Etiqueta: Música Mediterrània

6. L’Orazio Rantuccio: el centre d’un món conegut

«Estem al centre del món conegut. A un pas d’Àfrica, a un pas d’Àsia, a un pas d’Europa… Estem a un pas d’Espanya, a un pas del nord d’Àfrica, a un pas de Grècia. Fins i tot ara amb la immigració, som terra de pas per molts immigrants que volen anar a Europa a buscar una millor situació de vida. Molts passen per les illes de Malta, Lampedusa, Pantelleria… i per les nostres costes». Ens trobem amb l’Orazio Rantuccio a Sant’Andrea di Rometta. L’aire és fred, perquè ha estat plovent tota la nit. Passegem amb ell pels carrers de cases velles cercades d’horts fruiters. El poble està ubicat a una petita vall, amb l’esglesiola dedicada a la Madonna del Sabato. A aquesta església hi ha devoció pels cants a Santa Maria (Evviva Maria) estudiats per Nada Gitto de Musicanostra, l’associació a què pertany l’Orazio i sense la qual no haguéssim pogut conèixer les persones que són portaveus de moltes tradicions sicilianes, ni contactar amb tota la gent que han format part del documental de Sicília. Després l’Orazio ens porta a visitar diferents pobles de la comuna de Rometta: Torretta, Scalone Oliveto, Filari o Gimello Monaci, petites agrupacions de cases de no més de cent habitants disseminades al llarg d’un camí solcat de valls petites, esglésies, sostres de teula i algunes ruïnes de fortificacions de l’època en què els pirates o els invasors circulaven pel mar (i no per internet).

L’Orazio és un home atractiu que atrapa per la seva actitud. Un no sap mai què hi ha d’improvisat coneixement autodidacta, o què hi ha de documentat en el seu discurs sobre la Mediterrània, però té la sensació que el seu imparable discurs és creïble i/o estimulant. L’Orazio és un seductor, amb la picardia de la seva mirada de bonics ulls esquinçats i foscos, que sempre deixa a l’aire un suspès gest irònic que el fa, a més de d’interessant físicament, intel·lectualment atractiu. L’Orazio sap com usar el discurs i com atrapar el seu oient. És mariner i ens parla d’una Mediterrània similar:

En alguns períodes, Sicília va ser un centre estratègic per la Mediterrània. Alguns personatges històrics conqueridors, com per exemple Federico I Barbarossa, cercaven prendre l’illa estratègicament per tal de tenir un domini a la Mediterrània. En certes èpoques, Sicília gestionava el poder de la conca. El poder de comunicar amb diferents pobles, de contractar amb persones, de comercialitzar…

Un exemple és la llengua siciliana, que no és un dialecte. Sota algunes personalitats com Federico II es va consolidar una cultura pròpia i fins i tot una gramàtica. A la nostra llengua, trobes paraules franceses, similituds amb el català, el castellà o l’àrab, i fins i tot amb llengües més antigues. Per exemple al contenidor de l’aigua l’anomenem gebbia de l’àrab keppia. A Sicília no es canvia sinó que s’assimila per la nostra comoditat. El sicilià de fet no existeix d’origen sinó que neix amb la colonització. És un producte de tot el que existeix disseminat per la Mediterrània, un mosaic de la realitat del món antic. Totes les diferents invasions han deixat un substrat a Sicília.

A l’Orazio li agrada mirar a través de la realitat per interpretar-la, i arriba a forçar-la perquè mai sigui banal. Creu més en la unitat de la conca Mediterrània que en l’europea, una Mediterrània que ha anat coneixent a través dels seus ports i que li ha creat aquesta sensació d’una cultura transversal lligada al mar. L’Orazio s’ha configurat el mapa mental d’una Mediterrània que ell insisteix en trobar-li trets en comú, existeixin o no. Recorda les navegacions guiades pel sol o per la lluna, cap a Tessalònica, Calàbria, les Balears, Tarragona…

L’Orazio també entén Sicília com una illa formada per capes de cultures. Quan parla dels tres dialectes del sicilià els identifica amb tres capes de cultura diferents: el del Val di Devone, zona difícil de conquerir propera al ritus ortodox, la Val di Messina a Palermo més europeïtzada i propera a França o Espanya, i la Val de Mazzara, al sud, propera a Tunísia i Algèria, amb un dialecte i una cadència de vida àrab. A l’Orazio li encanta parlar de l’herència cultural de Sicília, especialment d’aquesta darrera, l’àrab, quelcom força comú entre les diverses persones que hem anat coneixent a l’illa.

Sicília no és un lloc on s’ha desenvolupat una identitat social, on «es neix», on es desenvolupa una «sicilianitat». No. Sicília s’ha anat formant amb capes. Es va començar a desenvolupar amb els zíngars que van venir del continent europeu i/o del continent africà a través de la península italiana i començaren a colonitzar l’illa. Després vingueren els fenicis, la gran influència colonitzadora. Els grans navegadors de la Mediterrània, bons comercials. Pots trobar moltes similituds en les construccions estratègiques fenícies de Sicília i de la península ibèrica. Ho trobes en rutes determinades ja que els fenicis sempre navegaven seguint el sol, cap a l’est.

Podem trobar fins i tot trets àrabs que no trobaràs en altres llocs on la cultura no es basa tant en la barreja de diverses cultures. Ho noto fins i tot en les cares. La meva fesomia, per exemple, és clarament d’aspecte àrab. Ara bé, també trobes gent rossa que ve del període dels francesos que han deixat a l’illa una mena d’intercanvi racial, per dir-ho d’alguna manera. Trobes famílies amb fills de pell fosca i d’altres de pell molt clara.

