Què hi ha per dinar…i per sopar…i demà? Així eren els meus Nadals, un calvari al que afegia l’agonia de què posar-me i la obligació d’estar simpàtica, per sobre de totes les coses.
A qui li pot agradar un Nadal així? Era un desgast d’energia del que, afortunadament, he aconseguit desfer-me’n. Havia de fer bona cara i menjar tot el que em posessin (…o més). Es tractava de demostrar que el meu aspecte, prim i fràgil, no tenia res a veure amb el menjar. Custodiar la gerra d’aigua i localitzar el camí del lavabo, tancava la llarga llista d’obligacions d’aquelles dates. Quin estrès!
Ho vivia amb una ansietat tremenda i passava de la tristor a la eufòria com els cotxes, en ‘zero coma’.
Però com us deia, de tot això he aconseguit fer-ne un farcell…he deixat de viure el Nadal com si estigues al corredor de la mort, a punt de morir. No són dates que m’encantin, ni sóc religiosa ni crec en l’amor estacional…però valoro, més que mai, asseure en una taula.
Descobrir que pots riure i parlar… mentre menges, és tot un món. Els torrons, els polvorons, la sopa de la mama o els canelons, no tenen vida pròpia. Formen part del paisatge i tenen la importància que tu li vulguis donar. Deslligar el menjar de les emocions és una de les coses més Intel•ligents i sanes què he fet per mi mateixa. Un cop fas això, les rialles, les ganes de xerrar i de relacionar-te, venen soles. Adornar-te que havies equivocat l’objectiu és tan satisfactori com menjar un troç de torró i tan reconfortant com deixar-te abraçar per la teva mare.
Espero amb ganes la taula tan ben parada del Nadal. La que em reconcilia amb el menjar, amb mi mateixa i amb els que m’estimen. A on no he de demostrar res i ningú està pendent del meu plat, ni jo mateixa.
Bon Nadal i fum, fum, fum!
Mª Àngels
2 comments for “NADAL? SÍ, PER FAVOR!”