¿Y los demás?

El remordimiento fue el sentimiento principal que me acompañó a lo largo del difícil camino hacia la libertad de esta prisión. El remordimiento por el tiempo perdido, el remordimiento por la energía perdida, el remordimiento por las cosas que hice sin mi voluntad, pero sobre todo el remordimiento por lo mucho que mi familia sufrió, por lo mucho que esta situación había afectado mi relación con mis padres, mi relación con mis hermanos. El remordimiento de cómo la situación huyó de mi control y cuánto afectaría las vidas de mis padres y mis hermanos.

Lo peor que me estaba pasando, era el hecho de que no tenía una perspectiva clara de la situación. La crueldad de lo que me estaba pasando me hizo aún más sensible. Sin embargo, justificaba todos los comportamientos de todas las personas. No estaba en la posición de juzgar a nadie por sus acciones, no estaba en condiciones de tener una conversación normal y no estaba en condiciones de entender por qué todo esto me estaba pasando. Mi madre, enojada, a menudo me preguntaba: “¿Por qué?” Sabía que le estaba haciendo daño el hecho de que no tenía ninguna respuesta. Sabía que mi comportamiento no podía entenderse, sabía que ella estaba intentando entender. Pero no tuve ninguna respuesta entonces.

Me avergonzaba por las mentiras que le estaba diciendo, me avergonzaba por lo que sentía por mí, me avergonzaba por el modo que ella me miraba, con esa mirada de compasión y de impasse. Me avergonzaba por la mirada que tenía yo misma, me avergonzaba por la mirada que tenía mientras me miraba en el espejo. Esto era lo único que podía decirle.

Ahora, lejos de esta situación, y con más claridad, y ahora que el remordimiento se ha ido, me di cuenta de que yo era tan responsable de lo que me estaba pasando, como lo somos cuando sufrimos de fiebre o cualquier otra enfermedad. También comprendí que nunca querría estar en el lugar de mi madre. Tal vez el remordimiento que me torturó, también la estaba torturando a ella, pero nunca llegué a saber si ella ha sido aliviada de él. También me di cuenta de que mi aventura nunca fue solo mía, me di cuenta de que era una aventura para mucha gente…

Marilena

Publicat dins de General | Envia un comentari

No faig res perfecte

De fet, he deixat d’intentar fer res de forma impecable. Només em crea frustració. A més, qui ha inventat els barems que estableixen la perfecció?

No puc dir que casa meva estigui bruta, però un alegre desordre campa com li dona la gana. Ja recolliré.
Intento deixar les coses ja fetes per no haver de córrer a última hora. Però acabo a corre-cuita i sí, ja ho sabia, però deixeu-me tranquil·la que sóc així.
Sé de sobres que una copa de vi és confortable per a mi. Però, i els minuts de deliciosa conversa addicional que aporta la segona? Tira milles, s’ha dit.
Trec el iogurt, la fruita, les nous. Però els nens esmorzen galetes. I jo avui vull galetes, amb aquest te tant bo que m’he fet. Ja farem la fibra i tot el rotllo un altre dia.
Contenció, Vero, que de vegades expliques la vida a tothom. Però un moment, no només no he fet mal a ningú sinó que hem rigut una estona. Tanta tontería, ja!

La qüestió és cuidar-se, i per a mi cuidar-me és fer allò que em ve de gust i em fa sentir bé, que em relaxa, m’inspira i que a la vegada impacta positivament en els que m’envolten. Digues-li bikini amb triple formatge o nens, que avui mirem Rocky II una altra vegada.

Son quasi les 3 de la matinada i hauria d’estar dormint. Però no puc fer-hi res, m’apassiona viure les hores durant les quals la gent està dormint.
Hi ha coses que no canviaré ja a aquestes alçades de la vida. I total, no sóc perfecte però vaig pel bon camí.

Verònica

Publicat dins de General | Envia un comentari

Temiendo el miedo (II)

 

Aquest escrit és un petit homenatge a la meva companya blocaire qui, just la setmana passada va publicar el relat d’una vivència pròpia. Abans de la publicació, humilment ens deia que l’escrit no era cap meravella i que havia sigut difícil ser sincera (per la duresa de l’experiència viscuda). Llavors vaig llegir l’article. El primer que vaig dir-li, és que no només era una meravella pel coratge i l’honestedat de sincerar-se sobre l’experiència d’una relació abusiva, sinó que les seves paraules mereixien ser publicades també en un bloc que ofereixi suport a les dones víctimes de les diverses formes de violència de gènere existents.

