Març; l’Entorn. Acompanyar no és qualsevol cosa!

dofins 2Com explicar als que m’estimen el que m’estava passant?

Tenia 19 anys, portava molt de temps amb la malaltia, ja l’havia normalitzat, ho controlava tot fins i tot el fet que ells no se n’adonessin de res. Ells; els meus pares, notaven canvis, sobretot en el meu estat d’ànim i en el pes, però jo era una experta mentint i els tenia molt manipulats, certament els tenia al lloc que volia.

El moment en que la meva família i jo ens varem trobar davant de la malaltia va ser estrany, vaig sentir-me alleugerida però alhora trista, el fet de que sapiguessin el meu secret no volia dir que jo estigues disposada a curar-me. Reconec que vaig aprofitar-me del moment, ja ho sabien  per tant ara ja podia negar-me a menjar lliurement sense haver de mentir.

Ells tenien moltes preguntes i jo molt poques respostes que donar…..

No entendrien res. Em jutjarien, deixaria de ser la noia perfecte. S’espantarien de les coses que havia arribat a fer. I d’altre banda, com els podia fer entendre que jo no volia canviar res i que tenia pensat seguir com fins ara?

Estava tan centrada en mi, ficada en el meu món; el de la malaltia, que no m’adonava que ells estaven patint.

Vam anar a la visita del psiquiatre i la veritat és que el paper que els hi tocava fer era difícil. Serien ells qui decidirien què i quant hauria de menjar. No es van quedar parats i van  fer l’únic que podien fer en aquell moment, SABER-HO TOT SOBRE LA MALATIA i ACOMPANYAR-ME sense retrets, sense judicis.  Això em va ajudar molt, el fet que entenguessin que el que em passava era el resultat d’una malaltia mental i que res del que feia era per fer-los patir ,va fer que poguessin  veure la malaltia des de el meu món. El meu pare em va entendre des del principi en canvi a la meva mare li costava més, ho van fer molt bé.

El meu pare va agafar el mando i la meva mare es va col·locat al seu costat, li sembles bé o no el que ell decidia, els dos anaven a una.

Jo mentrestant seguia malalta, molt malalta; i com que havia de menjar davant d’ells, van augmentar les conductes compensatòries i es clar, seguia perdent pes. Pensava que els enganyava però no era així. Sabien perfectament el que feia, però també sabien que formava part del procés, l’augment de la meva angoixa davant del menjar, m’anava trencant. Sabien que la psicoteràpia aniria fent el seu efecte. El meu pare sabia que fins que no toques fons no reaccionaria i esperava el moment. El moment va arribar, la malaltia dominava la meva vida i ja no quedava res de mi, no sabia cap a on anar, el pànic a engreixar d’una banda i el desig de deixar de patir per l’altre.

Recordo les paraules del meu pare, em  va dir :

-Confies en mi? Si confies en mi, deixa’t portar. T’estimo molt i no faré mai res que et perjudiqui, no et garanteixo que sigui fàcil i segur que patiràs però ens en sortirem.

Em vaig posar a les seves mans a cegues i va començar el procés de recuperació; hospital de dia, teràpies psicològiques… es cert que era cosa meva però tenir-lo al costat acompanyant-me va ser fantàstic.

Sempre dic que la meva recuperació va ser gracies a tres coses: les meves ganes, el tractament i la comprensió de la malaltia per part de la meva família. Estic segura que tot i tenir ganes i el millor especialista si la meva família no hagués entès la malaltia i m’hagués acompanyat en el procés no me’n hagués ensortit.

Gloria

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Forma part de:
És un projecte de:
xarxanet.org - Entitats i voluntaris per un món millor