Hi ha moments a la vida que t’obren els ulls, com si t’haguessin clavat una clatellada a l’ànima. Són senyals del que només tu ets el receptor universal. Una imatge, una conversa in fraganti, una frase caiguda d’un llibre. Instants que causen un daltabaix dins teu.
Encara recordo, com si fos ara mateix, una nit clarificadora. Dormia tranquil.lament i vaig despertar de matinada amb la son fosa. La ràdio era en marxa, costum habitual a casa on hem crescut amb aquest aparell enganxat a l’oïda…i una dona deia:
‘No sé què fer. Ella creu que no sé res…que no me’n adono, però només l’has de mirar per veure que s’està matant poc a poc’.
Vaig quedar paralitzada. Era una mare que aprofitava la serenor de la nit per explicar que la seva filla ‘feia i desfeia amb el menjar’. Un relat esgarrifós, em va tocar i enfonsar.
Des de llavors, em pregunto per què vaig despertar en aquell instant. Per què em vaig connectar a aquella història?I he arribat a la conclusió que aquella conversa havia d’escoltar-la per adonar-me’n de coses…per identificar-me i reconèixer els que patien per mi.
Anys han passat i amb el temps m’adono que la vida és plena d’alarmes que només pot descodificar un mateix. I que, per qüestions de supervivència, és millor encarar-les de front . Deixar que entrin, reposin i facin el seu efecte, la meva filosofia.
Fa anys que anoto a mà, a cada agenda, la frase d’un llibre que em va enamorar. M’ajuda a no perdre el nord i a no oblidar que jo sóc així (tal com sóc) perquè necessàriament havia de ser-ho. Ni més, ni menys! Aquesta frase va ser l’espora d’un principi que professo a diari: l’amor propi i el respecte per mi mateixa.
‘Es con lo que es con lo que tenemos que vivir, no con lo que podría o podría haber sido (…) nací con una cabeza que sufre la incurable enfermedad de justamente preocuparse con lo que sería o podría haber sido. ¿Y qué he ganado con esa preocupación? Nada (…) es con lo que tenemos con lo que tenemos que vivir, no con las fantasías de lo que podría haber sido, si fuese’
José Saramago
Mª Àngel
