A l’illa de Menorca cal destacar la tasca de Miquel Ametler i el seu grup Soca de Mots en la recuperació del cant improvisat, la glosa, que estava a punt de desaparèixer. L’Ametler és un activista com en Toni Torrens, pacientment tossut. L’Ametler es fixa una idea al cap, es crea un esquema mental dels objectius que es proposa, posa la banya i tira endavant passi el que passi fins que ho aconsegueix. Ell potser no té la ductilitat d’en Torrens, però la fermesa de les seves conviccions coincideix en què és el poble qui ha de tenir la veu de la cultura, i que cal donar al poble els instruments perquè pugui tenir aquesta sobirania. L’Ametler és gros, imponent, barbut, de mirada severa i parlar tranquil, estricte i sumament pedagògic i té el posat i els gestos d’un gran mestre, una presència que s’imposa al seu entorn. No li importa repetir tres o quatre vegades una mateixa idea perquè quedi clara, i no fa divagacions ni anècdotes innecessàries. En Miquel va al gra defensant sigui com sigui les idees que s’ha fixat.
MIQUEL AMETLER: Degut a que es meu pare era glosador, algo ha influït en que jo ho sigui. Jo era un enimorat de sa glosa, no només de la que feia mon pare, sinó de tota sa glosa que feien ets altres. Un per un, es glosadors varen anar moriguent. Al final en quedaren dos: un volia una manera i s’altre volia s’altra manera. Jo me’n vaig donar compte que sa glosa s’anava moriguent, anava acabant, era s’exterminació i ma vaig posar a fer feina. Vaig pensar de fer aquests cursets i donar a conèixer sa glosa més a fondo.
El 93-94 me van convidar a una trobada internacional que hi va haver a Sant Sebastià on es cant improvisat està molt viu. Allà em van dir, «Ametler, allà com ho teniu això…?» i vaig dir, «malament». «Idò nosaltres tenim 11 escoles muntades de bertzolaris, i un pressupost de 53 milions». 53 milions no els veiem en tota Menorca en coses més necessàries! Me va donar uns folletos que eren lo que ells empraven per fer ses escoles i me va dir: «agafa d’aquí lo que vulguis i lo que no ho tires». Jo vaig emprar tot lo que vaig porer i quan vaig acabar, vaig anar as arxius i a preguntar a gent que en sabia molt més que jo de sa glosa. Historiadors, professors de llengua… no per telèfon sinó ara a cara.
A partir d’aquí vaig començar a fer es cursets. Es primer curset va ser un fracàs. Es segon no va ser tant fracàs ja que es va fer una propaganda prou bona i… van venir dues persones! «Bono, dos que han vingut!». Llavonses en vaig fer un tercer, estem parlant del 95-96, i ja en van venir vuit…
Llavonses vaig anar as Consell i els hi vaig explicar es meus pensaments i ses meves idees. I van respondre molt bé, no tant sols amb apoio econòmic sinó amb apoio moral que per jo a vegades val més que s’econòmic. Es municipi es va comprometre de posar un local i pagar es gastos de llum i tots es gastos que pogués tenir durant tres mesos, i a més cada ajuntament aportava 12.000 pessetes, per pagar benzines i desgast de cotxo. Tal vegada me’n quedaven 9.000 o 8.000 pessetes, però jo ho feia encantadíssim. Ja tenia es recolzament per part de ses institucions de que això s’havia de fer. I a partir d’aquí me va venir un contracte des Govern Balear i des Consell, que anàs as col·legis a primària, secundària i lo que vingués. I a partir d’aquí he anat as instituts, a ses universitats i allà on m’han dit. Això ha anat més enfora i no tant sols es al·lots as instituts, sinó es professors volen per ells que jo els hi fagi una xerrada per ells poguer ensenyar-ho directament en contacte directe amb es alumnes.
