A l’entrada de la ciutat palestina de Nablus hi ha un check point israelià que ha estat un dels més durs de Cisjordània. Un check point sempre és desagradable, és un espai que esgarrapa el paisatge: pols, fragments de pedres improvisen estructures defensives provisionals, soldats apunten al cor de la gent com si tothom fos potencialment perillós, cotxes militars blindats i bonyeguts circulen aleatòriament sense tenir en compte qui hi ha davant. I les estrictes normes que els regulen varien a cada check point, segons el dia o segons el soldat de torn. Tot l’interior dels Territoris Ocupats Palestins (no només a les fronteres) està ple de check points que impedeixen la població palestina viure amb normalitat.
Recordo un dia que l’ambient era especialment tens. Centenars de persones de totes les edats esperaven des de feia quatre hores sota el sol. Davant séu, una impenetrable barrera amb militars nerviosos i agressius. Aquesta escena humiliant dóna una idea la situació: un soldat es barallà amb un conductor, el qual va haver d’accedir empipat a les seves ordres i fer que la seva mare de 80 anys, coixa i grassa creués el check point a peu i no amb cotxe.
Em vaig posar a la cua dels homes esperant una llarga odissea. Però els palestins que em rodejaven em van animar a que no fos tonto i que anés per la cua ràpida, o sigui la que creuen les dones, les persones grans i discapacitades… i els estrangers! Els homes, lluny d’estar tensos, bromejaven intentant esbrinar el meu origen i em cridaven “faransi” (francès), “italianïi” (italià), “sbaniolïi” (espanyol). Els vaig respondre “sbaniolïi”. Espanya és un país que suggereix simpaties a Palestina i van continuar encara més excitats: “Barça”, “Madrid”. Qualsevol persona a Palestina en sap del Barça i del Madrid cent vegades més que jo, i els vaig seguir la broma: “Barça”. De seguida els fans palestins del Barça es van posar a cridar com bojos “Barça, barça”, mentre que els del Madrid van xiular. Es va improvisar una festa quasi surrealista, molt habitual entre palestins degut al seu sentit de l’ humor.
Vaig entrar a la zona on els militars revisaven els documents. No ens miraven la cara, ens empenyien i ens tractaven a crits. Un dels soldats em va arrencar el passaport i el va mirar. Li va canviar l’expressió. “Barcelona?”. “Yes”. Em va mirar còmplice: “Barça, the best futbol team!”. Jo només volia sortir d’aquell infern i li vaig respondre “Yes, yes, OK!” Em va deixar passar cridant: “Welcome to Israel”.
Per cert un petit detall… Nablus està al bell mig de Cisjordània, força lluny d’Israel.
22 d’octubre de 2009
