Tanco els ulls. Recordo tres imatges. Són fugaces, nítides com els fotogrames d’una pel·lícula antiga, de colors molt vius. Totes tres em porten a reviure amb intensitat unes emocions que mai he oblidat. Són tres records, tres moments de la meva vida relacionats amb els laments del meu poble.
1. Entre carrerons i ombres
Vaig néixer en una casa situada al centre històric de Piazza Armerina. Les finestres i els balcons del casal donaven a la Via Roma, el carrer principal que condueix a la Piazza Garibaldi, el cor de la vida administrativa de la ciutat i punt on s’aturen les més solemnes processons religioses. L’altra façana de la casa donava al carrer Sant Antonio. La llum groguenca d’aquest carrer, una mica tènue, creava a les parets de les cases unes ombres que transformaven la forma dels porticons i les baranes. Els més menuts quedàvem sempre fascinats i alhora espantats davant aquell efecte perquè les ombres semblaven monstres vivents o personatges misteriosos. Gràcies a la fantasia, els infants del carrer teixíem diàlegs i trames d’històries impossibles: fa uns anys ens divertíem amb ben poc, només ens calia una mica d’imaginació.
La primera imatge fugaç, el primer dels tres records, és de quan jo era nena. Deuria tenir cinc o sis anys. Era de nit i estava estirada al llit apunt d’adormir-me «als braços de Morfeo» quan de sobte vaig sentir uns crits al carrer, sota casa nostra. Gairebé per instint, sense entendre el que estava succeïnt, em vaig aixecar atreta per aquell soroll —per mi amenaçador—, i vaig dirigir-me al meu balcó que donava a un carreró fosc. Darrere el vidre vaig veure unes siluetes d’uns homes que, encegats i amb fúria, es barallaven i cridaven amb violència. Fou només un instant, una breu seqüència de gestos confusos, inintel·ligibles, que es va interrompre per una reconfortant abraçada de la meva mare i la meva àvia que m’allunyaren d’aquell soroll inquietant per portar-me a la serenitat del llit on encara no hi havia lloc pel mal i la violència que, per desgràcia, vaig descobrir més tard en el món dels adults.
Ja més gran, em vaig adonar que aquella escena l’havia d’haver viscut en temps de Quaresma.
A prop del carrer Sant Antonio, en un petit espai obert que connecta amb la cèntrica Via Roma, hi havia una taverna només freqüentada per homes ignorants que, cansats del treball i dels abusos de tot tipus, ofegaven les seves penes bebent vi i jugant a dubtosos «jocs de la taula». Asseguts al voltant d’aquesta, començaven a fer tocchi, una excusa per beure encara més i, en moltes ocasions, per enriure’s del desgraciat de torn a qui no li permetien el plaer d’assaborir un glop de «nèctar dels déus». Tant d’alcohol contribuïa a fer sortir els instints més agressius i més vulgars dels participants. En conseqüència, eren freqüents les baralles a la taverna. Actualment, l’espai s’ha convertit en un restaurant on els turistes i la gent del poble assaboreixen plats típics de la cuina piazzesca.
A Piazza Armerina era tradició durant la Quaresma que es formessin de manera espontània grups d’homes que es preparaven per manifestar la seva devoció religiosa: una squadra de Lamentatori. Aquestes esquadres es reunien totes les nits en bars i tavernes per cantar antics laments d’origen popular que narraven la Passió i la Mort de Crist. En algunes ocasions, després de la processó solemne del Divendres Sant, els diversos grups cantaven pels carrers de la ciutat expressant el dolor dels devots que participaven del sofriment de Crist i de la Verge. La nit anterior, la del Dijous Sant, les esquadres de lamentatori cantaven caminant pels carrers foscos fent una doble funció: preparaven l’ambient necessari per l’evocació del sofriment de Jesús i sacralitzaven un espai profà com el carrer per acollir el Via Crucis.
