4. Barcellona-Pozzo di Gotto

«El Divendres Sant, com avui, hi ha la processó dels passos (Processione delle Barette). A Barcellona-Pozzo di Gotto es fa la representació del Via Crucis del Senyor on hi ha representats fins a catorze passos de la Passió. Cada pas prové d’un grup de professionals: artesans, carnissers, paletes… o d’una família de qualsevol ofici que s’encarrega de guarnir-la, custodiar-la i de portar-la en processó. L’acte dura de les sis de la tarda a les onze de la nit, fins que es reuneixen els passos de les dues poblacions: els de Barcellona i els de Pozzo di Gotto. El primer cant, la Visilla (Vixila regis, en sicilià), és cantat per més homes que dones ja que abans durant la Quaresma es reunien els homes mentre treballaven i la cantaven. Darrerament la meva filla Àngela el canta perquè ara s’hi poden afegir les dones que vulguin». Així ens ho explica en Nino Alesci, el pare de l’única noia del pas de la Visilla pocs minuts abans de començar la processó del Venerdi Santo a Barcellona. Ens el presenta l’excel·lent músic Antonio Putzu, fill del lutier de friscaletti, Paolo Putzu, qui ens acompanya durant la processó.
A Sicília trobem processons de Setmana Santa gairebé esquinçades, on el cant és pur crit de dolor per part dels lamentadors (i de les lamentadores, en el cas del Cantori Visilla). És el cas de Barcellona-Pozzo di Gotto, a Messina, al nord est de Sicília, on els carrers per on circulen no són estètics racons amb cases tradicionals d’una ciutat vella, sinó austers blocs de pisos arrebossats de ciment sense cap més pretensió que el seu ús funcional.

Els cantori no necessiten més que la seva convicció cap al sentiment del cant per transformar els carrers en espais de devoció. En Nino és petit i té una mirada molt viva. Amb els seus gestos i la seva expressió apassionada ens contagia la riquesa de la cultura per la qual lluita. També ens presenta a l’Àngela, la seva filla, convençut que la seva incorporació a la vara és una de les grans fites de la renovació de la processó.

Els carrers són plens de gent, però l’ambient abans d’iniciar-se, no difereix gaire de qualsevol altra manifestació laica. Venedors ambulats de globus, llaminadures de cotó de sucre i trompetes de plàstic pels nens, es confonen entre grups disfressats de romans, hippies sortits de la pel·lícula Jesucrist Superstar, nenes amb túniques blanques i ales a l’esquena o el mocador de Verònica a les mans. Tot plegat sembla més un ambient de fira que un acte sacre de devoció popular. Des d’un megàfon s’anuncia l’inici del recorregut; aleshores tot pren un caire més ordenat. Apareix un gran baldaquí que aixopluga la custòdia i que acompanyen, marcialment, militars, policies de gala i totes les forces vives ben empolainades. Les confraries s’agrupen al voltant de la seva vara i comencen els cants.

L’Antonio Putzu fa que ens fixem amb una nova vara, els Cantori lu Venerdi di Marzu. Al·lucinem…

NINO: Els participants són devots, gent que pateix quan canta, pur sofriment. Aquest sentiment de patiment és molt propi de la sicilianitat. Un hi està immers i la viu d’una manera popular. El nivell d’exterioritat, devoció i participació a la qual ha arribat, fa que aquestes manifestacions estiguin al límit de les tradicions religioses, de manera que desborden el sentit religiós.

La tradició ha de ser viva. La clau és que els més grans tinguin cura de transmetre-la als joves. Si la tradició no es transmet, si no hi tenen accés les dones o els joves i altra gent que pot prendre el relleu, no serà possible mantenir vius els seus valors. Una cosa és observar-ho i l’altra participar-hi. Si només l’observes, la tradició s’acaba aquí. Si la portes a terme i la transmets als altres; als joves, a les dones…la tradició tindrà un futur.

5. La Madonna a San Stefano di Camastra

A molts racons de l’illa de Sicília es canten cants polifònics durant la Setmana Santa, i quasi sempre parteixen de les figures divines per expressar sentiments humans. Existeixen alguns casos ben curiosos com el fet de cantar el dolor de la Madonna, però curiosament, tots els que ho porten a terme són homes, només homes! És el cas que vam observar a San Stefano di Camastra.

Arribem tard, quan manquen pocs minuts per l’inici de la processó. Ja és de nit i mentre fem les breus presentacions, el rumor de la gent acompanya els passos fins a la plaça on ens trobem, per donar inici a la processó.

Comencen els cants enmig del silenci absolut, trencat només pels estossecs que fan els cantants per aclarir-se la veu abans d’interpretar el seu fragment. Agrupats en cercle davant del pas de la Madonna Dolorosa i il·luminats per tètriques llums teatralitzades que reforcen el dramatisme de la imatge, completen les diferents estacions al llarg de dues hores.

LAMENTADOR: La nostra processó agafa el text del Nou Testament des del punt de vista psicològic de la Madonna. Representem el que ha patit Maria com a mare. No es tracta del dolor de Jesús en si, sinó del dolor vist a través del patiment de Maria.

CAP DE L’SQUADRA: El nom del text és «Le parte de la croce», però en realitat no és un himne cantat al misteri de la creu sinó més aviat una devoció a Maria, mare de Jesús, i sobre el que ella ha patit. Està més a prop de Maria que de Jesús, ja que parla del patiment d’aquesta: no té res a veure amb el misteri de la Creu.

LAMENTADOR: De fet cal dir que a Sicília sempre hi ha una aproximació mariana, és a dir el ritual és vist des de l’òptica de la Madonna. El fet que es diguin les parts de la creu però que tingui un referent marià, fa pensar que el text és molt nou. En el ritus més antic, deuria existir un altre text. El nou, el text que nosaltres cantem, segurament es va començar a interpretar l’any 1700, amb l’entrada de la devoció mariana, amb un fons musical precedent.

MAPASONOR: Però per què només canten homes?

LAMENTADOR: Tradicionalment la dona no sol a cantar a les squadres de Setmana Santa. A Barcellona canta una noia, però només una! Per nosaltres és normal. Pot ser un fet lligat a la cultura, en el sentit masclista. Nosaltres sempre ho hem viscut així, és un cant lligat a una cultura de mascles.

CAP DE L’SQUADRA: Que consti que ho vam intentar, però quan vam inserir les veus femenines al cor no va resultar perquè la comunitat estava acostumada a escoltar-ho amb veus masculines. En realitat era una intent de mantenir el nombre de cantants, no el d’incorporar veus femenines, però és que no n’hi havia d’altres! Es buscaven dones perquè no hi havia prou homes disponibles.