menu – Pàgina 3 – INVENTARI

Sopori i Rainu, gurú i deixeblessa. Estabilitat i interculturalitat de la cultura índia

Poesia sufí i música clàssia índia

Fa un temps vaig viatjar a la Índia durant dos escassos mesos. No tenia referents del país, només sabía el que em deien els meus sentits. Em movia per Delhi, Varanasi, Mathoura, Dheramsala o Agra per intuïció. Veia la Índia com un immens continent, amb milers de facetes, pobles, tradicions. Però també veia un país amb una gran unitat territorial i històrica. Els indis i les índies tenen la certesa i l’orgull de saber que són part d’una cultura mil·lenària. Per damunt dels xocs entre cultures i dels conflictes polítics hi ha la sensació d’estar integrats a la cadena d’una historia unitària.

La meva visió era la d’un flipat més que vol veure una Índia que sols està a la seva imaginació, portat per la borratxera d’imatges, olors i persones del país?

Em vaig centrar en la música, per provar d’entendre els mecanismes culturals del país. De la gran quantitat de concerts que vaig veure el que em va deixar més petjada va ser el de la jove cantant de Jammu Ragini Rainu. El seu cant càlid i enorme, no semblava tenir principi ni fi, i no semblava voler portar-nos a cap lloc concret: érem els oients els que elegíem fins on ens portava.

Es tractava d’un concert de música clàssica índia, és a dir música d’origen hindú. Però ella cantava poemes sufís, és a dir musulmans. A més la Rainu no és ni musulmana ni hindú sinó sikh, una altra religió present a la Índia. Encara hi havia més: cantava una tradició sufí anomenada kharana, del Caiximir, una regió malauradament coneguda per ser el punt de separació i de conflicte entre la Índia i el Pakistan, entre una Índia hindú i un Pakistan musulmà… Això són els fets històrics i els motivants polítics, però aquesta realitat és molt més complexa, i a la Índia no sembla que els conflictes religiosos hagin de xocar necessàriament en les manifestacions culturals.

«M’he especialitzat en música clàssica índia, canto poemes sufís, i jo sóc sikh. Però la poesia sufí parla de l’amor universal. Va més enllà de la ortodòxia religiosa per agafar un sentit humà, i és aquest sentit el que m’impulsa a practicar-lo. El sufí del Caixmir no parla del conflicte entre la Índia i el Pakistan i jo tampoc no en parlo. Jo parlo de l’amor a ànima, l’amor ho és tot, i les barreres religioses no tenen importància.»

El gurú (mestre) de Rainu, Pandit Bhajan Sopori, del Caixmir, és reconegut com un dels grans mestres del santur, instrument de corda percutida que Sopori diu que va néixer a la seva regió. Ell ha ensenyat a Rainu les tradicions sufís del Caixmir, i m’explicava la clau d’aquesta complexitat.

«Les ragues son les estructures musicals de la música clàssica índia, d’origen hindú. Els maqams,en canvi, són estructures musicals de la música musulmana, a l’Àsia Central. La poesia sufí cantada té relació amb els maqams, però a la pràctica, al Caixmir, els ragues s’han convertit en maqams i són el mateix. Les arrels de la música del Caixmir eren tant fortes que només es va substituir la poesia, però les característiques musicals són típicament caixmirs i no va canviar el llenguatge. La tradició continua però en una forma diferent: és la raga amb poesia anagala sufí . Sota el concepte sufí hi ha la música clàssica índia.»

A la India tot dóna la mateixa sensació: quelcom la unifica i l’estabilitza dins de la seva complexa diversitat, com si un substrat mil·lenari anés molt més enllà dels conflictes entre grups humans o religions (malgrat existeixen). El passat no és quelcom inseparable del present, no hi ha una ruptura radical sinó que en forma part.

La raga: estabilitat i improvisació

Quan parlem de música clàssica europea ens remetem a 300, màxim 400 anys enrere… A la Índia es remet a centenars d’anys, amb instruments i sistemes que quasi no han variat. Però, per què essent quasi mil·lenària sempre és nova? Perquè sempre forma part del present? És el propi sistema musical el que ho explica.

