manal, que sueña con visitar la ciudad vieja de Jerusalén o Hebrón, o comer un knafee en Nablus, sabe que nunca le será permitido. Eso sí, ella es una afortunada y alguna vez podrá soñar con pasearse por las calles de Toledo o de Roma. Ese secuestro de la mitad de un país, ese obligado exilio parece que a la “ejemplar” comunidad internacional no nos escandalice mucho, de hecho deber ser lo normal ya que “así es la vida en Gaza”.
Manal tuvo “suerte” de no morir aplastada por su propia casa. Una suerte que también tuvo su tía de 70 años, que si no fuera por la ayuda de sus vecinos no hubiera podido trepar la valla que la separaba y su cuerpo estaría bajo las ruinas de su casa. Su casa, que fue demolida por Israel, “por razones de seguridad”. De hecho era la tercera casa de Manal demolida por Israel en su obsesivo uso de la destrucción y el crimen como forma de exterminar cualquier expresión contraria a “su seguridad”. Manal vivía en una casa a 500 metros de la frontera con Egipto, cosa considerada peligrosa para la seguridad de Israel y su plan fue la destrucción sistemática de casas particulares palestinas de Rafah en una la operación poéticamente llamada “Arco Iris”. El objetivo era la eliminación física de la presencia palestina en la zona fronteriza para crear un área “clareada”. En muchos casos sin previo aviso, como en la familia de Manal. Lo perdieron todo y ella recuerda con lágrimas perder un mueble fabricado por ella donde iban guardando todos los recuerdos familiares. Una memoria perdida, destruida (como Israel viene haciendo desde 1948, la destrucción sistemática de la memoria histórica palestina).
Pero esta operación, y tantas y tantas escenas de crímenes de estado en Gaza son olvidadas, incluso muchas ni fueron condenadas (¿alguien recuerda ya la escena de la niña llorando desesperadamente en la playa con su familia muerta por un mísil israelí, por ejemplo? ¿o el infierno de la vida de los habitantes cercanos a una colonia israelí de Al Mawasy?). Como parece que no va a ser enérgicamente condenada esta nueva locura criminal de este estado “democrático”. “Esta es su vida”, la de la gente de Gaza así lo asumimos. Y como comunidad internacional nuestro papel es sólo la vergüenza y la complicidad, ante unos hechos que si no los vemos es porque no queremos verlos.
En 48_Cultura a través del testimonio de las bailarinas del grupo de danza “El Funoun” de Ramallah descubrimos la crueldad con la que está trazada la red de check-points en Palestina y vemos cómo la cultura se convierte para las palestinas y palestinos en una forma de ejercer su derecho a la resistencia ante la ocupación.
Un paseo por la zona sur de Cisjordania donde los palestinos nos muestran los efectos en la vida cuotidiana, de la construcción de colonias ilegales judías: en el caso de la ciudad de Hebrón donde un asentamiento ultraradical se ha ubicado en el centro de la ciudad vieja, y en Nahalin donde un pueblo está rodeado de colonias.
