L’etnomusicòloga britànica Veronica Doubleday va escriure Tres dones de Herat, un dels llegats més complets i literàriament rics que tenim sobre la música i la vida quotidiana de les dones a l’Afganistan. Hi va viure als anys 70, abans de la seva devastació a causa de més de trenta anys de guerres intestines i parasitàries. Quan descriu al músic Latif Khan, el pare d’una de les protagonistes, comenta: “al passat hi va haver disharmonies sectàries a la ciutat de Herat, molts sunnites encara mantenien prejudicis sobre els xiïtes, i els rebutjaven obertament. Com a músic i com a xiïta, la posició de Latif Khan a la comunitat era doblement sensible. Els prejudicis contra la música persistien: alguns mullahs deien que la música era el treball del dimoni i que distreia a la gent de pregar i de viure correctament.”

L’Afganistan limita a l’oest amb una zona predominantment xiïta de cultura persa: l’actual Iran. Però a la vegada és un país multicultural on viuen pobles sunnites com el paixtu (el qual està també assentat a l’actual Pakistan) i d’altres com els uzbeks, els tadjiks, els turkmens o els aimaqs. Els hazara, ubicats al cor de l’Afganistan, al Hazarajat, són fàcilment reconeixibles per la seva fisonomia mongoloide, ja que, malgrat la seva natura mixta com altres pobles afganesos, tenen vinculació amb els pobles de Mongòlia. Els estudis genètics fins i tot confirmen un mite, i és que podrien provenir de les tropes de Genghis Khan; de fet els noms d’algunes de les seves tribus vénen de noms dels seus militars.

Els hazara són els xiïtes de l’Afganistan, una de les branques de l’Islam sorgida dels musulmans que creien que només Alí ibn Abi-Tàlib (cosí del profeta Muhàmmad i casat amb la seva filla Fàtima) i els seus descendents podien ser dirigents de la comunitat de fidels. La rivalitat entre xiïtes i sunnites ha estat una constant als conflictes de naturalesa religiosa a l’Orient Pròxim. Aquesta tensa relació també ha existit a l’Afganistan, fomentada molt especialment pels talibans a finals dels anys 90, paixtus radicalment defensors de la natura sunnita de l’Islam que consideren el xiisme com una traïció. Com a exemple de la importància d’aquesta rivalitat, recentment ha crescut entre les pràctiques dels hazares una celebració religiosa xiïta que fins al moment tenia poc pes entre ells, la del martiri de l’imam Hussain (una celebració que a altres països és molt important) que se li dóna una significació polititzada recordant les massacres que els talibans van cometre contra ells.

De fet els abusos i les massacres dels talibans contra els hazares estan documentats per l’ONG Human Rights Watch, en especial en un informe del 2.001 que documenta el cas de Yakaolang i a Robatak, a la zona central d’Hazarajat. HRW esmenta: “Les minories ètniques i religioses i els hazares en particular, han estat especialment vulnerables en zones de conflicte, i les forces talibans han comès abusos a gran escala contra civils hazara amb impunitat.”
L’any 2002, just després de la caiguda dels talibans, vaig visitar el país de la mà d’una dona hazara que després ha esdevingut una figura política rellevant, Habiba Sarabi (deprés governadora de la província de Bamyan). Coneixedora d’alguns dels capítols més esfereïdors de la història recent del país vàrem visitar un camp de desplaçats interns hazares a Kabul que provenien d’una regió propera, la Vall de Shomali. L’escena era dantesca, de runa damunt la runa. La gent habitava edificis destruïts que havien estat atacats en la devastadora guerra entre faccions de senyors de la guerra abans del domini dels talibans, i que havia estat una antiga colònia de russos en el període de dominació soviètica. La sensació aniquiladora de les runes era l’escenari de la devastació de persones humanes vivint de les restes d’escombreries en una ciutat destruïda com Kabul i sense recursos per alimentar els seus pàries.