També vaig admetre-li una altra cosa. Que jo també vaig viure una situació pràcticament idèntica. Tenia vint-i-un anys i crec que és important esmentar el fet que aquella nefasta i més destructiva relació de parella que mai he tingut va tenir lloc precisament quan el meu pes va arribar a un dels punts més baixos. Quina paradoxa! Suposadament la meva versió més prima i transparent hauria d’haver-me aportat felicitat absoluta… i res més lluny de la realitat. Quan menys m’estimava a mi mateixa, més baix era el llistó d’estimació i respecte que jo posava vers la meva persona.

La companya descriu la vergonya i la culpa d’accedir a tota mena de demandes i desitjos d’algú més gran que tu quan tot just estrenes la vida com a adult. Aquest seria un fet totalment insuportable per a mi si amb el temps no hagués entès que lluny de predisposar-me a viure un seguit de relacions similars, poc a poc m’ajudaria precisament a establir les bases del que una relació NO ha de comportar.

És la primera vegada que escric sobre aquesta relació. Dono gràcies a la companya per haver tingut el valor de fer-ho primer i despertar el mi el desig de fer-li costat en aquest tràngol. Encara tinc una mica de por, encara no he pronunciat el seu nom em veu alta més de dos o tres vegades en els darrers vint anys. Mai vaig plantar-li cara, simplement vaig fugir.

Què faria si el tingués davant? Potser me’n adonaria que, al igual que vaig erròniament idealitzar un cos molt prim com el sentit principal de la meva vida i garantia d’èxit, molt possiblement veuria a aquesta persona amb els ulls d’una dona forta i viscuda i me’n adonaria que aquell monstre poderós que havia fabricat a la meva ment no és més que un homenet que convertia les febleses dels altres en la seva felicitat.

Verónica

Publicat dins de General | Envia un comentari

Temiendo el miedo

A veces el miedo se convierte en una guía para nuestras acciones. Apoyamos comportamientos y situaciones en nuestras vidas porque tememos las consecuencias. A veces el miedo nos deslumbra y nos quedamos en situaciones que nos perjudican, sólo porque no podemos vernos fuera de estas situaciones. Algunos de nosotros, nos vemos pequeños. Algunos de nosotros estamos acostumbrados a agachar la cabeza y vernos débiles.

Lo peor llega cuando la gente de nuestro entorno, debido a la indulgencia que mostramos hacia su actitud, se sienten fuertes y que les debemos juramento de lealtad . Una vez conocí a una persona así, que nuestra relación se basaba principalmente en lo que él ganaba de mí. Durante mucho tiempo, quizás por la diferencia de nuestra edad, pero también por el carácter “fuerte” de esta persona, me encontré en una situación donde hice cosas en contra de mi voluntad. Cosas que me hicieron sentir vergüenza y culpa. Sin embargo, no pude reaccionar, pensaba que era demasiado joven y incapaz para ir contra de sus deseos. Día tras día, la culpa y la vergüenza crecieron, y cada vez me cerraba más. Sin darme cuenta, de un día para otro, mi cuerpo empezó a reaccionar por sí solo, a lo que yo era incapaz de tratar. Lentamente comencé a aislarme. No hablaba más, ni con mis amigos ni con mis padres. No hablaba, no lloraba, no sonreía, no me enojaba, no me reía y no tenía esperanza.

No puedo contaros más detalles, no recuerdo nada de lo que pasó durante estos años. Mi memoria eligió borrarlo todo. Principalmente los momentos que viví con esta persona. Sólo recuerdo cuando llegó ese día cuando tuve que ir al hospital. Recuerdo llorar todo el camino hacía el hospital porque estaba empezando a ver la salida de lo que me estaba pasando. También recuerdo el día en que decidí hablar de mi relación con este hombre con otras personas. Recuerdo que la gente mostró más comprensión de lo que esperaba y mucho más de lo que me mostré a mí misma. También recuerdo cuando decidí decir no a las exigencias de esta persona.

Recuerdo lo mucho que le había asustado a el, recuerdo lo asustada que estaba yo misma, pero sobre todo recuerdo lo fuerte que me sentí después.

