No recordo haver anat ni un sol dia a la platja al llarg d’aquells quatre anys, el temps que la malaltia va ser visible a ulls de tothom. El meu estat d’aïllament social era molt alt malgrat algunes excepcions familiars i la presència incondicional d’un bon amic que s’atrevia a desafiar el meu mal humor. Aïllament autoimposat i necessari degut a la vergonya que sentia per la imatge que transmetia, tan física com emocional.
I és que, en pocs mesos vaig passar de ser un adolescent apassionat del bàsquet, alegre, enèrgic i vigorós a una ànima trista, desorientada i visiblement extenuada per la càrrega d’un cos dèbil i deteriorat per la falta d’aliment. Durant el procés, els companys de l’equip de bàsquet m’observaven amb incredulitat, incapaços d’associar el que veien amb una malaltia que començava a fer-se un lloc d’importància en l’univers adolescent però que nomes s’associava al gènere femení. Les noies de la colla em miraven amb ulls de pena i actitud compassiva davant del deteriorament tan accelerat que mostrava dia rere dia, posicionament, el d’elles, que avui entenc i comparteixo totalment, però que, llavors, amb quinze anys, em generava una frustració insuportable ja que , aquesta és una edat on l’última sensació que vol generar un jove adolescent cap a una noia és la pena o la compassió.
L’anorèxia em va robar, en aquella etapa de la meva vida el que més valorava; doncs em trobava massa dèbil com per seguir jugant a bàsquet i la gran majoria d’amics i amigues de la colla es van allunyar de mi a causa de la incomprensió del què m’estava passant i també, no ho amago, degut al meu mal caràcter. Evidentment, la platja, l’estiu i qualsevol escenari que comportés la sociabilització o l’expressió de la plenitud d’un adolescent van passar a ser enemics per a mi. Recordo molt vivament la sensació d’enveja corrosiva que sentia per qui sabia disfrutar dels plaers de la vida, el menjar, el descans estival, la companyia d’un amic o d’una noia atractiva. Enveja que corria dins meu i que enverinava les meves accions desitjant el mal a aquells que gaudien el que jo no em permetia.
Intueixo que hi pot haver dues conclusions molt diferenciades per als possibles lectors d’aquest text que he compartit. Per una part, el lector o la lectora que hagi passat, o ara encara estigui sotmès als dictàmens de l’anorèxia i/o la bulímia m’entendrà perfectament i fins i tot algú s’hi podrà sentir identificat. Per altra banda, el lector que no ha viscut en pròpia experiència aquesta malaltia, pot preguntar-se, molt legítimament: “¿¡ I per què carai no et deixaves estar de romanços i et permeties gaudir de la vida i dels plaers que aquesta proporciona!?”.
És una pregunta coherent i comprensible, que vaig haver de sentir i tolerar desenes de vegades, reprimint-me les ganes de deixar anar un cop de puny, durant tota l’etapa que la malaltia era visible a ulls no entesos. I jo responc ara, amb més serenitat i visió perspectiva de la que podia fer ús llavors. I és que, molt per sobre de la vergonya que em provocava mostrar el meu deteriorament físic i emocional hi havia una força superior que em feia persistir dins de l’engranatge de l’anorèxia perquè aquesta estava transmetent, mitjançant el meu cos, un missatge molt important pel meu entorn més immediat. Fins i tot, en algun moment de lucidesa extrema he tingut la sensació de que l’anorèxia ha sigut el sistema més adequat i perfecte per fer saltar la guspira que va engegar una nova forma de relacionar-se dins del nucli familiar del qual en formo part.
S’acaba el post i busco un final feliç com a rúbrica de tota bona historia d’autosuperació. I no el trobo perquè no existeix. L’anorèxia i tot el que l’envolta, fins i tot la recuperació no tenen re de divertit ni alegre i el patiment que vaig provocar a la meva família és un llast que carrego des de llavors.
I potser era aquest l’objectiu, doncs carregar conscientment amb el pes de les meves accions m’ha obligat a viure plenament i sense opció a eximir-me de tot el que implica el meu esser, també la malaltia, creació exclusivament meva, que un cop reconeix el seu origen i propòsit revela el seu sentit d’existència a qui sap escoltar en actitud contemplativa, sense intentar canviar re del que és.
Que tingueu un bon estiu aneu o no a la platja.
Salva
