En català – Pàgina 3

La Revolució a Tunísia va ser el 2008. “Redeyef i la conca minera de Gafsa”

Ja fa dos anys de la revolució de Tunísia, la que va ser iniciar les “primaveres àrabs” i que ha estat popularitzada com el “14 de gener”. Encara no s’ha entès l’autèntica dimensió d’aquella emocionant revolta. Però encara menys es coneix que tres anys abans, al 2008, aquesta ja s’estava gestant a Gafsa, una governació desèrtica i pobre però rica en fosfats. Era la revolta dels miners del poble de Redeyef, i d’altres com Moularès, M’dhila, Metlaoui… Era el primer cop al llarg de la dictadura de Ben Alí que un poble sencer desafiava un règim que es creia totpoderós.

Gafsa ha estat oblidada per tots els governs des de la seva independència. A més l’atur ha anat creixent, passant d’uns 14.000 treballadors el 1980, a una 5.800 al 2016. Segons Hlaïmi Tarek, professor i un dels activistes de la revolta del 2008 a Redeyef: “la regió de Gafsa s’ha anat empobrint cada cop més. Depenem totalment de l’explotació de les mines per part de la Companyia de Fosfats de Gafsa (CFG) ja que no hi ha hagut ni hi ha inversions en altres sectors que la desenvolupin.” Per avarícia Ben Alí va exigir a la CFG d’invalidar un pacte no-escrit segons el qual es prioritzava la contractació de personal local, permetent reduir l’atur endèmic de la regió. Aquesta companyia, que és la principal explotadora de les mines de la zona i existeix des de principis del s. XX, és el principal centre de treball de la regió. Per mitjà d’un concurs públic falsificat (com era habitual durant Ben Ali) es volia avalar la contractació de personal de fora de la regió, reduint encara més la precària situació laboral de la zona.

La gent de Gafsa va arribar al límit. “ A partir del 4 de gener el poble va reaccionar- diu Hlaïmi Tarek-. Va arribar a comprendre que el problema era la mentalitat del règim de Ben Alí, incapaç de respondre a les necessitats de la població. Va esclatar una revolta en cadena de les associacions, al sindicat (UGTT) que fins al moment era proper al règim, fins als pobles propers… Durant sis mesos hi va haver marxes, assentades, xerrades públiques arribant fins a la confrontació amb la policia. Es volia fer una protesta pacífica, però la policia va acabar disparant, ferint i es va entrar en conflicte.”

La revolta de Redayef estava sòlidament organitzada i construïda des del propi poble. La seva originalitat es que per primer cop es va trencar el mur de la por que havia creat Ben Alí. Hofnaoui Ben Othmane, un dels activistes que van ser empresonats i actualment a l’atur explica: “És un dels millors moments que hem viscut: tot el poble sense excepcions es va revoltar per demanar l’alliberament dels militants presos: dones, ancians, estudiants… Va ser el primer cop que s’entrava en una vaga general il·limitada. Es va produir una treball d’igual a igual entre el poble i els militants. La gent assistia massivament i sense por a les xerrades que Adnane Hajji (el líder i sindicalista de la UGTT) feia cada diumenge a l’aire lliure denunciant la situació. La por en la que es basava el règim es va trencar, i això va ser clau per la revolució.”

Possiblement la revolució que es coneix de Tunísia, la que va passar de l’hivern del 2010-2011 iniciada al poble de Sidi Bouzid amb la immolació d’un jove, no hauria estat possible sense les revoltes prèvies de la conca minera de Gafsa. Bouslohi Muhammed enginyer de la CFG, diu “Per nosaltres Sidi Bouzid no és l’inici de la revolució. No hi ha una revolució que comenci del no-res sinó que es produeix una acumulació d’efervescències socials que preparen el terreny, i aquestes van començar aquí a la conca minera i concretament a Redeyef. Varem ser encerclats i no teníem cap suport extern, a més facebook i les xarxes socials no estaven encara desenvolupades, però ens organitzarem per crear un moviment nou. En aquell moment els militants van començar a comprendre les debilitats del règim, ja que malgrat semblés que era molt fort era, al contrari, molt feble. Era fort per sols per la policia i les tortures. L’haver viscut l’experiència de la conca minera del 2008 va donar energies a la revolució del 14 de gener.”

