Amb llum pròpia

Hi ha moments a la vida que t’obren els ulls, com si t’haguessin clavat una clatellada a l’ànima. Són senyals del que només tu ets el receptor universal. Una imatge, una conversa in fraganti, una frase caiguda d’un llibre. Instants que causen un daltabaix dins teu. Encara recordo, com si fos ara mateix, una nit clarificadora. Dormia tranquil.lament i vaig… Read more →

Cada setmana visito la meva amiga…la que m’acompanyat tota la vida. ‘En lo bueno y en lo malo’ com diu més d’una cançó. A casa seva, és on em reconcilio amb coses que no acabo d’entendre i que ella, només ella, m’intenta fer veure d’una altra manera. Ara m’alimenta l’ànima, després de molt de temps d’alimentar-me amb plats exquisits: la… Read more →

Intentant treure-li ferro podria dir que vaig perdre el cap i em vaig enamorar de manera incondicional, sense mesura i obsessiva del menjar. Un amor abocat al desastre que vivia de manera clandestina i apassionada i que omplia d’aparent benestar un instant fugaç del dia, la resta d’aquella vida que jo portava, segons el meu prisma, era un absolut desastre.… Read more →

Durant gran part de la meva malaltia, l’entorn va jugar el paper de perfecte ignorant. El que jo mateixa els vaig atorgar. No deien res perquè senzillament no sospitaven. A mi no em venia de gust explicar-los que tenia un problema amb el menjar. Millor dit, no m’atrevia. Llavors era quan m’encarregava disfressar la relació que tenia amb els meus… Read more →

De vegades tinc aquest pensament de què no necessito‎ ningú, que puc funcionar com si “l’entorn” no existís, perquè em considero autosuficient. Gestionar l’entorn, les relacions, se m’ha fet sempre tan complicat que tancar-me en caixetes és quelcom que faig cíclicament. Primer als estudis, després a la feina, a una relació… Error. Avui penso que tan dolent és un entorn… Read more →

“Clara ha d’afrontar tots els esdeveniments de la seva vida amb el cap fred, i aconseguir tot el que es proposi. S’ha de mostrar sempre amable i riallera, així la gent que l’envolta podrà veure que és feliç, i tractar d’agradar allà on vagi. Donar una aparença atractiva, però que no la faci, tampoc, semblar una noia superficial o frívola.… Read more →

‘Mens sana in corpore sano’. Aquestes eren les paraules que em repetia a mi mateixa cada dia quan tenia 17 anys i pensava que simplement calia posar una mica d’ordre amb el menjar. Una mica de bondat, en clau saludable, desfer-me dels quatre o cinc (o sis o set, ja posats) quilos que la broma m’havia costat com a resultat… Read more →

Mentre sentia la veu del psiquiatre explicant com havia de ser el tractament , la meva veu interior també parlava: “Aquest home no ha entès res del que li acabo de dir? Què està dient d’hospitals de dia , d’ingressos 24 hores, de menjar 3 plats i fer 4 àpats al dia? Jo treballo i estudio, per tant, a mi… Read more →

Aquest és el meu primer post, la meva carta de presentació i primer de tot, agraeixo a l’ACAB i en concret a la Marta Andújar per la confiança de permetre’m compartir amb tants i tantes lectors/es unes reflexions tan íntimes i privades. Tinc trenta-tres anys i vaig viure l’etapa àlgida de l’anorèxia nerviosa ja fa molt temps, dels catorze als… Read more →

Si miro enrere puc veure que el motor de canvi principal que va fer adonar-me que no podia anar bé si continuava igual: haver d’estar ingressada durant mesos en un hospital va ser un episodi cabdal. Als quinze anys la vida ha de ser una altra cosa, creieu-me. Al principi de la malaltia quan la majoria dels meus pensaments eren… Read more →