La taverna era l’indret on s’assajaven aquests cants polivocals en llengua siciliana, de difícil execució, tot i que aparentin certa simplicitat en la seva construcció. El vi servia per escalfar la gola dels cantants i alleugerir les seves tensions. Però també contribuïa a cantar més agressivament tot fent més confusa i inquietant la comprensió de les paraules. Potser, el vi també contribuïa a una mena de ritualització. Durant la processó del Divendres Sant, la gent que sortia al carrer donava suport als lamentatori donant-los ampolles de vi que es bebien pel camí, entre interpretació i interpretació, tot atorgant cert ritme processional al Via Crucis.
Quan aquest s’acabava, en tornar a l’església, els lamentatori es trobaven de nou a la taverna per tancar el cercle. Els lamentadors bebien més vi per apaivagar la fatiga de la processó i per reprimir la sensació de dolor que les cançons deixaven en la seva ment. És comprensible, doncs, que a altes hores de la nit, alguns d’ells encara tinguessin totalment enfosquit el seu pensament i, lògicament, es podrien desencadenar baralles, fins i tot violentes, no sempre exemptes de conseqüències greus i desagradables.
Per totes aquestes raons, els lamentatori es van prohibir durant molt de temps perquè eren vistos com a persones de poc fiar, borratxes, humiliades. Aquells preciosos laments que durant segles s’havien transmès oralment de pare a fill, estaven en perill, podien desaparèixer.
Però a la dècada dels 90, es van recuperar gràcies a la tenacitat i l’amor dels germans Carmelo i Filippo Cosenza que havien après aquests antics laments del seu pare que havia estat lamentatori. En tot moment comptaren amb el suport d’un expert intèrpret que de nen havia après melodies i lletres, el senyor Filippo Storisa. L’enorme risc d’oblidar els laments, es va evitar afortunadament. Els germans Cosenza tingueren èxit en la recuperació d’aquests cants antics i formaren una squadra de lamentatori per revalorar la figura, redimint-la de les atribucions atorgades en el passat i per tornar-li l’estima i l’admiració per part de tota la comunitat i els acadèmics.
Avui, els laments són per els piazzesos una font d’orgull. No poden creure’s que els seus avantpassats haguessin estat capaços d’eliminar aquesta tradició per la seva connexió amb l’hàbit de beure. Pels piazzesos, és incomprensible que avui en dia, cantants d’altres ciutats sicilianes combinin el cant amb el beure.
2. L’agonia de la Verge Negra
El meu segon record fugaç és de quan tenia 20 anys. Llavors ja era mare d’un adorable nen que em va fer descobrir el significat de l’amor. El vaig notar a les vísceres, a la sang, a la pell, una simbiosi difícil de traduir amb paraules, impossible d’explicar a qui no ho ha viscut. Una mare porta a dins la seva pròpia criatura alimentant-la i estimant-la des del moment de l’engendrament, és part de si mateixa, i romandrà així per sempre. Quan dóna a llum, tremola i s’alegra perquè l’acompanyarà en cada fase del seu creixement. El dolor d’un nen es reflecteix en el cos i l’ànima de la seva pròpia mare. La relació entre una mare i el seu fill és la relació més intensa, més misteriosa i la de més durada ja que és capaç de traspassar el temps i l’espai.
Jo no sentia cap d’aquestes emocions mentre veia la processó del Divendres Sant de quan tenia 20 anys, des del balcó de la casa de la meva tia àvia. Ella vivia a l’antic barri de Monte, en un carrer molt estret. La processó avançava lentament sota del seu balcó, detenint-se constantment perquè els portatori havien d’esquivar tots els balcons, els cables elèctrics i els fanals que hi havia al carrer portant els passos a les seves espatlles.
Observar l’esforç i l’experiència dels portadors i les portadores del pas de la Creu, de la Verge Adolorida dels Dolors i del Crist mort, és una experiència que em va generar un gran respecte i admiració envers aquells voluntaris que dediquen en equip, durant molt de temps, un esforç físic considerable. De vegades havien de superar maniobres complexes seguint el so de les scattiole, un senzill instrument que pertany a la família dels sonalls. La gent patia en molts moments per por que el grup de portadors no fos capaç de superar tots els obstacles i els imprevistos que s’anaven trobant pel camí. Per ajudar-los en el seu particular Via Crucis cridaven: «Visca Jesús! Visca Maria!».
