Ferides

Buscant símils al final em quedo amb “ferida”. La paraula ja m’evoca dolor, profunditat, lletjor i patiment, a tu i als qui t’acompanyen, una ferida que lacera cada dia més cap al teu interior arrasant amb la teva força i les teves ganes de compartir fins que deixes de ser tu.

La meva tieta deia que no hi ha res pitjor que una  ferida mal curada: hi entra brutícia, s’infecta i si no la tractes bé  la carn creix malament i se’t fa un bony horrorós. Val més una cicatriu digna que una desgràcia a la pell. Llavors venia allò del coto-fluix , l’alcohol i començava la tragèdia, però això és una altra  història.

He conegut persones que m’han ensenyat la seva ferida i aquí, en el moment de mostrar-me-la he sabut què volien fer amb ella i amb la seva vida, o més ben dit, el que la por fa fer amb el que ens costa d’ensenyar.

A mi em va ser fàcil amagar-la perquè abans no hi havia cap tipus d’informació sobre els Transtorns de Conducta Alimentària, per descomptat ni internet hi havia i la comunicació amb la família era nul·la. Ara mateix hi ha vegades que quan ensenyem la ferida es transforma en una “patata calenta”: i ara que ja t’ho he dit, ara que finalment ho he reconegut, em deixeu estar i ja em curaré!  Perquè una mica, la nostra actitud va per aquesta banda. Ens mola molt la comunicació que tenim amb els  pares, amb els col·legues, com fem servir les xarxes socials per opinar, dir i mostrar, però quan els pares vigilen i pregunten: incomoden, quan la parella o els amics tenen la mosca darrera l’orella: els deixem de banda i, els programes de prevenció que es podem rascar a algun Institut, Universitat o noticies a TV procurem mirar-los de reüll. Que si, que al final l’acorralament és tal no queda més remei que rendir-se a l’evidència, però cal que et rendeixis també a tu mateix o a tu mateixa i facis una passa més, la que calgui per a que la ferida es curi. Aquí no n’hi haurà prou amb apretar una mica amb un mocador de paper per tapar l’hemorràgia, ho saps, és el que hem fet fins ara.

Jo també tinc por de mostrar les meves inseguretats, les llàgrimes, de sentir dolor i tot i això incloc aquests sentiments una altra vegada en la meva manera de viure. És fonamental que aprengui a conviure amb ells i fer-me’ls meus, a saber d’on venen i què els provoca per poder-los entendre. Quan en fujo i corro cap al que no existeix, cap al que no és saludable, cap al que em distorsiona el meu jo veritable és quan torno a desaparèixer.

Podem fer la feina junts i juntes, que sempre és més divertit i menys feixuc comptar amb algú que sàpiga perquè et cou la ferida i de quina manera l’has de cuidar. El meu cos és un mapa de fines cicatrius i ja no les amago, quan vulguis te les explico.

Ester