De vegades tinc aquest pensament de què no necessito ningú, que puc funcionar com si “l’entorn” no existís, perquè em considero autosuficient. Gestionar l’entorn, les relacions, se m’ha fet sempre tan complicat que tancar-me en caixetes és quelcom que faig cíclicament. Primer als estudis, després a la feina, a una relació… Error.
Avui penso que tan dolent és un entorn tòxic com la “manca d’entorn”. Per manca d’entorn vull dir el fer d’aïllar-me sense haver desenvolupat eines per connectar i reconnectar amb la persona que s’amaga aquí dins meu.
Jo vaig néixer a una família amb uns valors molt forts: l’honestedat, l’esforç, ..valors positius que segueixen sent cabdals per a mi. Però d’alguna forma gairebé no deixaven espai per a altres opcions. Imperava el que estava bé o malament. Claríssim dons (?!): havies d’aspirar a fer-ho tot BÉ – el problema és que sempre es pot fer millor, oi?! … “Els altres” eren això, altres, “estranys” i per ser autosuficient calia no demanar rés mai a ningú. Així, amb naturalitat.
El plaer o la joia de viure mai van sortir a l’equació dels valors – potser és donava per suposat, però jo vaig entendre que vivia per fer-ho tot perfecte, per arreglar les mancances, no per sentir-me bé. Vaig passat molt anys sentint-me incapaç, malament i sovint buida, des de l’adolescència fins casi la trentena. Centrar-me en ser millor, ser “prou bona” i no semblar “feble” em servia per sentir el fals benestar de què jo tenia el control, el blanc i el negre. Necessitava que això em fes sentir en pau, però no. El plaer de viure el vaig descobrir després de l’anorèxia, molt després. Quan em vaig començar a estimar.
Per sort, ara sé que puc tenir el meu espai personal sense tancar-me en caixetes, sé que això em va malament, no m’ajuda a viure, em treu poder. I he descobert que sovint la gent que m’envolta és precisament el que em fa sentir viva, capaç, autèntica, em donen perspectiva.
La meva experiència és que tot és més fàcil i lleuger quan aconsegueixo fer les coses pel mer fet de fer quelcom que m’agrada, passar-m’ho be, “perdre el temps” – relaxar-me, cuidar-me. Callar la veueta aquesta que et diu què està bé o malament és complicat i encara surt de tant en tant. Si estic confusa em pregunto: “això em dona poder o me’l treu?“, casi sempre ho sé.
Va ser l’entorn el que em va fer emmalaltir? En part, per activa i per passiva. Per excés de rigidesa d’una banda i per falta de perspectiva, d’una altra. Em vaig tancar a la meva “missió” sense permetre’m cap qüestionament. Em va faltar la perspectiva que em connectés amb qui sóc a sota de tot el garbuix i el caos que tothom té a la vida en un moment o altre.
De fet, avui observar-me i observar els altres es una de les pràctiques que més m’ajuden a millorar com a persona. Avui, per a mi, “millorar” vol dir créixer, descobrir els meus sentiments i emocions i construir a partir d’ells. M’he donat de baixa de la religió del bé i malament i el que vull és fluir.
Cèlia