Ragini Rainu no és l’alumne de Pandit Bhajan Sopori, ni Sopori el seu mestre: la Rainu n’és la deixeblessa, i en Sopori n’és el gurú. Què vol dir això? En la música clàssica Índia l’intèrpret construeix la música a cada nou concert seguint l’esquema de la raga, una estructura bàsica i estable des de fa centenars d’anys. El compositor treballa amb l’esquema de la raga, que és el 10%, però la improvisació és el 90%. L’intèrpret ha d’aprendre a crear la música en cada nou concert. Per això el gurú no és algú que ensenya les tècniques sino l’actitud, la personalitat creadora. El deixeble és l’herència, la perpetuïtat humana i creativa del gurú.

«La música índia no està escrita, l’aprenentatge funciona escoltant i repetint el gurú. El seu aprenentatge és tot un sistema social, un ritual d’adopció, ja que ets acceptada per un gurú i després adoptada per la seva família amb la que vius durant el teu aprenentatge. Aprendre a partir d’un gurú vol dir que no sols aprens música sinó la seva personalitat. Crea un ser humà.» (Ragini Rainu)

«La música clàssica índia és el 90% improvisació. I aquesta és la seva riquesa. Avui puc tocar una raga per el públic general, i demà tocar-la de nou de manera completament diferent per estudiants o per experts. La improvisació ho fa totalment diferent. Però la raga sempre és la mateixa.» (Pandit Bhajan Sopori)

El sistema de les ragues i el del seu aprenentatge amb la improvisació, van ser per mi una revelació per entendre els mecanismes de la cultura índia i el seu caràcter estable. Segle a segle les estructures i els instruments poden ser invariables, però en això no hi ha cap problema ja que la música sempre és nova: els intèrprets sempre són nous. Les cultures, les religions poden sobreposar-se com a capes, però la base de les ragues, i de la Índia és flexible, no s’imposa sinó que li exigeix que s’hi impliqui, perquè finalment és a ell o a ella a qui li toca la creació.

Agost 2010

Cementiris

Cementiri de Mamilla a Jerusalem

1
Camino per un descampat ple de males herbes, vaciots d’aigua podrida i terra remoguda. De tant en tant hi ha pedres rectangulars. Làpides d’un cementiri abandonat. Un cementiri mutilat pel Cementiris
Estic a un hotel israelià a Síria, concretament als Alts del Golan, territori ocupat per Israel el 1968. En aquell moment la majoria de la població autòctona va ser expulsada i els seus pobles demolits. Al damunt es construïren colònies i zones d’oci. Damunt de les runes de Jubata Al Zeit es va edificar l’hotel Rimonim, profanant el cementiri i humiliant la memòria de la població àrab.

2
El meu cotxe circula a un pàrking d’un gran centre comercial. Les rodes trepitgen els avantpassats de Bersheva, una important ciutat de la Palestina històrica, actualment a Israel.
Al costat mateix del pàrking encara hi ha restes destrossades d’antigues tombes àrabs. Abandonades, són les restes d’una de tantes i tantes poblacions que al 1948 les tropes sionistes van expulsar i van demolir parcial o totalment. Un acte de neteja ètnica i de memoricidi de tot un país. Les tombes resten ofegades sota botigues de perfums o de roba de última moda.

3
Camino pel terreny del futur museu dedicat a la tolerància. Observo una monumental tomba palestina, possiblement una de les poques del cementiri que se salvi de la destrucció quan el museu sigui una realitat. La resta ja fa temps que s’estan descomponent per abandó i desídia. Més enllà hi ha una pila de tombes que ja no existeixen, que estan mortes des de fa dècades. Fa anys l’estat d’Israel va usar el terreny del cementiri per construir el Parc de la Independència.
Jerusalem (i tota la Palestina històrica) va ser disseccionada en dues el 1947 per les Nacions Unides, quan es va aprovar la creació del nou estat d’Israel. La opció no va ser convertir Palestina en un país d’acollida, integrant la nova població al país ja existent, sinó dividir en dos el país original (una decisió que alguns historiadors aplaudeixen per ser el primer estat creat per unanimitat internacional).
El cementiri jueu va quedar a la part palestina (Jerusalem Est), i el musulmà va quedar als límits de la part israeliana (Jerusalem Oest). El destí d’ambdos ha estat diferent. Actualment, les restes que van sobreviure a la destrucció del cementiri musulmà de Marmilla, poden ser sepultades per construir-hi un centre cultural dedicat al quelcom més important que els morts: la tolerància.