La processó avançava lentament amb dolor, impregnant el carrer d’un ambient de tristesa, recolliment i oració col·lectiva. El Crist a la creu estava col·locat en un globus d’or que representava el món. Les persones del carrer o dels balcons de les cases, li oferien teles llargues i blanques, recordant les que en el seu moment van servir per embolcallar Jesús a la seva tomba. El carreró s’omplí de llargues teles blanques que es movien amb el vent i encara fou més pesada la tasca dels portatori. Avançar era una odissea.
La banda de música —que tocava melodies fúnebres i melangioses—, les oracions recitades pels nombrosos fidels i el clergat, i els cants dels lamentatori, acompanyaven la processó, sobretot en cada una de les estacions del Via Crucis.
Al pas del Crist a la creu, portat exclusivament per dones, li seguia el pas de la Verge dels Dolors. Era una verge molt bonica, commovedora, que suscitava pietat i agonia. Tenia la cara plena de llàgrimes amargues, els ulls enrogits de tant de plorar i a causa de l’angoixa profunda. Amb les mans juntes, sobre el pit, la Verge dels Dolors expressava el dolor d’aquells que eren testimonis de la violència més extrema. Una manta llarga i sumptuosa, negra i daurada, li cobria el cos i la seva delicada cara.
Sota el pas, els portadors compartien el dolor de la Verge vestits de negre i amb el cap cobert amb un vel d’encaix negre i un cinturó blanc. Aquest pas, generava inevitablement un sentiment de profunda tristesa, de dolor a la carn. Transmetia tota l’amargor, els sofriments i les injustícies que la humanitat havia sofert i sofria. Recordava el plany de les dones a qui la violència ha esquinçat la vida dels seus fills. Qualsevol persona troba en la Mare de Déu una companya de viatge. En ella s’hi veuen reflectides les seves preocupacions, les seves pors, els seus somnis truncats. A través de la Verge, qualsevol persona busca consol, ajuda i misericòrdia.
Mirant aquell espectacle pel balcó, recordo que no vaig tenir més forces per continuar experimentant aquell dolor. Profundament angoixada, vaig decidir entrar a casa la meva tia àvia.
3. Incomprensible i Misteriós
Els dies anteriors a una estrena teatral són moments de treball frenètic, de dubtes i temors pel repte que suposa. Mil noves dificultats s’encaren i creix l’angoixa davant el perill de trobar-se amb algun imprevist. La tensió és màxima quan s’obre el teló. Però amb un sol suspir, tot es redimensiona i es materialitza en una alquímia misteriosa feta de gestos, d’accions, de sentiments i d’emocions: s’ha entrat en escena!
El meu tercer record fugaç és el d’una tarda freda d’hivern. Jo estava apunt de debutar al Teatre Garibaldi de la ciutat quan vam decidir fer una pausa per descansar, un moment de silenci per escoltar les profunditats de l’ànima. Però just llavors, com provinent d’una altra dimensió, vam sentir uns cants, incomprensibles per nosaltres, que evocaven sentiments com el dolor, l’angoixa i la tristor. No era cap imaginació, al carrer on hi havia el teatre, just davant nostre, s’havia aturat la processó del Divendres Sant.
Un grup d’homes, alguns d’ells joves, estaven cantant una melodia força simple però molt eloqüent, sense cap tipus d’estructura racional. L’harmonia que es generava em va crear un sentiment espontani de sentir i viure les contradiccions de la vida quotidiana.
Quan hom ho escolta per primera vegada, no és capaç de detectar els petits detalls que es desenvolupen en la melodia, sobre la base harmònica, però sí que queda atrapat per una sonoritat que inquieta i fascina al mateix temps. Al principi tot és confús, les síl·labes es perden sobre una melodia que cada cantant desenvolupa de manera personal, reflectint les seves oracions, el seu passat, el seu dolor.
