L’equip de Mapasonor vam arribar a Creta filmant el documental, València-Istanbul-Tessalònica-Kabul on resseguíem els protagonistes i les cultures que han conformat el collage musical del músic valencià Efrèn López en un viatge per Turquia i Grècia. L’Efrèn és un fenomen poc comú en la música actual. En primer lloc pel seu virtuosisme, ja que domina molts cordòfons, la majoria de tradició popular. En segon lloc, pel seu insadollable hiperactivisme que l’ha portat a crear o formar part de multitud de grups com L’Ham de Foc, Aman Aman, Sabir, Evo, Capella de Ministrers, Ross Daly & Labyrinth, Yeden Quartet, Barbod, Daud Khan Ensemble, Ex Silentio, Stelios Petrakis o Tzane Trio, entre d’altres.

Però no és això el que ens interessa d’ell, de fet a vegades no ens interessen ni els seus resultats musicals. Ens importa la seva manera d’investigar la música i com per ell aquesta no té res a veure amb el fet de treure productes al mercat més o menys acabats, sinó en la passió pel procés. L’Efrèn ens mostra com la seva expressió musical és només la punta de l’iceberg de tot un seguit de realitats i d’un viatge musical que va des de València fins a Kabul, passant per Creta, Istanbul o Tessalònica. A través d’aquest viatge vam confirmar quelcom en què Mapasonor sempre hem cregut: la debilitat i la inutilitat de les fronteres, la fal·làcia de la idea que les cultures són fets tancats i en conflicte entre elles, la possibilitat de trencar amb aquesta idea per veure com per naturalesa les cultures s’alimenten entre elles, juguen i es barregen. Això afecta fins i tot l’etiqueta tant de moda actualment de «Música Mediterrània».

L’Efrèn no distingeix entre fusions contemporànies o tradicions molt ancestrals (tracta igual la música medieval com les fusions que treballa amb en Ross Daly), sinó que cerca les tradicions que el motiven allà on estan vives com a millor prova de la contemporaneïtat de la cultura musical. Per això troba motivació en la música viva de Grècia i molt especialment en les músiques tradicions de Creta i Turquia, tant en la fortalesa de les tradicions otomanes, com en grups específics com la comunitat sefardita, en tradicions de comunitats humanes que han estat marginades com els pobles del Mar Negre o en les particularitats de la música afganesa.

EFRÈN: Vaig començar tocant instruments de rondalla valenciana com el llaüt o la bandúrria. Però em veia limitat. Havia estudiat la guitarra elèctrica que és un instrument molt estudiat i evolucionat, i volia fer el mateix amb la bandúrria o el llaüt. Li vaig preguntar a en Vicent Torrent d’Al Tall i em va dir que era molt complicat.

A partir de llavors vaig començar un camí. Des del cercle tradicional del País Valencià ningú havia evolucionat prou els instruments de corda, i calia investigar a fora. Em refereixo a buscar una tradició que estigui evolucionada, que tingui bons instrumentistes, bon repertori… I em vaig trobar amb la música de Creta que em va xocar molt, començant per la força del lauto (llaüt) que va provocar en la meva ment un… clinc!

A partir d’aquí vaig entrar en tot un món, no només vaig agafar les tècniques que m’interessaven. I una cosa et porta a l’altra. Entres en la música otomana, comences a valorar el llegat persa que existeix en la cultura otomana i a partir d’aquí no s’acaba mai! El pas d’un instrument a un altre ja no resulta complicat, si entens tot l’univers que envolta a un instrument, més enllà de la seva estructura física. Passes d’una música a una altra ja que la música murciana està prop de la valenciana, la valenciana de la catalana, la catalana de la del sud de França… A tot arreu passa igual. Mai hi ha un tall radical entre una regió i altra.

Ho vàrem comprovar, la passió per Creta pot fer perdre a l’Efrèn el món de vista. L’esperàvem a l’aeroport de Barcelona, en un accidentat viatge on la Sali (Maria Salicrú-Maltas) portava al Sàgar en una cadira de rodes ja que dies abans s’havia trencat el genoll. Teníem l’esperança que l’Efrèn ens pogués ajudar amb l’equipatge.

Però el vam veure arribar amb el seu caminar de geni despistat vestit sempre de negre, la melena i la barba i uns ulls blaus que enamoren amb… quatre instruments! L’Efrèn portava un enorme rack amb una guitarra elèctrica de doble màstil sense trasts i una panxuda viola de roda, entre d’altres. El viatge va ser un divertidíssim calvari on el maleït geni despistat anava arrossegant els seus instruments per tot arreu i la Sali la cadira de rodes, mentre en Sàgar carretejava les motxil·les damunt la seva falda.