Cap Gros

Descarrega’l

22 de desembre de 2009

Damasc-Tunis-Kabul

Damasc-Tunis

L’any 2010 vaig anar a Síria. Viatjant per Damasc, per Alep, per Homs o pel monestir de Mar Musa vaig viure sensacions paral·leles a les que anys abans havia viscut a Tunis, a Tabarka, a Kairouan, al Kef o a Sidi Bouzid. Mai vaig notar perill ni vaig sentir cap mirada d’hostilitat o d’ésser mal rebut pels seus habitants. Estava segur que mai em sentiria amenaçat a cap racó del país. Sentia que viatjava per una de les zones més segures i fàcils de moure’s que mai havia estat. Res no em feia conscient que estava a un país centre de conflictes.

La població d’ambdos llocs era oberta a la comprensió i a la discussió, i no semblava que visqués a un búnker tancat i segellat. Una sensació estranya… Jo ja sabia que a Tunísia governava una fèrria i asfixiant dictadura que penetrava en tots els racons de la vida quotidiana dels seus habitants. Però la sensació a Síria encara era més estranya ja que a més de ser una despreciable autocràcia el país semblava surar damunt d’aigües pantanoses: era el centre d’un conflicte internacional, enmig de dos estats tensos, poderosos i malalts d’arrogància com Israel i l’Iran. Síria era un país tranquil a l’epicentre de conflictes perillosíssims a escala internacional.

El que no podia sospitar és que a Síria i Tunísia esclatarien un temps més tard revolucions populars, una d’èxit fulminant (Tunísia) i una sagnant i complexíssima (Síria, una revolució l’èxit de la qual no interessa ni a l’Iran ni a Israel).

Tunis-Kabul

A l’abril del 2002 vaig viatjar per primer cop a Kabul, quatre mesos després de la invasió de l’Afganistan pels Estats Units i de la caiguda del règim Talibà. Al maig del 2011 vaig anar a Tunísia, quatre mesos després de la revolució que va fer caure el seu dictador Ben Ali. Als dos llocs la gent semblava viure una sensació similar: el país era desconegut fins i tot pels seus habitants. No sabien ben bé què fer amb les noves possibilitats que els donava el nou país. No donaven l’abast de fer tot el que durant tants anys no havien pogut fer.

A Tunísia la població no parava de fer concentracions de protesta o debats oberts en espais públics. Arrencaven els símbols de la dictadura precedent i no sabien com trobar temps per fer-ho tot al mateix temps: obrir noves publicacions, nous blogs, nous partits polítics… Bromejàvem dient que Tunísia era, actualment, un brainstorming (una pluja d’idees).

A Tunísia no sabem què passarà. Podem ser una mica optimistes amb la revolució ja que és un país on, malgrat la repressora dictadura, hi ha hagut unes bases fortes de construcció de la societat. Hi ha un bon nivell d’atenció sanitària, d’educació. Però cal ser prudents amb la transició…
de la ciutat

A l’Afganistan la població no s’acabava de creure que es pugui sortir al carrer sense trets, sense repressió. Em vaig passejar per qualsevol racó de Kabul, fent fotos sense reticències. Vaig creuar zones que sols uns mesos abans havien estat fronteres d’una ciutat microparcelada i destruïda per batalles brutals. Vaig visitar llocs públics que uns mesos abans havien vigilats per cruels guardians del puritanisme musulmà. Molta gent ens cridava al nostre pas “How are you!”, possiblement la única expressió en anglès que coneixien, però que necessitaven compartir. Als edificis ferits de bales i de parets enrunades estaven encaixades botiguetes de fruita o ferralla, o fotògrafs amb aparells antiquats. La gent encara no sabia com es feia això de viure en un país on ja no trobes la repressió o la mort a cada cantonada. Se’ls feia grossa la sensació de llibertat i volien abastar- la tota.

Aquesta sensació a l’Afganistan va ser temporal i fugissera, durà mesos, potser setmanes. Era un país on al llarg de 30 anys tot havia estat destruït: les cases, les famílies, les estructures polítiques, la justícia, la vida social o la vida íntima. El virus de la guerra havia penetrat per tots els racons, quelcom molt difícil de desempallegar-se’n. Però a més els EUA pactaven amb els criminals que uns anys abans havien destruït el país durant els 80’s o ens 90’s donant-los el poder (alguns dels mujaidins), mentre que el Pakistan deixaven que els dèspotes que havien segrestat el país als 90’s ressorgissin (els Taliban). Omplien l’Afganistan de tropes però ningú tenia la intenció de reconstruir-lo des de les seves bases.