De mica en mica, vam anar prenent consistència d’alguns mots que cantaven aquells lamentatori davant nostre. S’expressaven en dialecte sicilià. Alguns mots estaven estretament relacionats amb el dialecte piazzese, d’origen gal-itàlic, que només es parla en alguns municipis de Sicília: «Mentri chi Gèsu la cena cunzava / Giuda lu tradimendo preparava». Un misteri amagat en dos senzills versos, uns mots que exemplifiquen l’amor extrem i sense límits de qui es va oferir per la salvació de la humanitat i accepta com a necessària i inevitable la debilitat humana, la seva ingratitud, la seva covardia, la seva incapacitat per entendre i suportar. La primera reacció que vam sentir va ser un sentiment de poca esperança, el de l’ànima siciliana, sovint sotmesa a l’antiga convicció de que tot canvia. Però aquest no era pas el missatge que amagava els versos. En el fons, aquells mots trasmetien un amor valent, sense límits. Ens en vam adonar al escoltar els versos posteriors: «Ludamuci lu Santu Sagramentu / cca è lu nostru Diu fattu persuna».
Però mentre els meus companys continuaven escoltant aquell vell lament al carrer, vaig decidir entrar al teatre i estarrufar-me en una butaca de vellut. Una vegada més, em sentia pertorbada, derrotada i aclaparada per aquell remolí de sons i paraules que exemplificaven una profunda consciència religiosa popular que —amb els segles— havia trobat una manera de combinar la descripció de la Passió amb el dolor compartit.
En aquests dos laments del repertori piazzese, la narració adquireix una mena de tridimensionalitat amb la intervenció, en primera persona, de les veus dels protagonistes i els comentaris del poble que, d’aquesta manera, participa completament en l’esdeveniment descrit. El poble deixa de ser un mer espectador d’una escena pictòrica i s’inclou com a una altra veu, testimoni del dolor i de la purificació.
4. L’estudi, la comprensió, la fascinació
El temps passa i a vegades ens fa l’efecte que no tornarà. No obstant, la vida no és així. Per mi consisteix en un continu viatge entre el passat i el present, que es projecta cap al futur. De vegades experiències de poca importància del passat, properes a l’oblit, es reafirmen amb força, empenyent eleccions i accions, més endavant de manera inconscient. Com si la vida anés a prendre el protagonisme i aprofités experiències que abans havia deixat de banda.
Durant dècades m’havia negat a seguir la tradició de la Setmana Santa de la meva ciutat si bé era un tradició remota. L’única pràctica que sempre havia mantingut, encara que tergiversant el seu veritable significat, era la visita a l’església el Dijous Sant, quan el capellà renta els peus a alguns feligresos al costat de l’altar della reposizione recordant el que Jesús va fer als seus deixebles.
Però un dia, fent una investigació, vaig haver de buscar informació sobre l’antiga tradició dels lamenti de la meva ciutat. Primer estava preocupada i espantada perquè m’inquietava cada vegada que pensava amb els meus tres fugaços records relacionats amb aquestes cançons repetitives i incomprensibles. Però després, progressivament, em vaig interessar cada vegada més per ells. Gradualment vaig anar comprenent el significat i l’estructura de la seva música i la meva ànima es va començar a sentir segrestada, fascinada i atreta per aquell tresor que encara es conservava després de segles.
Durant la investigació, em vaig assabentar que un tercer lament —que semblava oblidat— va sortir a la llum gràcies a l’squadra dels actuals lamentatori que, amb gran tenacitat i passió treballen per mantenir viva i transmetre aquesta joia del sentiment popular del meu poble. El lament A Baruzza, tenia algunes peculiaritats que m’intrigaven i estimulaven la meva necessitat de saber, de comprendre, de penetrar en la seva estructura. El primer fet que vaig observar fou l’absència total de paraules. Els quatre solistes i la resta d’homes, que fan el baix —la base on la línia melòdica es recolzar i desenvolupa—, utilitzen un to clar i expressiu que es presta perfectament a reproduir un crit llastimós d’aquells amb el qual externalitzen un dolor que s’ha tornat massa gran i palpitant.