A Creta, però, l’Efrèn va perdre el món de vista. Veníem de diversos racons de Turquia i de Grècia, visitant lutiers, musicòlegs, músics, grups de carrer… però en arribar a Creta, l’Efrèn, pres de l’emoció, va desaparèixer literalment i ja no el vàrem veure més que tocant amb el seu mestre Ross Daly o amb moltíssima altra gent d’un entorn musicalment riquíssim i exquisit.

EFRÈN: Des de l’inici, de Creta em va impactar el fet que la seva tradició musical estigui viva. És incomparable en relació a països europeus com l’Estat Espanyol, Portugal, Itàlia, França, Alemanya… Amb cap país es pot comparar ni de lluny! El que m’agrada més de la música de Creta i de Grècia és que són músiques vives. L’única cosa que has de fer és agafar un d’aquests vols barats, t’estàs aquí una setmana i de seguida te n’adones que aquí es viu la música! Toquen, fan discos… I si t’ha impressionat, quan tornis a casa teva, faràs tu un disc. No cal fer el que tant es fa: inventar-se històries i conjectures d’una música que no fa falta conjecturar perquè està viva.

Recordo que el músic cretenc Stelios Petrakis, amb qui col·laboro, em va invitar fa un any en una festa de la destil·lació del rakí. Hi havia la taula dels menuts de 16 a 20 anys que escoltaven música a tot volum, saturant l’equip, com fan normalment, però tot era música de Creta. Escoltaven, per exemple, gravacions casolanes de bodes on es sentien fins i tot els trets de les pistoles! A qualsevol lloc pots sentir música tradicional de l’illa, als taxis, a l’autobús… Ja no música grega, sinó música de Creta!

A més, musicalment, la música cretenca és un cas molt singular per la pràctica de la improvisació. Un exemple són els músics que toquen la lira, que tenen un munt de melodies al cap que van introduint enmig d’altres segons el repertori o el moment. De vegades hi ha danses en les quals ells van improvisant incorporant melodies d’un mateix ritme dins de cada dansa. També s’improvisa amb els versos i les poesies cantades de forma similar a la glosa menorquina. Una persona que per exemple ha reintroduït la improvisació en la música de quan hi havia els turcs a Creta ha estat en Ross Daly. Ell ha reintroduït elements musicals que els cretencs tenen interioritzats però que no saben definir-los. Per exemple el maqam àrab. Els cretencs toquen amb el maqam, el coneixen per l’entorn cultural, però no saben res.

De Creta també em va flipar quelcom que pot semblar contradictori, la seva no dinàmica: una música sempre «a cent», enèrgica. A mi m’agraden el recursos i els instruments «limitats». Quan es queixen dels instruments «limitats» ho veig com si es parlés de què alguna persona està limitada perquè només parla una llengua… però si només amb una llengua ja es poden dir tantes coses! No parlo ja de la lira sinó de l’estètica musical. La música cretenca és austera. Si surts dels paràmetres, ja no sona a Creta.

A l’illa, l’Efrèn troba dues coses importants: una tradició musical viva i un mestre, l’irlandès Ross Daly, que a més d’esdevenir un gran de la lira, és l’impulsor de la seva renovació.

EFRÈN: Quan vaig conèixer en Ross Daly, vaig entrar a la música de Creta però també en d’altres músiques que tenen un pes fort a l’entorn. Ell em va situar la música cretenca en les tradicions de l’entorn. En Ross va arribar a l’illa, va aprendre a tocar la lira des de la tradició i aconseguir el millor nivell. Però ha donat a conèixer que de lires n’hi ha a molts altres llocs, com d’escales… i molta gent cretenca ha crescut musicalment amb ell. En Ross és gran comparat amb el jove mite d’en Giorgos Xylouris, però ell ha sabut aglutinar aquella gent que com ell tenia determinades inquietuds per altres músiques, la d’Afganistan, l’otomana… Per exemple, en Psarogiorgis (Giorgos Xylouris) és hipercretenc, però a partir del paper d’en Ross a la zona, ha agafat pessics de l’entorn cultural i es noten en la seva música.

