Arribem a Creta de nit. Viatgem de matinada per una carretera de corbes on només es veuen els llums del nostre cotxe. Divisem el poble d’Anogia com una esclatant llum mentre escoltem un garbuix de sons que prové de la llunyania. Sabem que en arribar al centre del poble, bloquejat per una enorme quantitat de cotxes aparcats sense massa ordre, ens trobarem la gent que ha estat convidada a una boda. A Anogia ens trobarem un microcosmos. Un microcosmos en plena illa de Creta. Igual que la pròpia illa de Creta: un microcosmos a Grècia, un microcosmos entre les illes gregues, un microcosmos a la Mediterrània.

Nit a les valls de Creta. Un racó de frenètica bogeria esquerda els camins reposats, els pobles silenciosos, les cases en calma enmig del cor rural de l’illa.

Les barbes i les grenyes sense afaitar i els ulls profundament foscos, miren les cordes gastades de les lires que toquen damunt les cames i que, amb una improvisació precisa, freguen amb resistents arcs de forma amorosament agressiva. Són instruments acústics que salvatgement repeteixen pocs acords, sons saturats que s’acoplen i com un trance religiós es fiquen a una ment submergida, en un caos ordenat de festa plena de restes d’ossos de xai, trossos de síndria, alcohol i codis socials molt fixats.
Per nosaltres assistir a una boda cretenca en una de les places més importants d’Anogia ens sembla una experiència salvatge. Però els salts frenètics de grups de noies impecablement vestides amb colors lluents, tacons i faldilles sobre el genoll o els nois amb aires de seducció mascle embolcallats de camises negres i collarets daurats, són, en realitat, una maquinària precisa. Cada peça ferotge cantada gairebé a crits és un engranatge d’un ritual ben precís, ben fixat. Una ferotge sensació que gravita a l’entorn de regles ben concretes.

Aquestes danses es ballen en cercle i amb les mans agafades. Els «homes més homes del món» mostren la seva virilitat ballant amb salts i repicant els peus amb les mans enlaire. Els mocadors blancs amb borles entrelligats al cap i al coll, o fins i tot decorant un escenari ple d’estores orientals, una peça símbol d’aquesta «creïcitat» d’aquestes eternes festes dels panagiris (festa popular).
En Giorgos Xylouris, el músic cretenc nascut a Anogia el 1965, l’home de grenyes i barbes, de mirada profundament incisiva i caminar recte, toca el llaüt segur i de manera salvatge, amb varonil elegància de camisa blanca i pantaló negre, concentrat en gratar l’instrument amb una pua, quasi ignorant les propines que desenes de persones van deixant a peu d’escenari demanant temes. Gairebé ignorant els altres músics, com l’avi prim que està al seu costat, de melena i bigoti blanc que toca la lira com si fos un jovenet, o els altres llaüts i percussions.

Els convidats celebraran les noces durant tota la nit, unes noces que han començat hores abans quan un petit grup de músics s’ha dirigit de la casa del nuvi —on aquest s’ha vestit— a la casa dels pares de la núvia, on l’han recollit per anar conjuntament cap a l’església. Molt sovint aquesta celebració es produeix durant la tarda-vespre, quan encara és clar. La lira i el llaüt cretenc formen part de la comitiva musical. Melangioses melodies tradicionals s’interpreten en el trajecte a peu. Durant el ritual del casament, el religiós entona alguns cants. Després, la celebració continua amb el sopar, on s’alterna menjar i música durant tota la nit.

Creta des de dins: Anogia

GIORGOS XYLOURIS: La música, el cant o el ball són part inseparable de la nostra societat. Anogia és un dels pobles cretencs on això passa amb més força ja que té les seves pròpies tradicions i danses. Aquesta circumstància es dóna en molts pobles de Creta. Cada un d’ells té el seu propi estil. Però les bodes d’Anogia són realment úniques. S’ubiquen al centre del poble on no posen taules per seure, sinó que la plaça es converteix en un lloc per dansar. La gent està asseguda com si estigués al cinema. Això mostra la importància de la dansa i la música al poble. La seva força ve de molt antic.

La nostra entrada a Creta va ser breu i fugaç, només alguns dies d’estada per conèixer la superfície del «país». Coneixem Creta des d’una mirada externa, la que ens donen persones com el músic valencià Efrèn López, l’antropòleg argentoní Jordi Alzina o el músic irlandès Ross Daly. Persones que han estat transformades per Creta o que han transformat, fins a cert punt, quelcom de l’illa.
Malgrat que l’estada va ser curta, l’entrada a Creta es va produir per la part més desconeguda: vam topar-nos en una de les manifestacions culturals més íntimes i identitàries de l’illa, una boda en un dels pobles més representatius pel què fa la «creïcitat», la tradició: Anogia.

En arribar, Efrèn López ironitzava sobre aquesta població amb tota l’estima del món: Anogia és un poble que té l’orgull cretenc. Els del poble són més cretencs que els cretencs! Tot el que ve d’allà té «denominació d’origen»: «Som més mascles i més cretencs que ningú!».