La sensació de cara el futur, però, no és optimista. Bouslohi Muhammed diu que “La revolució sols ha començat. Res més. Tunísia està en moviment però la troika que governa després de les eleccions no ha canviat res. El partit islamista al govern intenta ficar pertot arreu els seus militants creant una nova dictadura. S’han aprofitat tocant el sentiment religiós de la gent tunisiana per guanyar, però no tenen cap perfil polític. És l’antic règim amb vestuari religiós, res més.”

Per què viatges d’una terra a una altra, cor boig?

Per què viatges d’una terra a una altra, cor boig?
Has perdut allò que tothom ha trobat?
És això el que estàs buscant?
Com si l’antídot al verí que hi ha a la teua sang estigués al cim
d’una muntanya
O escrit a l’alé dels vents que et porten per tot arreu
No pots quedar-te quiet a un lloc
No caps a ta casa
Vinga, pren el teu instrument i toca una cançó
No hi ha pàtria per tu en aquest món a banda del teu instrument

Dedicada a tots els músics viatgers, una lletra (originalment en turc) que una alumna d’Efren López ha escrit al taller de composició i arranjaments en música modal realizat a Houdetsi (Creta)

Tunísia: perfils a la perifèria de la revolució

Zohra Ben Khoud. Jove bloguera tunisiana

1. Pobres

Vaig anar a Tunísia quatre mesos després de la “Revolució”, una revolta popular que va fer caure el dictador Ben Ali. En arribar a l’aeroport de Tunis, vaig agafar un taxi i vaig demanar que em portés a la plaça 7 de novembre. El conductor va somriure: “Voldràs dir a la plaça Mohamed Bouzazi…” El 7 de novembre és una data autoproclamada per Ben Ali, quan va donar el cop d’Estat i va fer fora Habib Bourguiba, antecessor i pare de la república tunisiana. Mohammed Bouzazi era el jove de Sidi Bouzid que es va suïcidar desesperat davant la seu del govern a causa dels abusos policials, i va iniciar la revolució tunisiana.
A Tunísia havia passat alguna cosa més forta que la caiguda d’un dictador: els pobres havien estat en el primer pla de la revolta. Un màrtir pobre i anònim era homenatjat a la plaça principal del país. Vaig comprendre que la revolta tunisiana no havia estat la revolució digital que molts mitjans ens havien ensenyat, sinó una revolta dels pobres.

Una pila de factors van coincidir però de forma simplificada hi podríem veure tres nivells:

– Una revolta dels pobres, en un moment d’esgotament per la descarada corrupció de la família del president, quan l’economia estava caient i l’atur pujant, especialment en zones deprimides com Gafsa, Kasserine o Sidi Bouzid.

– Una difusió a través de les xarxes socials, un efecte inesperat per al govern que fins al moment tenia un ferri control d’uns mitjans totalment oficialistes. Els i les ciberactivistes generaren una contrainformació alhora que una mobilització de la gent, i van aconseguir implicar un jovent que fins aleshores semblava aletargat.

– Un suport intel·lectual de l’advocacia, forta coneixedora dels mecanismes de tortura i repressió a l’oposició política, que va ser present a les manifestacions i va donar una credibilitat intel·lectual a les revoltes.

A Sidi Bouzid va esclatar la revolta, on el nivell de pobresa augmentava, fent créixer l’èxode cap a les grans ciutats. La història de la família de Monia, una amiga meva, dóna una radiografia d’aquesta situació. Originària de Sidi Bouzid, viu en un dels barris més desestructurats de Tunis, cité Helal. Les filles han llaurat el seu futur mentre que els fills no: ella és agroeconomista al Ministeri d’Agricultura, però el seu germà Rachid s’ha dedicat a traficar amb droga:

“El meu germà Rachid ha estat expulsat dels estudis pel seu mal comportament. El meu pare diu que no es vol fer càrrec d’aquest delinqüent, que no l’obeeix mai. He descobert que posseeix droga i he pensat a denunciar-lo, però he descobert que la ven a la mateixa policia o als funcio- naris del Ministeri de l’Interior. O sigui que el denunciaria al mateix circuit que compra la droga. He pensat d’enviar-lo a treballar, a Sidi Bouzid, on el pare encara té un fragment de terra, però ell no hi té cap interès. Fins i tot he pensat a matar-lo”.