7. L’Orazio i la Gioiosa Marea

L’Orazio ens mostra també un món a punt d’extingir-se o ja extingit. Les expressions musicals dels pescadors o dels pastors. L’associació Musicanostra treballa documentant la tradició musical de l’illa, sobretot les que estan gairebé apunt d’extingir-se o que estan renaixent amb dificultats. L’etnomusicòloga Nada Gitto ens ho comenta quan l’entrevistem amb l’Orazio: «a casa vostra, i en concret a la cultura catalana, les tradicions autòctones i la cultura popular poden haver sorgit com a resposta a quelcom, a la dictadura que intentà assassinar-la. Això és el que he vist amb Toni Torrens [del qual parlarem al capítol de les illes Balears]. A Sicília això no passa, ha desaparegut, no té cap prestigi, tothom parla de tradicions molt fortes però no hi ha motius per lluitar per elles. Per això s’extingeixen».

Abans de fer-se fosc, l’Orazio i la Nada ens porten a San Giorgio di Gioiosa Marea, un poble del nord est de Sicília nascut per la pesca de la tonyina. Vol que coneguem un dels únics informants d’una tradició musical extingida el 1973: els cants de treball de la pesca de la tonyina. Caminem per un passeig marítim extens, amb una platja plana i sense límits, fins arribar a la sorra. Les restes descuidades d’una antiga barca de pesca, un palau en ruïnes i abandonat, i la llum que va minvant a poc a poc, ens recrea un escenari d’una tristesa romàntica. En Giuseppe Armenio (Pippo) i l’Angela Salmeri, filla d’un antic amo seu, s’esforcen en assenyalar-nos l’il·legible nom gravat a les restes de la proa de la barca: «Santa Rita».

En Pippo és un ex pescador de tonyina entusiasta, que s’expressa melangiosament cantant i cridant, gesticulant exageradament i teatralment imitant les seves feines com a pescador, traient enfora, sense cap fre, els seus records, com si encara treballés pescant tonyina o com si per ell treballar fos una forma d’expressió artística presa amb absoluta devoció.

PIPPO: La gent cantava sempre quan treballàvem: «Me tocóoooo!, me tocóoooo! Atento bastardo la tuna!»

És menut i cepat, però de moviments ràpids i àgils. En algun moment fa el gest de posar una mà sobre les restes de fusta de la barca, i la deixa lliscar suaument, com si encara fos viva i la volgués amansir de l’empit de les onades.

ANGELA: Quan portaven les xarxes o quan les tornaven a la terra i les plegaven, sempre cantaven una cançó concreta. El treball era pesat i cantant alleugeríem el cansanci. També cantàvem cançons quan recollíem les cordes, xarxes i les àncores per tornar els vaixells, una feina molt pesada..

ORAZIO: Crec que aquests cants són d’origen sicilià i van néixer per acompanyar el treball. Però els termes i tot el sistema laboral són herència del sistema àrab. Canvia, això sí, el sistema de la religiositat. De l’islam es passa a la religiositat catòlica ja que era important fer-ho. Hi ha molts noms que no són nostres sinó que vénen de fora. A Messina la influència és de l’església romana catòlica. Però a les altres províncies hi ha una influència bizantina-àrab, oriental.

ANGELA: De fet tot el treball estava lligat a la religió cristiana. Per exemple, cada matí els pescadors anaven amb les barques fins al punt de pesca, unes xarxes que quedaven a uns mil metres de distància de la platja durant tres mesos. Els pescadors hi anaven i després tornaven. Quan arribaven a la boca de les xarxes de pescar tonyina, es posaven figures de sants i creus. El cap s’aturava, posava la mà a l’aigua i es senyava i expressava amb dialecte sicilià: «Bon Giorno Santa tonnara», ja que considerava la tonyina com si fos una santa.

ORAZIO: Es demanava als sants tenir el peix necessari per viure durant l’any, ja que la tonyina es podia conservar amb sal.

8. La zampogna és morta!

«Morta! morta! la zampogna és morta! Bé… hi ha joves que la toquen però és un instrument que no dóna diners, no dóna guanys com abans i per la feinada que porta… crec que està morta! Aquests són els seus darrers dies». Així de clar ens ho argumenta Salvatore Saija, un pastor d’ovelles que viu amb el seu germà Giuseppe a les valls de Gimello Monaci, un minúscul poblet de la comuna de Rometta.

L’Orazio ara ens ha portat a la Sicília rural, una ruralitat quasi en extinció. Els germans Saija són els pastors més pintorescos que deuen existir a la Mediterrània: trempats, riallers, grossos, panxuts i xerrameques. S’expressen amb el dialecte sicilià, intel·ligible per nosaltres, però comprensible gràcies a la seva gesticulació i expressivitat. Les seves cares, grans, rodones i rogenques, són lleugerament asiàtiques, d’ulls petits i axinats, i la seva gestualitat i hospitalitat compleixen perfectament el tòpic del sud de la Mediterrània: tenen les portes obertes al visitant, i no poden evitar oferir-li l’agre formatge d’ovella que fabriquen o un refregit de budells de garrí que segons ells es pot menjar el Divendres Sant ja que és llet i no carn!

