Va arribar un moment en que tot em venia gran, immens, però no, no… no et parlo de roba ni de cinturons. Crec recordar que el primer que em sobrava era l’ espai del carrer i aquella sensació de vertigen que em saturava al trepitjar-lo: sense moure’m m’hi perdia. La indefensió en la que quedava davant del no res era paralitzant i s’ agreujava amb les mirades de la gent, perquè totes i cadascuna d’elles s’acabaven fixant en el meus malucs i el meu cul. L’ombra que el sol reflectia al terra argumentava la meva certesa, els vidres dels aparadors m’ho confirmaven a cada pas; –com puc sortir així al carrer??-, les llunes dels cotxes, les trampes mortals dels retrovisors no mentien. –Com no m’han de mirar?-
Mirava inconscientment d’arraconar-me cap a les parets, sortir del mig del pas de la gent i de les ombres, d’ocultar-me rere ulleres fosques, mocadors, guants i si m’hagués pogut deixar barba encara passaria més desapercebuda. Llavors era quan en prenia consciència i darrera els seus ulls era capaç de llegir-ho, ara ho veia i sí, –saben què penso, saben què em passa, que sóc fràgil i dèbil, que em trenco en un no res, que és veritat que no serveixo, que sóc lletja, vulgar i estúpida: quanta mediocritat en una sola persona-. I ho signo i compulso. Amén.
Sempre amb la por al cos a parts iguals, de que em jutgessin o m’apretessin les calces, que parlessin malament de mi o em despuntessin les canes. Tota l’ansietat del món, tota en una bufetada d’aire calent que no em feia retornar a la realitat i encara menys em tornava tot el que estava deixant pel camí: la rebregada autoestima, el plaer de sentir, les ganes que demà sigui demà, l’espurna de riure i el sol i la pluja que quan et toquen la pell et fan sentir viva.
No vaig tornar a viure fins que no vaig voler i fins i tot amb això i amb moltes ganes no n’hi va haver prou, per què partir de zero vol dir aprendre, i fer-ho tan a poc a poc em semblava que no avançava. M’ha estat molt difícil desfer-me de tics i barbaritats que em vaig creure i vaig fer meves. Aprendre a estimar-me, a no menystenir-me, a no matar-me t’asseguro que s’hi arriba però cal temps, paciència i la humilitat de no fer-ho en solitari perquè voldràs rendir-te i necessitaràs empentes. L’autocomplaença no és bona, tot i que alimenta i no engreixa..i potser precisament per això cal mantenir-la lluny.
Et confessaré un secret: al cap d’un temps vaig adonar-me que, per fortuna per a la resta de la humanitat i tranquil·litat meva, ningú està pendent de mi quan passejo pel carrer, és més, la gent ni em veu. Ningú parla malament de mi en veu baixa ni comenten que se’m marquen les calces, ningú. Per què sóc una persona normal, que passo desapercebuda com tu, per tot arreu i només necessito i demano amb més o menys mà esquerra que m’ estimin una mica.
Ester
