La publicitat no em deixa un dia de descans. Ara resulta que dilluns a la tarda tarda xerrant amb unes amigues, una em diu: has vist l’última publicitat de la colonia aquesta que anuncien com si fos un rentavidres? I ja em va embolicar, ja em va deixar el cuc de la curiositat.
El primer que m’ha vingut al cap al veure les imatges que t’adjunto ha estat l’eterna lacra del patriarcat que lluny d’esfumar-se veig que cada dia es referma més en la participació de l’espai públic i segueix distribuïnt homes i dones segons l’atribució d’ estatus segons siguis home o dona: jo a fregar. I encara, la cara de mitja felicitat que fa la senyora Evangelista a la foto de l’anunci, que deu haver cobrat una pasta (ja no entro en valoracions morals), perquè si ens mirem la publicitat de la dreta que s’acosta una mica més a la realitat anem al tipus de dona amargada, trista, consumida, desgastada, atemorida i feble que tant els agrada mostrar com a perfil femení darrerament. No hi ha dones contentes excepte l’ Evangelista!
He entrat a tafanejar per la xarxa i només m’ha servit per confirmar el que em temia:
“El concepto para esta fragancia era yuxtaponer el más mundano y común de todos los productos, el limpiador de la casa, con algo tan preciado como el jugo de la fragancia de una marca de lujo.”
“Tomando la iconografía de una botella que no tiene valor aspiracional y que sirva como inspiración para un recipiente para contener algo tan lujoso y la alta costura, crea la dicotomía final de alta y baja. ¿Qué podría ser más Moschino que eso? “
Su nuevo perfume, bautizado con el nombre de “Fresh”, viene en un recipiente algo particular para tratarse de una fragancia, nada más y nada menos, que en una divertida e irónica botella, cuya forma nos recuerda a un envase de los que se utilizan para limpiar las ventanas o los vidrios, esos envases recargables, inspirado en la nueva colección para la próxima temporada primavera verano presentada en Milán.
Em fa mal, em fa mal sentir-me despreciada i tan poc respectada. Desvaloritzada. Em fa mal perquè m’ha costat molt superar un Transtorn de Conducta Alimentària on tots els estigmes i tots els defectes que ens autoinfligim les dones, ens venen puntual i metòdicament recordats gràcies al constant degoteig de la publicitat que ens ensorra en les misèries que ens creen els altres i que ens creiem nosaltres. I és ara que encara em costa posar els dos peus a terra cada dia i no trontollar, ser forta, saber demanar les coses, el que vull, el que m’agrada i el que no m’agrada, i no m’ agrada que vinguin un parell de descerebrats travessant la fina ratlla de la meva dignitat i em diguin on ha de ser el meu lloc, què he de pesar, quant he de medir, si m’he de depilar, quants dies he d’anar al gimnàs i si tinc prou pit per resultar-los atractiva. Avui m’heu fet mal dient-me que el meu lloc és la cuina i la neteja, no ens enganyem amb floretes de “mundano y común de los productos””divetida e irónica botella”.
Fer-me mal no vol dir guanyar-me, a tu si, Evangelista?
Ester