En Salvatore i en Giuseppe són dels pocs lutiers rurals de zampogna que queden a Sicília. Les fabriquen en una cambra fosca de la seva caseta, plena d’eines i accessoris pel ramat. Modelen toscament la fusta que acuradament han seleccionat prèviament per aconseguir un so correcte. Assequen la pell dels animals per fer-ne el sac. Ens mostren el procés i després, com si es preparessin per la fotografia, surten a l’exterior a tocar la zampogna, el friscaletto (petita flauta vertical de canya) i un triangle de ferro rovellat que en Giuseppe toca marcant la pulsació. Al davant, una espectacular vista de la boscosa vall, amb el mar al fons. Abans d’aquest, una refineria, infraestructura que causa un alt desequilibri de salut i ecologia a la zona.

ORAZIO: Cal tenir molt en compte que per fabricar zampognes es fan servir fustes particularment cares perquè sinó no sonen. Les fustes més bones són les d’albercoquer, les del ginjoler o les de l’ametller salvatge. Sens dubte, el més important és trobar la fusta adequada i saber-la tallar bé en el moment indicat. Exactament quan s’acaba l’estiu i especialment, la fase llunar. Tot això provoca que una bona zampogna sigui cara.

SALVATORE: La zampogna és un instrument pastoril que es tocava a les festes. Però no només es feia sonar en les celebracions! De petit sortia a les muntanyes i em divertia tocant-la. Abans, els pastors sortíem cada matí amb la zampogna a l’espatlla. El moment més important era per Nadal, quan es tocava la «Novena di Natale». Es tocava a l’església i també a les cases. Els sonadors anàvem de casa en casa. Podíem tocar en un centenar! Imagineu-vos si se’n feien de calerons! Les famílies que no tenien diners et regalaven pa o pasta. D’això ja en fa molt de temps… Per exemple, cap a l’any 1975 jo solia tocar a Milazzo.

ORAZIO: Durant els anys 70 es va anar perdent el costum de tocar a les cases. A la dècada dels 80 ja s’havia perdut completament. La causa fou que es va perdre el contacte directe entre el sonador de zampogna i l’amo de la casa. Si jo no porto músics a casa meva, el meu fill ja no els portarà i així es va trencar la cadena tradicional i gairebé es va perdre. Després es van inaugurar museus per presevar-ho.

SALVATORE: Això va com va. El món és d’aquesta manera: avui s’atura una cosa i més endavant hi haurà un nou boom. Hi va haver un temps que tot això va funcionar bé. Ara, en canvi, estem en un temps fluix pel que fa l’ús de la zampogna, però crec que existirà sempre!
En Salvatore comença a bufar i en un instant ja té el sac ple d’aire. Comença a tocar i al cap d’una estona li volta el cap i ha de recolzar-se en el seu germà per no caure a terra. És hora de menjar alguna cosa.

Entrem a la casa. L’estança, que fa a l’hora de cuina i menjador, és molt austera. En un foc a terra hi ha un calder ple dels menuts de garrí que fa hores que bullen. La ferum és d’allò més desagradable.

En Giuseppe destapa el calder i amb una forquilla lligada al final d’un pal llarg, punxa un tros de budell i ens l’acosta perquè el tastem. Agraïm però la seva hospitalitat, abraonant-nos sobre el vol de les olives picants casolanes i el pa amb formatge que ens han ofert primer. Els budells, ni parlar-ne! Bé, algú de nosaltres —per respecte— els prova, si bé necessita ingerir dues olives picants d’immediat!

La comunicació d’en Salvatore sempre està plena de bromes picaresques, amb doble sentit, que sovint no s’entenen però les captem. Les seves bromes no parlem amb trista enyorança, però detesten, se’n riuen del món actual, amb comparació amb el seu passat i amb el món que ells han elegit. A ells ja els hi agrada el món que han escollit, tampoc en coneixen cap altre, però tampoc es fan les víctimes per un món actual que els sembla terrible. Senzillament no els agrada. Els germans Saija mai han sortit de la vall on viuen, tampoc ho han necessitat.

SALVATORE: Nosaltres no hem sortit mai d’aquí. Per què? Ho tenim tot: menjar, beure, dormir… Per què hem de sortir? Només ho hem fet quan hem caigut malalts.

ORAZIO: Per ells mai no ha existit la necessitat de sortir. La frontera és aquesta!

SALVATORE: I pel que fa a les dones? [somriu picarescament, un gest que parla per si sol malgrat que no l’entenem quan parla]. Recordo quan tenia 15 anys que deu, quinze, vint noies venien del bosc d’alimentar les cabres. Portaven llenya per les cases ja que llavors no hi havia gas. Deu, quinze, vint noies venien del bosc… del bosc! Els nois estàvem amb els animals i quan venien elles… com t’ho diria… jugàvem! Què fèiem els nois amb la flauta? Doncs la tocàvem!

Però ara els temps no són com abans, en general les coses no es veuen igual. Per mi els temps d’ara són pitjors. Molt pitjors! La manera de viure és pitjor. Els nois no serveixen de res, no tenen substància. Abans les relacions eren més sinceres, més consensuades. Jo sempre he estat molt de la broma però també he estat sempre generós i amic amb tothom. Tu ho saps, Orazio! Quan tenia setze anys recordo que tenia moltes amigues, moltes… Però mai els hi vaig posar la mà al damunt! Compartint estones amb elles, jo ja em sentia content.

Quan li vaig dir a la meva futura esposa que em volia prometre, la primera cosa que em va dir va ser: «Jo t’estimo per prometre’ns, però el que vull és el consentiment del teu germà gran, que parlis amb ell. No del meu pare no, del meu germà gran!». I per què no del pare? Doncs perquè el pare… tenia una amant!

ORAZIO: Això que comenta és una tradició. Recordo que per casar-me m’havien d’avalar tots els meus germans!

