Agost sempre ha estat per a mi un dels mesos més esperats de l’any. Les vacances tenien la curativa propietat de reconciliar-me amb les inconveniències del curs i fer-me sentir recompensada… com un nen en dia de Reis.
Durant 20 anys les meves vacances han estat a l’agost, i encara que no les he usat per escapar gaire lluny, m’ha reconfortat disposar de tant temps per a mi.
Però a la vida tot canvia… tot volta i de vegades, fuig. Quan ja sabia com gaudir del mes d’agost, m’esperava una sorpresa… un gir sobtat: m’he passat 12 hores fora de casa treballant, de dilluns a divendres… en un polígon industrial i fent les migdiades al cotxe.
No tenir temps per asseure’m a menjar a taula, a casa amb el meu home, m’ha regalat incomptables hores mortes i temps infinit per pensar a fons… com pocs estius havia fet.
Un dia qualsevol, esperant dos quarts de cinc per entrar de nou a la feina, vaig entretenir-me recordant les meves vacances… què feia un any enrere, dos, tres, cinc, quinze i fins i tot 25?
Vaig caure en el compte que just eren les festes d’Amer. El poble on vaig passar els agosts, dels sis als quinze anys. Al principi, bon gust de boca… però als pocs segons tota jo em vaig refredar. Un record va aflorar de manera precisa: va ser a l’agost quan vaig començar amb el trastorn alimentari i amb les conductes preocupants.
Aquest record no em va deixar indiferent i menys tenint en compte les meves circumstàncies actuals. Un comiat laboral després de 15 anys, 6 mesos a l’atur i haver-me de reciclar professionalment, m’ha mantingut en un controlat però espinós daltabaix emocional.
Menjar sola cada dia, asseguda en un banc, ha fet que a voltes obrir la carmanyola no fos del tot fàcil, però sí possible. Tot i això, ha arribat a casa tots el dies buida i sense restes de menjar. Sempre amb la consciència tranquil•la!
Repensar perquè el sistema t’expulsa, mentre la vida et regala una menopausa abans d’hora i ho adoba amb un ‘mama, he decidit que vull viure amb el papa’… en el meu cas, ha fet que marxessin les ganes de complicar més les coses.
Aquest agost l’he hagut de mastegar a diari. Fins i tot quan entra la cap al despatx amb una bàscula i diu: ‘mireu que ens ha arribat per error… anem a pesar-nos!’.
Increïble que la vida et guardi aquests tipus de sorpreses!
No pujar a la bàscula i escurar la carmanyola han estat el meu gran triomf del mes d’agost… un estiu on l’exotisme i la pau l’he hagut de trobar entre els carrers i les naus industrials de la Zona Franca.
Mª Àngels.