Es cert que les similituds del que vaig viure als dos països s’aturen aquí, amb aquesta sensació de viure en un país nou i encara desconegut. Tunísia no coneix la guerra, ni el desordre, i si bé en caure la policia (lleial al dictador) ha caigut el nivell de seguretat, es irrisori comparat amb l’Afganistan, un país on tothom sembla haver-se posat d’acord per continuar destruint-lo i torturant-lo. Afganistan és un país on tot ha estat destruït. Tunísia, al contrari, té una base fortíssima a tots nivells per un canvi madur i seré.

Check point de Nablus: més que un club

A l’entrada de la ciutat palestina de Nablus hi ha un check point israelià que ha estat un dels més durs de Cisjordània. Un check point sempre és desagradable, és un espai que esgarrapa el paisatge: pols, fragments de pedres improvisen estructures defensives provisionals, soldats apunten al cor de la gent com si tothom fos potencialment perillós, cotxes militars blindats i bonyeguts circulen aleatòriament sense tenir en compte qui hi ha davant. I les estrictes normes que els regulen varien a cada check point, segons el dia o segons el soldat de torn. Tot l’interior dels Territoris Ocupats Palestins (no només a les fronteres) està ple de check points que impedeixen la població palestina viure amb normalitat.

Recordo un dia que l’ambient era especialment tens. Centenars de persones de totes les edats esperaven des de feia quatre hores sota el sol. Davant séu, una impenetrable barrera amb militars nerviosos i agressius. Aquesta escena humiliant dóna una idea la situació: un soldat es barallà amb un conductor, el qual va haver d’accedir empipat a les seves ordres i fer que la seva mare de 80 anys, coixa i grassa creués el check point a peu i no amb cotxe.

Em vaig posar a la cua dels homes esperant una llarga odissea. Però els palestins que em rodejaven em van animar a que no fos tonto i que anés per la cua ràpida, o sigui la que creuen les dones, les persones grans i discapacitades… i els estrangers! Els homes, lluny d’estar tensos, bromejaven intentant esbrinar el meu origen i em cridaven «faransi» (francès), «italianïi» (italià), «sbaniolïi» (espanyol). Els vaig respondre «sbaniolïi». Espanya és un país que suggereix simpaties a Palestina i van continuar encara més excitats: «Barça», «Madrid». Qualsevol persona a Palestina en sap del Barça i del Madrid cent vegades més que jo, i els vaig seguir la broma: «Barça». De seguida els fans palestins del Barça es van posar a cridar com bojos «Barça, barça», mentre que els del Madrid van xiular. Es va improvisar una festa quasi surrealista, molt habitual entre palestins degut al seu sentit de l’ humor.

Vaig entrar a la zona on els militars revisaven els documents. No ens miraven la cara, ens empenyien i ens tractaven a crits. Un dels soldats em va arrencar el passaport i el va mirar. Li va canviar l’expressió. «Barcelona?». «Yes». Em va mirar còmplice: «Barça, the best futbol team!». Jo només volia sortir d’aquell infern i li vaig respondre «Yes, yes, OK!» Em va deixar passar cridant: “Welcome to Israel”.

Per cert un petit detall… Nablus està al bell mig de Cisjordània, força lluny d’Israel.

Cap Gros

22 d’octubre de 2009

Ajudant Tunísia

El juliol passat vaig anar a Tunísia, un país que cinc mesos abans havia viscut una revolució popular per expulsar el seu dictador. Vaig assistir a unes jornades sobre el paper de la societat civil a les transicions democràtiques (organitzades la fundació Anna Lindh, que treballa pel diàleg entre les cultures de la conca mediterrània). Entre les organitzacions europees hi havia un discurs benintencionat, però amb un transfons d’inconscient arrogància: “ara és, definitivament, el moment en que hem de donar suport a la societat civil tunisiana per fer una correcta transició política.”

Sí, hi havia bona intenció. Però jo em preguntava si no era abans quan calia donar suport, en els 28 anys que va durar la dictadura de Ben Ali (sense comptar que el seu antecessor i pare de la Tunísia moderna, Bourguiba, també és considerat per molta gent com un dictador). Per part dels governs europeus hi havia un mutisme quasi total sobre els nivells de repressió als que arribava aquest règim. Com deia Taoufik Ben Brik, un dels periodistes tunisians perseguits, era “Una dictadura tant dolça!”. A més ajudava a aturar l’emigració il·legal a un bon preu, i era un tap magribí a l’extensió de l’islamisme radical (ja és ben curiós que a Europa hi hagi més preocupació pel terrorisme i la immigració que per la impunitat bancària i per la destrucció sistemàtica de l’estat del benestar!).