SALVATORE: Això sí, el casament era per amor, no per una decisió familiar. Jo em vaig casar sense tocar la meva esposa. Però a vegades el que es feia era la fitina: «Jo et vull a tu, tu em vols a mi,… et prenc i ens escapem!»

ORAZIO: Sense matrimoni, eh? S’escapaven sense casar-se! Com en el rapte de les Sabines. Això existia i existeix! En altres paraules, quan no hi havia consentiment, les parelles s’escapaven i passaven una nit junts. «Jo em vull casar amb tu, però el teu pare o la meva mare no ho volen, et prenc, ens escapem i passem la nit. Al dormir junts, automàticament ens havíem de casar. Ja no es podia portar a casa, automàticament t’hi havies de casar. Això a Gimello Moneci havia passat diverses vegades».

SALVATORE: Hi va haver un cas d’una dona amb cinc fills que cap era del mateix pare! N’enxampava un, el deixava, després n’enxampava un altre i el deixava, i així contínuament. I un altre, i un altre… Era el semen del camp!!

4. Barcellona-Pozzo di Gotto

«El Divendres Sant, com avui, hi ha la processó dels passos (Processione delle Barette). A Barcellona-Pozzo di Gotto es fa la representació del Via Crucis del Senyor on hi ha representats fins a catorze passos de la Passió. Cada pas prové d’un grup de professionals: artesans, carnissers, paletes… o d’una família de qualsevol ofici que s’encarrega de guarnir-la, custodiar-la i de portar-la en processó. L’acte dura de les sis de la tarda a les onze de la nit, fins que es reuneixen els passos de les dues poblacions: els de Barcellona i els de Pozzo di Gotto. El primer cant, la Visilla (Vixila regis, en sicilià), és cantat per més homes que dones ja que abans durant la Quaresma es reunien els homes mentre treballaven i la cantaven. Darrerament la meva filla Àngela el canta perquè ara s’hi poden afegir les dones que vulguin». Així ens ho explica en Nino Alesci, el pare de l’única noia del pas de la Visilla pocs minuts abans de començar la processó del Venerdi Santo a Barcellona. Ens el presenta l’excel·lent músic Antonio Putzu, fill del lutier de friscaletti, Paolo Putzu, qui ens acompanya durant la processó.
A Sicília trobem processons de Setmana Santa gairebé esquinçades, on el cant és pur crit de dolor per part dels lamentadors (i de les lamentadores, en el cas del Cantori Visilla). És el cas de Barcellona-Pozzo di Gotto, a Messina, al nord est de Sicília, on els carrers per on circulen no són estètics racons amb cases tradicionals d’una ciutat vella, sinó austers blocs de pisos arrebossats de ciment sense cap més pretensió que el seu ús funcional.

Els cantori no necessiten més que la seva convicció cap al sentiment del cant per transformar els carrers en espais de devoció. En Nino és petit i té una mirada molt viva. Amb els seus gestos i la seva expressió apassionada ens contagia la riquesa de la cultura per la qual lluita. També ens presenta a l’Àngela, la seva filla, convençut que la seva incorporació a la vara és una de les grans fites de la renovació de la processó.

Els carrers són plens de gent, però l’ambient abans d’iniciar-se, no difereix gaire de qualsevol altra manifestació laica. Venedors ambulats de globus, llaminadures de cotó de sucre i trompetes de plàstic pels nens, es confonen entre grups disfressats de romans, hippies sortits de la pel·lícula Jesucrist Superstar, nenes amb túniques blanques i ales a l’esquena o el mocador de Verònica a les mans. Tot plegat sembla més un ambient de fira que un acte sacre de devoció popular. Des d’un megàfon s’anuncia l’inici del recorregut; aleshores tot pren un caire més ordenat. Apareix un gran baldaquí que aixopluga la custòdia i que acompanyen, marcialment, militars, policies de gala i totes les forces vives ben empolainades. Les confraries s’agrupen al voltant de la seva vara i comencen els cants.

L’Antonio Putzu fa que ens fixem amb una nova vara, els Cantori lu Venerdi di Marzu. Al·lucinem…

NINO: Els participants són devots, gent que pateix quan canta, pur sofriment. Aquest sentiment de patiment és molt propi de la sicilianitat. Un hi està immers i la viu d’una manera popular. El nivell d’exterioritat, devoció i participació a la qual ha arribat, fa que aquestes manifestacions estiguin al límit de les tradicions religioses, de manera que desborden el sentit religiós.

La tradició ha de ser viva. La clau és que els més grans tinguin cura de transmetre-la als joves. Si la tradició no es transmet, si no hi tenen accés les dones o els joves i altra gent que pot prendre el relleu, no serà possible mantenir vius els seus valors. Una cosa és observar-ho i l’altra participar-hi. Si només l’observes, la tradició s’acaba aquí. Si la portes a terme i la transmets als altres; als joves, a les dones…la tradició tindrà un futur.

5. La Madonna a San Stefano di Camastra

A molts racons de l’illa de Sicília es canten cants polifònics durant la Setmana Santa, i quasi sempre parteixen de les figures divines per expressar sentiments humans. Existeixen alguns casos ben curiosos com el fet de cantar el dolor de la Madonna, però curiosament, tots els que ho porten a terme són homes, només homes! És el cas que vam observar a San Stefano di Camastra.

Arribem tard, quan manquen pocs minuts per l’inici de la processó. Ja és de nit i mentre fem les breus presentacions, el rumor de la gent acompanya els passos fins a la plaça on ens trobem, per donar inici a la processó.

