El meu problema no era el menjar, el meu problema era la por.
La por a no saber relacionar-me, a no ser prou bona en el que feia, a no merèixer ser estimada. I aquesta por es va convertir en exigència i en ràbia contra mi mateixa. Saps de què parlo?
Menjar era quelcom que em feia dependent, que m’arrelava a les coses materials, que sovint significava socialitzar. Menjar a casa meva era estar alerta i pendent de per on apareixeria el conflicte, la imposició, el sentir-me irrellevant. Mentre que jo hauria volgut viure, simplement, a un altre món i ser una persona que sabés fer el seu camí.
Intentar “viure de l’aire”, sense menjar, em va portar a un lloc fosc on cada vegada estava més lluny de mi mateixa. Agafant paraules de la Glòria a Acompanyar no és qualsevol cosa, diria que només quan “el desig de deixar de patir” va ser més gran que “la por a engreixar-me” vaig acceptar que menjar era part de l’equació, menjar era part del que et permetia VIURE. Diria que va anar així: resignació-acceptació-reaprendre-gaudir.
En un primer moment, menjava amb la resignació de qui es pren una medecina que li han prescrit. Després d’anys de privacions, havia perdut les sensacions de gana i de sed, em costava reconèixer-les, així que en lloc de fiar-me del que sentia havia de tenir rutines. Mantenint la rutina dels àpats vaig recuperar forces i, sobretot, la mínima estabilitat per tenir consciència de les coses necessàries. Acceptar que el menjar era una d’elles, per exemple. A partir d’aquí, va començar la part més important: re aprendre a menjar i a entendre-ho com a una forma de cuidar-me, de mimar-me, de construir-me i també com part de la relació amb els altres.
Crec que la part de re aprendre el significat del menjar i acceptar la seva dimensió social va ser la part més difícil. A voltes em tornava a enfurismar per haver-ne de dependre i em molestava que fos el centre de tantes situacions. Quan els amics organitzaven un sopar sovint menjava alguna cosa a casa i apareixia a l’hora dels cafès. En part era per no cridar l’atenció perquè em costava decidir què menjar, perquè hi havia moltes coses que s’em posaven malament i perquè m’angoixava que la gent convertís en una festa tot el que tenia a veure amb menjar.
Al cos li has de donar temps per recuperar-se, has de ser pacient. I sobretot he aprés que quan el cos es va re col·locant t’ajuda a re col·locar la ment, les creences que inventem per justificar-nos. Va portar-me força temps reconciliar-me amb el menjar, anys, i encara ara de vegades em molesta el desfici de la gent menjant amb excés com si s’acabés el món. Tinc els meus moments … Tanmateix, menjar, cuidar-me del meu menjar i escoltar el meu cos va voler dir deixar de negar-me i començar a nodrir la persona que sóc. La persona a la que volia eliminar, la persona que tenia por de ser, era una imatge falsa de mi que només existia dins la meva malaltia, no era jo.
Ara hauries de veure cóm m’ho passo de bé menjant-me les meves galetes favorites ! Això si, sóc una mica gourmet. Tampoc t’enganyaré, el menjar mai havia estat quelcom que em produís un plaer especial. Sempre preferia un bon llibre a un plat de menjar. I al cap dels anys encara sóc així. Però ara trobo que és un plaer deixar-me seduir per algunes coses que em fan deixar un bon llibre durant una estona… Hi estàs d’acord? Quines coses diries tu?
Cèlia