2. Ciberactivistes

Ben Alí, a més de repressor i corrupte, va ocultar la pobresa del país mostrant una falsa imatge de desenvolupament. La jove ciberactivista Zohra Ben Khoud de Kairuán m’explicava que, amb la revolució, va descobrir quin nivell de pobresa hi havia al seu país, sobretot per la informació penjada pels blocaires a les xarxes socials, que van ser un element molt important en articular una xarxa de contrainformació i convocar mobilitzacions espontànies a través dels flashmobs:

“Abans es venia la imatge d’un país desenvolupat. La cadena nacional de televisió i ràdio ens enganyava i mai no vàrem saber que hi havia un nombre tan alt d’aturats i una situació tan mise- rable en aquest país. Com que els periodistes oficials no feien els deures, els blocaires van fer la feina de retratar la realitat: Lina Ben M’heni, Hana Trabelsi, Slim Amamou, Fatma Riahi, Yassine Ayari, o Ali Bouzazi a Sidi Bouzid… Es desplaçaven al terreny, filmaven el que veien i i ho publicaven als seus blocs personals, a Facebook, Twitter… Abans de la revolució, Lina amb Slim i Yassine ja van organitzar una manifestació contra la censura el maig del 2010 al centre de Tunis. Slim Amamou va ser detingut i el bloc de Lina va ser censurat. Era habitual veure el número 404 a les pàgines d’Internet, que indica un error tècnic, però que a Tunísia significava que el lloc havia estat censurat”.

La blocaire Lina Ben Mhenni (//atunisiangirl. blogspot.com) ha publicat un llibre traduït al castellà, La revolución de la dignidad, on descriu d’aquesta història.

3. Advocats i advocades

Els primers sittings –que a Tunísia es fan des del principi de les revoltes, molt abans del 15-M– van tenir lloc a les zones més deprimides com Kasserine, Menzel Bouzaïene, Meknassi, Jebeniana o Sidi Bouzid. Des del primer moment s’hi van sumar l’advocacia, que va ser clau, ja que la seva presència donava una especial credibilitat a les revoltes.

Un exemple és Mohammed Abbou, molt conegut per ser un dels pocs advocats que Ben Ali va empresonar. Com que era un personatge reconegut i públic, ràpidament hi va haver una forta pressió del sector i també de la diplomàcia internacional:

“Els advocats érem l’única força organitzada i independent del període de Ben Ali, no n’hi havia cap altra… Ben Ali ens detestava. Per això vam tenir una importància a la revolució. La meva detenció va ser el 2005, quan vaig publicar un article anomenat “Ben Ali-Sharon”: comparava els dos caps d’Estat de Tunísia i Israel ja que els dos eren militars, especialistes a reprimir manifestacions i amb problemes de corrupció dins la seva família.

L’endemà ja vaig ser detingut per la policia, i vaig estar-hi més de dos anys. Les repressions de Ben Ali a les presons eren més fortes que les d’Abu Ghraib a l’Iraq, però jo no vaig ser torturat, ja que hi va haver molta pressió externa”.