Lo más importante, había empezado a darme cuenta de que mi vida no comenzó y no iba a terminar con esta relación. Había empezado a darme cuenta de que NADIE en el mundo jamás me puede obligar a hacer algo en contra de mi voluntad, y que si yo no me defiendo, mi organismo siempre encontrará una manera de rebelarse!

Marilena

Publicat dins de General | Envia un comentari

No et preocupis

Em preocupa no arribar a tot, decebre’m i decebre als altres…

  • I a mi que no puguis perdonar-te (diu la seva mare).

Em preocupa que la resta pensi que només em queixo, i em preocupen les ganes que tinc de queixar-me de tot.

  • A mi em preocupa que això et tanqui i no et deixi demanar ajuda quan la necessitis (diu el pare).

També em preocupa resultar avorrida i poc interessant, caure en l’oblit…

  • I a nosaltres ens preocupa -i ofèn- que no t’arribi el nostre amor i entusiasme de poder compartir amb tu el nostre temps. Tant de bó poguéssim prestar-te els nostres ulls per una estona (diuen els amics).

Em preocupa la soledat.

  • I a mi que dubtis que em tens al teu costat (diu la millor amiga).
  • A mi també… especialment, que no aprenguis a gaudir de la teva pròpia companya (la mare, un altre cop).

Em preocupa que no t’atregui el meu cos, que les meves curves (o la manca d’elles) et resulti indiferent, que no vulguis abraçar-me i no vegis en la meva pell més que un mostrari de irregularitats i imperfeccions.

  • Saps el que em preocupa a mi? Que encara no t’hagis adonat de l’electricitat que es desprèn cada cop que els meus dits recórren la teva silueta (diu l’amant).

Al cap i a la fi, el que em preocupa és no sentir-me suficient. Les meves limitacions, no ser perfecta.

  • Doncs a mi em preocupa, per sobre de tot, que tinguis aquesta preocupació (diu ella mateixa).

Em preocupen moltíssimes coses, i sembla que va a pitjor: Aquesta faldilla queda bé amb la samarreta? Importa? Hauria de prendre’m un altre café? Ja en porto dos aquest matí… Si li dic això, segur que no voldrà veure’m mai més. Però si no ho dic, llavors m’estic enganyant. Seré capaç d’acabar l’informe avui? Em surtiran bé els pèsols amb pernil? Segur que no li agraden, la seva mare fa uns impressionants… Un reguitzell quasi-etern del que sovint no som conscients, que xucla l’energia que hauríem de destinar a les preocupacions realment importants, les que requereixen passar a l’acció, posar-se les botes i pintar-se la cara com els indis (els d’abans), i OCUPAR-SE. Preocupar-se, només quan hi ha alguna cosa per ocupar-se (quina obvietat, vist així), i si val la pena.

Screenshot_2017-07-12-13-56-16

De moment, tinc prou amb preocupar-me d’escoltar aquest “¡oye!”, doncs el dia que no hi sigui és ben segur que ho trobaré a faltar.

Clara

Publicat dins de General | Envia un comentari

Un tractament de cine

..i es desperta d’un salt del llit i decideix que sí, que aquell és el dia en que deixa el passat enrere i es disposa a viure sense temors. Es mira al mirall, s’ agrada, es somriu perquè se sent plena de vida i una força interior la llença cap al carrer perquè ha decidit per fi, deixar-se portar pels seus sentits, pel seu desig i vol contagiar-se d’alegria i transmetre tota l’energia que aquest temps ha estat acumulant. La darrera imatge ens la mostra allunyant-se somrient amb pas ferm entre una multitud a la cinquena avinguda de Nova York. Pla ascendent. Fi.

Aquesta podria ser la pel.lícula que em vaig muntar del que havia de ser el meu pas de la malaltia a l’estat on em trobo ara: un pim-pam. Decidir i fer.  Quan finalment vaig donar-me per vençuda i vaig dir, sí, estic malalta vaig trobar una buidor immensa. D’alguna manera “el bitxo”havia perdut força i ja no decidia, però i jo? Què n’havia quedat de l’Ester? Lluny de la pel.lícula que jo m’havia muntat no hi havia por que no conegués, el mirall era un insult, estava buida de sentiments que no fossin la ràbia i la ira cap a mi mateixa i sortir al carrer, pensar en veure gent era el que menys de gust em venia. Pla descendent. Un gran desert. Comencem.