Comencen els cants enmig del silenci absolut, trencat només pels estossecs que fan els cantants per aclarir-se la veu abans d’interpretar el seu fragment. Agrupats en cercle davant del pas de la Madonna Dolorosa i il·luminats per tètriques llums teatralitzades que reforcen el dramatisme de la imatge, completen les diferents estacions al llarg de dues hores.

LAMENTADOR: La nostra processó agafa el text del Nou Testament des del punt de vista psicològic de la Madonna. Representem el que ha patit Maria com a mare. No es tracta del dolor de Jesús en si, sinó del dolor vist a través del patiment de Maria.

CAP DE L’SQUADRA: El nom del text és «Le parte de la croce», però en realitat no és un himne cantat al misteri de la creu sinó més aviat una devoció a Maria, mare de Jesús, i sobre el que ella ha patit. Està més a prop de Maria que de Jesús, ja que parla del patiment d’aquesta: no té res a veure amb el misteri de la Creu.

LAMENTADOR: De fet cal dir que a Sicília sempre hi ha una aproximació mariana, és a dir el ritual és vist des de l’òptica de la Madonna. El fet que es diguin les parts de la creu però que tingui un referent marià, fa pensar que el text és molt nou. En el ritus més antic, deuria existir un altre text. El nou, el text que nosaltres cantem, segurament es va començar a interpretar l’any 1700, amb l’entrada de la devoció mariana, amb un fons musical precedent.

MAPASONOR: Però per què només canten homes?

LAMENTADOR: Tradicionalment la dona no sol a cantar a les squadres de Setmana Santa. A Barcellona canta una noia, però només una! Per nosaltres és normal. Pot ser un fet lligat a la cultura, en el sentit masclista. Nosaltres sempre ho hem viscut així, és un cant lligat a una cultura de mascles.

CAP DE L’SQUADRA: Que consti que ho vam intentar, però quan vam inserir les veus femenines al cor no va resultar perquè la comunitat estava acostumada a escoltar-ho amb veus masculines. En realitat era una intent de mantenir el nombre de cantants, no el d’incorporar veus femenines, però és que no n’hi havia d’altres! Es buscaven dones perquè no hi havia prou homes disponibles.

Cau el sol mentre vibren les parets de la façana d’una de les 10 esglésies de Piazza Armerina.

Així mateix penetren a la pell de les figures divines els cants esquerps i trencats de les processons de Barcellona-Pozzo di Gotto, o els cants severs i rituals de Sant Stefano di Camastra.

Travessem l’illa de Sicília des de dins, de la pell als òrgans vitals. Viatgem amb les persones portaveus de tradicions musicals gairebé perdudes. Amb les persones que les projecten més enllà, cap al futur. Amb persones anònimes que treballen per la construcció de les expressions de la cultura popular. Viatgem amb les persones que fan que les expressions religioses siguin un mode d’expressió de profunds sentiments humans (i no el resultat del control del poder per part de les jerarquies).

Viatgem per una illa que no està totalment desvinculada del seu referent continental, especialment de Calàbria. Viatgem per una illa que es reconeix a si mateixa com un producte de capes i capes d’història inseparables i barrejades. Una illa que, per sort o per desgràcia històrica, està ubicada estratègicament entre dues mediterrànies: la de l’est i la de l’oest (les penínsules grega, italiana i ibèrica), entre la del nord i la del sud (Europa continental i el Magrib). Una illa gran, de 25.400 quilòmetres quadrats, amb suficient superfície per acollir bases humanes estratègiques com per conquerir-la i establir-s’hi. Una illa on grecs i romans, cristians bizantins, catòlics o musulmans sunnites han deixat la seva presència i empremta. Una illa amb etapes destacades per la coexistència de Ruggero II amb un llarg domini espanyol o amb períodes foscos dominats pel feixisme o per la presència de la màfia.

Una illa on s’hi ha establert una gran varietat musical producte de totes les cultures que s’hi han assentat i on la tradició actual és producte de tota aquesta barreja. Estils de dansa com la tarantella siciliana, tonades de treball com la dels carreters, els pescadors, els pastors, melodies religioses com les dels lamentatori (lamentadors) durant la Setmana Santa, o diversos instruments populars com la zampogna (cornamusa) o el friscaletto (flauta), defineixen la seva identitat personal.

1. La Nuccia i Piazza Armerina

La mia,
la vostra.
Una sola tradizione.
Dedicatòria de Nuccia Maugeri a Mapasonor a la primera pàgina del seu llibre
La devozione populare nella Settimana Santa a Piazza Armerina

Nuccia Maugeri és intensa en el parlar, intensa en el mirar i intensa en el riure. Els seus enormes ulls vidriosos, expressius i profunds, expressen un plany a flor de pell o un riure que il·lumina el cel. Té l’expressivitat en la mirada de l’actriu que porta dins i la precisió en el discurs parlat de la docent que també porta. D’una banda la Nuccia és professora de música i es nota en la pedagogia amb què ens explica les tradicions del cant religiós. De l’altra, és actriu, dinamitzadora de cultura i de teatre per a l’associació Moysikos (terme egipci que significa: «la música com a principi de totes les coses»), i en general activista cultural del seu poble. Professora, actriu i activista cultural, la Nuccia porta l’expressió de viure intensament la cultura i els sentiments.

La seva mirada té la mateixa expressivitat humana que tenen els lamentadors que el Divendres Sant canten a Piazza Armerina.