4. Futur

A les primeres eleccions democràtiques fetes a Tunísia, ha guanyat l’única força que estava mínimament estructurada durant el règim, Ennahda. S’ha produït un daltabaix a gran part de l’activisme de la revolució. A les xarxes o mitjans socials hi ha una frenètica activitat on tot- hom es pregunta per què han guanyat els islamistes (amb incomptables acudits sobre el vel, per exemple). L’apunt que va penjar una amiga a Facebook (i que deixo com a anònim) ho exemplifica:

– Pfff..
– Fa fred?
– No encara… però les coses no es presenten massa bé per al país… un govern de MERDA! Que ens fotrà de nassos contra la paret… Pitjor que els barbuts, ho són els mega esquerranosos frustrats que només pensen a venjar-se! Crec que seria millor estar en un fred nòrdic que a 20 graus i en la situació d’aquest país! Brrrr

Afganistan, how are you? 10 anys de desastre i manca del perspectives cap al 2014

Futur davant l’abisme

L’abril del 2002, just després de la invasió dels Estats Units que va fer caure el règim dels talibans, vam fer un viatge a Kabul amb la periodista Mònica Bernabé. L’Afganistan era, en aquell moment, un país nou i desconegut per la seva població. Podien escoltar música, volar estels i passejar pels carrers sense ser aturats per la policia puritana. Ja no serien atacats o massacrats indiscriminadament com havia passat al llarg de 30 anys. Era un brevíssim impasse de llibertat en un país que havia estat aniquilat. La gent pel carrer ens saludava espontàniament: “How are you?”

L’Afganistan porta una llarga història destructora, però els darrers 30/40 anys, soviètics, americans, pakistanesos, àrabs, senyors de la guerra afganesos etc. han portat al país a la seva aniquilació en tots els sentits. Ningú ha tingut cap interès en reconstruir el país i a la seva gent. Al 2001 hi havia l’oportunitat de restituir la pau I la normalitat amb el suport internacional. Contràriament tot ha estat un cúmul de despropòsits que han portat el país a un carreró sense sortida. L’any 2014, quan es planteja la retirada de les forces internacionals amb tot el que això comporta, marca una línia de divisió entre un abans i un després pel país. Es deixa la població desemparada i amb pànic davant l’abisme per manca de canvis significatius.

El think tank Afghanistan Analysts Network (ANN) ha fet un rigorós informe sobre els compromisos de la comunitat internacional fins el 2014 que conclou: “És pràcticament impossible que la situació a l’Afganistan canviï radicalment abans del 2014, i si canvia serà cap a una escalada del conflicte amb un potencial desestabilitzador a la regió.”

Al Qaida, els talibans i el Pakistan

El 2011 Obama va assassinar a Osama, en un gest efectista i revanxista que indicava que el president més esperat dels Estats Units sols continuava l’errònia política del seu predecessor: l’objectiu únic era atrapar a Bin Laden i Al Qaeda, i no una estratègia global de restitució de la pau i la seguretat al país.

Georges Bush, obsessionat per aquest objectiu va fer del corrupte president pakistanès Musharraf el seu aliat, a qui no discutia res. Així, al temps que els Estats Units portaven a terme la seva pròpia guerra bombardejant a tort i a dret (l’anomenada “Operació Llibertat Duradora”), els serveis d’intel·ligència pakistanesos (l’ISI), acollien i reestructuraven els talibans a les àrees tribals frontereres mentre, per simular el joc de la col·laboració, lliurava a la CIA àrabs d’Al Qaida (no talibans). Pel Pakistan la seva guerra era la Índia, i volia crear un cinturó talibanitzat a la frontera per impedir els contactes del govern afganès amb els indis, i també crear resistents islàmics per enviar a la lluita contra el Caixmir, disputat històricament amb la Índia. Els talibans s’enfortien i “tornaven a casa”, o sigui a les províncies més pashtun al sud de l’Afganistan d’on provenien: a Helmand, a Kandahar, a Uruzgan… El 2006 es van donar les primeres grans ofensives dels talibans. A més la política del president afganès Hamid Karzai afavoria aquest enfortiment ja que no es basava en la construcció institucional sinó d’enfortiment de personalitats concretes que fàcilment pactaven amb qui més els interessava.

Estratègia militar o econòmica?

