Durant gran part de la meva malaltia, l’entorn va jugar el paper de perfecte ignorant. El que jo mateixa els vaig atorgar. No deien res perquè senzillament no sospitaven.
A mi no em venia de gust explicar-los que tenia un problema amb el menjar. Millor dit, no m’atrevia. Llavors era quan m’encarregava disfressar la relació que tenia amb els meus familiars i amics.
Em creia per sobre d’ells i això com més temps ho practicava, més poder em donava. I així durant quasi 20 anys… imagineu quin desgast d’energia!
Vist des de fora m’adono de la gran injustícia, però en aquell moment em feia sentir reina del meu jo.
Aquesta valentia i grandesa es va tornar petita i ridícula el dia que els vaig fer partícips de la meva malaltia.
Tots ells, esparverats no donaven crèdit a què els estava explicant. ‘No pot ser que una persona com tu tingui un trastorn alimentari… i això com es cura?’. Jo no sabia què respondre.
Val a dir que compartir-ho amb ells va ser la manera definitiva de comprometre’m a posar fi a aquell grapat d’anys dels quals n’havia perdut el compte. De seguida es van voler posar en acció, amb tantes ganes que corrien més que jo mateixa.
Jo necessitava el meu temps per pair tot el que m’estava passant mentre que per a ells el temps s’havia convertit en crucial.
Un cop ens vam posar d’acord, juntament amb metges i terapeutes, vam aprendre a caminar junts. Jo em vaig deixar ajudar i l’entorn va respectar el meu temps i espai. El compromís era ferm… els ritmes, malauradament, no els podia marcar ningú.
Passats els anys m’adono del que el meu entorn ha fet per mi, de la paciència que ha tingut, de les coses que ha hagut de gestionar i acceptar sense estar-ne d’acord.
No penso en l’entorn com a responsable de la meva malaltia. Ja no culpo, cosa que durant anys he fet amb molta destresa. Crec que en el meu cas l’anorèxia ha estat una barreja de circumstàncies… que anaven a parar a un terreny adobat i del tot receptiu… era jo.
Per a mi l’entorn va ser el primer culpable, el primer al qual li vaig recriminar coses i demanar explicacions. Fins que em vaig adonar que la responsable de la meva malaltia era jo i ningú més.
A partir d’aquest moment vaig entendre que amics i familiars em podien ajudar a sortir, em podien escoltar, acaronar i consolar. Formaven la xarxa que jo necessitava per fugir d’una situació difícil de sostenir i altament corrosiva.
Ara, per a mi l’entorn és el més meravellós que tinc. El primer que sap les coses i rep les bones notícies… als que acarono, ajudo a caminar quan fa falta i mai em descuido de mimar.
Gràcies al meu entorn sóc on sóc.
Mª Àngels