Durant el nostre viatge a Creta vam tenir temps per conèixer, parlar, observar, assajar i veure tocar en públic a en Ross Daly, aquest influent dinamitzador cultural de l’illa, un estrany fenomen musical. A Creta, on el concepte és tant fort, un músic irlandès no només aprèn a tocar millor que els músics locals sinó que contribueix a la transformació de les expressions locals autòctones pel simple fet d’ubicar-les en un marc cultural més ampli (músiques asiàtiques, otomanes, perses, àrabs…) La creació del centre Labyrinth, d’ensenyament i impuls de músiques que ell etiqueta com a «modals», és la materialització d’aquestes idees.

ROSS DALY: No vaig venir a Creta per esdevenir un intèrpret de lira cretenca. Mai vaig tenir aquesta intenció perquè no sóc cretenc. Jo vaig venir a l’illa per aprendre la lira a un dels llocs on està més desenvolupada. Hi ha instruments semblants a Turquia, als Càrpats, als Balcans, a Calàbria… També a l’Índia. D’allà m’interessa el sarangi, molt especialment el de la zona del Rajastà. El que també he intentat fer és reconstruir físicament l’instrument tot introduint-li alguns canvis per a incorporar algunes sonoritats que a mi m’agradaven i que no existien a Creta. Mai em vaig imaginar que li pogués interessar a algú més! Però, per exemple, l’Stelios Petrakis es va interessar pel desenvolupament d’aquest nou tipus de lira, i com ell, molts altres músics. El 1982, un grup de músics ens reuníem a Heraklion en una associació anomenada Labyrinth amb l’objectiu d’estudiar i treballar junts, i/o convidar a altres persones. Vam començar creant una biblioteca i uns tallers musicals. Més tard vam constituir un grup de música, una productora i una escola en la qual es convidava a mestres de nivell d’altres tradicions a ensenyar els seus mètodes de treball. L’any 2002 vam establir el centre actual a Houdetsi en el qual cada estiu organitzem tallers i seminaris amb l’objectiu de treballar sobre el que entenc que és la música modal i que abarca Àfrica del nord, el pròxim Orient, els Balcans, l’Àsia Central, Transcaucàsia i l’Índia, així com altres músiques com les d’Espanya o les de l’època medieval.

La «Mediterrània» com a etiqueta pot esdevenir un empobriment que oculta la complexitat de les cultures que conté aquesta mar. A la dècada dels 80, quan a València Vicent Torrent i la gent d’Al Tall organitzaven els seus festivals en terres valencianes, aquests actes pretenien explicar que hi havia músiques properes a la pròpia Mediterrània, riques i ignorades. Per què anar a buscar-les més lluny si les teníem al costat?

Unes generacions més endavant, però, per músics com Efrèn López, aquesta etiqueta, més que ser educativa, pot tenir efectes perversos i ocultar, per reduccionista, una realitat més àmplia. L’Efrèn va viatjar a la Mediterrània oest cercant unes tradicions que a la seva àrea musical eren dèbils. A l’illa grega de Creta va trobar unes tradicions fortament arrelades i va estudiar amb el músic irlandès Ross Daly.

EFRÈN: Quan es fa un festival de Música Mediterrània es considera que Turquia és un país mediterrani i per tant qualsevol producte musical turc es pot incloure. Però si es programa un grup d’Anatòlia, indret que està a centenars de quilòmetres de la costa Mediterrània i que culturalment es relaciona amb l’Àsia Central i no amb Itàlia o el Marroc, per què no es podria programar un grup de txalaparta basc? Segur que un turc se sent més identificat amb la música d’Azerbaidjan o d’Uzbekistan que amb una tarantel·la italiana, però ho acceptem. Cal que siguem més rigorosos i deixar d’usar el terme «Mediterrani» com a etiqueta.

ROSS DALY: Persones com l’Efrèn o jo ens sentim incòmodes quan hem de definir el què fem. Ens ubiquen dins la «Música Mediterrània». Música Mediterrània? D’acord, però part d’aquesta música és turca i ¿com pots separar la música turca de les seves profundes connexions amb la música d’Àsia central? També la música àrab i la persa tenen connexions, però Pèrsia no és part de la Mediterrània. Música Mediterrània? D’acord. Però, per exemple, la música del sud de França no té res a veure amb la que es fa a l’oest de Turquia. I en canvi la de Turquia sí que té a veure amb la música de l’Àsia Central, o la de Transcaucàsia, o la del món persa… I la música persa està fortament connectada amb la música de l’Índia… Per a mi en realitat, les connexions van des de Mauritània fins a Xina. Aquestes categories, com la de «Música Mediterrània» són excloents i sempre presenten problemes. La categoria que per mi té més portes obertes i més interconnexions possibles és la de música modal.