10. En Massimo Laguardia i Palermo

«La música siciliana té moltes facetes: els cants dels carreters, els cants de treball, els cants sacres, els cants per infants, les ninanane… El músic els reprèn, els fa propis i els dóna de nou a les noves generacions. Jo hereto quelcom i retorno quelcom, i en aquest procés evoluciona la música popular, no queda com un fenomen mort. La música popular no és morta, és viva! Agafem-la així i fem que evolucioni». Per Massimo Laguardia, militant de la cultura, músic i pedagog, no és cert que la música tradicional siciliana sigui una espècie en extinció. Ens trobem amb ell a Palermo on s’encarrega de projectar un dels instruments clau a l’illa: el tamburro (pandero sicilià). En Massimo ha assimilat els ritmes del sud d’Itàlia, els ha redimensionat, hibridat i projectat cap a una nova dimensió.

Palermo, la seva ciutat, és la ciutat dels pescadors collint les xarxes al port, la dels edificis de cúpules roses, la ciutat de places i immobles barrocs decadents a cada cantonada. La ciutat de les fornícules o petits templets de fusta amb madonnes i flors seques a cada cantonada. Una ciutat amb parets que cauen que conviu amb l’exhibicionisme de flors, plantes i roba estesa als balcons. També, Palermo és la ciutat dels mercats amb olives, tomàquet sec, pasta, espècies, peix i abundant fruita de tota mena.

La tarantella siciliana és siciliana. La tammurriatta napolitana, la tarantella calabrese i la pizzica pugliesa tenen altres ritmes. La meva feina és unir totes aquestes estructures sense tancar-me estrictament a la figura rítmica en si. D’altres també ho han fet. Hibridem, unifiquem diferents danses. Quan toco el tamburro intento incorporar tots els ritmes. Toco una dansa o una altra amb diferents moviments de la mà. Si les uneixo, creo una «dansa» nova. En altres paraules, a través de la tradició faig quelcom innovador. Recordo que uns nois iranians em van preguntar si havia estudiat música persa, ja que en aquesta utilitzen de manera molt similar la tècnica de tocar el tamburro i cantar. Però els vaig dir que no, que era quelcom espontani que creava.

A Sicília la música folklòrica és vista quasi com a música turística. Està distorsionada. No podia esbrinar quina era la música tradicional. Però a través d’altres tradicions, la celta, la basca, la portuguesa, la llatinoamericana, la hindú, em vaig apropar a la cultura popular siciliana i he descobert que és important recuperar el treball de l’instrument del tamburro, ja que hi havia una visió esbiaixada del seu ús. He recuperat la seva tradició i he descobert que era un instrument utilitzat fa més de tres mil anys per les sacerdotesses!

El tocaven la dones perquè eren capaces de comunicar-se amb la divinitat, ja que a elles se’ls hi llegava el secret de la vida. La forma del tamburro era el ventre matern de la dona que porta «el secret de la vida» i tocava el tamburro. L’home cantava o ballava, però no tocava aquest instrument. Només les sacerdotesses i els xamans.

A Sicília hi ha dues tècniques lligades al sexe: la femenina (tocar amb la dreta) i la masculina (tocar amb l’esquerra). Els grups folklòrics que ballen s’agafen de la mà segons el sexe. Això afecta la manera de tocar el tamburello. Hi ha tècniques d’origen àrab (com la de tocar amb el dit índex) que crec que són masculines perquè el dit té relació amb el fal·lus. Les dones, en canvi, tocaven un costat o l’altre de la palma de la mà. Els homes toquen de manera més complexa per demostrar que han pres el poder de l’instrument. Però bé, això és una teoria meva que encara he de verificar.

Els dits d’en Massimo recorren la pell seca i tensada del tamburro repicant a una velocitat de vertigen. A vegades les gemes del seu dit freguen la pell creant tensions musicals. En Massimo és un seductor, un seductor musical perquè quan toca l’instrument genera una tensió quasi eròtica, però també intel·lectual. Els seus grans ulls, coronats amb grans parpelles, i la seva expressivitat gestual, és tant gran com la impressionant manera de tocar el tamburro i la velocitat de vertigen dels seus dits. Aquest músic ens fascina també per la capacitat de generar discurs, de passar d’un tema a un altre que no té cap relació, o de retroalimentar el discurs. Pot estar força estona explicant el mateix sense que ens n’adonem.

