Carros farcits de bosses, nens asseguts a la cadireta rosegant el crostó de la barra de pa, mares estressades empentant el carro amb una mà i amb l’altra repassant el tiquet de la compra, comptant el que s’han estalviat amb el val de descompte. Cua per pagar, caixeres amb cares fastiguejades, passant els productes pel codi de barres i dient el preu total de la compra, sembla ser la única conversa que estableixen amb els clients.
Jo hi entrava amb el cap cot, sent l’ombra de la mama, sent la perjudicada del que comprés. Omplia el carro de productes per engreixar-me com paquets de pasta, arròs, carn picada, salmó, iogurts, ous, fruita, verdura, … Per això jo aprofitava per fer exercici, córrer entre passadís i passadís, saltar a peu coix entre les neveres plenes d’embotits i girar la cintura tant ràpid com podia per cremar tot el que em tocaria menjar. Mentre ella s’entretenia a cada prestatge. Quan ja havia acabat el recorregut de sempre i es dirigia cap a la caixa, jo també m’hi atansava per ajudar-la a buidar el carro mentre feia alguns esquats i revisava el que havia comprat. Així ja tenia ullat amb què em tocaria enfrontar-me aquella setmana.
Però avui, aquest record s’ha esfumat. Avui, entro al supermercat i l’omplo de tot allò que em permeto, de tot allò que no m’atrevia a menjar, de tot allò que rebutjava, de tot allò que contemplava i evitava, de tot allò que tocava amb els dits i deia que no era per a mi, de tot allò que mai hagués imaginat retrobar el gust. Una bossa de crispetes dolces per acompanyar la pel·lícula del dissabte a la nit, un paquet de flams pel dia que necessiti unes postres dolces, un rajola de xocolata negra amb avellanes per guarnir la llesca de pa de l’esmorzar, unes patates de bossa per l’aperitiu del diumenge, un pot de mel per endolcir la llet dels matins, etc. Però el meu carro també porta fruita, verdura, llegums, llavors de chia, cacau en pols, formatge de cabra, salmó, ous, … I és que la mama no volia engreixar-me, la mama volia nodrir-me.
Blanca