La Nuccia es defineix a si mateixa com a «100% piazzese». Passegem amb ella pels carrers del seu poble, de la província d’Enna, incrustat en una vall, clavat enmig de la Sicília interior i muntanyosa. Anomenat Piazza fins a mitjans del segle XIX, el poble està coronat per la cúpula verda i l’edifici rectangular de la seva catedral. Té sostres de teula vermella, carrers amb pendent i cases enfonsades a diferents nivells. Com a mostra del seu passat romà, als afores hi ha la vil·la romana de Casale amb importants mosaics dels segles V i IV a.C, un dels principals atractius turístics de l’illa. Piazza Armerina és una de les poblacions llombardes de Sicília, d’aquí que s’hi parli el dialecte gal-itàlic. La ciutat es va començar a desenvolupar quan els normands l’ocuparen el segle XI i hi construïren una muralla. Més tard es va edificar un castell aragonès (XIV) i la visible catedral (1604). Piazza Armerina és, a més, un poble de la Sicília profundament catòlica que, a més d’un passat de pedra, guarda també els lamenti (laments), un cant devocional, tradicional de la Setmana Santa.

Deambulem per carrers costeruts, amb velles cases esventrades que mantenen orgulloses les ferides joies d’un passat més ufanós. Ara conviuen amb el brogit d’un dia normal, de petits comerços ambulants improvisats en petites places, d’anades i vingudes de les pintoresques vespacars, atapeïdes de fruites i verdures, que ofeguen els crits dels nens que juguen i les ràdios que parlen.

La gent ens mira encuriosida mentre plantem la càmera davant un casal abandonat, ple de deixalles i amb els forjats dels balcons rovellats. Sovint la gent no entén per què els foranis ens entossudim en fixar-nos en allò que no els enorgulleix, però a nosaltres la imatge ens sembla «bonica». La Nuccia també sembla sorpresa, però no perd el seu discurs: «Quan canten els lamentadors creen un efecte molt estrany, molt particular. És un efecte de trance».

Els laments són una barreja d’expressió religiosa mística i sentiment humà carnal de dolor i transfiguració. Ella investiga aquesta tradició amb el capellà Mario Zuccarello. Quan la Nuccia estudiava al Conservatori s’hi aproximà d’una manera conscient, amb voluntat de treballar per la seva revivificació. Però el que no sabia és que en realitat estava recuperant part de la memòria de la seva infància, «una sensació bruta», el record de quan sentia els lamentadors borratxos sota casa seva. Quan la Nuccia era petita els lamentadors solien embriagar-se. Aquesta pràctica va fer que es prohibissin els laments als anys 70. Posteriorment, als anys 90, es recuperaren abandonant l’hàbit de beure. El cant va passar a ser devocional, un cant com a sentiment humà.

NUCCIA: Com tota música religiosa, els laments de la Setmana Santa es basen en la repetició, com a la música oriental, els mantres. Antigament els lamentadors bevien abans de cantar i l’efecte del vi ajudava a crear aquest estat transcendental. Però quan es va reprendre la tradició, es va mantenir aquest efecte de trànsit conservant una certa postura per part dels lamentadors. Es va deixar enrere l’hàbit d’embriagar-se amb vi abans de lamentar, deixant de banda els judicis negatius que s’havien donat.

La Nuccia és una peça més d’una cadena de persones (cantadors, investigadors, persones de suport) que se senten responsables de les pròpies expressions culturals i que permeten dignificar la seva cultura. Persones corrents i anònimes que amb el seu activisme són responsables de la revifada dels laments sicilians que estaven a punt d’extingir-se.

2. La Nuccia i els laments: les veus transfigurades

Els lamentadors interpreten textos religiosos sobre la passió del Crist en grup. Aquesta squadra està formada per un cor d’un màxim de 10 homes —si bé aquest costum està canviant— que es posen en cercle per escoltar-se i crear polivocalitat. Un solista comença a cantar la melodia i poc després el cor entona a l’uníson una nota de llarga duració a mode de baix. Al damunt, un nou solista continua la melodia principal, entrellaçada, amb la seva peculiar ornamentació, moment en què el cor canvia de nota. S’intercalaran sempre quatre solistes, els membres amb més capacitat d’improvisació de l’squadra, capaços de crear una harmonia sobre el baix (un fals bordó) que interpreten els seus companys.

NUCCIA: Antigament a Piazza Armerina hi havia 10 confraries, una per cada església. Ara només queda la del Santissimo Crocifisso. Cada confraria crea la seva squadra de lamentatori. L’ squadra es col·loca en cercle tant a fora com a dins l’església. La forma del cercle no és molt precisa per facilitar que d’altres persones s’hi incorporin. Hi ha quatre solistes i un cor que canta el baix. Els solistes porten la línia melòdica subdividida en mòduls. Cada cantor en té un. Quan el primer solista comença el primer mòdul, el cor comença a cantar el baix. Després el segon solista comença a cantar el segon mòdul tot reprenent la línia melòdica. Quan acaba, el cor entra i després serà el tercer solista qui reprendrà la melodia. De nou entrarà el cor fent el baix i finalment el quart solista acabarà la melodia.

Tots els lamentadors que actuen com a solistes, canten projectant el so cap enfora, com si hagués d’arribar a molta distància, fins i tot canten amb el coll alçat per llençar-lo més lluny. És un so amb perfecta sintonia amb els altres lamentadors. Si no existeix aquesta entesa, el lament no funciona. Per això primer es concentren en cercle per després poder projectar el cant cap enfora.

