Cada setmana visito la meva amiga…la que m’acompanyat tota la vida. ‘En lo bueno y en lo malo’ com diu més d’una cançó. A casa seva, és on em reconcilio amb coses que no acabo d’entendre i que ella, només ella, m’intenta fer veure d’una altra manera. Ara m’alimenta l’ànima, després de molt de temps d’alimentar-me amb plats exquisits: la primera fideuà va ser amb ella…a casa seva amb el seu marit i el millor iogurt grec, comprat exprés a la Boqueria, acompanyades.
L’altre dia érem a la cuina, on he après que també puc passar bones estones, i m’explicava que ha començat una dieta. Diu que li sobren ‘x’ quilos…jo la veig preciosa però ella no se sent a gust. Realment vaig adonar-me del que he avançat en la recuperació perquè fa un temps no s’hagués atrevit a compartir-ho amb mi i ara, la puc escoltar sense patir.
La qüestió és que em va dir, mig en broma mig en serio, que estava convençuda que la bàscula de la consulta estava retocada perquè quan hi pugis pesis més del compte. Veure que et sobren 5 quilos més del que creies (és un exemple) amb testimonis al davant, és quasi una obligació moral sense escapatòria. No hi ha més sortida que la d’aprimar-se.
Sigui certa o no la seva teoria…és realment brillant des d’un punt de vista empresarial: quan més pes creguis que has de perdre, mes de temps et posaràs en mans de qui et promet que ho a aconseguiràs.
Llavors vaig començar a pensar en els interessos que giren entorn del pes i la necessitat d’aprimar-se. Només cal mirar la tele…si no proves aquest producte que et deixarà com una sílfide, ets tonta. I no només t’ho fan creure, si no que tothom ho sabrà i s’adonarà que ets incapaç de fer un esforç per complaure la vista dels altres.
Aquest és el problema! El cos és la nostra carta de presentació i a partir d’aquí, sembla que hi hagi un dret no escrit que liciti tothom per opinar al respecte. I si això passa entre nosaltres, què no farà la industria perquè creiem que si ens sobren quilos, no arribarem enlloc?
Per sort, aquest bombardeig no afecta a tots per igual però hi ha persones perillosament vulnerables. No vull dir que el sistema sigui el culpable d’una malaltia com la nostra, el que vull dir és que hi ha coses que no hauríem de deixar que ens qüestionin com a persones. Què sap de mi l’inventor d’una dieta per dir-me que sí la faig triomfaré i seré més feliç? Què en sap de la meva felicitat?
Amb els anys he acabat entenent que hi ha parcel•les que he de treballar per fer-les impermeables a certs estímuls. Cada un té un cos, tant meravellós i vàlid com el de la persona que ara mateix tens al costat. I fer-nos creure que la nostra felicitat depèn del nostre aspecte, és una insinuació immoral.
Només quan t’adones que els quilos poden ser un negoci, com qualsevol altre, ets capaç d’entendre que certes persones es puguin convertir en víctimes potencials.
Mentre això passa, jo seguiré visitant la meva amiga…alimentant cos i ànima. I intentaré recordar que la felicitat no té preu i no es ven per quilos.
Mª Àngels
