Gafsa ha estat oblidada per tots els governs des de la seva independència. A més l’atur ha anat creixent, passant d’uns 14.000 treballadors el 1980, a una 5.800 al 2016. Segons Hlaïmi Tarek, professor i un dels activistes de la revolta del 2008 a Redeyef: “la regió de Gafsa s’ha anat empobrint cada cop més. Depenem totalment de l’explotació de les mines per part de la Companyia de Fosfats de Gafsa (CFG) ja que no hi ha hagut ni hi ha inversions en altres sectors que la desenvolupin.” Per avarícia Ben Alí va exigir a la CFG d’invalidar un pacte no-escrit segons el qual es prioritzava la contractació de personal local, permetent reduir l’atur endèmic de la regió. Aquesta companyia, que és la principal explotadora de les mines de la zona i existeix des de principis del s. XX, és el principal centre de treball de la regió. Per mitjà d’un concurs públic falsificat (com era habitual durant Ben Ali) es volia avalar la contractació de personal de fora de la regió, reduint encara més la precària situació laboral de la zona.
La gent de Gafsa va arribar al límit. “ A partir del 4 de gener el poble va reaccionar- diu Hlaïmi Tarek-. Va arribar a comprendre que el problema era la mentalitat del règim de Ben Alí, incapaç de respondre a les necessitats de la població. Va esclatar una revolta en cadena de les associacions, al sindicat (UGTT) que fins al moment era proper al règim, fins als pobles propers… Durant sis mesos hi va haver marxes, assentades, xerrades públiques arribant fins a la confrontació amb la policia. Es volia fer una protesta pacífica, però la policia va acabar disparant, ferint i es va entrar en conflicte.”
La revolta de Redayef estava sòlidament organitzada i construïda des del propi poble. La seva originalitat es que per primer cop es va trencar el mur de la por que havia creat Ben Alí. Hofnaoui Ben Othmane, un dels activistes que van ser empresonats i actualment a l’atur explica: “És un dels millors moments que hem viscut: tot el poble sense excepcions es va revoltar per demanar l’alliberament dels militants presos: dones, ancians, estudiants… Va ser el primer cop que s’entrava en una vaga general il·limitada. Es va produir una treball d’igual a igual entre el poble i els militants. La gent assistia massivament i sense por a les xerrades que Adnane Hajji (el líder i sindicalista de la UGTT) feia cada diumenge a l’aire lliure denunciant la situació. La por en la que es basava el règim es va trencar, i això va ser clau per la revolució.”
Possiblement la revolució que es coneix de Tunísia, la que va passar de l’hivern del 2010-2011 iniciada al poble de Sidi Bouzid amb la immolació d’un jove, no hauria estat possible sense les revoltes prèvies de la conca minera de Gafsa. Bouslohi Muhammed enginyer de la CFG, diu “Per nosaltres Sidi Bouzid no és l’inici de la revolució. No hi ha una revolució que comenci del no-res sinó que es produeix una acumulació d’efervescències socials que preparen el terreny, i aquestes van començar aquí a la conca minera i concretament a Redeyef. Varem ser encerclats i no teníem cap suport extern, a més facebook i les xarxes socials no estaven encara desenvolupades, però ens organitzarem per crear un moviment nou. En aquell moment els militants van començar a comprendre les debilitats del règim, ja que malgrat semblés que era molt fort era, al contrari, molt feble. Era fort per sols per la policia i les tortures. L’haver viscut l’experiència de la conca minera del 2008 va donar energies a la revolució del 14 de gener.”
La sensació de cara el futur, però, no és optimista. Bouslohi Muhammed diu que “La revolució sols ha començat. Res més. Tunísia està en moviment però la troika que governa després de les eleccions no ha canviat res. El partit islamista al govern intenta ficar pertot arreu els seus militants creant una nova dictadura. S’han aprofitat tocant el sentiment religiós de la gent tunisiana per guanyar, però no tenen cap perfil polític. És l’antic règim amb vestuari religiós, res més.”
