“Clara ha d’afrontar tots els esdeveniments de la seva vida amb el cap fred, i aconseguir tot el que es proposi. S’ha de mostrar sempre amable i riallera, així la gent que l’envolta podrà veure que és feliç, i tractar d’agradar allà on vagi. Donar una aparença atractiva, però que no la faci, tampoc, semblar una noia superficial o frívola. En cas que els seus amics o companys propers necessitin ajuda, Clara ha d’estar disponible sense discussió, tot i que tingui obligacions o això li suposi més endavant una situació d’angoixa o estrés. No està be posar les necessitats d’un mateix per davant de les dels demés, això vol dir ésser egoista: a més, Clara no s’ho pot permetre, bastants tares ja en té en la seva personalitat”.
Només el fet de rellegir aquestes frases, anys després d’haver-les escrit, em fa encongir el cor amb una forta sensació d’angúnia. Quina necessitat n’hi ha d’aquesta pressió inhumana? Em penso que la que deriva del fet de sentir-se ningú, l’altra cara de la moneda dels tan habituals “ningú m’estima, no soc capaç de fer res bé, sóc lletja, feble, mai arribaré a tenir el que vull, no entenc perquè encara hi ha gent que sembla estimar-me”. Al llarg de la meva vida (encara que no sigui pas molt extensa) he pensat poques coses quelcom més destructives que el fet de que jo necessitava esforçar-me més per encaixar en aquet món, perquè jo era inferior, tan inferior que havia de passar-me el temps tractant de dissimular els meus defectes, les meves cames, la meva opinió, la meva panxa, els meus somnis.
Quina paradoxa, oi? Deixar d’ésser autèntica per arribar a ser estimada i entesa, partir de l’autocrítica com a base per al benestar. Inclús la meva jo malalta es va donar compte de que alguna cosa no funcionava bé: no feia sinó que sentir-me pitjor, més allunyada de tothom i menys viva que mai. Així, poc a poc i amb molta por, vaig començar a concedir-me petits “respirs”: poden semblar poca cosa, però per mi suposaven una veritable conquesta en la lluita per mi mateixa.
Permetre’m dir que no era una de les coses que més em costava. No a quedar-me amb els meus amics més temps quan havia de matinar i anar-me’n cap a casa, amb la sensació de que no participava prou de la seva amistat, de que els perdria. No a donar la raó perquè sí, no a quedar-me estudiant mitja hora més perquè tot el dia no havia estat suficient. No a tornar al mirall i examinar-me un cop més abans d’anar a dormir. No, no i no. I així vaig anar fent, practicant ser fidel a la Clara cada dia.
La lluita per l’acceptació es una feina diària, impossible de guanyar si no t’hi fiques sense etiquetes, sense condemnes autoimposades: no es tracta de no estar fet pel món, sinó de fer el món a tu. Des de el moment que hi arribes, tot està per escriure.
Clara