En Massimo va aprendre a construir tota mena de tamburros perquè no quedaven lutiers de qualitat quan va començar a investigar l’instrument. Els seus alumnes (o els grups que munta de músics joves) l’escolten bocabadats; participen, però quan ell parla, només l’escolten fascinats. Possiblement, ell recrea mentalment la seva pròpia idea de sicilianitat, però el fet que sigui algú que a la pràctica està reinventant i popularitzant una música que semblava en estat d’agonia, fa que ens sembli un personatge fascinant.

Ens han arribat els cants populars (sobretot els texts i no la música) vinculats als instruments relacionats amb el treball. Per exemple, hi ha qui treballa el ferro amb un ritme per no descompensar-se al treballar. El ritme s’afegia al cant i així treballar era menys pesat. Els carreters, per exemple, cantaven en els seus viatges per donar ritme a la seva marxa i no sentir-se sols. De fet cantaven fins i tot a les trattories (restaurants) per donar un sentit a la seva activitat. A les muntanyes de sal de Trapani, els saladors cantaven una melodia que servia per marcar el ritme de la feina i a la vegada suportar el pes de la sal que portaven.

Els panderos dels camperols servien per destriar el gra del blat. En fer-ho amb cert ritme, generaven un patró rítmic. Sembraven la terra am un ritme determinat. Amb les castanyoles passa el mateix. El seu ritme marca la tècnica d’inseminació de la terra. Són dos ritmes lligats a la natura, al treball.

Del l’ús funcional del cant al treball es passa a l’expressió dels sentiments. De l’amor, per exemple. Sicília és plena de cants d’amor, un país on hi ha un sentiment molt gelós dels homes cap a les dones però musicalment hi ha un gran sentiment de ser cavalleresc amb elles.
A la vegada era una manera d’apropar-se a la divinitat ja que el treball tenia un sentit diví: la Natura era Déu. A través del treball et feia menjar.

El tamburro ha tingut a Sicília una gran tradició, i s’ha recuperat només fa uns vint anys. Abans hi havia panderos per tot arreu, però amb el temps van quedar com a elements folklòrics, turístics. A Sicília diferenciem la música tradicional i la folklòrica. Aquesta darrera és la imatge més turística i menys autèntica de la tradició.

11. La història de Massimo Laguardia

La música siciliana és particular perquè ha estat construïda a través de les invasions; la dels àrabs, la dels borbons, la dels grecs… Totes aquestes tradicions han quedat. Per exemple, dels grecs utilitzem les escales dòrica i jònica. Pel que fa a l’herència àrab, aquesta la trobem a arreu: en la llengua, les construccions, la canalització d’aigua fresca, l’enginyeria… Hi van ser dos o tres segles i feren molt per l’illa. L’any 1200, Federico II va entendre la necessitat de conviure diverses religions (catòlics, bizantins, musulmans, jueus… ). Llavors convisqueren molt més que ara. Posteriorment d’Espanya vàrem prendre moltes coses: la llengua siciliana té moltes influències de la llengua espanyola.

La música tradicional, doncs, és viva. Penso que no és una peça de museu sinó que una evolució com la vida mateixa. Qui feia música tradicional fa 200 anys no la feia com fa 100 anys. L’evolució s’ha donat i nosaltres fem el mateix. Els etnomusicòlegs i les etnomusicòlogues estudien les tradicions però no poden donar directrius de com treballar. Crec que som els músics els que les donem i després ells i elles les estudien.

Ara estem en un moment particular on molts joves s’estan aproximant a la música tradicional i la recreen, fins i tot tornant a usar instruments que semblaven extingits. Un exemple és la zampogna. Abans només s’usava per tocar la «Novena di Natale», però avui s’utilitza com a instrument modern integrat al grup. No només se’n fa un ús litúrgic. Òbviament s’ha deixat la vida rural per créixer a les ciutats i la música ha passat d’un entorn a un altre. Ara sembla que hi ha una intenció de retorn a la vida rural, però de forma diferent.

Cal afegir que a Sicília també hi ha la intenció de projectar a fora les nostres tradicions per mostrar una cultura i una imatge social d’una terra viva en creativitat que no es mostra per culpa de la imatge d’una terra corrupta, mafiosa. Sicília és una terra de grans produccions artístiques dins d’àrea de la Mediterrània i volem construir una gran societat, un futur diferent. Volem confirmar que hi ha un lligam entre nosaltres i les altres cultures de la Mediterrània, una interculturalitat. I la música és un llenguatge que permet aquesta trobada, aquesta tolerància, aquesta convivència.