Els solistes creaven la línia melòdica i generaven una sensació de circularitat que no havia trobat als altres dos laments: Li Vintiquattr’uri i A Cruci Santa. En aquests darrers laments, força semblants pel que fa a la construcció musical però diferents en el text poètic, la melodia es divideix en quatre mòduls, un per a cada solista, mentre que la base (interpretada pels baixos) sempre intervé per donar suport i complementar amb un complex moviment melòdic de només dos sons. Juntament amb les melodies que a vegades es superposen, creen una textura harmònica ben atractiva.
En les converses que precediren i seguiren els assaigs de Quaresma dels lamentadors, que sempre tenien lloc en aquest període, vaig aprendre que els lamentatori eren sovint pagesos o treballadors del camp que assajaven mentre treballaven. Cadascú cantava la seva melodia i, de lluny, un altre pagès li responia. Així treballaven la potència del diafragma, molt útil després en les actuacions a la ciutat, quan el lament s’ha de cantar en carrers plens de gom a gom o ha de ressonar pels estrets carrerons. Al camp es teixien llaços sonors entre agricultors, un viu exemple que demostrava com un bon veïnat compensava la soledat dels agricultors dels petits pobles de l’interior de Sicília.
Si bé avui els laments piazzesi són interpretats per veus masculines, antigament hi havia dones que acompanyaven els seus marits a les actuacions dels carrers de la ciutat i s’unien al seu cant col·locades a tocar del cercle. El més comú per la dona, però, era la tasca de cantar els lamenti a la llar, contribuïnt a l’educació musical i religiosa dels més menuts, sembrant així en ells el gust i l’orgull d’una antiga expressió de devoció popular.
5. Avui. Demà.
La comunitat de la Collegiata de la SS. Crocifisso, on es retroben els lamentatori, els portatori i les portadores, els protagonistes i els organitzadors, juntament amb els confrati de la Setmana Santa a la ciutat de Piazza Armerina, està treballant amb gran entusiasme i dedicació perquè el moment més important del calendari litúrgic se celebri de manera inoblidable. D’altra banda, el poble sencer omple les esglésies per portar a terme aquest important esdeveniment religiós i social.
D’entre tots els actes, destaca el corprenedor moment en el qual es baixa el Crist Crucificat des de dalt de l’altar i passa de mà en mà per totes les persones que acudeixen a l’església i es col·loquen en una gran esfera per començar la imponent processó.
La pesada creu de fusta és portada pels confrati que van encaputxats com a signe d’humilitat. En ella hi ha multitud de referències iconogràfiques de la Passió de Crist. Els claus i la corona d’espines es porten en processó sobre uns coixins de vellut.
És un ritual religiós, sagrat i transcendent, però també una ocasió perquè la comunitat ordeni els seus significats i valors, i els transmeti a les generacions futures manifestant la seva identitat cultural.
En aquest sentit, és de gran interès la recent iniciativa de crear dins el grup de lamentatori, una squadra de joves que estan a punt d’aprendre l’antic art devocional. Així es preserva aquest valuós repertori popular.
Fa un temps, vaig portar a terme una experiència similar a dues classes de l’escola on faig de professora. Si algú pensa que els nois i les noies de 10-11 anys, acostumats a escoltar a sonoritats molt diferents, no són capaços d’entendre i aprendre aquest exemple de música popular, s’equivoquen radicalment. Una cinquantena d’alumnes es van involucrar en la «investigació» de sons aparentment desconeguts i incomprensibles per ells i es van convertir en experts detectius que desxifraven les paraules dels texts amb una serietat i una cura dignes d’un etnomusicòleg. Després s’atreviren a actuar.
Ara, aquests alumnes s’han convertit en observadors conscients i crítics de la realitat que els envolta ja que realitzant aquesta activitat comprengueren que hi ha una relació directa entre l’expressió musical-artística i el context històric-cultural que l’ha generat.
Aquesta experiència, en la que es van involucrar tan nois com noies, ens dóna esperança. El més segur és que en un futur ben proper, altres joves i també diferents esquadres de dones, donin continuitat a aquesta herència musical, religiosa i cultural de gran valor que tenim a Piazza Armerina.