Els cants del lamentadors afecten l’ànima dels oients, causen ethos. En primer lloc per les característiques melòdiques del cor, que sempre canta reiteradament un interval format per dues notes greus i de llarga duració. És un baix que resulta molt colpidor. En segon lloc perquè quatre solistes canten de manera entrellaçada una mateixa melodia que ornamenten sempre amb diverses notes alterades (sostingudes). A més tenen preciosos timbres, una altra circumstància que provoca ethos a l’oient. L’harmonia resultant entre aquests i el cor genera inestabilitat fins que la melodia no resol a tònica, moment que també afecta l’ànima de l’oient de manera positiva.

NUCCIA: Una característica peculiar és que cada squadra té la seva línia melòdica. Un lamentador d’una squadra i un d’una altra no poden cantar junts ja que tenen melodies completament diferents. Però en realitat l’eix del lament no està en la música sinó en el text, el més important és la paraula. En els laments és molt important la unió de la paraula amb el so. Els lamentadors reconeixen el seu cant, no perquè canviï la música i la línia melòdica, sinó perquè canvia la paraula. Aparentment la línia melòdica és sempre la mateixa. Però és segons la paraula i la interpretació de cada lamentador que esdevé una melodia diferent. Són microvariacions però que per ells són fonamentals. És un equilibri complex i delicadíssim, una alquímia entre la paraula i el so.

3. La Nuccia i els lamentadors: l’expressió humana

La cultura religiosa oficial molt sovint és presa pel poble i es transforma, al nostre entendre, en una expressió molt més interessant: el poble plora o s’emociona a través de les figures divines i les seves històries tot transformant les històries religioses en experiències humanes. La religió oficial carrega les figures religioses d’un pesat dogmatisme i gairebé sempre les converteix en instruments de poder per controlar el poble. Però en mans del poble i lluny de les ortodòxies oficials, aquestes esdevenen més interessants. Perden l’encarcarament al qual estan sotmeses i es converteixen en imperfectes, emotives com les persones, carregades de dubtes com les persones, sense perdre el seu misticisme, la seva espiritualitat. A la Setmana Santa siciliana és l’anomenada «devoció popular» la que humanitza la religiositat.

La Nuccia ens convida a la plaça de la Collegiata del SS. Crocifisso de Piazza Armerina on els Lamentatori di Santissimo Crocifisso canten el Divendres Sant. Una plaça quadrada, sense gaire més bellesa que l’austera façana d’una església tardobarroca de maó i pedra, amb formes geomètriques i flanquejada per volutes exagerades i portes coronades per triangles. Hi ha cases senzilles relativament modernes amb sostre de teules, minúscules palmes i fanals d’imitació a l’estil clàssic. Davant la indiferència d’aquells que, a darrera hora de la tarda, circulen pels voltants de la plaça parlant en veu alta o fent sonar el clàxon per alertar del seu pas, els lamentadors transformen l’austeritat i la quotidianitat de la plaça amb les seves veus transfigurades i la converteixen en un espai diví per unes hores. La Nuccia ens ho exemplifica i detalla a l’article que hem incorporat a l’annex d’aquest llibre.

Amb els senyors Giuseppe Robetto i Filippo Storia, ens elevem fins al capdamunt d’un dels turons que ens ofereix una generosa panoràmica del capvespre a Piazza Armerina. El fort vent ens obliga a apropar-nos tot col·locant-nos en cercle, per sentir les explicacions d’aquests dos ancians lamentadors que han estat claus per la recuperació dels laments. El senyor Storia és gros, elegant, camperol d’origen i d’aparença, amb la cara rodona i vermella, i la pell dura del camp, al igual que la seva expressió, simple i directa, que transmet seguretat i convicció acompanyada d’una mirada franca d’ulls petits. El seu timbre de veu és el que destaca més de tots els solistes de l’squadra. En Filippo vibra quan ornamenta i podria pujar i pujar fins arribar als núvols. Sempre ha format part de l’squadra i ha estat l’impulsor del seu renaixement.

El senyor Robetto, en canvi, pertanyia a una altra squadra desapareguda i ha estat invitat a formar part de la del SS Crocifisso, tasca complexa perquè no coneixia la melodia. El Giuseppe és petit i prim, de cara aguilenca, fràgil com el vidre en ser una persona extremadament emotiva, de fàcil plorar i emoció directa. Els seus ulls, marcats i enfonsats, semblen fets d’aigua. Romanem una estona amb ells, escoltant com evoquen emocionats fragments d’una llarga vida lligada a la tradició del lament. La seva expressió és d’un modest orgull davant el nostre interès per allò que fan, i acompanyen amb gestos universals tot allò que ens expliquen; els antics treballs que feien al camp, els moviments furtius que calia fer per apropar-se a les noies… Només s’aturen quan la intensitat d’un record no es pot descriure ni amb el gest ni amb la paraula. Aleshores claven els ulls en un punt indeterminat fins que trenquem el silenci amb un dels nostres: «Va bene, va bene…molto interessante!».

Més tard, a l’hora de sopar, ens apleguem amb la resta de membres de l’squadra. La nostra intenció és apropar-nos a la tradició del lamenti a través de les persones, d’allò que els manté a participar-hi. També amb els més joves, l’esperança de la perpetuació dels laments en el futur. Antonio Venturino i el capellà Mario Zuccarello ens ajudaran a dialogar amb ells.

NUCCIA: És molt bonic que en aquesta squadra s’hi hagi afegit recentment el senyor Robetto. Treballa molt amb el senyor Storia per aconseguir cantar com els Lamentatori di SS Crocifisso. Tots dos dominen melodies completament diferents, però estant buscant com inserir-se. De moment el senyor Robetto canta el baix amb el cor esperant que en el futur pugui esdevenir solista de l’squadra del SS Crocifisso.

