La meva vida no tenia cap problema aparent. Tan sols havia d’aconseguir una talla de roba en concret, o una feina que m’agradés, una relació que m’omplís, o canviar de lloc de residència… i tot seria perfecte.
Fins que la rutina i la convivència amb mi mateixa em portaven a pensar altre cop que tornant a canviar-ho tot de nou significaria la cura miraculosa als meus problemes.
La veritat és que jo no vivia pas en el present. Una de dues, o em martiritzava pel passat, o construïa la meva realitat en un futur inexistent que oferia els al•licients que jo creia que em mancaven. I així anaven passant els dies, mesos i anys.
I a poc a poc vaig anar comprovant que la talla desitjada, si arribava, comportava un alt preu a pagar. I la relació amb la qual somiava, lluny d’omplir-me, resultava un exercici de dependència i sovint de destrucció. Les feines sempre acabaven portant problemes. I un nou país on viure no em lliurava de l’excés d’equipatge que portava amb mi, ni de mi mateixa. Jo viatjava sempre amb mi.
El menjar realment va esdevenir el reflex de les meves emocions.
Jo esmorzava rancor i odi, dinava inseguretat i victimisme, sopava ràbia i soledat. I els dies de celebració en els quals em permetia un petit luxe, no dubtava en acompanyar-ho amb unes copes de culpa.
El meu armari era una broma de mal gust. Roba molt petita compartia espai amb talles grans, esperant a ser rescatades segons el meu estat d’ànim i conseqüent canvi dràstic de pes.
No tinc paraules per expressar el que suposava transformar-me físicament en una altra persona, que de vegades ni els amics arribaven a reconèixer si em passaven pel costat al carrer.
Encara recordo el mal de peus que em feien les sabates perquè no acceptava el número que feia, i em forçava a portar-les més petites. Una total negació del Jo.
I cada dia del món, em llevava amb l’esperança que demà seria millor. Que les sabates no em farien mal. Que tindria una sola talla de roba com tothom i podria sempre ser la mateixa. Que algun dia jo podria menjar com els altres, tenir parella com ho feien els altres, ser normal com ho eren els altres… Algun dia, la vida començaria de debò.
La meva lenta recuperació no es va centrar solament en el menjar. Havia d’aprendre a conviure amb mi. Amb el meu aspecte físic, amb la meva situació laboral, familiar i personal, sense escapades ni fugides. Cara a cara amb la gran bèstia que no era altra que jo mateixa. I va ser dia a dia. Pas a pas. Fins avui.
Aquí i ara és tot el que tinc i a tot al que aspiro. Els propòsits i els somnis són realment assequibles si em marco fites que es puguin complir en les 24 hores vinents.
Ahir és història, demà és un misteri, avui és un regal.
Verònica.
6 comments for “La vida no comença demà”