Ara vull una altra cosa

covaComunicar sentiments és tot un art. A mi sempre m’ha costat. Les raons son diverses i ara sé que molta gent té dificultats així que tampoc soc rareta. És una feina de temps, no passa d’un dia a l’altre. Però, vaja, rés no passa d’un dia a l’altre, oi?

L’anorèxia va ser durant molt de temps el meu llenguatge, la meva manera d’expressar la ràbia i la impotència, d’amagar la por i la inseguretat. Un llenguatge basat en enganyar-me a mi mateixa, amb el que veia com anava renunciant a coses que m’agradaven (jugar a bàsquet, anar en moto, llegir enterant-me del que llegia …) . Em sentia com en aquelles escenes de pel•lícula d’aventures quan la cova-trampa on ha caigut la protagonista es va fent petita i més petita, i més … Jo li havia fet cas a la veu de la malaltia i allà estava, tancada, paralitzada, sabent que no volia allò. I si, reconèixer que m’havia endinsat a un camí que no portava enlloc em feia pal; acceptar-ho i treballar per sortir-me’n seria dur i tenia por.

Encara t’ho creus que les heroïnes se’n surten soles? Pensen en buscar ajuda, aprofitar els recursos a l’abast, confiar en algú que hi a fora per aconseguir sortir. I, eh, fins i tot les heroïnes de ficció tenen moments d’angoixa!

Quan jo estava a la meva cova, atrapada, durant un temps em preocupava més no saber gestionar la vida fora que consumir-me allà dins. Però és que estar allà dins mai em podria portar al que volia. M’havia endinsat pel camí equivocat i estava desorientada. Em calia sortir i aprendre un nou llenguatge.

Bé, què tal centrar-me en les meves capacitats i anar pas a pas, desfent el camí? Em vaig adonar que força de voluntat en tenia i que no era l’única que entenia com anava allò meu i com sortir-ne. Aquest va ser el meu camí per aprendre un nou llenguatge: acceptar que ara volia una altra cosa i donar el pas de dir-ho i d’agafar-me dels que tenia al voltant. I cada cop que dubtava m’ho recordava a mi mateixa: ara vull una altra cosa, tira endavant. Aprendre un nou llenguatge requereix temps, però mai es queda petit, sempre m’obre possibilitats i em deixa espai per respirar. Si tu també vols una altra cosa, agafa l’agenda: quan faràs el primer pas cap a fora?

Cèlia

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Un projecte de:
Forma part de:
En col·laboració amb:
xarxanet.org - Entitats i voluntaris per un món millor