Les operacions militars eren cada cop més impopulars i els morts civils dels bombardejos augmentaven. Human Rights Watch a “Troops in contact” documenta que el 2006 es va matar 116 civils, el 2007 321 i sols a l’inici del 2008 ja eren 119. L’actuació humanitària també n’era víctima militar en adoptar-se una estratègia que on les tropes participaven dels projectes de reconstrucció (els “Equips de Reconstrucció Provincial”). Es confonien els objectius militars i els humanitaris i les ONG es convertien en objectiu d’atacs. Per rissar el risso els advocats conservadors de Bush decidiren que els Acords de Ginebra en matèria de presoners de guerra no s’aplicarien en la seva invasió a l’Afganistan i als detinguts se’ls aplicava la “presumpció de culpabilitat” enlloc la “presumpció d’innocència”. Les imatges macabres dels detinguts a la presó de Guantánamo varen voltar el món. A aquesta impopularitat s’ha sumat desafortunats actes de les tropes internacionals amb cremades d’Alcorans i altres, que han creat un efecte extremadament anti-occidental.

Econòmicament no hi ha hagut una estratègia de desenvolupament del país. Els guanys agrícoles no mantenen les famílies rurals i es depèn econòmicament de l’exterior externa. En realitat sols funciona la economia informal i el cultiu de l’opi, però no ha funcionat cap estratègia d’erradicació, si es que n’hi ha hagut mai. Karzai, a més, no ha actuat de forma contundent, tolerant els sospitosos de narcotràfic que molts d’ells formen part de l’estructura de senyors de la guerra que dominen el país, o part de l’estructura clànica dels pashtun (la seva ètnia). A més l’opi enforteix el retorn dels talibans ja que es cultiva massivament a províncies que estan sota el seu control, com Helmand.

Criminals de guerra

El paper de la “intervenció internacional” podria haver estat realment útil en el canvi polític, donant suport a un sistema electoral plural, multiètnic i basat en candidats lliures d’armes. Aquest és un procés que no pot ser portat a terme pels afganesos per si sols. Els responsables de la recent destrucció sanguinària del país, els anomenats senyors de la guerra, han passat davant dels ulls internacionals a ser part de l’estructura de govern entrant al parlament, com a ministres, controlant sectors econòmics del país etc. Els “Acords de Bonn” del 2001 i a la posterior gran assemblea del país del 2002 (la “Loia Jirga”) eren grans oportunitats de fer-los fora de joc: però el paper internacional s’ha mantingut vergonyosament neutral i “no-intervencionista” en temes polítics, malgrat s’ompli el país de tropes “intervencionistes”. Fins i tot quan es va signar un pla acompanyat per la ONU per reparar els crims, les seves responsabilitats i el dolor de les víctimes (justícia transicional) va ser bloquejat per una llei d’amnistia aprovada pel corrupte govern afganès per tal d’invalidar les proves que aportava un informe detallat de Human Rights Watch el 2.006 sobre els crims comesos a Kabul pels aquests senyors de la guerra.

La signatura de lleis que a la pràctica són paper mullat són habituals especialment pel que fa als drets de les dones. S’ha aprovat esmenes de gènere a la nova constitució, s’ha incorporat dones al parlament, o s’ha aprovat sense restriccions les lleis internacionals contra la violència a les dones (CEDAW) com a la cara bonica de la política afganesa actual. Però a la pràctica mai s’ha acomplert i les brutalitats contra les dones fruit de la impunitat patriarcal resten intactes.

Ni presència ni retirada

Ara la darrera torpesa diplomàtica és portar a terme negociacions monodireccionals amb els talibans, sense comptar la varietat d’actor de negociació. La població afganesa mira el 2014 sense alternatives: ni es vol la continuïtat de la presència militar internacional que només fa que deteriorar la seva situació, ni la seva retirada que deixa el camp lliure als senyors de la guerra i la insurgència cap a una nova guerra civil a gran escala.

