Qui sóc jo?

Qui sóc jo?

El primer cop que vaig atrevir-me amb aquesta pregunta, estava tan perduda com neguitosa. Millor dit, enfadada i  en constant conflicte amb mi mateixa.  Feia tanta por la pregunta com la resposta perquè, entre d’altres coses, sabia que deixaria en evidència un munt d’estranys  comportaments que m’acompanyaven des de feia molts d’anys…però necessitava fer-me-la.

Evidentment, la pregunta m’exigia un enorme exercici d’autocrítica que m’enfrontaria encara més (si es podia) amb mi mateixa. En realitat, m’estava demanat si jo era aquella noia sempre mal humorada, inflexible i amb un control dictatorial sobre mi mateixa. Aquella persona castradora que es prohibia plaers i es castigava fins a no poder més. Aquella dona que ningú hagués dit, sovint plorava i cridava de ràbia.

Què m’havia convertit en aquell ‘monstre’?…Així em definia, com un pobre i trampós monstre que intentava acabar amb ell mateix. Jugava a matar-se, encara que sabia que mai ho faria…i mentre el temps passava, s’enfurismava cada cop més.

Aquest comportament corrosiu res tenia a veure amb els meus valors, que ja m’havia encarregat de soterrar-los per no mostrar debilitats. I quan algú m’ho recordava, el monstre embogia i devastava. ‘Qui m’havia de dir a mi que era intransigent, infeliç, dominant i unes quantes coses més? A mi, sí home!, però sent fidel a la veritat,  jo sabia (com tots ells) que jo no era així. No hi havia nit que no plorés  d’infelicitat, de dolor i pena…no hi havia nit ni dia que no em preguntes, jo sóc aquesta?

Anys després puc respondre, sense vergonya, qui sóc. He entès que el càstig, la prohibició, la restricció i la tortura, transformen la teva manera de ser i que t’acaben convertint amb una pobre persona de doble vida. Com pots explicar a algú el mal que et fas?…els anys et  fan una especialista del teatre i la comèdia que no sap fer altra cosa.  Una persona que juga a amagar-se d’ella mateixa i de la resta. I això pesa molt a la consciència.

Està clar que si no hagués viscut aquesta situació amb conflicte, la pregunta no hagués arribat mai. Cosa que ara em sembla impensable!

A tot això, perdona perquè no m’he presentat. Qui sóc jo?: una noia alegre que gaudeix de la vida, d’ella mateixa i dels seus. Una persona que riu, plora, s’enfada, s’excita i gaudeix perquè un bon dia, sense complexes, va començar a desempolsar emocions…

Gràcies a aquella pregunta que em voltava pel cap i que cada dia pesava  una mica més, ara et puc explicar qui es la Mª Àngels.  Gràcies a aquell qüestionament, que inicialment tan em va fer enfurismar, vaig aconseguir mirar al front i caminar endavant. Amb la única voluntat d’avançar, sense preguntar-me quin seria el port d’arribada.

Signat: una dona que ha tornat a néixer.