Alguns enigmes rodegen la història dels lamentadors, sobretot la seva prohibició i desaparició als anys 70 i la seva recuperació a la dècada dels 90. Com ja hem comentat, sembla ser que una de les principals raons fou la pràctica d’embriagar-se abans de cantar els laments. Això portà a un cert «embrutiment» i degeneració del seu sentit. Però de ben segur que existeixen altres raons ocultes que no hem arribat a descobrir. En tot cas, lamentar a Piazza Armerina no ha estat sempre una activitat ben vista.

SENYOR STORIA: De joves només el meu germà i jo teníem la il·lusió de reprendre aquesta tradició. Eren temps difícils perquè lamentar era gairebé una vergonya pels joves. Fins i tot ho és ara… imagineu-vos llavors! Recordo el temut moment que els hi vam exposar als ancians. Primer assajàvem tancats a casa i després vam sacrificar-nos molt per arribar fins on som perquè el carrer estava vetat per nosaltres. Va costar-nos molt perquè una cosa és cantar en un lloc tancat, i una altra sortir a l’exterior, sobretot durant els primers anys perquè encara estava prohibit.

Però va arribar un moment que em van elegir president dels portadors de l’squadra i el primer que vaig fer va ser comunicar que es tornaria a lamentar a la ciutat. Recordo que el meu pare plorava perquè no podia entrar a l’església ja que havia pres públicament la decisió de no entrar-hi més a lamentar. Llavors va venir el moment més difícil: la policia ens podia empresonar. Però el capellà es va encarregar que això no succeís. La primera meitat de la dècada dels anys 90, fins que el 1995 no vam crear l’associació i va començar a ser reconeguda, van ser uns anys molt difícils. Era complex trobar lamentadors i professors. Hi havia professors que podien ser-ho però cantaven lírica i no servien. Aquest és un altre estil que no té res a veure amb els laments. Per sort amb els anys estem en un altre moment molt més sòlid on iniciem el repte d’atraure el jovent. I la veritat és que sóc força optimista.

NUCCIA: En canvi, abans era una pràctica molt estesa: fins i tot els lamentadors assajaven mentre treballaven al camp! Un camperol lamentava i moltes vegades un altre responia des de la llunyania. D’aquí que la veu dels lamentatori sempre es projecti cap enfora.

SENYOR STORIA: Recordo que al camp jo lamentava mentre segava les herbes salvatges. Fins i tot lamentava quan treballava amb el tractor i a vegades responien altres camperols propers el mateix lament. Hi havia gent que em preguntava què coi feia cantant dalt del tractor, però… és que jo sempre he cantat cançons sicilianes! És la meva passió. Quan amb un grup de camperols treballàvem el gra, ens posàvem a cantar i podíem estar més d’una hora fent-ho.

NUCCIA: El propi nom dels laments explica el seu sentit. Es diuen així perquè en realitat expliquen el dolor del poble, que no està explicant la història de la passió de Crist sinó que l’està vivint. Els lamentadors comparteixen aquest dolor i reviuen la passió del Crist. Per aquesta raó només es canta durant el període de la Quaresma, ja que en realitat és una pregària que reviu un moment, i fora d’aquesta època, no té cap sentit. Per entendre el sentit dels laments, és molt important entendre que els lamentatori preguen amb els seus cants. És a dir, en realitat no es canta sinó que es prega. Per ells és un cant de devoció que ha de ser viscut amb gran participació. Fins a cert punt, els lamentadors canten plorant.

SENYOR STORIA: És important comentar que pels lamentadors el sentit de la Setmana Santa és religiós! Religiós!

SENYOR ROBETTO: En efecte, nosaltres no cantem, preguem. Al ser un fet religiós cantem davant l’església i no acudim a la televisió. És una experiència personal, no de caire públic.

SENYOR STORIA: És una pregària, una tradició i una passió! Perquè sense aquesta darrera no faríem res…

SENYOR ROBETTO: Quan lamento algun vers dic la veritat, el que sento. Fa tres dies estava a casa i vaig sentir el CD que vam enregistrar amb els lamentatori. Era tan real que sense adonar-me’n em vaig posar a plorar. La meva dona va arribar i em va preguntar perquè estava plorant. Li vaig respondre que m’havia emocionat sentint els laments. M’emociono perquè els sento dins meu. Quan lamento, sóc a dins, però quan sento lamentar, sento una emoció molt forta i m’emociono.
Per mi el que em commou més són les lletres: ara Crist està a la creu, ara el baixen, ara el martiritzen… Sento emoció durant les vint-i-quatre hores que duren els rituals del Divendres Sant. Molt especialment en el moment que pengen Jesús a la creu, el baixen i la mare va a trobar-lo. Per mi aquest moment de la presència de la mare és el més fort. En aquell moment penso amb la meva filla. Quan no la veig, em sento plorar per dins. Aquesta és la sensació que sento quan la mare va a buscar el fill. No ploro només per Jesús sinó que em sento com ell, i encara més com la Madonna. Em poso a la seva pell. És la sensació que tinc com a pare si la meva filla no em telefona cada setmana. Em sento buit i mira que té quaranta-sis anys! Però és que quan va néixer, per mi va arribar el món. Per mi ella és el món! Quan ve a casa i ajuda a la meva muller trobo la pau, la casa plena.

Mentre parlàvem, la resta de membres de l’squadra, s’han anat incorporant a la conversa. De fons sonen, des d’un petit ordenador, les gravacions dels laments que hem fet al llarg de la tarda i compartim amb ells la passió i la necessitat de mantenir aquesta tradició. Ens despedim ben entrada la matinada esgotats després del primer dia de gravació.