Però quan jo parlo d’arrogància no em refereixo al retard de l’ajut. Em refereixo a l’arrogància moral de considerar que es pot ajudar a un país que s’ha alçat tot solet contra el seu tirà fins enderrocar-lo. Ens creiem el colmo de la maduresa democràtica com per ajudar “democràcies i societats civils incipients”? L’anomenada “revolució tunisiana” va ser feta pels tunisians i les tunisianes. Cap suport extern: primer es van aixecar els pobres, ho varen difondre els bloguers, ho vàrem legitimar els advocats i va permetre la seva rapidesa i manca de violència l’exèrcit (negant-se a disparar contra els manifestants). La societat tunisiana va fer una exemplar revolta, se les va apanyar soleta per trencar la por que Ben Alí havia creat.

En un context com l’actual, qui ha de demanar ajut a qui? No som nosaltres qui hem de demanar l’ajut dels tunisians i les tunisianes per aprendre de la seva experiència? En un context al nostre país on acampades populars massives amb manifestacions que arriben a les 250.000 persones per demanar mesures reals de poder a una democràcia desgastada, i per dir a la classe política que “no ens representeu”, la resposta és el mutisme total. O encara pitjor, la repressió, com fóssim masses de delinqüents sense cap mena de criteri… No som més aviat nosaltres qui hem de demanar ajuts als tunisians i a les tunisianes per saber com s’ho han fet?

No. Jo no imaginava ni de lluny que a Tunísia tot un poble es pogués aixecar contra el sàtrapa que el tenia segrestat durant anys. Aixecar-se contra tota l’estructura política i el clientelisme social que tenia muntat . El meu amic Mohsen en comentava que ningú a Tunísia s’ho imaginava, ni tant sols una setmana abans del suïcidi del desesperat Mohamed Bouzazi venedor de fruites a la localitat de Sidi Bouzid, després de rebre bufetades per una funcionària municipal que li demanava diner per poder seguir venent a la seva petita botiga.

– Al final encara li haurem d’agrair a l’anterior dictador, Habib Bourguiba- em dèia en Mohsen- . El seu govern era una fèrria dictadura de partit únic sense llibertats socials. Però les seves polítiques reforçaren una societat civil laica i amb un nivell molt alt d’educació. Ell va crear les condicions per que la gent s’hagi aixecat cívicament, enlloc de deixar-se emportar per altres potencials dictadors.

Al llarg de varis articles i en varis mesos aniré a la meva memòria personal dels 90 i es primers anys del 2.000 sobre com vaig anar descobrint mica a mica aquesta Tunísia ofegada per la dictadura de Ben Ali. Aniré traient capa a capa els mecanismes del poder absolutista fins a descobrir que al final de les capes no existia res. Un absolutisme que s’ha evaporat, perquè sols el formaven capes de pura ambició pel poder…?

L’11 de setembre ens vam posar molt contents

Now Bloque es un poble afganès difícil d’ubicar inclús als mapes de carreteres del propi país. El vaig conèixer degut a un accidentadíssim viatge per visitar un projecte de l’Associació pels Drets Humans a l’Afganistan (ASDHA). Està ubicat a una zona muntanyosa del nord, a la província de Mazar-e-Sharif i a uns 50 kilòmetres de Samangon, una eternitat en aquelles torturades carreteres. Camins engolits per les valls, pels rius, pels pobles que a simple vista no es diferencien massa de les pedres o dels arbres.

El nostre cotxe va fallar a mig camí, a tomb de la nit, en un poble desconegut. Un avi (que tampoc es distingia dels arbres, de les herbes o dels rius) ens acompanyà a negra nit al llarg de cinc agòniques hores per un camí en pendent, per guiar-nos i espantar els gossos i els llops, uns llops que per cert es van menjar uns turistes un any més tard a la mateixa zona. La tornada va ser tant “generosa” com l’anada, creuant camins i pobles en plena neu i alguns graus sota zero, finalment baixant amb un camió vell, que ens va costar com si fos de luxe, conduit per uns “pirates” que, segons ens van comentar per “tranquil·litzar-nos”, estaven comunicats per walkie-talkie amb bandes d’atracadors.