El que salva, el que cura és que vulguis. A mi em passava el mateix que a tu: sabia que no estava bé, que aquella “vida” no funcionava de cap manera i pensava que estava sola perquè des del minut 1 en el que el Transtorn va flirtejar amb mi vaig començar a fugir de tothom i, erròniament  acusava els altres d’haver-me deixat sola. Jo sabia que volia curar-me, que necessitava fer un tractament, del que ja dubtava és de si ho aconseguiria perquè creure en mi no havia estat mai una faceta que cultivés gaire. Res vé donat, res, però tot s’aprèn i voler, serà la teva arma per a que no et muntis la peli.

Ester

 

Publicat dins de General | Envia un comentari

La meva evolució, la teva evolució

nowness

Recordo com et molestava la meva energia desbordant. Les meves ganes constants de conversar acompanyades de vigorosa gesticulació eren rebudes per tu com una mena d’histerisme que t’esgotava i irritava.

També recordo quan em deies que l’únic motiu pel qual he experimentat una notable millora en el transcurs de la meva vida és degut al fet que el meu punt de partida era tan desequilibrat que no tenia més opció que evolucionar, amb un aire de somriure de gat d’Alícia mentre pronunciaves aquesta paraula. I és què, segons tu, qui ja neix evolucionat no requereix cap canvi.

Ara no ets capaç de veure com hem invertit els papers. Però jo sí. I em recordo, i sóc recordada, que la meva passió per comunicar transmet emocions i sensacions que poden tenir un impacte positiu en els altres. I que el camí que he llaurat en aquesta aventura de viure és motiu de satisfacció pròpia i també aliena.

Com a consell, encara que no me l’has demanat però és ben cert que m’importes, et diré que val la pena aturar-se i mirar cap endins. Pregunta’t per un moment si és possible que tothom estigui actuant malament i en contra teu i permet un acte d’introspecció que et deixi veure allò que obstaculitza la teva evolució. Mentrestant, no ofeguis la meva essència, perquè només quan som veritablement conscients d’aquesta som capaços d’apreciar la bellesa en nosaltres i en tots aquells i tot allò que ens envolta.

Verònica

Publicat dins de General | Envia un comentari

No odieu la vostra imatge

Bon dia,

Us deixem un article de l’Estel Soler.

 

No odiar la nostra imatge; odiar la societat que ens obliga a sentir odi per la nostra imatge. Fa uns dies, la portada d’una revista aprofitava una foto de la guionista, directora i actriu Lena Dunham per donar vint recomanacions als seus lectors per perdre pes. Dunham, defensora acèrrima dels cossos naturals, contestava a través del seu Instagram que haver-se aprimat no significava cap fita per a ella i que no se’n sentia orgullosa. I, amb l’humor que la caracteritza, aprofitava l’ocasió per fer la seva pròpia llista amb vint consells ben irònics sobre el tema.
En una situació semblant es troba la model de “talles grans” Eva María Pérez, que declara que no hi ha dia que no hagi de sentir comentaris sobre el seu aspecte físic: “No has pensat mai a aprimar-te?”, “Està grassa, però mira que bé que ho porta”, “Mira que és guapa, però quina llàstima que estigui tan grassa”.
A les xarxes socials proliferen els perfils de dones curvies que defensen els cossos de les dones “reals”. Però, malgrat les aparences, el canvi cap a la transformació social dels cànons de bellesa és només superficial. Al fons, allà on s’ha de coure la revolució, els prejudicis físics segueixen enquistats de mala manera. La pandèmia de la preocupació pels nostres cossos s’estén sense fre i des de fa temps també ha emmalaltit els homes: procurem menjar poc –menys, encara menys– i fer molt exercici físic –cremi el greix i també l’enteniment–. Tant li fa si estem amargats, si som infeliços i hem caigut en un una depressió inconfessable per culpa d’aquesta absorbent exigència que busca la perfecció carnal a un preu massa alt.
L’expressió mens sana in corpore sano se n’ha anat ben bé en orris. L’hem malentès i hem enfollit en oblidar la part més important de l’equació: l’esperit, la ment. I d’això qui se’n preocupa?
Als cucs que viuen al sot on tots acabarem se’ls en fot la nostra aparença. Se’ns cruspiran sencers i després escopiran el verí que constata de quin mal va morint a poc a poc la nostra societat.
Publicat dins de General | Envia un comentari

