Futur davant l’abisme

L’abril del 2002, just després de la invasió dels Estats Units que va fer caure el règim dels talibans, vam fer un viatge a Kabul amb la periodista Mònica Bernabé. L’Afganistan era, en aquell moment, un país nou i desconegut per la seva població. Podien escoltar música, volar estels i passejar pels carrers sense ser aturats per la policia puritana. Ja no serien atacats o massacrats indiscriminadament com havia passat al llarg de 30 anys. Era un brevíssim impasse de llibertat en un país que havia estat aniquilat. La gent pel carrer ens saludava espontàniament: “How are you?”

L’Afganistan porta una llarga història destructora, però els darrers 30/40 anys, soviètics, americans, pakistanesos, àrabs, senyors de la guerra afganesos etc. han portat al país a la seva aniquilació en tots els sentits. Ningú ha tingut cap interès en reconstruir el país i a la seva gent. Al 2001 hi havia l’oportunitat de restituir la pau I la normalitat amb el suport internacional. Contràriament tot ha estat un cúmul de despropòsits que han portat el país a un carreró sense sortida. L’any 2014, quan es planteja la retirada de les forces internacionals amb tot el que això comporta, marca una línia de divisió entre un abans i un després pel país. Es deixa la població desemparada i amb pànic davant l’abisme per manca de canvis significatius.

El think tank Afghanistan Analysts Network (ANN) ha fet un rigorós informe sobre els compromisos de la comunitat internacional fins el 2014 que conclou: “És pràcticament impossible que la situació a l’Afganistan canviï radicalment abans del 2014, i si canvia serà cap a una escalada del conflicte amb un potencial desestabilitzador a la regió.”

Al Qaida, els talibans i el Pakistan

El 2011 Obama va assassinar a Osama, en un gest efectista i revanxista que indicava que el president més esperat dels Estats Units sols continuava l’errònia política del seu predecessor: l’objectiu únic era atrapar a Bin Laden i Al Qaeda, i no una estratègia global de restitució de la pau i la seguretat al país.

Georges Bush, obsessionat per aquest objectiu va fer del corrupte president pakistanès Musharraf el seu aliat, a qui no discutia res. Així, al temps que els Estats Units portaven a terme la seva pròpia guerra bombardejant a tort i a dret (l’anomenada “Operació Llibertat Duradora”), els serveis d’intel·ligència pakistanesos (l’ISI), acollien i reestructuraven els talibans a les àrees tribals frontereres mentre, per simular el joc de la col·laboració, lliurava a la CIA àrabs d’Al Qaida (no talibans). Pel Pakistan la seva guerra era la Índia, i volia crear un cinturó talibanitzat a la frontera per impedir els contactes del govern afganès amb els indis, i també crear resistents islàmics per enviar a la lluita contra el Caixmir, disputat històricament amb la Índia. Els talibans s’enfortien i “tornaven a casa”, o sigui a les províncies més pashtun al sud de l’Afganistan d’on provenien: a Helmand, a Kandahar, a Uruzgan… El 2006 es van donar les primeres grans ofensives dels talibans. A més la política del president afganès Hamid Karzai afavoria aquest enfortiment ja que no es basava en la construcció institucional sinó d’enfortiment de personalitats concretes que fàcilment pactaven amb qui més els interessava.

Estratègia militar o econòmica?

Les operacions militars eren cada cop més impopulars i els morts civils dels bombardejos augmentaven. Human Rights Watch a “Troops in contact” documenta que el 2006 es va matar 116 civils, el 2007 321 i sols a l’inici del 2008 ja eren 119. L’actuació humanitària també n’era víctima militar en adoptar-se una estratègia que on les tropes participaven dels projectes de reconstrucció (els “Equips de Reconstrucció Provincial”). Es confonien els objectius militars i els humanitaris i les ONG es convertien en objectiu d’atacs. Per rissar el risso els advocats conservadors de Bush decidiren que els Acords de Ginebra en matèria de presoners de guerra no s’aplicarien en la seva invasió a l’Afganistan i als detinguts se’ls aplicava la “presumpció de culpabilitat” enlloc la “presumpció d’innocència”. Les imatges macabres dels detinguts a la presó de Guantánamo varen voltar el món. A aquesta impopularitat s’ha sumat desafortunats actes de les tropes internacionals amb cremades d’Alcorans i altres, que han creat un efecte extremadament anti-occidental.

Econòmicament no hi ha hagut una estratègia de desenvolupament del país. Els guanys agrícoles no mantenen les famílies rurals i es depèn econòmicament de l’exterior externa. En realitat sols funciona la economia informal i el cultiu de l’opi, però no ha funcionat cap estratègia d’erradicació, si es que n’hi ha hagut mai. Karzai, a més, no ha actuat de forma contundent, tolerant els sospitosos de narcotràfic que molts d’ells formen part de l’estructura de senyors de la guerra que dominen el país, o part de l’estructura clànica dels pashtun (la seva ètnia). A més l’opi enforteix el retorn dels talibans ja que es cultiva massivament a províncies que estan sota el seu control, com Helmand.

Criminals de guerra

El paper de la “intervenció internacional” podria haver estat realment útil en el canvi polític, donant suport a un sistema electoral plural, multiètnic i basat en candidats lliures d’armes. Aquest és un procés que no pot ser portat a terme pels afganesos per si sols. Els responsables de la recent destrucció sanguinària del país, els anomenats senyors de la guerra, han passat davant dels ulls internacionals a ser part de l’estructura de govern entrant al parlament, com a ministres, controlant sectors econòmics del país etc. Els “Acords de Bonn” del 2001 i a la posterior gran assemblea del país del 2002 (la “Loia Jirga”) eren grans oportunitats de fer-los fora de joc: però el paper internacional s’ha mantingut vergonyosament neutral i “no-intervencionista” en temes polítics, malgrat s’ompli el país de tropes “intervencionistes”. Fins i tot quan es va signar un pla acompanyat per la ONU per reparar els crims, les seves responsabilitats i el dolor de les víctimes (justícia transicional) va ser bloquejat per una llei d’amnistia aprovada pel corrupte govern afganès per tal d’invalidar les proves que aportava un informe detallat de Human Rights Watch el 2.006 sobre els crims comesos a Kabul pels aquests senyors de la guerra.

La signatura de lleis que a la pràctica són paper mullat són habituals especialment pel que fa als drets de les dones. S’ha aprovat esmenes de gènere a la nova constitució, s’ha incorporat dones al parlament, o s’ha aprovat sense restriccions les lleis internacionals contra la violència a les dones (CEDAW) com a la cara bonica de la política afganesa actual. Però a la pràctica mai s’ha acomplert i les brutalitats contra les dones fruit de la impunitat patriarcal resten intactes.

Ni presència ni retirada

Ara la darrera torpesa diplomàtica és portar a terme negociacions monodireccionals amb els talibans, sense comptar la varietat d’actor de negociació. La població afganesa mira el 2014 sense alternatives: ni es vol la continuïtat de la presència militar internacional que només fa que deteriorar la seva situació, ni la seva retirada que deixa el camp lliure als senyors de la guerra i la insurgència cap a una nova guerra civil a gran escala.