Anogia (Anogeia) és un poble de gairebé 3.000 habitants situat a 740 metres d’altura a l’altiplà de Nida, als peus el Mont Psiloritis, on hi ha la cova d’Ideon (Ida) en la qual va créixer Zeus segons la mitologia. Segurament, el poble va ser fundat pels axos. El 1593 ja era un assentament important amb gairebé un miler d’habitants. Durant el segle XIX, la ciutat va resistir contra els turcs, raó per la qual Anogia fou cremada. L’agost de 1944, el poble va viure una trista massacre: els nazis assassinaren la majoria dels homes com a represàlia pel segrest del general Krieppe, qui manava a l’illa durant la Segona Guerra Mundial. Avui el poble viu principalment de l’agricultura i destacan als afores els antics assentaments de Tilissos, Sklavokambos i Zominthos.

Anogia es caracteritza per tenir dues parts. La superior està dominada per la plaça d’Agios Giorgos (Sant Jordi), l’aparador de la vida local on es poden comprar productes típics com teixit i formatge i s’hi poden observar algunes persones que vesteixen de manera tradicional. La part inferior del poble és la més antiga i en ella s’hi pot menjar xai i beure el típic rakí.

En aquesta part, també es pot visitar la casa del mític músic cretenc Nikos Xylouris, que morí el 1980, un dels grans noms de la música grega. La nissaga dels Xylouris és molt coneguda a Creta. El germà de Nikos, Antonis (Psarandonis), és el músic més rellevant actualment. Compositor, cantant i intèrpret de lira cretenca, és el pare d’en Giorgos, el barbut que vam conèixer tocant el llaüt a la boda d’Anogia. El Giorgos és molt amic de l’antropòleg argentoní Jordi Alzina i també de l’Efrèn. Gràcies a aquesta amistat, els membres de Mapasonor el vam poder conèixer i entrevistar-lo tot compartint fruits secs i unes sucoses olives durant una bona estona. No oblidarem el moment en què es va aixecar per cantar una de les melangioses melodies que els músics interpreten quan van a buscar la núvia a casa seva.

Segons l’Efrèn, en Giorgos és un dels músics que més representa la manera cretenca de tocar. Però el seu esperit és musicalment inquiet i ha incorporat un seguit de tècniques d’altres tradicions gràcies a totes les seves col·laboracions, entre les quals destaca la de l’irlandès Ross Daly. En Giorgos representa profundament una entitat i la porta endavant.

EFRÈN: Si no ets d’Anogia, mai tocaràs com ells per molt que t’hi esforcis. A mi si m’invitessin a tocar a una boda al poble hi aniria encantat, però no aconseguiria tocar com ells per molt que ho assagés. El mateix Ross Daly tampoc ho toca com ho fan ells, encara que tècnicament a vegades sigui millor. De fet en una boda d’Anogia no toca qualsevol de Creta, no us penseu que truquen a un músic d’un poble del costat, no! S’atomitza tant la cosa, que el del poble del costat ja no toca igual! És fàcil d’entendre, passa com amb les llengües. Per exemple, vosaltres —catalans de Mataró— aneu a viure a Gandia. Alguna vegada parlaríeu com una persona d’allà? Ni al cap de trenta anys! Per mi amb la música passa exactament el mateix.

A Anogia hi ha un músic molt conegut, en Psarandonis, el pare d’en Giorgos Xylouris. En realitat, però, és més un personatge que un representant del que és la música cretenca. Hi ha gent que es pensa que la música de Creta és tal com ell la toca, però no és així, ell és un fet puntual d’algú que ha creat una música pròpia, molt forta i salvatge. En canvi en Psarogiorgis, el seu fill Giorgos, s’assembla més al que és la música grega que en Psarandonis.

El nostre viatge a Creta va estar guiat per l’Efrèn i en Jordi Alzina, un expert en música cretenca i antropologia de la festa que viu a Creta des de fa cinc anys. Tot just posar el peu a l’aeroport, en Jordi va fer un gran regal a Mapasonor: ens va portar directament a la boda d’Anogia, una festa ininterrompuda al llarg de tota la nit, amb tota la seva vitalitat, tota la seva energia, tota la seva brutalitat. En Jordi viu a Creta, s’hi ha casat, ha participat en els seus rites socials i culturals més identitaris, no només com a espectador, de manera que coneix molt íntimament l’illa.

Des d’un terrassa, ens detalla les noces mentre observem la disbauxa tot prenent un fresc frappé que acaba convidant un senyor del poble que no coneixem. És un clar exemple de l’hospitalitat cretenca. En Jordi li agraeix el gest amb una salutació amb la mà. Després segueix. A ell totes les tradicions cretenques li apassionen, emocionen, i ens transmet aquest sentiment durant tota la nit i la resta de dies que compartirem.