Auto-iluminada

Hija, hermana, esposa y madre. Y todo tiene que ser perfecto. Un modelo de hija, una alumna excelente, la mejor empleada, hermosa y querida por los hombres, la mejor amiga. Humilde pero también exigente, fuerte pero también sensible, romántica pero también pragmática, consistente pero también atrevida, seria pero también impulsiva. Podría continuar y llenar una página entera con los papeles que me han asignado desde el día en que nací. Tantos papeles representados por la misma persona, y todos exigentes y extremos. Roles que requieren un control total de lo que estás haciendo y de lo que dices, para que no te alejes de lo está comúnmente aceptado.

Viniendo de una sociedad muy cerrada, en la que cada uno vive su vida a través de la vida de su vecino. De una sociedad en la que todos están oprimidos para que puedan complacer a la opinión pública, de una sociedad en la que te siguen las frases: “es una vergüenza” y “¿qué pensará la gente”? De una sociedad que nos enseña cómo ser iluminados por la gente, y nuestro valor como seres humanos esta juzgado sólo a través de los ojos de los demás.

Pero…

¿Qué pasa si de repente dejamos de esperar el reconocimiento de la gente? ¿Qué pasa cuando un día de despiertas, te pones de pie por ti misma y dejas de dar importancia a las personas que te hacen sentir mal por lo que eres? ¿Qué pasa si te despiertas una mañana y empiezas a sonreír por lo que tienes dentro de ti? ¿Qué pasa cuando un día aceptas tus imperfecciones y en vez de luchar contra ellas las abrazas? ¿Qué pasa si empiezas a enfrentarlas con humor?

Luego ya no estarás preocupada por lo que la gente piensa de ti, ya no tendrás miedo de perder el control, luego ya serás tú la que ilumina tu misma pero también todo el mundo!

Marilena

Publicat dins de General | Envia un comentari

Et trobarem a faltar, Carles

Des del nostre bloc volem retre un petit homenatge i donar una mica més de veu a les paraules de l’amic Carles Capdevila que ens va deixar fa uns dies. Ens agradaria que les seves reflexions fossin un bàlsam que, aplicat a diari amb tendresa i dedicació fessin que pàgines com la nostra tinguessin tendència a desaparèixer.

 

DIGUEM-NOS COSES BONIQUES

QUAN PARLO en algunes xerrades de “viure amb humor”, no vull dir que riguem tot el dia. Ni es pot ni cal. Tenir humor vol dir tenir moral, i tenir moral vol dir tenir valors. Estar d’humor vol dir tenir una bona disposició, ser positiu. Si a sobre la ironia ens acompanya, trobarem complicitats i somriures o rialles que ens ajudin a superar mals moments.

En temps difícils, i els actuals ho són, l’actitud marca la diferència. I aquesta s’alimenta de l’autoestima, que no deixa de ser el balanç de com estem amb nosaltres mateixos quan passem comptes. Tendim a carregar o descarregar l’autoestima en funció del que diuen o pensen de nosaltres. Aquest carregador sembla fàcil i és enganyós, perquè donem massa pes a la valoració de l’altre, que sempre serà apressada o s’expressarà en likes superficials a les xarxes. En una societat competitiva costa trobar elogis personalitzats i de veritat, tots anem prou enfeinats.

CarlesCapdevila

Fa temps que penso que el més important, el més decisiu, el més transformador, és el que ens diem a nosaltres mateixos. De la mateixa manera que si ens agradem al mirall aquell dia sortirem amb més ànims al carrer, és bo treballar un altre mirall, l’interior, i no demanar-li qui és més bonic, sinó dir-nos coses boniques. No es tracta d’ensabonar-nos ni d’enganyar-nos, que tractant-se de nosaltres mateixos no colaria. L’exercici és més seriós. Cada dia de la nostra vida té dues versions, la cara A i la cara B. I com que està de moda la queixa, i pensar que els altres tenen més sort i mai rebem el que ens mereixem, solem ficar-nos al llit carregats de retrets contra el món. Si hi penses bé i ho treballes, cada dia t’ha dut coses bones, aprenentatges enriquidors. I si els vas recordant, si construeixes un relat cert sobre la part positiva del que et va passar ahir, sortiràs a afrontar l’avui amb més ganes.

Publicat dins de General | Envia un comentari