Piazza-Isole-Montagna (documental 56′ min.)

http://vimeo.com/channels/mapasonor/16503351

Versió original subtitulada en català. Quart documental de la série «Oïdes Mediterrànies» de l’associació Mapasonor. El poble, tot sovint, necessita convertir la seva vida quotidiana en expressió artística. El treball rural a les muntanyes sicilianes, esdevé instrument musical. La vida interior dels pobles del món esdevé cant espiritual. Les celebracions a les illes mediterrànies, esdevenen grups musicals. El poble, tot sovint, necessita convertir la seva vida quotidiana en expressió artística. El treball rural a les muntanyes sicilianes, esdevé instrument musical. La vida interior dels pobles del món esdevé cant espiritual. Les celebracions a les illes mediterrànies, esdevenen grups musicals.

València, Istanbul, Tessalònica, Kabul (documental 38′ min.)

El músic Efrén López, exintegrant del grup L’Ham de Foc, viatja per Turquia i Grècia a la recerca de les tradicions que marquen la seva música. En el viatge, Efrén conversa i toca amb diferents músics representatius de la música tradicional d’aquestes zones, fent evidència de les similituds, no només musicals, entre les tradicions de tota la Mediterrània i més enllà.
“La proximitat de Grècia amb Turquia ha permès durant anys moviments migratoris entre un lloc i l’altre. A principis del segle XX, persones gregues que tornaven després d’haver viscut a Turquia, portaven ritmes i melodies d’origen turc, i els utilitzaren per criticar la seva precària situació.”
“Aquests intercanvis faciliten la creació de propostes conjuntes en què cadascú aporta el que és originari de la seva cultura”.
“L’enriquiment que suposa la immigració de persones de diferents ètnies i cultures en un mateix territori: es generen espais de convivència que suposen un enriquiment important tant de la cultura d’acollida com de la originària de cadascú”.
A la secció de descàrregues hi trobareu una proposta pedagògica per treballar el documental.

D’Es Castell a Sa Pobla (documental 39′ min.)

“D’Es Castell a Sa Pobla”, Construint la cultura popular, és un viatge musical a Mallorca i a Menorca amb Toni Torrens i Miquel Ametler.
Aquests dos dinamitzadors culturals visiten una multitud de persones que, des de l’anonimat, treballen per forjar la cultura popular. La idea clau del documental és que la cultura popular és un organisme viu i ric, i és una eina de progrés si és construïda pel poble.
Cal que les comunitats humanes, lluny de complexes, confiïn en la seva pròpia cultura i sentin com a responsabilitat individual el construir-la dia a dia.
En canvi quan la cultura es controla des dels òrgans de poder o des de l’imperi del mercat deixa de ser una eina de progrés per esdevenir profundament conservadora.
Aquest documental forma part del projecte Oïdes Mediterrànies de l’associació Mapasonor.

Joola (documental 51’38» min.)

El documental Joola planteja analitzar la situació de la dona senegalesa dins del seu país i el seu context cultural i social. Més en concret s’analitza la dona senegalesa musulmana i en especial de la ètnia joola a la zona del Casamance.
Però per fer-ho el documental pren l’exemple del poble d’Oussouye a través dels ulls d’unes dones concretes.
A la història d’Oussouye es a través de la mirada i l’acompanyament d’algunes noies seleccionades del poble d’Oussouye tot un context de vida de les famílies, de comunitats, i de trets del país, i per context ens ubiquen a les dones senegaleses musulmanes.

Entenem que les dones en una societat com la senegalesa, i concretament en una zona com Casamance, viuen un context on les religions tenen una forta osmosi entre elles, i un fort substrat de religió tradicional.

