Tunísia: perfils a la perifèria de la revolució

Zohra Ben Khoud. Jove bloguera tunisiana

1. Pobres

Vaig anar a Tunísia quatre mesos després de la “Revolució”, una revolta popular que va fer caure el dictador Ben Ali. En arribar a l’aeroport de Tunis, vaig agafar un taxi i vaig demanar que em portés a la plaça 7 de novembre. El conductor va somriure: “Voldràs dir a la plaça Mohamed Bouzazi…” El 7 de novembre és una data autoproclamada per Ben Ali, quan va donar el cop d’Estat i va fer fora Habib Bourguiba, antecessor i pare de la república tunisiana. Mohammed Bouzazi era el jove de Sidi Bouzid que es va suïcidar desesperat davant la seu del govern a causa dels abusos policials, i va iniciar la revolució tunisiana.
A Tunísia havia passat alguna cosa més forta que la caiguda d’un dictador: els pobres havien estat en el primer pla de la revolta. Un màrtir pobre i anònim era homenatjat a la plaça principal del país. Vaig comprendre que la revolta tunisiana no havia estat la revolució digital que molts mitjans ens havien ensenyat, sinó una revolta dels pobres.

Una pila de factors van coincidir però de forma simplificada hi podríem veure tres nivells:

– Una revolta dels pobres, en un moment d’esgotament per la descarada corrupció de la família del president, quan l’economia estava caient i l’atur pujant, especialment en zones deprimides com Gafsa, Kasserine o Sidi Bouzid.

– Una difusió a través de les xarxes socials, un efecte inesperat per al govern que fins al moment tenia un ferri control d’uns mitjans totalment oficialistes. Els i les ciberactivistes generaren una contrainformació alhora que una mobilització de la gent, i van aconseguir implicar un jovent que fins aleshores semblava aletargat.

– Un suport intel·lectual de l’advocacia, forta coneixedora dels mecanismes de tortura i repressió a l’oposició política, que va ser present a les manifestacions i va donar una credibilitat intel·lectual a les revoltes.

A Sidi Bouzid va esclatar la revolta, on el nivell de pobresa augmentava, fent créixer l’èxode cap a les grans ciutats. La història de la família de Monia, una amiga meva, dóna una radiografia d’aquesta situació. Originària de Sidi Bouzid, viu en un dels barris més desestructurats de Tunis, cité Helal. Les filles han llaurat el seu futur mentre que els fills no: ella és agroeconomista al Ministeri d’Agricultura, però el seu germà Rachid s’ha dedicat a traficar amb droga:

“El meu germà Rachid ha estat expulsat dels estudis pel seu mal comportament. El meu pare diu que no es vol fer càrrec d’aquest delinqüent, que no l’obeeix mai. He descobert que posseeix droga i he pensat a denunciar-lo, però he descobert que la ven a la mateixa policia o als funcio- naris del Ministeri de l’Interior. O sigui que el denunciaria al mateix circuit que compra la droga. He pensat d’enviar-lo a treballar, a Sidi Bouzid, on el pare encara té un fragment de terra, però ell no hi té cap interès. Fins i tot he pensat a matar-lo”.

2. Ciberactivistes

Ben Alí, a més de repressor i corrupte, va ocultar la pobresa del país mostrant una falsa imatge de desenvolupament. La jove ciberactivista Zohra Ben Khoud de Kairuán m’explicava que, amb la revolució, va descobrir quin nivell de pobresa hi havia al seu país, sobretot per la informació penjada pels blocaires a les xarxes socials, que van ser un element molt important en articular una xarxa de contrainformació i convocar mobilitzacions espontànies a través dels flashmobs:

“Abans es venia la imatge d’un país desenvolupat. La cadena nacional de televisió i ràdio ens enganyava i mai no vàrem saber que hi havia un nombre tan alt d’aturats i una situació tan mise- rable en aquest país. Com que els periodistes oficials no feien els deures, els blocaires van fer la feina de retratar la realitat: Lina Ben M’heni, Hana Trabelsi, Slim Amamou, Fatma Riahi, Yassine Ayari, o Ali Bouzazi a Sidi Bouzid… Es desplaçaven al terreny, filmaven el que veien i i ho publicaven als seus blocs personals, a Facebook, Twitter… Abans de la revolució, Lina amb Slim i Yassine ja van organitzar una manifestació contra la censura el maig del 2010 al centre de Tunis. Slim Amamou va ser detingut i el bloc de Lina va ser censurat. Era habitual veure el número 404 a les pàgines d’Internet, que indica un error tècnic, però que a Tunísia significava que el lloc havia estat censurat”.

La blocaire Lina Ben Mhenni (//atunisiangirl. blogspot.com) ha publicat un llibre traduït al castellà, La revolución de la dignidad, on descriu d’aquesta història.

3. Advocats i advocades

Els primers sittings –que a Tunísia es fan des del principi de les revoltes, molt abans del 15-M– van tenir lloc a les zones més deprimides com Kasserine, Menzel Bouzaïene, Meknassi, Jebeniana o Sidi Bouzid. Des del primer moment s’hi van sumar l’advocacia, que va ser clau, ja que la seva presència donava una especial credibilitat a les revoltes.

Un exemple és Mohammed Abbou, molt conegut per ser un dels pocs advocats que Ben Ali va empresonar. Com que era un personatge reconegut i públic, ràpidament hi va haver una forta pressió del sector i també de la diplomàcia internacional:

“Els advocats érem l’única força organitzada i independent del període de Ben Ali, no n’hi havia cap altra… Ben Ali ens detestava. Per això vam tenir una importància a la revolució. La meva detenció va ser el 2005, quan vaig publicar un article anomenat “Ben Ali-Sharon”: comparava els dos caps d’Estat de Tunísia i Israel ja que els dos eren militars, especialistes a reprimir manifestacions i amb problemes de corrupció dins la seva família.

L’endemà ja vaig ser detingut per la policia, i vaig estar-hi més de dos anys. Les repressions de Ben Ali a les presons eren més fortes que les d’Abu Ghraib a l’Iraq, però jo no vaig ser torturat, ja que hi va haver molta pressió externa”.

4. Futur

A les primeres eleccions democràtiques fetes a Tunísia, ha guanyat l’única força que estava mínimament estructurada durant el règim, Ennahda. S’ha produït un daltabaix a gran part de l’activisme de la revolució. A les xarxes o mitjans socials hi ha una frenètica activitat on tot- hom es pregunta per què han guanyat els islamistes (amb incomptables acudits sobre el vel, per exemple). L’apunt que va penjar una amiga a Facebook (i que deixo com a anònim) ho exemplifica:

– Pfff..
– Fa fred?
– No encara… però les coses no es presenten massa bé per al país… un govern de MERDA! Que ens fotrà de nassos contra la paret… Pitjor que els barbuts, ho són els mega esquerranosos frustrats que només pensen a venjar-se! Crec que seria millor estar en un fred nòrdic que a 20 graus i en la situació d’aquest país! Brrrr

This entry was posted in En català, General, TUNÍSIA, postals des d'un país tranquil, VIATGE EXTERIOR and tagged . Bookmark the permalink.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

By submitting this form, you accept the Mollom privacy policy.