Avui m’he tornat a sorprendre a mi mateixa plegada de braços i cames. Tota recargolada, protegida i cuirassada d’allò que m’envolta. I és que recentment m’he adonat que aquesta és sense dubte la meva postura corporal per defecte: braços plegats alhora que les meves cames ho són també.
Aquest detall no tindria especial rellevància per si sol. Però quan hi penso, sóc conscient que la forma en què sotmeto el meu cos a tal blindatge és com exterioritzo la meva fixació en quedar hermèticament aïllada de la gent, de vivències, d’implicació, compromís i la remota possibilitat de deixar-me ajudar.
Així és com sempre va ser, des de petita, des de molt petita. Intuïa que per fer front a la complicada situació familiar que m’esperava calia ser forta, mirar per una mateixa i tan bon punt va ser legal, vaig posar la meva roba, la meva malaltia i moltes esperances dins una maleta i vaig marxar tan lluny com vaig poder. Compartir patiment o alegria amb l’entorn no era opció. I si les coses no acabaven de funcionar, sempre podia tornar a fer maletes, reals o simbòliques, i tornar a començar.
La sensació d’aïllament i soledat va ser molt predominant durant els anys difícils perquè vaig canviar molts cops d’escenari. Les persones, els llocs, les situacions mai eren fixes o de llarga durada. Curiosament em sentia una fracassada en el meu distorsionat propòsit, ja que mai estava suficientment malalta o prima com perquè algú hagués d’intervenir forçosament.
La situació em permetia seguir manipulant com i quan jo volia sense interferències per part de ningú en la meva vida.
Una de les coses que més em va sorprendre va ser la reacció de la gent segons la fluctuació del meu pes i la meva imatge. Va haver-hi situacions molt reconfortants però també humiliants. Trenta quilos amunt i avall permetien transformar-me tan radicalment que de vegades només els més propers em reconeixien després d’una llarga temporada sense veure’ns. Suposo que aquestes vivències van ajudar-me a començar a identificar qui m’apreciava incondicionalment i vetllava per la meva felicitat. També em va obrir els ulls a la possibilitat que, independentment del meu aspecte físic, jo era una persona que podia ser estimada, el qual jo creia impensable.
Amb el pas dels anys vaig aprendre a perdonar-me, a acceptar-me. A cuidar-me, a escoltar-me i a ser més amable amb la gent, especialment amb aquells que m’envolten i m’estimen. Encara no he deixat de creuar els braços protegint-me instintivament. No he aconseguit treure la cuirassa ni enderrocar les parets, però tot arribarà. Ningú va dir que la recuperació tenia data límit. Per a mi va molt més enllà, és un projecte de per vida i si he pogut fer les paus amb el menjar i amb mi mateixa, se que podré obrir el meu cor i els meus braços als altres sense tenir por de les fantàstiques conseqüències que això podria comportar.
Verònica