El poble (sobre)vivia i moria com els animals i les plantes de l’entorn, sense gairebé cap aportació exterior. Patates de la terra, fonts semipotables, fang i branques per construir cases i sobreviure l’hivern, una infància amb clares mostres de desnutrició, ni metges, ni escoles abans del nostre projecte… res. Una societat amb codificadíssimes relacions socials jeràrquiques, patriarcalíssimes, ancorades ves a saber quan, basades en una societat enfrontada a la Natura, en una terrible por a la nit, en l’odi als soviètics i als talibans, els seus pitjor invasors recentment que havien sols deixat ferides de guerra i llaunes de tancs pels camins amb els que els nens jugaven. Sols una cosa venia de l’exterior: el material per fabricar estores, la principal font d’esclavisme social d’explotadors externs que els feia treballar 7 dies a la setmana, 12 hores amb salaris que no arribaven a la supervivència.

En els tres dies que vam estar allà, visitant-los i esperant un vehicle, vam coincidir amb els vells líders de la comunitat i se’m va ocórrer preguntar-los per l’11 de Setembre.
– I vosaltres com vau conèixer el que va passar l’11 de setembre? Com vau reaccionar?
– L’11 de setembre? Ens vam posar molt contents. Algú va escoltar la notícia per la ràdio i jo immediatament vaig convocar la gent del poble i els vaig dir: us he de donar una notícia molt bona, ha passat una cosa que canviarà les nostres vides. Ha passat una desgràcia molt gran i ha mort molta gent a Amèrica. Hem d’estar contents ja que han estat Bin Laden i el Mullah Omar qui han matat aquesta gent, n’estic segur, i segur que en breu vindran a l’Afganistan, els expulsaran a ells i als talibans, i per fi podrem alliberar-nos de la seva tirania. Algú em va preguntar com era possible que una desgràcia tant llunyana ens afectés aquí. Jo els vaig dir que no sabia ben bé quina relació hi havia però que segur que en breu ens alliberaríem dels talibans.

Quan li vaig preguntar per les imatges de les torres bessones enfonsant-se em va dir que no sabia de què li parlava, que no les havia vist mai.

Veure vídeo

Vides podrides de guerra

Estic mirant des del balcó d’una casa d’adob a un barri ubicada a les pendents de les muntanyes que rodegen Kabul. És divendres, dia festiu a l’Afganistan, i una família prepara un pic-nic a la terrassa. Tenen una simpàtica guerra familiar ja que unes noies intenten treure abans que les altres l’arròs, el pa, les verdures. És una terrassa ubicada al buit d’un antic edifici que va ser enderrocat per un míssil fa anys. Va matar el marit i alguns fills.

Al fons els raigs del sol retallen fotogènicament el perfil irregular d’algunes cases. Bombardejades, per vés a saber quin criminal que actualment forma part del govern afganès.

Hi ha nens que juguen a amagar-se, espantant-se i perseguint-se entre la ferralla. Hi ha nens que salten un aleró, altres fan rodar una hèlix rovellada, altres surten d’un forat d’un tanc, possiblement de la dura guerra que els afganesos van mantenir alb els soviètics, o potser després.

Hi ha centenars de nens que fan volar estels, omplint el cel, aviam qui el fa volar més alt i més ràpid, aviam qui el creua amb un altre estel. Sense ni tant sols adonar-se dels avions que creuen en cel volant cap al sud, ves a saber on, potser algun poble del sud, i potser mataran alguna família en una boda “confosos pels trets” de la celebració.

Hi ha llargues fileres de famílies que tornen de la oració de divendres, alguns nens carreguen aigua, algunes dones llenya pel dinar familiar creuant els carrers amb l’asfalt aixecat, o saltant els postes de la corrent arrencats i sense cables, o els fanals tirotejats fa uns anys per deixar la ciutat a les fosques i atacar-la. I cometre les atrocitats més espantoses contra la població civil. Uns criminals que uns “acords de pau” recents avalats per la irresponsabilitat de la política internacional han reubicat al poder. En un exercici de lamentable amnèsia històrica.

Hi ha persones coixes que caminen amb dificultat per les runes de la ciutat en un país on tots els països hem estat una mica responsables d’esmicolar-lo a trossos, convertit en un laboratori d’unes guerres que durant 30 anys han destrossat el país. A fer-lo trossos a base d’injustes “transicions polítiques” (com actualment) on les bèsties més atroces ocupen càrrecs als ministeris o al Congrés. Tots els països hem estat responsables de la ridícula “no intervenció en assumptes polítics interns”.