JORDI ALZINA: Quan vius a Creta te n’adones que una de les coses que més caracteritza l’illa és la seva música. Està molt viva. Moltes parts de la vida quotidiana de les persones estan associades amb la música o a les cançons. Per exemple, al bateig d’un nen s’hi canten diferents cançons de poesia oral.

Aquí a Anogia, al ser una zona aïllada, s’hi han mantingut certes tradicions de forma molt ancestral. Una festa privada, com un casament, és de tot el poble i es fa a la plaça central. El més important és la festa civil, ja que al ritual de la missa, quasi ningú no hi va. El casament que estem observant és un fet social total, comparable a un partit de futbol.

A partir d’aquest ritual pots entreveure una representació de la societat. Per exemple, qui entra primer a ballar és el primer que ha pagat als músics. A aquests no els paguen els nuvis, sinó que cobren de la gent que demana un ball. A vegades es produeix una baralla entre diverses colles que han pagat. A més és una festa molt masculina, els homes ballen a primera fila, preparen tot el menjar, reparteixen el xai… Tots els músics són homes, pots comptar amb els dits d’una mà les dones que toquen. Una d’elles és la Kelly Thoma que toca amb en Ross Daly.

Així la religió marca la vida i genera moltes festes creant una ritualització de la vida de la gent, marcant una unió del poble. El pes de la família en una societat fortament patriarcal i amb tendència a una família extensa és un altre factor i la unió familiar és un altre moment de celebració important, espais per afermar solidaritat i de creació de noves aliances.

En Jordi Alzina ens amplia i detalla tots aquests continguts en un excel·lent article que hem incorporat a l’annex del llibre.
Així doncs el més especial d’aquest poble és que les noces encara es mantinguin en una plaça central del poble, no en un envelat o restaurant (kentrós), i aquesta es converteix en l’espai de ball on dones i homes competeixen amb danses circulars (siganos, syrtos, malevizotis…). La carn de xai, la síndria i l’alcohol (vi i rakí) circulen sense control per la festa. Els músics que toquen el llaüt i la mandolina acompanyen rítmicament les enèrgiques melodies de la lira cretenca. També l’acompanya un instrument de percussió.

La lira és un dels instruments musicals estrella de l’illa, un dels instruments que conformen la seva identitat amb més força, fins a tal punt que al 1955 es van arribar a prohibir les interpretacions amb violí prioritzant-se la lira, com a «símbol d’un folklore musical incontaminat», tal i com defineix Jordi Alzina en la seva tesi doctoral.

Aquesta identitat és sobretot masculina, malgrat que hi ha alguna dona com la Kelly Thoma que ha après a tocar la lira i n’ha esdevingut una destacada intèrpret i compositora.

KELLY THOMA: La lira cretenca és gairebé exclusivament tocada pels homes, i esdevé un món musical ampli que s’ha desenvolupat al voltant d’aquest amb els casaments, clubs nocturns… Es tracta d’un món en el qual una dona no hi pot treballar pel fet que implica tocar fins a altes hores de la nit, l’alcohol i, en general, un ambient més masculí en el qual una dona no escolliria tocar-hi. Per moltes altres raons, al llarg dels anys, la lira s’ha convertit en un instrument masculí com la majoria dels instruments populars de tot el món. Hi ha moltes excepcions, esclar, però la majoria de música popular és interpretada per homes. Quan vaig començar a tocar la lira no en tenia ni idea de tot això. Em va encantar la seva sonoritat per si sola, sense que hi hagués altres connotacions en la meva ment.

Però de totes maneres, en la música que toquem i en el medi ambient en què treballem els músics amb els quals em relaciono, no fem distincions d’aquesta naturalesa, així que mai m’he sentit estranya tocant la lira. Fins i tot quan la gent comenta sobre el fet que sóc una dona que toca la lira, els comentaris són sempre de caràcter positiu.

Tinc origen cretenc de part de mare. Ella va néixer a l’illa de pare no cretenc i mare cretenca. Va sortir de Creta quan només tenia 6 anys i es van traslladar a Atenes, on es va criar. Els meus avis van deixar enrere la seva cultura i fins i tot el seu accent i a poc a poc van perdre la connexió amb l’illa. Jo vaig néixer i viure a Atenes fins gairebé els 30 anys sense tenir cap relació amb Creta.
En realitat, quan vaig fer els 17 anys, va créixer en mi un fort desig d’aprendre a tocar la lira, sense cap raó específica, no va ser perquè em vaig voler conscienciar amb les meves arrels ni amb la tradició musical que representa aquest instrument. La meva relació amb la música de Creta va començar al conèixer la «interpretació» que feia d’aquesta tradició en Ross Daly. Em vaig enamorar del seu món musical, també del seu conjunt. He estudiat aquesta tradició amb en Ross, però també vaig estudiar moltes altres tradicions i estils en l’instrument. No crec que el meu origen cretenc tingui res a veure amb la meva relació amb la música. Sento que tinc una connexió molt forta amb la música però no a través de les arrels geogràfiques o genealògiques, sinó per quelcom molt més profund, més abstracte.