Intentant treure-li ferro podria dir que vaig perdre el cap i em vaig enamorar de manera incondicional, sense mesura i obsessiva del menjar. Un amor abocat al desastre que vivia de manera clandestina i apassionada i que omplia d’aparent benestar un instant fugaç del dia, la resta d’aquella vida que jo portava, segons el meu prisma, era un absolut desastre. Després de l’afartament i de culminar el ritual al lavabo, esdevenia tota jo en ràbia, buidor, solitud i aquella estranya sensació. Així cada àpat, cada dia, cada setmana, cada any. Mitja vida.
Però millor avanço una mica. Et volia explicar dues coses que vaig reaprendre a l’Hospital de Dia. L’una va ser que podia sobreviure sense purgar-me i a tornar a prendre consciència del que és una mesura normal en un àpat normal. Al cap de poques setmanes de tractament vaig descobrir per sorpresa meva que tot i que hi havia pensaments repetitius que encara m’aterraven i sobre els que calia treballar, hi havia un sentiment que havia desaparegut, un de molt físic: era tal l’angoixa per mesurar-me en pes, talla, quantitat, aparença i cercar amagatalls pel menjar que tenia la sensació que duia un motor engegat al bell mig del pit. Doncs aquell brunzit va desaparèixer i fins al moment d’avui no s’ha tornat a repetir. Et semblarà de calaix que un dels primers passos que vaig prendre va ser deixar de tenir un ordre mental propi, aquella mena de pautes que m’havia marcat a mi mateixa i, el camí més directe va ser deixar-me portar per la pauta d’un tractament. No pensar i no qüestionar té les seves compensacions. De fet, com que ja he dit alguna vegada que sóc una mica mandrosa, em posava objectius fàcils però amb data d’ execució: dimecres a la tarda berenar fora de casa (i fer-ho en la justa mesura), no evitar reunions on el menjar sigui el protagonista i fer l’exercici de menjar sola sent molt honesta amb mi mateixa i no enganyar-me.
La reconciliació amb el menjar, tant en l’excés com en el defecte és complicada, però a mi m’ha ajudat molt entendre que el grau de dificultat és quelcom que m’imposo jo de manera malaltissa en tots els aspectes de la meva vida. El temps i la recuperació han acabat donant el seu espai al sentit comú i el gest de posar els meus tics en evidència fa que perdin l’aparent validesa i raó que tenen i m’ajudin a deixar d’intentar ressuscitar fantasmes del passat.
No em veig en la situació d’enyorar res del que tenia ara que em vaig deslliurant de la malaltia. A mesura que vaig guanyant en seguretat i integritat en mi mateixa, introduint vida al meu aïllament i desfent-me de culpabilitats i menyspreus, és quan més oblido el pes del trastorn alimentari.
Pensa-hi, no hi ha pes més difícil de suportar, de controlar ni més destructiu que el que aguantes en solitud sobre les teves espatlles.
Ester