Existeix una forta tolerància entre comunitats entre comunitats religioses. Per tal entenem que per entendre el context senegalès de les dones musulmanes no es poden filmar exclusivament dones i famílies musulmanes, sino un ample espectre social que ens ferà entendre de forma més real com és la societat i la cultura on la dona senegalesa musulmana viu, i les seves tensions en el context actual.
El documental no pretén desenvolupar una tesi o estudi a través d’un reportatge amb entrevistes a personalitats expertes i una exposició oral (a través d’un locutor) dels temes a exposar.Els objectius i temes d’anàlisi que proposem són sols un substrat necessari per a saber què tractem.
Es pretén retratar la vida de les dones (a través d’unes dones concretes) i de la comunitat a través d’una filmació de la seva vida diària (des de la íntima i familiar a la social o comunitària) en tot el seu context.
Elles, la seva família i els habitants del poble d’Oussouye en seran els testimonis (a través de la filmació de la seva quotidianitat), així com a través de diàlegs o discussions obertes (no entrevistes tancades) que partiran dels temes d’anàlisi proposats. Els temes són sols un punt de partida per a incitar la seva expressió, no una finalitat.
Es va a buscar espais de filmació que responguin a les finalitats planificades als objectius: des d’una observació de la seva vida dina la família en un dia qualsevol, fins a una entrada en aquells espais que representen la vida pública o comunitària) hospitals, escoles, celebracions de fetitxes etc).

Silencioses i en palaus (documental 65′ min.)

Aquest documental pren l’exemple de Tunísia, país àrab amb una de les legislacions més avançades en els drets de les dones, per a trencar aquesta visió tòpica de les dones als països musulmans. I més en concret a través de la complexa situació social de les dones d’àmbit rural, víctimes de la societat patriarcal i alhora potents agents de desenvolupament. El tema eix és la tensió que viuen les dones entre la voluntat d’emancipació i el pes de la tradició.

La legislació tunisiana a través del Codi de Família dins la Constitució té mesures com l’abolició de la poligàmia, la igualtat de drets davant el divorci o el respecte mutu davant el matrimoni (és a dir la no-submissió de la dona a l’home). Això ha permès que les dones siguin reconegudes dins les estructures polítiques, tinguin accés als mitjans de producció i en l’economia, i, sobretot, estiguin representades en un fort moviment associatiu. Això s’esdevé, amb dificultats, en els mitjans urbans.

En la vida rural però, els costums patriarcals i de predomini de l’home estan més arrelats que la llei. Tot i que el context tunisià permet que algunes dones puguin aprofitar el marc legal per a emancipar-se i per a generar en la seva emancipació un desenvolupament molt major que els homes. Molts homes estan estancats en hàbits patriarcals còmodes (per ells) frenant-los d’ésser motors actius de progrés i desenvolupament, a diferència de les dones.

El documental alterna la vida quotidiana d’una noia rural en el context de la seva família, la Ghalia, amb un viatge per diversos racons del país on es desenvolupen diverses converses amb dones i homes de diversa edat, condició etc.

Les imatges de la vida a la família de Ghalia van acompanyades d’una veu en off que llegeix les cartes reals que aquesta va escriure a un amic de Barcelona l’any 2001.

Les cartes de la Ghalia representen la voluntat de llibertat personal, d’autoemancipació, en un exterior hostil per la pobresa, la dificultat d’accés als mitjans i el pes de la tradició. I les imatges i converses amb altres dones tracten de la tensió entre la voluntat d’emancipació de les dones i el pes de la tradició en un context on la llei fomenta el seu paper en la societat.
La tradició pot ser vista com una amenaça al seu desenvolupament personal però també una condició que a vegades té punts positius.

El nom del documental “Silencioses i en Palaus” prové del film “Silencis en Palaus” de la directora de cinema tunisiana Moufida Tlatli on reflexiona sobre la condició de la dona en el context de la descolonització.

Piazza – Isole – Montagna (documental 56′ min.)

http://vimeo.com/16503351

Versió original subtitulada en català.

Quart documental de la série «Oïdes Mediterrànies» de l’associació Mapasonor.

El poble, tot sovint, necessita convertir la seva vida quotidiana en expressió artística.
El treball rural a les muntanyes sicilianes, esdevé instrument musical.

La vida interior dels pobles del món esdevé cant espiritual. Les celebracions a les illes mediterrànies, esdevenen grups musicals.

El poble, tot sovint, necessita convertir la seva vida quotidiana en expressió artística.

El treball rural a les muntanyes sicilianes, esdevé instrument musical.

La vida interior dels pobles del món esdevé cant espiritual. Les celebracions a les illes mediterrànies, esdevenen grups musicals.