Les víctimes són tantes i tenen tantes ganes de tenir una vida normal, que semblen no tenir aquestes ferides profundament clavades. Però la seva memòria i les seves ferides no es tanquen, i es podreixen amb les seves pròpies llàgrimes. I els seus botxins es reparteixen el ”botí de pau” i l’ajut internacional.

“Sense memòria no existim, sense responsabilitat potser no mereix la pena existir” diu Saramago. Mentre, però, la opinió internacional està més preocupada en denunciar el desplegament de les tropes que en arrencar la lepra de l’Afganistan que ocupa llocs de poder.

Dubai-Kabul / Kabul-Dubai

DUBAI-KABUL

L’aeroport de Dubai, als Emirats Àrabs Units, porta a l’extrem la fascinació que ens poden exercir els aeroports com a espais de cultura internacional on les cultures es creuen, però no es mesclen. A Dubai es troben Orient i Occident sense mesclar-se, quasi sense mirar-se. De fet és un aeroport on es mostra l’absurd de la simplificació d’un mon dividit en dos pols.

A les cues de facturació hi ha les files caòtiques i espontànies dels vols al Sudan, al costat de les atentes i ordenades del Japó, hi ha les grans sales amb seients on els alemanys esperen seriosos amb ordinadors portàtils, fins i tot els saudís amb moderns telèfons mòbils i vestits tradicionals, o les belleses àrabs modernitzades del Líban, o elegantíssimes índies amb vestits regionals de colors llampants i esquenes despullades, o els grups amb uniformes locals a vegades sentats al sòl o resant dels pakistanís, o tombats dormint una mescla indistingible de coreans, afganesos, centroasiàtics… L’aeroport de Dubai és una buffer area, tot es mescla però, no se sap com, els límits estan clarament establerts.

A l’aeroport de Dubai termes com occidentalisme son totalment inútils per simplistes, i el luxe, les derrotxadores botigues de perfum o de grans cotxes, o les grans pantalles emetent videoclips de cantants sexis àrabs seduïts per nois elegants de les cadenes Rotana o Al-Arabia. En un mateix espai convieuen les “ninjes”, o els “yuppis”, i a vegades fins i tot els “hippies”. El luxe perd sentit identificat com a occidental ja que aquí el luxe adopta una versió àrab; i el tradicionalisme perd sentit com a valor no-occidental perquè aquí l’aparença tradicional es vesteix de luxe.

L’aeroport de Dubai és l’espai on es creuen però no es mesclen les cultures. Perquè no tenen cap interès a mesclar-se. I així móns que podrien ser radicalment oposats, fins i tot en lluita, es creuen en un mateix espai.

KABUL-DUBAI

Jo creia que viatjant a l’Afganistan el major xoc cultural el tindria en arribar a Kabul. Però no va ser així: el major xoc cultural va ser tornant de Kabul a Dubai. Afganistan, un país on la gent no ha tingut durant dècades i dècades ni té, dret a una existència mínimament digne. Un lloc on una gran quantitat de països hem tingut la responsabilitat de convertir-lo en un laboratori d’atrocitats de la guerra freda. Un país on un seguit d’àrpies que van ser criminals es reparteixen el botí de guerra del futur del país en forma de ministeris o territoris sencers (amb l’aval de la comunitat internacional). Una ciutat, Kabul, on no hi ha ni un carrer sense runes i metralla, on no hi ha ni una persona que no tingui cicatrius incurables de les guerres.

Faig una escala de 15 hores a Dubai i m’apropo a la ciutat. L’aeroport, i la ciutat pont entre Orient i Occident. Des de la platja contemplo de nit la ciutat. Miro xocat la perversitat del luxe i de despilfarro. Incomptables gratacels que semblen no tenir fi vomitant milers de kw de llum robats de qui sap quin racó del món. Centenars de cotxe d’alt luxe creuant sense parar uns pocs kilòmetres de ciutat i de país i devorant el petroli que devora els països en inacabables guerres. Centenars de centres comercials mostrant el decadent espectacle de milers d’ampolles de perfum d’alt standing i immensos aquaris prefabricats. La imatge d’una societat que pervertidament despilfarra els recursos damunt d’una civilització devorada pel saqueig, la injustícia i la mort de la dignitat humana.