Les dones de la comunitat, envoltades del fum d’un forn improvisat de pa, l’únic aliment que feia setmanes que es portaven al ventre, m’explicaven: “A aquests edificis destruïts hi vivien les famílies russes abans que els mujaidins (els senyors de la guerra), els expulsessin en atacar Kabul. Nosaltres som desplaçats de la regió de Shomoli. Vam arribar aquí quan els talibans van ocupar la nostra regió, van deportar tota la gent i ens van portar directament a aquests edificis destrossats. Ja fa tres anys que som aquí, ja han caigut els talibans, però ningú encara s’ha fet càrrec de nosaltres. Hi ha algunes organitzacions internacionals que han vingut aquí per distribuir formularis d’ajut humanitari, però nosaltres els vam extraviar, i els nostres noms van quedar sense ser apuntats a les seves llistes. Ens hem quedat sense racionament i ara ens han abandonat, no ens fan gens de cas, estem aquí sense cap mena d’atenció. Moltes som vídues que vivim amb els nostres néts mentre les filles pidolen pels carrers.”

Altres famílies van anar a altres zones, com el barri de Khar Khona: “Quan els talibans van prendre el nostre poble a la Vall de Shomali ens van forçar a sortir. Ens van portar amb un camió fins a Jalalabad, i d’allà ens volien portar als edificis bombardejats de l’antiga ambaixada russa. Però ens vam escapar, i de Jalalabad vam venir aquí a Khar Khona, a Kabul. Quan els talibans van aparèixer al nostre poble ens vam tancar a les nostres cases cridant, no volem deixar les nostres cases! Ells ens van dir que sols les deixaríem per tres dies, i que després ens deixarien tornar. Ara ja portem tres anys, i estem aquí a Kabul sense casa i sense poble.”

Encara més durs són els testimonis dels atacs comesos el 1998 a la zona de Mazar-e-Sharif on es compten uns 8.000 civils assassinats. Els atacs contra els hazares eren un objectiu declarat pels talibans. Un grup de dones víctimes del poble de Qezl Abad m’explicava la seva experiència personal de la massacre: “A molts homes els van portar a la plaça on els van matar, mentre que a d’altres els mataven quan els trobaven pel carrer. Recordo a un que el van matar pel carrer quan anava amb el seu fill: estava dempeus i li van colpejar fortament el cap fins a decapitar-lo. Fins i tot un nen petit els va preguntar pel seu germà i pels seus pares, i li van dir que estaven allà tirats per terra. Els havien matat a tots. II després s’emportaven tots els morts, els cossos, i els enterraven tots junts en una fossa comuna. Els arrancaren la pell, els desfiguraren, però els vam reconèixer per la roba, la seva alçada… una mare sempre sap reconèixer el cos del seu fill.”

Finalment cal esmentar els abusos contra els hazares comesos durant el destructiu setge a Kabul entre l’abril del 1992 i el març del 1993, abans dels talibans. Malgrat que cap facció ni grup ètnic es deslliura de la responsabilitat de les atrocitats comeses durant aquest període (per exemple el partit shiita Harakat-e Islami també és responsable de nombrosos crims), els testimonis dels barris d’hazares són especialment colpidors. I el problema actualment, i que afecta la totalitat de víctimes afganeses sense distinció de religió ni grup ètnic, és que els criminals formen part de les estructures del poder al país amb absoluta impunitat amb un descuit total de transició en termes de justícia.

“A nosaltres ens van atacar els paixtuns. Jo ho he vist amb els meus propis ulls, que si una dona portava un anell, li tallaven els dits per robar-li. També els tallaven els pits i les mutilaven. I les violaven. Van degollar un bebè de sis mesos i el van penjar a l’entrada del poble. A mi em van matar tots els meus fills petits. Què més ens podien fer? Han fet un mal irreparable però ara ningú no escolta el nostre dolor.

Nosaltres sempre ens preguntarem: per què tot això? Els meus tres fills assassinats: han fet cap mal els meus fills? Ni tan sols han arribat a ser adults per haver fet mal, sols eren nens… ni els nens es lliuraven! On estan els nostres líders per parlar de justícia? És el nostre enemic el qui s’ha beneficiat de la justícia: per què els hi perdonen la nostra sang vessada?”