Amb llum pròpia

Recordo una nit com moltes altres, estirada al llit abans d’anar-me’n a dormir. Igual que tantes altres, el meu cervell bullia amb activitat, una barreja de pensaments i emocions negatives que s’arremolinaven de manera gairebé automàtica. Cada nit, aquesta estona prèvia (que ara em delecto) suposava per a mi un dels pitjors moments del dia: m’havia acostumat a fer repàs… Read more →

Sempre he recelat de la gent que s’autodefineix com a “tolerant”. No sé per què, però penso que justament per definir-se així s’ha d’haver passat primer per un procés encorsetat de jutjar el que està bé o malament, del que se surt o no de les normes establertes, del que entra dins dels paràmetres de la normalitat i aleshores és… Read more →

Ens anem a gaudir del sol uns dies. Quedem el 13 d’abril aquí mateix. Us deixem un bonic regal que ens han fet el Pinto, el Dani Alves i el Mario Baro. Read more →

El meu problema no era el menjar, el meu problema era la por.  La por a no saber relacionar-me, a no ser prou bona en el que feia, a no merèixer ser estimada. I aquesta por es va convertir en exigència i en ràbia contra mi mateixa. Saps de què parlo?  Menjar era quelcom que em feia dependent, que m’arrelava… Read more →

Per a mi, durant tot el procés de recuperació les passes més complicades han estat LES RECONCILIACIONS. No parlo de trobades amistoses amb ningú, si no amb mi mateixa i amb tots aquells aspectes que no em permetien fer vida normal. Reconciliar-me amb el meu cap, el meu cos i el menjar, les tres gran creuades. Avui us explico com,… Read more →

Avui m’he tornat a sorprendre a mi mateixa plegada de braços i cames. Tota recargolada, protegida i cuirassada d’allò que m’envolta. I és que recentment m’he adonat que aquesta és sense dubte la meva postura corporal per defecte: braços plegats alhora que les meves cames ho són també. Aquest detall no tindria especial rellevància per si sol. Però quan hi… Read more →

Com explicar als que m’estimen el que m’estava passant? Tenia 19 anys, portava molt de temps amb la malaltia, ja l’havia normalitzat, ho controlava tot fins i tot el fet que ells no se n’adonessin de res. Ells; els meus pares, notaven canvis, sobretot en el meu estat d’ànim i en el pes, però jo era una experta mentint i… Read more →

La malaltia és un procés llarg i ple d’alts i baixos. En el meu procés personal recordo molts moments d’aquests, i diversos, però quan em plantejo escriure sobre el tractament només em ve un moment al cap: quan vaig tocar fons. Aquelles vacances de Setmana Santa insostenibles van seu clau per la meva recuperació. En el drama personal i familiar… Read more →

Auxilio…una de las cosas más difíciles de pedir y más necesarias. ¿Por qué al ser humano le cuesta tanto pedir ayuda a los demás? Quizá porque se siente débil e incapaz si lo hace, porque lo asimila a reconocer que no puede levantarse contra los problemas que le depara la vida, y eso le hace sentir avergonzado y cobarde. Así… Read more →

Ni se m’havia passat pel cap visitar un especialista o plantejar-me un tractament. Intuïa que tenia un problema però me l’havia carregat a l’esquena i així no em calia enfrontar-m’hi de cara. Al final va ser la meva parella qui va posar les cartes sobre la taula: érem tres en aquella relació i  havia de triar amb qui preferia quedar-me… Read more →